Fa un temps Quim Monzó va cridar l’atenció sobre els escrits de la model espanyola Martina Klein, una dona que, deia Monzó, trencava el tòpic que diu que les maniquins de passarel·la són només per fer bonic i val més que no les facis enraonar gaire. Com aquell acudit de la princesa superformosa i admirada per tothom però que no parlava mai, fins que un dia un pretendent aconsegueix tenir-hi una mica d’intimitat i li demana com és que no diu re. I ella: «¿Pa qué? ¿Pa cagal-la?» Ahir escrivia Martina Klein:
Llegint una edificant notícia sobre Britney Spears, hi trobo que la princesa del pop estava anguniada perquè havia tornat a adquirir pes durant les vacances i que, al crit de “grassa” d’algun dels seus fans més estimats, plorava. Fonts properes a la cantant afirmaven que la seva dieta solia ser a còpia de verdures i pollastre a la planxa, però que havia sotsobrat davant els pastissos de nata, que la tornen boja.
El fet m’interessa poc i gens, però sí que em va cridar l’atenció allò de “les fonts properes”. Evidentment, no devien ser ni l’endocrí, ni l’entrenador, ni els amics pròxims, ni el seu representant, ni ningú que se l’estimi una miqueta. En aquest cas la font podria ser una veïna envejosa, un vianant tafaner o una pastissera oportunista. I llavors em vaig dir...: en aquest cas? No, en tots els casos, i ja no parlo de Spears i altres personatges rosats com ella.
L’expressió ha resultat que és la millor maniobra per deixar anar una bomba i amagar la mà, i cada dia tots els diaris s’omplen de “fonts properes” que afirmen, declaren, asseguren o neguen el que altres, els protagonistes, callen. Les refrescants aigües d’aquestes fonts no són la deu de la veritat. Ells ho saben, però nosaltres hi bevem a galet. Que ens agrada, una font!
Hi ha excepcions en les quals s’ha de protegir la identitat d’un declarant, però malauradament són una minoria. Darrere les fonts properes sol haver-hi l’opinió del mateix informador, que posa en boca d’altres el que no gosa posar en la pròpia, o bé el que es xerra, es diu i es remoreja, és a dir, les males llengües.
D’aquesta manera es dignifica l’alcavotisme fins a elevar-lo a llenguatge periodístic. És així que esmorzem, berenem i sopem amb notícies cedides per “fonts properes a la víctima”, “a la policia”, “al jutge”, “fonts properes a la negociació”..., que, dic jo, si no són els cònjuges (perquè no m’imagino la dona d’un empresari filtrant informació, si bé hi ha de tot), tampoc crec que siguin els que serveixen l’aigua a la reunió, ni els que ocupen la sala de juntes del costat i escolten posant un got a la paret...
Tampoc manquen mai les declaracions de “fonts properes al govern”, quan ni govern ni portaveus no han obert la boca. Llavors, si són fonts properes, darrere el titular hi ha la família que ho fa córrer?, l’assistenta, una amiga de la mare, el jardiner?
No, les fonts properes no existeixen, i si no que m’ho diguin a mi, que ens han tallat la més propera del parc i la canalla treu fum pel cap. Això sí, al colmado del davant es fan la barba d’or venent aigües minerals que acaben sent utilitzades per netejar els excrements adherits als, ara sibarites, peus dels nostres nanos.
(La Vanguardia, 18 juliol 2009)
Fa 15 anys, la llavors defensora dels lectors d’El País va explicar en una de les seves columnes, titulada «Opino que... però no diguis el meu nom», que li semblava una praxi lletja citar fonts anònimes que aportaven només opinió i no dades rellevants, un recurs molt utilitzat quan es pretén demostrar que s’ha fet treball de camp previ abans de redactar les notícies. Si les fonts citades expressen només una opinió i volen ser anònimes, no hi has de fer referència de cap manera. Si les cites, no han de ser anònimes, les has d’esmentar amb noms i cognoms, o pel càrrec concret. Si no ho fas així, deia la defensora, qualsevol cosa que facis dir a les teves fonts anònimes no tindrà credibilitat davant els teus lectors.
Sol Gallego-Díaz, una bona professional espanyola, va plegar aquell mateix any com a defensora del lector d’El País. I aquest diari i tots els altres van continuar citant fonts anònimes cada dia, com denuncia Klein, en gairebé totes les seccions informatives, no només en les pàgines roses.
