L’altre dia Martina Klein escrivia sobre les anomenades «fonts properes». I vaig recordar que tenia a la nevera aquest altre article d’Andrés Trapiello sobre les parleries que corren de la gent coneguda pels remoròdroms (posats a inventar també en podríem dir les remoredes, que queda més nostrat) del país, sedasseries que també poden córrer sobre qualsevol de nosaltres, potser amb tota la bona intenció del món, com diu Trapiello. Ja heu fet una cerca a Google a veure si us han fet protagonistes d’alguna història? Jo ho he fet, i de moment he descobert que existeixen almenys tres persones més que es diuen com jo (nom i primer cognom), però explícitament de mi no he trobat que es digui cap falsedat.Escriu Trapiello:
De qualsevol de nosaltres, fins de les persones més discretes i recloses, es fan circular coses foraviades. I no necessàriament de manera perversa. Fa anys Jordi Jovet, que m’havia convidat a fer una xerrada a Barcelona, va voler saber en el sopar d’encabat aquell acte si jo mateix m’ocupava del bestiar i de la granja. No sabia ni gens ni mica de què parlava el meu amic fins que ell mateix no va substanciar l’embull: algú assabentat li havia assegurat que jo m’havia casat amb la filla d’un terratinent, propietària de deveses i d’una ramaderia de bèsties braves a Extremadura. Em va fer tanta gràcia la falòrnia, i pertànyer a l’estirp dels Villalón o els Muñoz Rojas, que em va costar desmentir-ho.
El més normal, però, és que les xafarderies no sempre vulguin ser innòcues. Fa unes setmanes algú va informar la meva dona, la ramadera rica, que en un bloc d’internet un altre algú que ho sabia del cert assegurava que jo havia hagut d’abandonar Valladolid fa més de trenta anys en ser descobert com a confident de la policia franquista. El responsable d’aquesta bajanada no és, segons que em va dir, el blocaire, sinó el qui l’ha penjada al seu bloc.* O sigui, vaig deduir, el blocaire posa la pistola i un altre hi fica la bala. Ho denunciaràs?, em van demanar. Ah, no, vaig respondre, i vaig arronsar les espatlles. Hom no ha vingut en aquest món a endur-se la porqueria dels gossos a la sola de les sabates, i em vaig recordar un cop més de la marquesa de X: “Els qui em coneixen saben qui sóc i no els fa res; els qui no em coneixen, què em fan a mi?”
El que fa versemblants moltes parleries d’aquestes no és pas la feble baula que sol unir-les a la realitat. En un cas, que nosaltres tenim un trull vell al camp extremeny; en l’altre, el fet d’haver estat anys fent la revolució en aquella ciutat sense parió al costat dels qui van acabar delatant els qui, més llestos o més sortosos, no van caure a mans de la policia. No, el que les fa versemblants és el desig que tenen alguns que allò sigui de veres, la necessitat de creure-hi.
(Extracte de l’article publicat al Magazine, 12 juliol 2009)
*Un altre motiu per no permetre comentaris al teu bloc. Del que escrius tu, tu n’ets responsable. Del que hi escriuen altres, passavolants, molts cops amb pseudònim o sense possibilitat que els puguis identificar, tu també n’ets el responsable, moral i legal. Perquè escriuen el que volen en una plataforma que tu els has cedit, i s’aprofiten del teu molt o poc prestigi, de la teva credibilitat. Poden fer fins i tot grans aportacions... però tu ets el responsable del que diguin, bo o dolent, perquè és el teu bloc. I jo no crec en la censura aleatòria i discrecional –aquest comentari sí, aquest no. No és la meva raó principal per no admetre comentaris, però sí una raó que crec que també s’ha de tenir en compte.
