De cargols i femelles (1)

Per Pedro Vallín

Unes quantes generacions després de periclitar el model d’educació sexista a les famílies i institucionalment, els homes i les dones tenen idees més matisades sobre el sexe contrari. Però hi ha noves certeses? Doncs més aviat no. Aquí no parlarem de com són els homes i les dones, sinó de com creuen ells que són elles i com es veu el subjecte masculí des de la talaia femenina. Ho sospiten? Exacte, un munt de tòpics. Falsos? Responguin-ho vostès.

El que saben ells de les dones

De Sigmund Freud, creador d’un gènere literari –el del passat biogràfic que turmenta el nostre present– més que d’una disciplina clínica que puguem catalogar com científica, es recorda sovint aquella sentència darrera, variant del socràtic “només sé que no sé res”, en la qual subratllava que, després de tots els estudis, cavil·lacions i intuïcions sobre la psique femenina, al final dels seus dies l’única incògnita que quedava per resoldre era la primordial: “Què vol realment la dona?” Per a aquests casos hi ha un refrany sobre Vilabona i Vilamala que hi va com l’anell al dit.

Al marge de condicionants socials, religiosos i culturals, que han marcat històricament la relació entre ambdós sexes, el fet cert és que perviu universalment aquella dificultat d’empatia –entesa com la “capacitat d’identificar-se amb algú i compartir els seus sentiments”– que dóna pàbul a una gran quantitat de literatura aeroportuària més o menys banal que pinta els homes com marcians (Mart, déu de la guerra) i a les dones com venusianes (Venus, deessa de l’amor) i que proposa instruccions d’ús mutu que es resumeixen a parlar molt, parlar més, parlar tota l’estona. Hem de parlar. Ai.

Si escoltem l’emperador romà filtrat per Marguerite Yourcenar [...] en aquell tractat de saviesa i humanitat que és Memòries d’Adrià, sentirem un discurs que encara corre: “Febles i totpoderoses, són massa menyspreades i massa respectades. En aquest caos d’hàbits contradictoris, el fet social se superposa al natural i no és fàcil distingir-los”. La revolució sexual i sociològica d’Occident, el vòrtex de la qual va ser el maig del 68, va resoldre, de manera precipitada però necessària, aquesta incògnita que plantejava l’emperador entre l’herència i l’aprenentatge: tota diferència entre sexes, tret de les morfològiques, és ambiental (social, cultural, educativa), va sentenciar la modernitat. Era una manera d’emancipar-se de qualsevol raó biològica que justifiqués el tractament asimètric que al llarg de la història i la geografia, i amb ben poques excepcions, subjugava la dona sota l’autoritat masculina.

Quaranta anys després de llançar les llambordes contra els palaus de la República Francesa, l’atribució exclusiva de les diferències de comportament entre els sexes a l’ambient s’ha estovat i comencen a sovintejar els estudis –rebuts de cul a la paret per alguns sectors– sobre les diferències de comportament entre homes i dones basats en el funcionament diferent del cervell, de la programació genètica i dels ritmes biològics, i esdevé irrefutable, almenys en cercles científics, que hi ha diferències d’actitud i aptitud no exclusivament atribuïbles a un obsolet model social sexista.

I doncs, què saben els homes de les dones? Més aviat res. Ni res de nou. Honoré de Balzac subscrivia Adrià i, de la seva manera decimonònica, parlava de la fortalesa i la fragilitat atribuïda a l’àmbit femení: “La dona és la reina del món i l’esclava d’un desig.” Fiodr Dostoievski, en canvi, amb un menyspreu que avui consideraríem masclista, coincidia plenament amb Freud: “La dona només el dimoni sap què és; jo no ho sé gens.” Altres, per pura intuïció –de vegades empesos per l’immarcescible alè de la poesia–, es van avançar al que avui la neurociència comença a pressentir, que hi ha virtuts psicològiques femenines a les quals els homes amb prou feines arriben, i una és la determinació. “La intuïció d’una dona és més precisa que la certesa de qualsevol home”, deia Kipling. I l’humorista argentí Aldo Cammarota, traspassat el 2002, concloïa sarcàstic que “quan una dona es rendeix és perquè ha vençut”. Fins Napoleó, misogin pròdig en frases masclistes, admetia que l’entestament a assolir els fins era un atribut femení, quan comentava que “les batalles contra les dones són les úniques que es guanyen fugint”. La dona, aquell Waterloo, podria dir un biògraf trapella. [...]

Però si hi ha una queixa unànime entre els barons respecte a la dona és el seu càrrec d’“administradores del sexe”. L’arquetip en l’imaginari col·lectiu masculí és que per als homes el sexe és un fi i per a les dones un mitjà. De broma diu Steve Martin: “Coneixes aquella mirada que tenen les dones quan volen sexe amb tu? Jo tampoc.” Un altre còmic estatunidenc, Billy Cristal, al·ludeix específicament a la diferent predisposició al sexe: “Les dones necessiten una raó per tenir sexe. Els homes només necessiten un lloc.” I, per no abandonar la més flagrant incorrecció política, l’histrió Bob Hope es llançava al joc de paraules: “La meva dona és un objecte sexual. Cada cop que li demano sexe, ella objecta.” Encara que cap dels tres ho sàpiga, és d’allò més natural. El premi Pulitzer Jared Diamond indagà en les especificitats sexuals de l’animal humà a Per què és divertit el sexe?, i la resposta era per l’ovulació oculta. Com les banyes, pura eficàcia reproductiva. Coses de Darwin.

(Extractat d’Estilos de Vida, La Vanguardia 28 març 2009)

De cargols i femelles (2): El que saben elles dels homes