Doncs hi va haver una època que, a Barcelona, es penjaven per les cantonades les poesies dels concursos, que una bona part dels documents notarials es redactaven en català i que la riquesa de la llengua, tant escrita com parlada, era tal que ni avui, malauradament, no es coneix el significat d’expressions llavors tan comunes com bossa de tres parròquies, quin era el color de Montserrat o la qualitat –i llavors d’aquí l’elogi o la ironia– d’un vi de tres nits.
“Al fer la història de les lletres catalanes se salta de la gran literatura medieval fins al segle XIX, i enmig es deixa un forat de quasi tres segles en què el que s’ha produït es qualifica de migrat, de gens interessant, de reiteratiu pel que fa a la temàtica, d’altament castellanitzat”, es lamenta el filòleg Joan Santanach, autor d’un dels sis articles que componen el volum. Aquest prejudici prové del romanticisme, “que va blasmar el barroc i que a Catalunya va ser encara pitjor per la davallada numèrica de grans noms i per la simplificació temàtica: tot tenia un biaix humorístic i fins obscè, tot vallfogonejava”, diu al·ludint a l’èxit de Francesc Vicent Garcia, conegut com “el rector de Vallfogona”.
Santanach, per desmuntar una tesi que van defensar i repetir estudiosos com Manuel Milà i Fontanals i Lluís Nicolau d’Olwer, fins arribar a Antoni Comas i Martí de Riquer, cita Francesc Fontanella i Josep Romeguera com a autors catalans molt notables de l’època, si bé admet que l’italià i el castellà eren les llengües de prestigi aleshores. Era l’auge del que s’acabaria batejant com a “segle d’or espanyol”, amb autors de l’alçada de Quevedo, Calderón de la Barca i Lope de Vega. El filòleg recorda que molts poetes, ja el segle XVI, com són Pere Serafí o Pere de Torroella, eren bilingües, i que fins i tot alguns, com Joan Boscà, acabaren escrivint sempre en castellà. “Hi ha autors que gongoranitzen o gracianitzen perquè intenten prestigiar la llengua catalana inspirant-se en la castellana i la italiana; Fontanella mateix està molt influït per Góngora, i el seu teatre pel de l’italià Guarini”, però “ho fan expressament, no practiquen el seguidisme o la còpia”, argumenta Santanach.
La tesi del llibre és que la Barcelona del XVII funciona essencialment en català, que la seva supervivència no estava en entredit i que no és una societat estancada. “La literatura de consum –la dels pasquins, devocionaris, càntics– és en català, i si és veritat que una bona part de la ja notable producció de les impremtes barcelonines s’edita en castellà és perquè en gran mesura va a l’exportació”, apunta el director de la col·lecció.
La presència del català en la literatura notarial de l’època, estudiada per Garcia Espuche, és “significativa, juntament amb el castellà i el llatí, i això no es trencarà fins bastant després de la derrota de 1714”,* constata qui ha fet una extensa llista de locucions i paraules d’aquell temps avui desconegudes.
Aquestes tres llengües són també les que es trobaven a les biblioteques familiars, “moltes més que no ens pensem”, constata Garcia Espuche, que defensa una societat que tenia en ple segle XVII disset escoles de “mestres de minyons” a Barcelona, escoles que ensenyaven a escriure i a fer comptes, i llibreries on es venien volums en blanc perquè la gent escrivís diaris, fet que n’explica la proliferació. “El problema és que van ser moments polítics nefastos per a Catalunya i que això ha acabat esquitxant la nostra percepció dels altres àmbits d’aquella societat”, exposa el director de la col·lecció.
(Extractat d’El País, 14 juny 2011)
* Per tant, tal com mig apunta ja Espuche, la decadència de la llengua i la cultura catalanes durant els segles XVIII, XIX i XX, que va ser real i gairebé irrevocable, va venir per la repressió política desfermada a partir del 1714, el Decret de nova planta i les sistemàtiques repressions posteriors, no pas com a conseqüència d’una davallada progressiva i, doncs, «per causes naturals», com també ens havien volgut fer creure alguns fins ara (nota d’Inforeflexió.cat).
