Enguany, 2011, es complix el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner. També es complixen trenta anys des que es morí (“ens el mataren”, que diria Alfons Llorens), però em fa l’efecte que eixe trist aniversari té menys importància. Potser estiga massa a prop i, a més a més, trenta no és un número redó.
Lingüista quasi des d’infant, fon el signant més jove de les Normes de Castelló (1932), la base normativa, encara hui, de la nostra llengua. L’any següent publica La llengua dels valencians, reeditat innombrables voltes i que ara, quasi huitanta anys després, se seguix venent i estudiant. Després deixa la carrera per a anar-se’n a la guerra, a defendre amb les armes la traïda democràcia republicana. Eixa conducta exemplar li costà presó (on es dedicà a traduir de l’alemany una obra sobre l’Albufera) i exili en Mallorca, on, a més d’altres moltes activitats, contribuí de manera fonamental a la redacció de l’obra magna del català, el Diccionari català-valencià-balear, que continua essent el gran referent necessari per a qui vullga escriure en qualsevulla de les varietats del català.
Una altra vegada en València, visqué de ser professor de francès d’institut (la docència fon una de les constants de la seua vida) fins a poder retornar a la universitat, la seua meta de sempre. A més a més es dedicà intensament a ser un ciutadà exemplar. Membre de diverses entitats, participà molt activament en la vida cultural valenciana, fet que li costà més d’un disgust. Hagué de dimitir (poc abans de ser expulsat) de Lo Rat Penat per defendre la visió científica de la unitat de la llengua, i hagué de vore com el seu passat de lluitador antifeixista li impedia ser nomenat cronista de la ciutat de València.
Sabé contestar a eixa humiliació com ho fan els grans hòmens. Publicà La ciutat de València, síntesi d’història i geografia urbana, probablement la millor crònica escrita sobre la ciutat que no el volgué com a cronista i, possiblement, la seua obra més coneguda i divulgada.
Però no solament s’ocupà de la ciutat. Els seus estudis i publicacions cobrixen tot el territori que hui governa la Generalitat valenciana. No existix, que jo conega, un autor valencià menys dogmàtic i amb una visió tan global del nostre país.
La seua arribada a la universitat significà l’elevació, per primera volta en la història, del valencià a la categoria de llengua universitària. La fase definitiva d’eixa llarga lluita de Manuel Sanchis Guarner començà amb la creació d’una curiosa Agregadoria de Lingüística Valenciana, plaça que guanyà en una oposició en la qual presentà una memòria on desenrotllava un concepte que, molts anys després de la seua mort, seria clau per a la definitiva resolució del mal anomenat “conflicte lingüístic valencià”.
El seu concepte de “policentrisme normatiu convergent”, utilitzable per a totes les llengües que es parlen en més d’un territori nacionalment diferenciat, fon el que permeté al Consell Valencià de Cultura emetre el seu dictamen, i a les Corts Valencianes crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), hui autoritat indiscutible en la matèria.
La seua carrera universitària, fins a la mort, fon enormement fecunda, no només per allò que ensenyà i publicà sinó també per les entitats que fundà i dirigí i que foren el bressol dels múltiples professionals de la docència que hui mantenen viva l’Escola Valenciana i que nodrixen l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i la mateixa acadèmia. Sense la seua faena, el panorama lingüístic valencià de hui seria molt diferent, probablement amb la nostra llengua en greu perill d’extinció.
Doncs bé, en el centenari del seu naixement, ni la Generalitat, que li deu, en bona part, la normalització de la nostra llengua, ni l’ajuntament de la ciutat que tant estudià, estimà i publicità, ni la universitat on tant treballà, no han anunciat, en aquestes alçades de l’any, que jo tinga coneixement, cap acte per a recordar la seua figura.
Encara queda temps per a fer-ho, però en qualsevol cas, si les obligacions múltiples dels dirigents d’eixes institucions els impedixen de programar un homenatge a Manuel Sanchis Guarner en el seu centenari, servisca este article per a proclamar públicament que, a més a més de tot el que s’ha exposat, també fon un pare excel·lent.
(Adaptat d’El País, 11 juny 2011)
