La zona de la comarca de les Garrigues, des d’Almatret fins a Sarroca, és, segons els autors, on millor es conserven els trets diferencials en la forma de parlar el català. Montardit afirma que algunes de les principals diferències respecte al català estàndard són que les paraules començades en ‘e’ es pronuncien amb ‘a’ o ‘i’, com per exemple, anciam o istiu (aquí coincideixen amb una part del dialecte oriental); el lleidatà fa desaparèixer la ‘i’ intervocàlica, com per exemple noa en lloc de noia; la ‘e’ final neutra del català estàndard es fa oberta, com per exemple cante (canta); a les conjugacions verbals desapareix la ‘v’ al preterit imperfecte d’indicatiu (cantaa, en lloc de cantava); o en subjuntiu o imperatiu canvia el final de ‘is’ a ‘os’, i per exemple no facis es diu no faigos.
El lleidatà també té molt vocabulari relacionat amb la pagesia, ja que fins ara ha estat la principal activitat econòmica del territori [...]. El diccionari recull expressions que amb el temps s’han anat perdent i que en molts casos només diuen persones grans, com ara l’expressió ser de la mangala alta que vol dir que l’avi de la casa és qui dirigeix la casa; o paraules i expressions que s’han anat afegint, com gisband (orquestra) o catxup (quètxup), a partir de l’anglès, o científiques, com cloresterol en lloc de colesterol.
El diccionari constata la diversitat de formes que té el català com a llengua i que a les terres de Ponent deixa expressions tan curioses com ara sisquere (ni tan sols), mosenguard (Déu-nos-en-guard) o vae (d’acord), fa un bo que namore (que enamora) o ambaparà (on vas a parar?, què dius?).
Els autors no donen per tancat el diccionari: com que la llengua és canviant, ja tenen noves paraules des que s’ha editat el llibre. A part, també disposen d’una web on la gent pot aportar paraules i expressions pròpies del lleidatà.
(Adaptació del text d’Eduard Garcia, ACN 7 abril 2011)
