dimecres, 29 de juliol de 2009

«La ingrata conducta del pueblo catalán...»

per Joan B. Culla i Clarà

La catalanofòbia té una llarga història a Espanya, i la democràcia no ha aconseguit eradicar-la. Ara, la dreta política i mediàtica* torna a atiar-la amb motiu de la reforma del finançament autonòmic

El recent part del nou model de finançament autonòmic ha originat la reaparició d’un reflex, d’una pulsió, d’un recurs polític que recorre espasmòdicament la vida pública espanyola des de fa ja unes quantes centúries, tot i que hi ha qui s’entesta a negar-ne l’existència: vull dir la catalanofòbia.

Podria dir-se que, des del segle XVII, gairebé sempre que Catalunya –ja s’entén, els sectors en cada moment hegemònics de la societat catalana– ha pretès preservar o millorar el seu estatus dins l’Estat espanyol, ja fos monàrquic o republicà, tradicional o parlamentari, això ha suscitat a l’Espanya de matriu castellana moviments poderosos de rebuig i desqualificació, que tot sovint han adquirit un biaix de prejudici o de fòbia anticatalanes. Ja en els dies de Felip IV i Olivares algú de la talla de Quevedo no va dubtar a escriure que “son los catalanes aborto monstruoso de la política”, o que “el catalán és la criatura más triste y miserable que Dios crió”, entre d’altres floretes.

Dos segles i mig després, el protagonisme dels Figueras, Pi i Margall, Tutau o Suñer i Capdevila en els primers executius de la República de 1873 va fer que un diari madrileny denunciés que “España ha pasado a ser patrimonio de Cataluña”, una alarma que mai no l’ha suscitada la presència en el Govern d’andalusos, gallecs o bascos, per molts que fossin; i el redactor afegia: “Pues todavía no están contentos. Será necesario que el resto de España les pague (a los catalanes) un crecido tributo, para que nos dispensen el obsequio de no declararse independientes ni piensen en mudar de nacionalidad.”

Els sona la tonada? Amb aquests precedents, el naixement del catalanisme polític va infondre als discursos catalanòfobs una justificació i una rendibilitat que els van fer florir.

Quan el moviment catalanista feia les primeres passes, dos joves valors del partit conservador, José Martos O'Neale i Julio Amado, van publicar el volum Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo (Madrid, 1901). Es tractava d’una alerta estrident i melodramàtica sobre el risc que Catalunya esdevingués a curt termini una altra Cuba, aquest cop dins dels límits peninsulars. En l’apartat de les solucions, però, Martos i Amado no en proposaven només contra els catalanistes (lleis repressives d’excepció, desterraments), sinó contra el conjunt de la societat sospitosa: prohibició absoluta del “dialecto catalán” en l’espai públic, “incompatibilidad de los catalanes para ejercer cargos oficiales al servicio del Estado en Cataluña”, substitució de tot el clergat local per eclesiàstics “de otras provincias españolas”, supressió de l’aranzel proteccionista per tal de castigar la burgesia fabril...

Des d’aleshores i fins a la Guerra Civil, la catalanofòbia (“la ingrata conducta del pueblo catalán”) va ser un ingredient estable de la retòrica espanyolista, més i tot davant les campanyes autonomistes de 1907, de 1918-19 o de 1931-32, i fins i tot va constituir la plataforma personal de polítics como Antonio Royo Villanova.

Amb dos subtemes principals: l’econòmic (“Cataluña ha sido el hereu de la pobre España”, “si las provincias catalanas han medrado ha sido a costa del resto del país”, “después de todo, viven de nuestro sudor y de nuestra sangre”), amanit amb amenaces més o menys explícites de boicot comercial; i el lingüístic (“¿vamos a consentir que en aquellas regiones furibundamente autonómicas salgan niños de la escuela sin apenas saber hablar castellano?”, es demanaven els maestros nacionales de la comarca d’Alcañiz a finals del 1918).

L’ombra ominosa del franquisme va frenar, durant la transició, el retorn d’aquell argumentari. Però no per gaire temps: els vells prejudicis es desacomplexaren amb rapidesa i, de nou, abraçaren una transversalitat ideològica que incloïa còmodament un Alejandro Rojas Marcos o un Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Tanmateix, per raons tant de cultura política com de tàctica (la lluita contra la llarga hegemonia felipista, la poca cosa que AP-PP tenia per perdre a Catalunya...), van ser el centredreta espanyol i els seus entorns mediàtics els qui van cultivar amb més afany els missatges que dibuixaven los catalanes o Catalunya com una comunitat egoista, rapinyaire i insolidària, privilegiada dins l’Estat comú i, alhora, deslleialment resolta a trencar-lo.

A partir del 1993, la conjuntura política (les impaciències del Partit Popular per conquistar d’una vegada La Moncloa, l’aliança parlamentària llavors vigent entre González i Pujol, la consegüent cessió a les administracions autonòmiques del 15% de l’IRPF...) va donar ales a aquell discurs. “No puede ser que las regiones ricas sean cada vez más ricas y las pobres más pobres, ni podemos aceptar que las regiones conflictivas sean siempre las grandes beneficiarias”, asseverava Juan José Lucas, aleshores president de la Junta de Castella i Lleó. El que el Govern del PSOE feia era “quitarles varios miles de millones de pesetas a los pensionistas y a los parados españoles” per donar-los a Catalunya, va sentenciar el mateix José Maria Aznar. Mercedes de la Merced, per la seva banda, llançava un emotiu avís sobre els riscos de “cualquier loco que pueda asumir mañana la presidencia de la Generalitat”.

Naturalment, l’aritmètica parlamentària del quadrienni 1996-2000, el primer de govern del Partit Popular, determinaria un replegament complet d’aquestes tesis [en la banda conservadora]*: res de presidents bojos, ni de pensionistes espoliats, ni de catalans que ho arrabassen tot. A continuació (2000-2004), la còmoda majoria absoluta i el complex de superioritat que aquesta majoria va infondre en l’equip d’Aznar van fer innecessari l’espantall de l’enemic interior, del fenici arterós i, al damunt, separatista.

De fet, el Partit Popular no va tornar per aquelles senderes fins al 2005, en vies de superació del trauma del març del 2004. Va ser amb motiu de l’opa llançada per Gas Natural sobre Endesa quan van ressorgir al si de la formació conservadora i en els mitjans –socials, periodístics i d’opinió– afins els reflexos catalanòfobs que tan bé expressà el futur diputat Manuel Pizarro amb el seu “nunca seré empleado de La Caixa”. Altres autors de menys volada van instar “a los catalanes” a allunyar “sus sucias manos” de l’empresa elèctrica, sobre el futur de la qual va fer sort l’eslògan “antes alemana que catalana”.

I després, sense solució de continuïtat, va esclatar la campanya contra l’Estatut. Criticar i combatre un projecte legislatiu patrocinat per qualsevol govern, o per determinades forces polítiques, és perfectament legítim i fins saludable en democràcia, sens dubte. Però en aquest cas la fora mida i el tremendisme de l’ofensiva la van fer relliscar sovint cap a la desqualificació i l’estereotip col·lectius.

Amb el nou Estatut, “las regiones más pobres van a salir trituradas”, assegurà Mariano Rajoy abundant en aquell tòpic vellíssim. Quant al boicot al cava, alimentat des d’una televisió pública sota el control del PP, no sembla que el seu objectiu fos fer mal a un govern, o a un partit, o a uns quants, sinó a l’economia catalana en general.

El terreny, doncs –el terreny dels discursos polítics i mediàtics, el dels imaginaris col·lectius, el de les construccions identitàries...–, estava tan adobat que inevitablement el protagonisme de la Generalitat en la reforma del finançament ha fet rebrotar els clixés: “¡Que un catalán valga lo que dos madrileños es intolerable!”, va llançar el conseller Beteta. “El dinero se va para los ricos catalanes”, denuncien a Astúries; “España fue y es un opíparo negocio para Cataluña”, afirmen a Galícia.
Després de tres dècades de democràcia i d’estat autonòmic, hi ha debats en els quals estem com en temps de Castelar o de Moret.

(El País, 28 juliol 2009)


* Crec que el professor Culla s’oblida més del compte, al llarg de l’exposició, que la catalanofòbia l’ha mostrada i atiada igualment l’esquerra, especialment –però no exclusivament– quan ha manat la dreta a l’Estat, a través de personatges que no són sols els més aviat folklòrics i ja jubilats que ell esmenta (Rojas Marcos i Rodríguez Ibarra). Des del mateix Felipe González i Alfonso Guerra fins a uns quants ministres de Zapatero (sobretot quan encara no eren ministres, com l’ara vicepresident Manuel Chaves o la ministra de cultura Ángeles González-Sinde, per no parlar de l’ínclit José Bono, l’actual número 3 de l’Estat espanyol), l’esquerra espanyola no ha estat mai aliena als discursos anticatalans de fons més contundent, potser pronunciats, això sí, generalment amb una mica més de contenció que els del PP, però molt similars en els efectes psicològics, organitzatius, culturals i socials produïts. Cal recordar el que deia Alfonso Guerra sobre l’Estatut català fa només quatre dies? I se’n va sortir. Va fer exactament el que havia dit que faria: «carpaccio d’estatut», com diria Iu Forn. Fa la mateixa por aquesta mena de catalanofòbia, per l’eficàcia, que la dels que criden i borden i insulten, que els veus venir de lluny i ja et protegeixes, i llavors les queixalades fan el mateix mal, però potser no fan tanta ràbia com les dels altres, que et mosseguen traïdorament.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Una campanya anima que la @ s'anomeni ‘caragol’ en català

Ho han aconseguit algunes marques comercials, que per raons legals han hagut de canviar d’un dia per l’altre el nom de, per exemple, unes natilles o un detergent. Ha passat també amb paraules d’ús quotidià que, amb el temps, van anar adoptant noves formes fins que l’original va caure en l’oblit, com va ser el cas del football en benefici del futbol. Aquesta vegada, l’objectiu és canviar la denominació d’un símbol, el de @, conegut en català com a arrova i incorporat internacionalment com l’element que precedeix les adreces de correu electrònic. El propòsit és que adopti un to una mica més català –lleidatà, de fet– i passi a denominar-se caragol.

«En el fons, la idea no és original. Hi ha uns quants idiomes al món que ja anomenen cargol la @, com l’italià, el coreà, el bielorús i l’esperanto», argumenta l’advocat Ramon Arnó, especialista en noves tecnologies, que ha obert una pàgina a internet per recollir adhesions a la proposta (http://www.caragol.cat). La intenció és que, a poc a poc, «amb la complicitat de la gent i de manera simpàtica i divertida», es vagi implantant el terme caragol, en lloc del d’arrova, quan una persona faciliti a una altra l’adreça d’e-mail. La transmissió es faria, explica el promotor, mitjançant el sistema del boca orella.

No hi acaba d’haver consens sobre qui va ser el primer a utilitzar el símbol @. Hi ha qui sosté que van ser mercaders italians, que expressaven amb aquell signe una mesura de pes habitual a les seves transaccions, equivalent a 11,502 quilos. Segons va publicar recentment el diari britànic The Guardian, la primera representació escrita del símbol es troba en una carta enviada per un comerciant venecià el 1536.

La tesi aragonesa

Alguns altres estudiosos asseguren, per contra, que l’origen de l’arrova –amb la qual es mesura tant el pes com el volum– és en realitat catalanoaragonès. L’historiador Jorge Romance ha trobat una @ al document conegut com la Taula d’Ariza, que data de l’any 1448 i que reflecteix una entrada de blat de Castella.

L’aplicació informàtica del símbol va arribar l’any 1971 gràcies a Ray Tomlinson, el nord-americà […] creador també del telèfon mòbil. La seva idea va consistir a utilitzar un símbol integrat a tots els teclats, però que no apareixia als noms propis de les persones o empreses, ni tampoc dels servidors. «En molts llocs, al símbol se li van posar noms vinculats a animals. Alguns l’anomenen cua de mico, alguns altres cargol», segons assenyala Arnó.

(María Jesús Ibáñez, El Periódico 28 juliol 2009)

dijous, 23 de juliol de 2009

De cargols i femelles (2)

El que saben elles dels homes

Per Pedro Vallín

La incapacitat per comprendre o aplaudir el sexe oposat és mútua i endèmica, tot i que en general, en les frases d’elles sobre ells hi ha també un component de condescendència, una cosa com “no, si ja t’entenc, però no m’agrada”. L’actriu Gemma Cuervo fa un balanç sever de la naturalesa del baró: “He après que els homes neixen amb una condició natural que els provoca molts desacords i mancances que, a la llarga, transmeten a la societat.” Si un es limita a escoltar el que ells diuen d’elles i el que elles diuen d’ells, com a norma ells retreuen l’entestament d’elles per la durada i elles critiquen l’afició d’ells pel que és efímer. Amb molta gràcia, ho va dir Sharon Stone: “Les dones són capaces de fingir un orgasme, però els homes poden fingir una relació sencera”, variant d’un vell aforisme –sexista, és clar, com tot el que hi ha en aquestes ratlles– que diu que “les dones fan servir el sexe per aconseguir amor, i els homes fan servir l’amor per aconseguir sexe”.

Un tòpic de les darreres dècades apunta que la progressiva emancipació de la dona [...] ha descol·locat l’home al subvertir les regles del joc. Dona alliberada, home emprenyat, va titular Pilar Rahola el seu llibre sobre el tema: “La nova dona ha trencat els esquemes a l’home tradicional, que està desconcertat, desubicat i, fins i tot, emprenyat”. La frase s’ha sentit un cop i un altre els darrers vint anys, com un mem de la revolució sexual acceptat i aplaudit, que els joves desmenteixen cada nit als bars repetint, amb lleugeríssimes variacions, els rituals de festeig tradicionals, amb idèntic èxit que sempre. És a dir, va segons com va.

L’home retratat per la dona és un ser positivista, és a dir, que té unes preocupacions centrades en el món material, en allò que existeix, en l’immediat, els gaudis purament mundans: el descans, el sexe, l’alcohol, el sexe, la velocitat, el sexe, el menjar, el sexe… i la seva relació amb l’immaterial es concreta en el seu gust per teoritzar, de manera significativa sobre esports i política, disciplines plenes totes dues d’abstracció i metàfora. Amb més aviat poca sorna, Ana von Rebeur ho explica al llibre Qui entén els homes?: “Els homes no es caracteritzen per les capacitats de conversa. I també estan limitats per parlar de temes transcendentals a la vida, però poden mantenir converses saberudes sobre si va ser o no va ser gol, i què hauria passat si el golejador no s’hagués lesionat o si en comptes de jugar de 7 l’haguessin fet jugar de 10”. El llibre ja oferia respostes des del subtítol: “Són tan simples que semblen complicats.”

Les dones, segons elles mateixes, tenen menys tirada a l’immediat i més capacitat de planificar, són més bones estrategues, i quan persegueixen un objectiu no es donen. I s’avorreixen d’allò més amb les elucubracions futbolístiques, polítiques o culturals a les quals són tan aficionats els seus companys homes. Per dir-ho de qualsevol manera, no creuen que la posició d’un mig centre, o el celibat dels cavallers jedis o si la sèrie del senyor dels anells és shakespeariana o wagneriana siguin assumptes que mereixin un animat debat de sobretaula. [...]

Els homes, en l’estereotip que pinten les dones, defugen el conflicte i el drama, si no és per causa major, i no són gens proclius a iniciar converses de temptativa sobre l’estat de la relació, el seu futur o el seu passat. Ho defugen de manera prou còmica, si cal. L’escriptora i periodista colombiana Rosaura Rodríguez, especialitzada en llibres sobre l’alliberament de la dona i les noves relacions amb el sexe oposat, ho expressa així: “Si res hem de tenir ben clar quan es tracta del sector masculí, és que faran el que sigui per tal d’evitar el conflicte. Per això és del tot important no cercar problemes on no n’hi ha, ja que fugen dels enfrontaments com esperitats.” De fet, hi ha abundosa literatura masculina sobre el terror associat a la frase “hem de parlar”, segons elles un preàmbul de la necessària comunicació en la parella i segons ells frase herald de grans tragèdies. [...]

Sigui com sigui, el cas és que elles diuen que ells no parlen. Per ser més precisos, que no conversen. És a dir, que els homes que parlen són monologuistes que no deixen ficar cullerada, i la resta no articula més enllà d’un monosíl·lab. L’argentina Von Rebeur, més coneguda com a humorista gràfica que com a escriptora –en la senda de les sornegueres tires sexistes de Maitena–, anima les dones a no enganyar-se: “El problema és que per als homes el silenci és pau i relax, i per a les dones el silenci és tedi i problemes.” I proposa una guia d’ús: “Com que els homes parlen poc, les dones pensen que parlen en clau. I s’obsedeixen per descodificar-los com si fossin jeroglífics egipcis, mirant de descobrir què deu haver volgut dir ell quan ha dit tal cosa. I en realitat els homes mai no et volen dir res; t’ho diuen o no t’ho diuen.” Doncs vinga, res a dir.

(Extractat d’Estilos de Vida, La Vanguardia 28 març 2009)

De cargols i femelles (1): El que saben ells de les dones

De cargols i femelles (1)

Per Pedro Vallín

Unes quantes generacions després de periclitar el model d’educació sexista a les famílies i institucionalment, els homes i les dones tenen idees més matisades sobre el sexe contrari. Però hi ha noves certeses? Doncs més aviat no. Aquí no parlarem de com són els homes i les dones, sinó de
com creuen ells que són elles i com es veu el subjecte masculí des de la talaia femenina. Ho sospiten? Exacte, un munt de tòpics. Falsos? Responguin-ho vostès.

El que saben ells de les dones

De Sigmund Freud, creador d’un gènere literari –el del passat biogràfic que turmenta el nostre present– més que d’una disciplina clínica que puguem catalogar com científica, es recorda sovint aquella sentència darrera, variant del socràtic “només sé que no sé res”, en la qual subratllava que, després de tots els estudis, cavil·lacions i intuïcions sobre la psique femenina, al final dels seus dies l’única incògnita que quedava per resoldre era la primordial: “Què vol realment la dona?” Per a aquests casos hi ha un refrany sobre Vilabona i Vilamala que hi va com l’anell al dit.

Al marge de condicionants socials, religiosos i culturals, que han marcat històricament la relació entre ambdós sexes, el fet cert és que perviu universalment aquella dificultat d’empatia –entesa com la “capacitat d’identificar-se amb algú i compartir els seus sentiments”– que dóna pàbul a una gran quantitat de literatura aeroportuària més o menys banal que pinta els homes com marcians (Mart, déu de la guerra) i a les dones com venusianes (Venus, deessa de l’amor) i que proposa instruccions d’ús mutu que es resumeixen a parlar molt, parlar més, parlar tota l’estona. Hem de parlar. Ai.

Si escoltem l’emperador romà filtrat per Marguerite Yourcenar [...] en aquell tractat de saviesa i humanitat que és Memòries d’Adrià, sentirem un discurs que encara corre: “Febles i totpoderoses, són massa menyspreades i massa respectades. En aquest caos d’hàbits contradictoris, el fet social se superposa al natural i no és fàcil distingir-los”. La revolució sexual i sociològica d’Occident, el vòrtex de la qual va ser el maig del 68, va resoldre, de manera precipitada però necessària, aquesta incògnita que plantejava l’emperador entre l’herència i l’aprenentatge: tota diferència entre sexes, tret de les morfològiques, és ambiental (social, cultural, educativa), va sentenciar la modernitat. Era una manera d’emancipar-se de qualsevol raó biològica que justifiqués el tractament asimètric que al llarg de la història i la geografia, i amb ben poques excepcions, subjugava la dona sota l’autoritat masculina.

Quaranta anys després de llançar les llambordes contra els palaus de la República Francesa, l’atribució exclusiva de les diferències de comportament entre els sexes a l’ambient s’ha estovat i comencen a sovintejar els estudis –rebuts de cul a la paret per alguns sectors– sobre les diferències de comportament entre homes i dones basats en el funcionament diferent del cervell, de la programació genètica i dels ritmes biològics, i esdevé irrefutable, almenys en cercles científics, que hi ha diferències d’actitud i aptitud no exclusivament atribuïbles a un obsolet model social sexista.

I doncs, què saben els homes de les dones? Més aviat res. Ni res de nou. Honoré de Balzac subscrivia Adrià i, de la seva manera decimonònica, parlava de la fortalesa i la fragilitat atribuïda a l’àmbit femení: “La dona és la reina del món i l’esclava d’un desig.” Fiodr Dostoievski, en canvi, amb un menyspreu que avui consideraríem masclista, coincidia plenament amb Freud: “La dona només el dimoni sap què és; jo no ho sé gens.” Altres, per pura intuïció –de vegades empesos per l’immarcescible alè de la poesia–, es van avançar al que avui la neurociència comença a pressentir, que hi ha virtuts psicològiques femenines a les quals els homes amb prou feines arriben, i una és la determinació. “La intuïció d’una dona és més precisa que la certesa de qualsevol home”, deia Kipling. I l’humorista argentí Aldo Cammarota, traspassat el 2002, concloïa sarcàstic que “quan una dona es rendeix és perquè ha vençut”. Fins Napoleó, misogin pròdig en frases masclistes, admetia que l’entestament a assolir els fins era un atribut femení, quan comentava que “les batalles contra les dones són les úniques que es guanyen fugint”. La dona, aquell Waterloo, podria dir un biògraf trapella. [...]

Però si hi ha una queixa unànime entre els barons respecte a la dona és el seu càrrec d’“administradores del sexe”. L’arquetip en l’imaginari col·lectiu masculí és que per als homes el sexe és un fi i per a les dones un mitjà. De broma diu Steve Martin: “Coneixes aquella mirada que tenen les dones quan volen sexe amb tu? Jo tampoc.” Un altre còmic estatunidenc, Billy Cristal, al·ludeix específicament a la diferent predisposició al sexe: “Les dones necessiten una raó per tenir sexe. Els homes només necessiten un lloc.” I, per no abandonar la més flagrant incorrecció política, l’histrió Bob Hope es llançava al joc de paraules: “La meva dona és un objecte sexual. Cada cop que li demano sexe, ella objecta.” Encara que cap dels tres ho sàpiga, és d’allò més natural. El premi Pulitzer Jared Diamond indagà en les especificitats sexuals de l’animal humà a Per què és divertit el sexe?, i la resposta era per l’ovulació oculta. Com les banyes, pura eficàcia reproductiva. Coses de Darwin.

(Extractat d’Estilos de Vida, La Vanguardia 28 març 2009)

De cargols i femelles (2): El que saben elles dels homes

dimarts, 21 de juliol de 2009

Les parleries

L’altre dia Martina Klein escrivia sobre les anomenades «fonts properes». I vaig recordar que tenia a la nevera aquest altre article d’Andrés Trapiello sobre les parleries que corren de la gent coneguda pels remoròdroms (posats a inventar també en podríem dir les remoredes, que queda més nostrat) del país, sedasseries que també poden córrer sobre qualsevol de nosaltres, potser amb tota la bona intenció del món, com diu Trapiello. Ja heu fet una cerca a Google a veure si us han fet protagonistes d’alguna història? Jo ho he fet, i de moment he descobert que existeixen almenys tres persones més que es diuen com jo (nom i primer cognom), però explícitament de mi no he trobat que es digui cap falsedat.

Escriu Trapiello:

De qualsevol de nosaltres, fins de les persones més discretes i recloses, es fan circular coses foraviades. I no necessàriament de manera perversa. Fa anys Jordi Jovet, que m’havia convidat a fer una xerrada a Barcelona, va voler saber en el sopar d’encabat aquell acte si jo mateix m’ocupava del bestiar i de la granja. No sabia ni gens ni mica de què parlava el meu amic fins que ell mateix no va substanciar l’embull: algú assabentat li havia assegurat que jo m’havia casat amb la filla d’un terratinent, propietària de deveses i d’una ramaderia de bèsties braves a Extremadura. Em va fer tanta gràcia la falòrnia, i pertànyer a l’estirp dels Villalón o els Muñoz Rojas, que em va costar desmentir-ho.

El més normal, però, és que les xafarderies no sempre vulguin ser innòcues. Fa unes setmanes algú va informar la meva dona, la ramadera rica, que en un bloc d’internet un altre algú que ho sabia del cert assegurava que jo havia hagut d’abandonar Valladolid fa més de trenta anys en ser descobert com a confident de la policia franquista. El responsable d’aquesta bajanada no és, segons que em va dir, el blocaire, sinó el qui l’ha penjada al seu bloc.* O sigui, vaig deduir, el blocaire posa la pistola i un altre hi fica la bala. Ho denunciaràs?, em van demanar. Ah, no, vaig respondre, i vaig arronsar les espatlles. Hom no ha vingut en aquest món a endur-se la porqueria dels gossos a la sola de les sabates, i em vaig recordar un cop més de la marquesa de X: “Els qui em coneixen saben qui sóc i no els fa res; els qui no em coneixen, què em fan a mi?”

El que fa versemblants moltes parleries d’aquestes no és pas la feble baula que sol unir-les a la realitat. En un cas, que nosaltres tenim un trull vell al camp extremeny; en l’altre, el fet d’haver estat anys fent la revolució en aquella ciutat sense parió al costat dels qui van acabar delatant els qui, més llestos o més sortosos, no van caure a mans de la policia. No, el que les fa versemblants és el desig que tenen alguns que allò sigui de veres, la necessitat de creure-hi.

(Extracte de l’article publicat al Magazine, 12 juliol 2009)


*Un altre motiu per no permetre comentaris al teu bloc. Del que escrius tu, tu n’ets responsable. Del que hi escriuen altres, passavolants, molts cops amb pseudònim o sense possibilitat que els puguis identificar, tu també n’ets el responsable, moral i legal. Perquè escriuen el que volen en una plataforma que tu els has cedit, i s’aprofiten del teu molt o poc prestigi, de la teva credibilitat. Poden fer fins i tot grans aportacions... però tu ets el responsable del que diguin, bo o dolent, perquè és el teu bloc. I jo no crec en la censura aleatòria i discrecional –aquest comentari sí, aquest no. No és la meva raó principal per no admetre comentaris, però sí una raó que crec que també s’ha de tenir en compte.

diumenge, 19 de juliol de 2009

Fonts properes

Fa un temps Quim Monzó va cridar l’atenció sobre els escrits de la model espanyola Martina Klein, una dona que, deia Monzó, trencava el tòpic que diu que les maniquins de passarel·la són només per fer bonic i val més que no les facis enraonar gaire. Com aquell acudit de la princesa superformosa i admirada per tothom però que no parlava mai, fins que un dia un pretendent aconsegueix tenir-hi una mica d’intimitat i li demana com és que no diu re. I ella: «¿Pa qué? ¿Pa cagal-la?»

Ahir escrivia Martina Klein:

Llegint una edificant notícia sobre Britney Spears, hi trobo que la princesa del pop estava anguniada perquè havia tornat a adquirir pes durant les vacances i que, al crit de “grassa” d’algun dels seus fans més estimats, plorava. Fonts properes a la cantant afirmaven que la seva dieta solia ser a còpia de verdures i pollastre a la planxa, però que havia sotsobrat davant els pastissos de nata, que la tornen boja.

El fet m’interessa poc i gens, però sí que em va cridar l’atenció allò de “les fonts properes”. Evidentment, no devien ser ni l’endocrí, ni l’entrenador, ni els amics pròxims, ni el seu representant, ni ningú que se l’estimi una miqueta. En aquest cas la font podria ser una veïna envejosa, un vianant tafaner o una pastissera oportunista. I llavors em vaig dir...: en aquest cas? No, en tots els casos, i ja no parlo de Spears i altres personatges rosats com ella.

L’expressió ha resultat que és la millor maniobra per deixar anar una bomba i amagar la mà, i cada dia tots els diaris s’omplen de “fonts properes” que afirmen, declaren, asseguren o neguen el que altres, els protagonistes, callen. Les refrescants aigües d’aquestes fonts no són la deu de la veritat. Ells ho saben, però nosaltres hi bevem a galet. Que ens agrada, una font!

Hi ha excepcions en les quals s’ha de protegir la identitat d’un declarant, però malauradament són una minoria. Darrere les fonts properes sol haver-hi l’opinió del mateix informador, que posa en boca d’altres el que no gosa posar en la pròpia, o bé el que es xerra, es diu i es remoreja, és a dir, les males llengües.

D’aquesta manera es dignifica l’alcavotisme fins a elevar-lo a llenguatge periodístic. És així que esmorzem, berenem i sopem amb notícies cedides per “fonts properes a la víctima”, “a la policia”, “al jutge”, “fonts properes a la negociació”..., que, dic jo, si no són els cònjuges (perquè no m’imagino la dona d’un empresari filtrant informació, si bé hi ha de tot), tampoc crec que siguin els que serveixen l’aigua a la reunió, ni els que ocupen la sala de juntes del costat i escolten posant un got a la paret...

Tampoc manquen mai les declaracions de “fonts properes al govern”, quan ni govern ni portaveus no han obert la boca. Llavors, si són fonts properes, darrere el titular hi ha la família que ho fa córrer?, l’assistenta, una amiga de la mare, el jardiner?

No, les fonts properes no existeixen, i si no que m’ho diguin a mi, que ens han tallat la més propera del parc i la canalla treu fum pel cap. Això sí, al colmado del davant es fan la barba d’or venent aigües minerals que acaben sent utilitzades per netejar els excrements adherits als, ara sibarites, peus dels nostres nanos.

(La Vanguardia, 18 juliol 2009)


Fa 15 anys, la llavors defensora dels lectors d’El País va explicar en una de les seves columnes, titulada «Opino que... però no diguis el meu nom», que li semblava una praxi lletja citar fonts anònimes que aportaven només opinió i no dades rellevants, un recurs molt utilitzat quan es pretén demostrar que s’ha fet treball de camp previ abans de redactar les notícies. Si les fonts citades expressen només una opinió i volen ser anònimes, no hi has de fer referència de cap manera. Si les cites, no han de ser anònimes, les has d’esmentar amb noms i cognoms, o pel càrrec concret. Si no ho fas així, deia la defensora, qualsevol cosa que facis dir a les teves fonts anònimes no tindrà credibilitat davant els teus lectors.

Sol Gallego-Díaz, una bona professional espanyola, va plegar aquell mateix any com a defensora del lector d’El País. I aquest diari i tots els altres van continuar citant fonts anònimes cada dia, com denuncia Klein, en gairebé totes les seccions informatives, no només en les pàgines roses.

divendres, 17 de juliol de 2009

Sense més paraules

dimecres, 8 de juliol de 2009

«Malparits indignes»

per David Arnau, lingüista de doblatge de TV3

«Sue Ellen, ets un pendó!» Aquesta contundent afirmació, pronunciada a mitjans dels anys 80 per l’infame J. R. Ewing, en la veu de l’actor Arseni Corsellas, és probablement la frase més emblemàtica de la traducció audiovisual oralitzada (TAO) en llengua catalana.* Avui, però, aquesta frase potser no s’hauria dit així si els que ens dediquem a traduir i supervisar els guions per al doblatge haguéssim de fer cas del corrent d’opinió que circula irresponsablement entre una gran part del públic català, en el sentit que els doblatges en català no són creïbles perquè no reflecteixen la llengua del carrer. Probablement, si ara el nostre J. R. volgués ser creïble, hauria de dir «Sue Ellen, ets una puta!», ignorant tots els matisos lèxics de la llengua original, de tramp a whore, passant per bitch, turt o slut. Ni tan sols una delicada meuca, una barjaula trincaire o una eufemística perduda: puta i prou, que és el que diu la gent del carrer. En canvi, si aquesta TAO fos en castellà, el nostre protagonista podria dir també, i sense ruboritzar-se, zorra, golfa, furcia, ramera... Tot un ventall d’improperis anacrònics consolidats per l’ús després de 80 anys de doblatges en aquesta llengua (la primera pel·lícula doblada al castellà data de 1929, ni més ni menys).

No fa gaire, el programa de TV3 Oik mentns va dedicar un capítol a parlar de la llengua dels adolescents. Una noia ben catalana es va aixecar i va dir, literalment, que «el vocabulari que s’utilitza en el doblatge en castellà és molt més actual, més nostre, i en canvi, en català és molt més arcaic». La majoria dels joves presents semblaven estar d’acord amb aquesta apreciació. Afortunadament, el periodista Toni Soler, convidat al programa, va contraatacar amb un argument tan brillant com lúcid: quan algú llegeix un llibre en castellà i no entén una paraula, consulta el diccionari; quan aquest mateix cas es dóna en català, el lector tanca el llibre i renega de l’escriptor. L’actitud, doncs, no és la mateixa, i reflecteix la diglòssia en què viu instal·lada part de la nostra societat: el castellà ja no és solament la llengua poderosa i de prestigi, també és la llengua guai, la llengua dels joves i la font del seu argot. La involuntària confessió d’aquella noia catalana és tan terrible com simptomàtica: «El doblatge en castellà és més nostre.»

Però ¿ho és realment? En castellà, l’artificiositat també existeix, però ningú no ho percep. S’ha instal·lat en l’inconscient dels espectadors fruit de l’hàbit de tants anys sentint doblatges en aquesta llengua. Un diàleg com el següent, perfectament normal en qualsevol pel·lícula doblada al castellà, ¿seria creïble, des del punt de vista de la llengua col·loquial?:
–Estuviste con ella, ¿no es así?
–Tal vez.
–Deja de juguetear con el maldito reloj. Respóndeme.
–Ya conoces mis sentimientos.
–Esa zorra de nuevo...
–La amo.
–¡Estoy harta de tus jodidas infidelidades!
–No sabes cuánto lo lamento, querida.
–¡Vete al infierno, maldito bastardo!


Parlant de bastards maleïts, no fa gaires setmanes es va estrenar la darrera pel·lícula del director Quentin Tarantino, titulada Inglourious basterds. Una bona traducció d’aquest títol seria, per exemple, Malparits indignes –o Malperits indicnes, si mantenim la broma ortogràfica de l’original. ¿Què han fet els autors de la versió en castellà? Doncs traduir-lo tranquil·lament per Malditos bastardos, sense amoïnar-se gens per l’excés de literalitat, emparant-se en la força que els donen les seves vuit dècades de tradició. Encara espero que s’alci algú reclamant una traducció més propera a la llengua del carrer: ¡Putos cabrones!, per exemple.

Els traductors i supervisors de TAO en català som conscients que hem de fer un esforç constant per adaptar-nos a l’evolució de la llengua. També sabem que el català pateix un dèficit pel que fa a la creació de nou argot, i que gran part del que tenim és tributari del castellà. Sovint ens reprimim d’utilitzar determinat lèxic o determinades expressions per por que els espectadors els considerin massa nostrats, en un perillós exercici d’autocensura. Fem autèntics equilibris lingüístics per mirar d’arribar al màxim de públic possible, però no podem depassar el límit que ens convertiria en traïdors: traïdors a l’obra original, que sovint és plena de matisos que cal traslladar a la traducció; traïdors a la intrínseca –i sovint menystinguda– funció social del doblatge en català, que és la de fomentar l’ús i l’aprenentatge de la nostra llengua; i traïdors, finalment, a la llengua mateixa, rebaixant-ne tant el nivell de genuïnitat, en nom d’una indefinida i perversa llengua del carrer, que les nostres traduccions s’acabin convertint en una vulgar representació del catañol. Una traïció que ens faria no sé pas si malparits, però amb tota seguretat indignes de la llengua que ens van llegar els nostres avantpassats.

Un cop definida la nostra responsabilitat, podríem parlar també de la d’aquells que tenen a les seves mans legisladores aconseguir convertir en un hàbit el que avui és una raresa: veure cinema en català. Però, com diria l’actriu Maife Gil, en llavis de la mítica Scarlett O'Hara: «Demà serà un altre dia.»

(El Periódico, 8 juliol 2009)

* Larry Hagman (entrevista de Lluís Amiguet, La Vanguardia 29 juliol 2009), l’actor que deia allò («Sue Ellen you are a slap», en l’original) a la seva dona en la ficció (Linda Gray), ha explicat que la seva frase preferida de la sèrie, i la que es va fer més famosa als EUA, era aquesta altra: «Once you get rid of integrity, the rest is a piece of cake» (un cop que et desempallegues de la integritat, la resta és bufar i fer ampolles). Deunidó, sí, retrata molt bé el rerefons del que va ser Dallas.

dissabte, 4 de juliol de 2009

Igual com fa 150 anys

Una perla intemporal sobre l'inqualificable "servei" de ferrocarril que dóna l'empresa paraestatal espanyola Renfe a Catalunya. La cosa ve de lluny. Personalment puc afegir que a la línia Barcelona-Vic-Ripoll passa exactament el mateix. O sigui, Manresa no és una excepció, sinó una mostra del que és gairebé norma. Amb la benedicció especial d'Isabel II, Alfonso XII, Alfonso XIII, Niceto Alcalá Zamora, Manuel Azaña, Francisco Franco i Juan Carlos I, i tots els seus presidents de govern i ministres des del 1859 fins avui, als quals recordem tots els catalans amb tant d'afecte.

Igual que fa 150 anys

per Laia Curcoll

No hem avançat gens en 150 anys. Després d'avenços tan importants per a la humanitat com el descobriment de la penicil·lina, el telèfon, la ràdio i la televisió, la informàtica i mil i un invents més, pel que fa al transport públic seguim igual. Això és el que van denunciar ahir un grup de manresans usuaris de la Renfe que van voler commemorar els 150 aniversari de l'arribada del primer tren a la ciutat.

Aquell 3 de juliol de 1859 a les 10 del matí va arribar a l'estació de Manresa el primer tren procedent de la capital catalana. El trajecte de seixanta quilòmetres es va recórrer en 80 minuts. "Els mateixos 80 minuts que triguem actualment els usuaris de Renfe per anar a Barcelona", es queixa Helena Cerdan, una de les promotores d'aquesta reivindicació. Juntament amb una trentena d'usuaris més, van recrear l'escena inaugural per denunciar el funcionament del transport públic a Manresa. L'acte va complir el protocol: tall de la cinta i parlaments. Tot i que en aquest cas més que d'un parlament es va tractar d'un manifest en què els usuaris van demanar als dirigents manresans i comarcals "el coratge i la tenacitat que van tenir fa 150 anys".

Les principals reclamacions són l'escurçament del temps del trajecte i l'increment de les freqüències de pas "fins a fer el transport públic competitiu amb el viatge per autopista". Actualment surt un tren cada mitja hora els dies feiners i un cada hora els festius.

La companyia Renfe adverteix que en el mateix trajecte ara hi ha més parades que abans, i per aquest motiu la durada del trajecte s'allarga. També aclareix que l'entrada ferroviària a Barcelona només disposa de dos corredors amb túnel i que el coll d'ampolla actual de Rodalies -fins que no s'acabi el túnel del TGV per on també circularan els regionals- impedeix augmentar la freqüència de pas de trens.

El tren fa 21 parades abans d'arribar a Barcelona, excepte el semidirecte que no para entre Sant Vicenç i Terrassa. "No hi ha tanta diferència amb aleshores; en aquell temps feia 16 parades", explica Helena Cerdan, i conclou: "O sigui, que no és per això que triguem el mateix".

Després de llegir el manifest, una cercavila reivindicativa amb la participació d'un centenar i mig de persones va conduir el grup cap al casino, on hi va haver dues xerrades. L'historiador manresà Francesc Comas va explicar la importància que va tenir l'arribada del tren a la ciutat i Ricard Riol, en representació de l'Associació per la Promoció del Transport Públic, va analitzar la situació de les comunicacions al Bages.

Els usuaris estan convençuts que part del problema consisteix també en el fet que les autoritats locals de Manresa i del Bages no han apostat pel transport públic ni l'han reivindicat prou. De fet, recorden que no hi ha cap autobús interurbà que connecti el centre de la ciutat amb l'estació de Renfe, que queda als afores, i que no hi ha alternatives a la Renfe a part de l'autobús, que depèn del trànsit de l'autopista, i dels Ferrocarrils Catalans, que triguen una hora i mitja fins a la plaça d'Espanya. Per això volen crear una plataforma ciutadana per a fer propostes de millora concretes per presentar a l'administració, tant local com catalana i estatal.

(Avui, 4 juliol 2009)

(La foto, de l'any 1910, és de l'arxiu Jaume Pons)

dimecres, 1 de juliol de 2009

Un punt d'inflexió del socialisme català?

per Ferran Mascarell, historiador

U: Molts dels votants, simpatitzants i dirigents del socialisme català sabem que una època s'està acabant. Sabem que els principis de relació amb el PSOE que han marcat la Transició estan absolutament desautoritzats. Sabem que el debat sobre el finançament ha deixat definitivament tocades les -ja per si mateixes desconfiades- relacions entre el president Montilla i el president Zapatero.

Dos: El debat del finançament -sigui quin sigui el seu desenllaç- ha expressat que la majoria dels dirigents del socialisme espanyol han retrocedit en una idea anacrònica sobre Espanya hereva de la tradició més arcaica del socialisme espanyolista. Espanya és una sola nació i ha de ser integral -deien els vells socialistes hispànics republicans-. Al proletariat li convenia -asseguraven- una Espanya unida i solidària que limités la preeminència dels poderosos.

Tres: Espanya és ara una societat desenvolupada, democràtica i de classes mitjanes. El socialisme governa. Els socialistes hispànics ja no poden esgrimir el vell discurs dels interessos superiors dels obrers i encara menys el de l'obligada solidaritat de les regions més burgeses. Ara, simplement, defensen els seus interessos corporatius. Fan allò que més afavoreix per mantenir el poder de la nova corporació dirigent espanyola forjada entre l'estructura de poders que se centralitzen a Madrid i els nous poders autonòmics. En aquesta corporació d'interessos desentonen els socialistes catalans. Primer Maragall, l'home que va gosar posar en qüestió les regles del joc; ara Montilla, el pupil que els ha sortit desagraït.

Quatre: El to del debat sobre el finançament -sigui quin sigui el desenllaç- expressa alguna cosa més que la tradicional prepotència central o un brot de sadisme contra la insubordinació catalana. Al carrer Nicaragua i a la plaça Sant Jaume saben que el pacte de la Transició s'ha fos. Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents.

Cinc: Els dirigents catalans saben que el socialisme hispànic s'ha endinsat en un sender que ja és inacceptable per als catalans. Els demòcrates catalans van suposar fa 30 anys que el seu principal objectiu era aconseguir que la democràcia s'assentés a Espanya. La democràcia havia de permetre un desenvolupament econòmic just i harmònic de tots. De la igualació dels nivells de renda dels espanyols se'n derivaria un model d'Estat que acceptaria la diferència nacional catalana. L'Estat de les autonomies era un pas necessari però intermedi en el camí del federalisme. En aquest esquema hi va jugar quasi tothom. Convergència marcava els límits del terreny de joc i els socialistes feien de frontissa. Frontissa entre catalans d'orígens diversos i amb la concòrdia amb Espanya que desitjaven la majoria dels ciutadans. Funció de frontissa que es polia amb pedagogia i mai dir res que pogués ofendre.

Sis: Els dirigents socialistes saben que aquest esquema està necròtic. Saben que els dirigents estatals estan jugant una partida diferent. Se saben sols. Noten que els dirigents federals els voldrien a galeres. Sabem que estan en una cruïlla decisiva. Sabem que un error ara els pot liquidar. Sabem que per primera vegada en trenta anys el poble català n'està tip i està girant el rumb.

Set: La qüestió, doncs, no és tant saber què diran els dirigents per tractar de proclamar-se vencedors de l'acord del finançament. La qüestió decisiva és saber si han assumit que les premisses que han guiat les relacions entre Catalunya i Espanya els darrers decennis estan acabades. Si els dirigents socialistes volen seguir governant els catalans, han de renovar profundament el seu discurs envers l'Estat. Haurà de ser menys acomplexat en termes de sobirania; si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar. Haurà de ser més precís en termes estatals; si el PSC té un discurs propi sobre una hipotètica Espanya plurinacional, cal fer-lo conèixer i lluitar-lo. Haurà de ser més europeista. Europa no és només una qüestió d'institucions, és sobretot un imperi en formació. És el marc on les nacions postnacionals es podran definir.

(Article publicat amb el títol "El socialisme català" a l'Avui, 30 juny 2009)


I comenta dos dies després Joan Barril, ideòleg molt pròxim:

El PSC té un problema. En realitat, tots els partits tenen en aquests moments més d’un problema. El primer de tots: l’escassa influència que tenen amb el teixit social. Els partits van passar de ser assemblees de ciutadans lúcids a convertir-se en mers clubs de fans dels dirigents. Avui, privats de dirigents de categoria, fins i tot els clubs de fans han desaparegut i els partits polítics són meres agrupacions de persones que tenen en el servei al partit la garantia de la seva pròpia estabilitat professional. Quan el partit està en el poder, la vida del militant és un llarg riu tranquil. Quan, contràriament, el seu poder s’ha de compartir amb altres partits i les victòries futures es veuen cada vegada més difícils, llavors als militants els agafa per blindar-se i desautoritzar els seus crítics interiors.

Aquest sí que és ara per ara un problema específic del PSC. A l’hora dels vots es recorre al club de fans. Però a l’hora dels dubtes i la falta d’empenta, els petits poders del PSC no dubten a passar-se pel forro aquesta llibertat de tendències que sempre ha caracteritzat la socialdemocràcia europea i que constituïa un dels seus grans atractius. [...]

I en això arriba Mascarell a advertir que alguna cosa s’està trencant entre el PSOE i el PSC. [...] Per desautoritzar Mascarell s’ha escollit Joan Ferran. [...] Va dir que l’exconseller Mascarell només és un ateneista ara. Efectivament, Mascarell és vicepresident de l’Ateneu Barcelonès, però Ferran i els seus encara creuen que ser a la cúpula d’un partit és una cosa moralment superior a ser membre de l’Ateneu.

Aquesta és una variant del problema del PSC. El moviment obrer de fa un segle es va ennoblir precisament creant ateneus i llocs de debat. [...] Segons el teorema de Joan Ferran, partits polítics i ateneus ja són incompatibles. Si Ferran nega capacitat política a Mascarell, sembla lògic que l’Ateneu li doni l’esquena a Joan Ferran i al que representa.

No ha agradat gens la profecia que ha fet Mascarell a Nicaragua. En lloc de pensar, s’ha anat a desautoritzar. ¿Quant temps fa que el PSC, antic ateneu d’intel·lectuals, no diu realment el que pensa? O potser no és aquest el problema. Potser el veritable problema que té el PSC és que ja fa temps que ha perdut l’hàbit de pensar, perquè ara el que toca és sobreviure.

(Extractat de l'article publicat a El Periódico, 2 juliol 2009 i titulat "La mania de pensar")