per Joan B. Culla i Clarà
La catalanofòbia té una llarga història a Espanya, i la democràcia no ha aconseguit eradicar-la. Ara, la dreta política i mediàtica* torna a atiar-la amb motiu de la reforma del finançament autonòmic
El recent part del nou model de finançament autonòmic ha originat la reaparició d’un reflex, d’una pulsió, d’un recurs polític que recorre espasmòdicament la vida pública espanyola des de fa ja unes quantes centúries, tot i que hi ha qui s’entesta a negar-ne l’existència: vull dir la catalanofòbia.
Podria dir-se que, des del segle XVII, gairebé sempre que Catalunya –ja s’entén, els sectors en cada moment hegemònics de la societat catalana– ha pretès preservar o millorar el seu estatus dins l’Estat espanyol, ja fos monàrquic o republicà, tradicional o parlamentari, això ha suscitat a l’Espanya de matriu castellana moviments poderosos de rebuig i desqualificació, que tot sovint han adquirit un biaix de prejudici o de fòbia anticatalanes. Ja en els dies de Felip IV i Olivares algú de la talla de Quevedo no va dubtar a escriure que “son los catalanes aborto monstruoso de la política”, o que “el catalán és la criatura más triste y miserable que Dios crió”, entre d’altres floretes.
Dos segles i mig després, el protagonisme dels Figueras, Pi i Margall, Tutau o Suñer i Capdevila en els primers executius de la República de 1873 va fer que un diari madrileny denunciés que “España ha pasado a ser patrimonio de Cataluña”, una alarma que mai no l’ha suscitada la presència en el Govern d’andalusos, gallecs o bascos, per molts que fossin; i el redactor afegia: “Pues todavía no están contentos. Será necesario que el resto de España les pague (a los catalanes) un crecido tributo, para que nos dispensen el obsequio de no declararse independientes ni piensen en mudar de nacionalidad.”
Els sona la tonada? Amb aquests precedents, el naixement del catalanisme polític va infondre als discursos catalanòfobs una justificació i una rendibilitat que els van fer florir.
Quan el moviment catalanista feia les primeres passes, dos joves valors del partit conservador, José Martos O'Neale i Julio Amado, van publicar el volum Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo (Madrid, 1901). Es tractava d’una alerta estrident i melodramàtica sobre el risc que Catalunya esdevingués a curt termini una altra Cuba, aquest cop dins dels límits peninsulars. En l’apartat de les solucions, però, Martos i Amado no en proposaven només contra els catalanistes (lleis repressives d’excepció, desterraments), sinó contra el conjunt de la societat sospitosa: prohibició absoluta del “dialecto catalán” en l’espai públic, “incompatibilidad de los catalanes para ejercer cargos oficiales al servicio del Estado en Cataluña”, substitució de tot el clergat local per eclesiàstics “de otras provincias españolas”, supressió de l’aranzel proteccionista per tal de castigar la burgesia fabril...
Des d’aleshores i fins a la Guerra Civil, la catalanofòbia (“la ingrata conducta del pueblo catalán”) va ser un ingredient estable de la retòrica espanyolista, més i tot davant les campanyes autonomistes de 1907, de 1918-19 o de 1931-32, i fins i tot va constituir la plataforma personal de polítics como Antonio Royo Villanova.
Amb dos subtemes principals: l’econòmic (“Cataluña ha sido el hereu de la pobre España”, “si las provincias catalanas han medrado ha sido a costa del resto del país”, “después de todo, viven de nuestro sudor y de nuestra sangre”), amanit amb amenaces més o menys explícites de boicot comercial; i el lingüístic (“¿vamos a consentir que en aquellas regiones furibundamente autonómicas salgan niños de la escuela sin apenas saber hablar castellano?”, es demanaven els maestros nacionales de la comarca d’Alcañiz a finals del 1918).
L’ombra ominosa del franquisme va frenar, durant la transició, el retorn d’aquell argumentari. Però no per gaire temps: els vells prejudicis es desacomplexaren amb rapidesa i, de nou, abraçaren una transversalitat ideològica que incloïa còmodament un Alejandro Rojas Marcos o un Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Tanmateix, per raons tant de cultura política com de tàctica (la lluita contra la llarga hegemonia felipista, la poca cosa que AP-PP tenia per perdre a Catalunya...), van ser el centredreta espanyol i els seus entorns mediàtics els qui van cultivar amb més afany els missatges que dibuixaven los catalanes o Catalunya com una comunitat egoista, rapinyaire i insolidària, privilegiada dins l’Estat comú i, alhora, deslleialment resolta a trencar-lo.
A partir del 1993, la conjuntura política (les impaciències del Partit Popular per conquistar d’una vegada La Moncloa, l’aliança parlamentària llavors vigent entre González i Pujol, la consegüent cessió a les administracions autonòmiques del 15% de l’IRPF...) va donar ales a aquell discurs. “No puede ser que las regiones ricas sean cada vez más ricas y las pobres más pobres, ni podemos aceptar que las regiones conflictivas sean siempre las grandes beneficiarias”, asseverava Juan José Lucas, aleshores president de la Junta de Castella i Lleó. El que el Govern del PSOE feia era “quitarles varios miles de millones de pesetas a los pensionistas y a los parados españoles” per donar-los a Catalunya, va sentenciar el mateix José Maria Aznar. Mercedes de la Merced, per la seva banda, llançava un emotiu avís sobre els riscos de “cualquier loco que pueda asumir mañana la presidencia de la Generalitat”.
Naturalment, l’aritmètica parlamentària del quadrienni 1996-2000, el primer de govern del Partit Popular, determinaria un replegament complet d’aquestes tesis [en la banda conservadora]*: res de presidents bojos, ni de pensionistes espoliats, ni de catalans que ho arrabassen tot. A continuació (2000-2004), la còmoda majoria absoluta i el complex de superioritat que aquesta majoria va infondre en l’equip d’Aznar van fer innecessari l’espantall de l’enemic interior, del fenici arterós i, al damunt, separatista.
De fet, el Partit Popular no va tornar per aquelles senderes fins al 2005, en vies de superació del trauma del març del 2004. Va ser amb motiu de l’opa llançada per Gas Natural sobre Endesa quan van ressorgir al si de la formació conservadora i en els mitjans –socials, periodístics i d’opinió– afins els reflexos catalanòfobs que tan bé expressà el futur diputat Manuel Pizarro amb el seu “nunca seré empleado de La Caixa”. Altres autors de menys volada van instar “a los catalanes” a allunyar “sus sucias manos” de l’empresa elèctrica, sobre el futur de la qual va fer sort l’eslògan “antes alemana que catalana”.
I després, sense solució de continuïtat, va esclatar la campanya contra l’Estatut. Criticar i combatre un projecte legislatiu patrocinat per qualsevol govern, o per determinades forces polítiques, és perfectament legítim i fins saludable en democràcia, sens dubte. Però en aquest cas la fora mida i el tremendisme de l’ofensiva la van fer relliscar sovint cap a la desqualificació i l’estereotip col·lectius.
Amb el nou Estatut, “las regiones más pobres van a salir trituradas”, assegurà Mariano Rajoy abundant en aquell tòpic vellíssim. Quant al boicot al cava, alimentat des d’una televisió pública sota el control del PP, no sembla que el seu objectiu fos fer mal a un govern, o a un partit, o a uns quants, sinó a l’economia catalana en general.
El terreny, doncs –el terreny dels discursos polítics i mediàtics, el dels imaginaris col·lectius, el de les construccions identitàries...–, estava tan adobat que inevitablement el protagonisme de la Generalitat en la reforma del finançament ha fet rebrotar els clixés: “¡Que un catalán valga lo que dos madrileños es intolerable!”, va llançar el conseller Beteta. “El dinero se va para los ricos catalanes”, denuncien a Astúries; “España fue y es un opíparo negocio para Cataluña”, afirmen a Galícia.
Després de tres dècades de democràcia i d’estat autonòmic, hi ha debats en els quals estem com en temps de Castelar o de Moret.
(El País, 28 juliol 2009)
* Crec que el professor Culla s’oblida més del compte, al llarg de l’exposició, que la catalanofòbia l’ha mostrada i atiada igualment l’esquerra, especialment –però no exclusivament– quan ha manat la dreta a l’Estat, a través de personatges que no són sols els més aviat folklòrics i ja jubilats que ell esmenta (Rojas Marcos i Rodríguez Ibarra). Des del mateix Felipe González i Alfonso Guerra fins a uns quants ministres de Zapatero (sobretot quan encara no eren ministres, com l’ara vicepresident Manuel Chaves o la ministra de cultura Ángeles González-Sinde, per no parlar de l’ínclit José Bono, l’actual número 3 de l’Estat espanyol), l’esquerra espanyola no ha estat mai aliena als discursos anticatalans de fons més contundent, potser pronunciats, això sí, generalment amb una mica més de contenció que els del PP, però molt similars en els efectes psicològics, organitzatius, culturals i socials produïts. Cal recordar el que deia Alfonso Guerra sobre l’Estatut català fa només quatre dies? I se’n va sortir. Va fer exactament el que havia dit que faria: «carpaccio d’estatut», com diria Iu Forn. Fa la mateixa por aquesta mena de catalanofòbia, per l’eficàcia, que la dels que criden i borden i insulten, que els veus venir de lluny i ja et protegeixes, i llavors les queixalades fan el mateix mal, però potser no fan tanta ràbia com les dels altres, que et mosseguen traïdorament.
