«Sue Ellen, ets un pendó!» Aquesta contundent afirmació, pronunciada a mitjans dels anys 80 per l’infame J. R. Ewing, en la veu de l’actor Arseni Corsellas, és probablement la frase més emblemàtica de la traducció audiovisual oralitzada (TAO) en llengua catalana.* Avui, però, aquesta frase potser no s’hauria dit així si els que ens dediquem a traduir i supervisar els guions per al doblatge haguéssim de fer cas del corrent d’opinió que circula irresponsablement entre una gran part del públic català, en el sentit que els doblatges en català no són creïbles perquè no reflecteixen la llengua del carrer. Probablement, si ara el nostre J. R. volgués ser creïble, hauria de dir «Sue Ellen, ets una puta!», ignorant tots els matisos lèxics de la llengua original, de tramp a whore, passant per bitch, turt o slut. Ni tan sols una delicada meuca, una barjaula trincaire o una eufemística perduda: puta i prou, que és el que diu la gent del carrer. En canvi, si aquesta TAO fos en castellà, el nostre protagonista podria dir també, i sense ruboritzar-se, zorra, golfa, furcia, ramera... Tot un ventall d’improperis anacrònics consolidats per l’ús després de 80 anys de doblatges en aquesta llengua (la primera pel·lícula doblada al castellà data de 1929, ni més ni menys).
No fa gaire, el programa de TV3 Oik mentns va dedicar un capítol a parlar de la llengua dels adolescents. Una noia ben catalana es va aixecar i va dir, literalment, que «el vocabulari que s’utilitza en el doblatge en castellà és molt més actual, més nostre, i en canvi, en català és molt més arcaic». La majoria dels joves presents semblaven estar d’acord amb aquesta apreciació. Afortunadament, el periodista Toni Soler, convidat al programa, va contraatacar amb un argument tan brillant com lúcid: quan algú llegeix un llibre en castellà i no entén una paraula, consulta el diccionari; quan aquest mateix cas es dóna en català, el lector tanca el llibre i renega de l’escriptor. L’actitud, doncs, no és la mateixa, i reflecteix la diglòssia en què viu instal·lada part de la nostra societat: el castellà ja no és solament la llengua poderosa i de prestigi, també és la llengua guai, la llengua dels joves i la font del seu argot. La involuntària confessió d’aquella noia catalana és tan terrible com simptomàtica: «El doblatge en castellà és més nostre.»
Però ¿ho és realment? En castellà, l’artificiositat també existeix, però ningú no ho percep. S’ha instal·lat en l’inconscient dels espectadors fruit de l’hàbit de tants anys sentint doblatges en aquesta llengua. Un diàleg com el següent, perfectament normal en qualsevol pel·lícula doblada al castellà, ¿seria creïble, des del punt de vista de la llengua col·loquial?:
–Estuviste con ella, ¿no es así?
–Tal vez.
–Deja de juguetear con el maldito reloj. Respóndeme.
–Ya conoces mis sentimientos.
–Esa zorra de nuevo...
–La amo.
–¡Estoy harta de tus jodidas infidelidades!
–No sabes cuánto lo lamento, querida.
–¡Vete al infierno, maldito bastardo!
Parlant de bastards maleïts, no fa gaires setmanes es va estrenar la darrera pel·lícula del director Quentin Tarantino, titulada Inglourious basterds. Una bona traducció d’aquest títol seria, per exemple, Malparits indignes –o Malperits indicnes, si mantenim la broma ortogràfica de l’original. ¿Què han fet els autors de la versió en castellà? Doncs traduir-lo tranquil·lament per Malditos bastardos, sense amoïnar-se gens per l’excés de literalitat, emparant-se en la força que els donen les seves vuit dècades de tradició. Encara espero que s’alci algú reclamant una traducció més propera a la llengua del carrer: ¡Putos cabrones!, per exemple.
Els traductors i supervisors de TAO en català som conscients que hem de fer un esforç constant per adaptar-nos a l’evolució de la llengua. També sabem que el català pateix un dèficit pel que fa a la creació de nou argot, i que gran part del que tenim és tributari del castellà. Sovint ens reprimim d’utilitzar determinat lèxic o determinades expressions per por que els espectadors els considerin massa nostrats, en un perillós exercici d’autocensura. Fem autèntics equilibris lingüístics per mirar d’arribar al màxim de públic possible, però no podem depassar el límit que ens convertiria en traïdors: traïdors a l’obra original, que sovint és plena de matisos que cal traslladar a la traducció; traïdors a la intrínseca –i sovint menystinguda– funció social del doblatge en català, que és la de fomentar l’ús i l’aprenentatge de la nostra llengua; i traïdors, finalment, a la llengua mateixa, rebaixant-ne tant el nivell de genuïnitat, en nom d’una indefinida i perversa llengua del carrer, que les nostres traduccions s’acabin convertint en una vulgar representació del catañol. Una traïció que ens faria no sé pas si malparits, però amb tota seguretat indignes de la llengua que ens van llegar els nostres avantpassats.
Un cop definida la nostra responsabilitat, podríem parlar també de la d’aquells que tenen a les seves mans legisladores aconseguir convertir en un hàbit el que avui és una raresa: veure cinema en català. Però, com diria l’actriu Maife Gil, en llavis de la mítica Scarlett O'Hara: «Demà serà un altre dia.»
(El Periódico, 8 juliol 2009)
* Larry Hagman (entrevista de Lluís Amiguet, La Vanguardia 29 juliol 2009), l’actor que deia allò («Sue Ellen you are a slap», en l’original) a la seva dona en la ficció (Linda Gray), ha explicat que la seva frase preferida de la sèrie, i la que es va fer més famosa als EUA, era aquesta altra: «Once you get rid of integrity, the rest is a piece of cake» (un cop que et desempallegues de la integritat, la resta és bufar i fer ampolles). Deunidó, sí, retrata molt bé el rerefons del que va ser Dallas.
