De cargols i femelles (2)

El que saben elles dels homes

Per Pedro Vallín

La incapacitat per comprendre o aplaudir el sexe oposat és mútua i endèmica, tot i que en general, en les frases d’elles sobre ells hi ha també un component de condescendència, una cosa com “no, si ja t’entenc, però no m’agrada”. L’actriu Gemma Cuervo fa un balanç sever de la naturalesa del baró: “He après que els homes neixen amb una condició natural que els provoca molts desacords i mancances que, a la llarga, transmeten a la societat.” Si un es limita a escoltar el que ells diuen d’elles i el que elles diuen d’ells, com a norma ells retreuen l’entestament d’elles per la durada i elles critiquen l’afició d’ells pel que és efímer. Amb molta gràcia, ho va dir Sharon Stone: “Les dones són capaces de fingir un orgasme, però els homes poden fingir una relació sencera”, variant d’un vell aforisme –sexista, és clar, com tot el que hi ha en aquestes ratlles– que diu que “les dones fan servir el sexe per aconseguir amor, i els homes fan servir l’amor per aconseguir sexe”.

Un tòpic de les darreres dècades apunta que la progressiva emancipació de la dona [...] ha descol·locat l’home al subvertir les regles del joc. Dona alliberada, home emprenyat, va titular Pilar Rahola el seu llibre sobre el tema: “La nova dona ha trencat els esquemes a l’home tradicional, que està desconcertat, desubicat i, fins i tot, emprenyat”. La frase s’ha sentit un cop i un altre els darrers vint anys, com un mem de la revolució sexual acceptat i aplaudit, que els joves desmenteixen cada nit als bars repetint, amb lleugeríssimes variacions, els rituals de festeig tradicionals, amb idèntic èxit que sempre. És a dir, va segons com va.

L’home retratat per la dona és un ser positivista, és a dir, que té unes preocupacions centrades en el món material, en allò que existeix, en l’immediat, els gaudis purament mundans: el descans, el sexe, l’alcohol, el sexe, la velocitat, el sexe, el menjar, el sexe… i la seva relació amb l’immaterial es concreta en el seu gust per teoritzar, de manera significativa sobre esports i política, disciplines plenes totes dues d’abstracció i metàfora. Amb més aviat poca sorna, Ana von Rebeur ho explica al llibre Qui entén els homes?: “Els homes no es caracteritzen per les capacitats de conversa. I també estan limitats per parlar de temes transcendentals a la vida, però poden mantenir converses saberudes sobre si va ser o no va ser gol, i què hauria passat si el golejador no s’hagués lesionat o si en comptes de jugar de 7 l’haguessin fet jugar de 10”. El llibre ja oferia respostes des del subtítol: “Són tan simples que semblen complicats.”

Les dones, segons elles mateixes, tenen menys tirada a l’immediat i més capacitat de planificar, són més bones estrategues, i quan persegueixen un objectiu no es donen. I s’avorreixen d’allò més amb les elucubracions futbolístiques, polítiques o culturals a les quals són tan aficionats els seus companys homes. Per dir-ho de qualsevol manera, no creuen que la posició d’un mig centre, o el celibat dels cavallers jedis o si la sèrie del senyor dels anells és shakespeariana o wagneriana siguin assumptes que mereixin un animat debat de sobretaula. [...]

Els homes, en l’estereotip que pinten les dones, defugen el conflicte i el drama, si no és per causa major, i no són gens proclius a iniciar converses de temptativa sobre l’estat de la relació, el seu futur o el seu passat. Ho defugen de manera prou còmica, si cal. L’escriptora i periodista colombiana Rosaura Rodríguez, especialitzada en llibres sobre l’alliberament de la dona i les noves relacions amb el sexe oposat, ho expressa així: “Si res hem de tenir ben clar quan es tracta del sector masculí, és que faran el que sigui per tal d’evitar el conflicte. Per això és del tot important no cercar problemes on no n’hi ha, ja que fugen dels enfrontaments com esperitats.” De fet, hi ha abundosa literatura masculina sobre el terror associat a la frase “hem de parlar”, segons elles un preàmbul de la necessària comunicació en la parella i segons ells frase herald de grans tragèdies. [...]

Sigui com sigui, el cas és que elles diuen que ells no parlen. Per ser més precisos, que no conversen. És a dir, que els homes que parlen són monologuistes que no deixen ficar cullerada, i la resta no articula més enllà d’un monosíl·lab. L’argentina Von Rebeur, més coneguda com a humorista gràfica que com a escriptora –en la senda de les sornegueres tires sexistes de Maitena–, anima les dones a no enganyar-se: “El problema és que per als homes el silenci és pau i relax, i per a les dones el silenci és tedi i problemes.” I proposa una guia d’ús: “Com que els homes parlen poc, les dones pensen que parlen en clau. I s’obsedeixen per descodificar-los com si fossin jeroglífics egipcis, mirant de descobrir què deu haver volgut dir ell quan ha dit tal cosa. I en realitat els homes mai no et volen dir res; t’ho diuen o no t’ho diuen.” Doncs vinga, res a dir.

(Extractat d’Estilos de Vida, La Vanguardia 28 març 2009)

De cargols i femelles (1): El que saben ells de les dones