Falsos nens desapareguts

per Eva Piquer

Una amiga em reenvia un mail que anuncia la desaparició d'una nena de tretze anys. Em diu que el faci córrer, perquè un clic no costa res i puc ajudar uns pares desesperats. Com que no és el primer ni el segon correu que rebo d'aquestes característiques, m'afanyo a posar al Google el nom de la presumpta nena desapareguda. Que, segons sembla, és filla de Mataró.

Pobra Jennifer Garcia Quintana, té molt mala sort: desapareix de tot arreu. De Mataró, de Valladolid, de Buenos Aires, de diverses ciutats de Mèxic, de Brasil i de l'Uruguai... Fa mesos que circula un mail segons el qual la nena es va esfumar “fa sis dies” de qualsevol racó del planeta.

Per descomptat, la tal Jennifer no existeix. Com tampoc existia l'Agustí Martín, un nen de 12 anys que suposadament estudiava al Col·legi Alemany d'Esplugues de Llobregat. La Jennifer i l'Agustí són nens falsos que s'ha inventat algun desaprensiu amb l'objectiu de recaptar adreces de correu electrònic. Se'n diuen hoax, d'aquesta mena de mails massius que divulguen mentides.

La Jennifer i l'Agustí no existeixen, però les fotos amb què s'il·lustren els correus sí que corresponen a nens reals. Deuen ser imatges piratejades de la xarxa. Avui rai, que tothom corre a abocar fotografies pròpies i alienes a Internet. Els meus fills adolescents no entenen per què no els deixo penjar més fotos seves al Facebook. Potser ho entendrien de cop (però ni a ells ni a mi no ens faria cap gràcia) si rebessin un mail que alertés que un clònic seu ha desaparegut del mapa.

Avui, 2 març 2011

Més sobre el telèfon

Tinc problemes amb el telèfon, ja us ho deia. I encara més amb el mòbil, més ben dit, amb el concepte mòbil o la filosofia mòbil. El cas és que em resisteixo a donar el número del mòbil, i la gent m’acusa de secretisme, i llavors el dono, i la mateixa gent se’m torna a enfadar per l’ús que en faig, que no és el canònic, no és el que s’espera d’algú que fa anar un mòbil. I llavors els torno a dir que per això em resistia a donar-los el número del mòbil, per evitar que s’enfadessin si no l’agafava, si el tenia desconnectat, si no contestava les perdudes ni els missatges de veu. Perquè la gent s’apunta el teu número de mòbil i a partir d’aquell moment s’oblida dels advertiments que els puguis haver fet sobre la teva relació peculiar amb aquell estri. Has passat a formar part d’una sèrie de números, els que té gravats aquella persona a la seva llista de contactes.

No vaig tot el dia amb el mòbil al damunt. El faig servir per a una cosa molt i molt concreta: quan, en hores de feina, haig de sortir del despatx i sé que hi ha un client que m’ha de poder localitzar per resoldre, per telèfon, una qüestió ràpida. I perquè em puguin localitzar des de casa en situacions similars, si es preveu que pot passar alguna cosa. I prou.

Jo ja entenc que hi ha gent que ha de dur el mòbil al damunt per motius diversos, que necessita estar sempre localitzable i immediatament disponible. I hi ha gent a la qual li agrada. No hi ha res a dir. Ara, als que em parlen del mòbil com una obligació genèrica me’ls crec menys, perquè les urgències més o menys són les mateixes ara que fa vint o cinquanta anys. No ens enganyem: el mòbil serveix molt sovint –no dic sempre: dic molt sovint– per complir menys que abans els compromisos. Si hem quedat que avui a les set del vespre serem a casa o estem citats demà a les dues del migdia per a un compromís, el mòbil serveix perquè tots plegats ens concedim de temps fins avui mateix a les 19 h o fins demà mateix a les 14 h, i fins i tot una mica més, per desfer la cita, i l’altra/e, que potser ha canviat els seus plans per no fallar, que es foti. Enteneu-me: de vegades no hi ha més remei que desfer una cita, però moltes altres vegades, senzillament, no ens ve de gust o hi ha una altra cosa que passa per davant. Això ens dóna més llibertat, sens dubte, però també més superficialitat en les relacions i menys compromisos. I les relacions humanes directes, les paraules donades, les cites, ja s’estableixen d’aquesta manera, amb aquesta filosofia: potser ens veurem aquest vespre, o demà, o potser no. «Si no puc, ja et trucaré.» I davant l’avís, ja saps que hi ha un 50% de possibilitats que et truqui.

Jo no. Jo, si he quedat avui a les set, demà a les dues o el dia 4 d’octubre a dinar a Selmella, n’ha de passar una de molt grossa perquè avui a les set, demà a les dues o el 4 d’octubre a l’hora de dinar no sigui allà on hem quedat. No és mèrit meu ni sé si aquí es pot parlar de mèrit o de mania. Simplement, sóc així i no hi puc fer res.

La gent que em coneix sap que tinc uns horaris molt regulars i que pot trobar-me habitualment, en hores de feina, al despatx. El telèfon del despatx el dono a tothom que em demana el telèfon: és el meu telèfon per a les coses ordinàries que es poden comunicar per telèfon. La gent que em coneix una mica més, té el telèfon de casa meva, on sóc habitualment les hores en què no sóc al despatx. I queden altres moments i situacions en què no sóc ni al despatx ni a casa, per exemple molts caps de setmana, alguns vespres, força dies a l’hora de dinar, etc., que llavors normalment sóc en indrets on em molestaria molt que em truquessin, o simplement seria de mala educació dur el mòbil engegat.

I encara hi ha una manera més senzilla de comunicar-se amb mi amb certa diligència, que és el correu electrònic. Això sí que és un bon invent. Permet una gestió de la comunicació molt més intel·ligent, si no vols entrar dins el xuclador de la immediatesa –la majoria de les vegades la urgència és causada per la manca de previsió, em penso que ja ho he dit–, perquè pots enviar els missatges quan et va bé i l’altra/e et pot contestar quan li plagui. No es produeixen aquelles situacions desagradables que et telefonen i potser et demanen si et va bé parlar en aquell moment, però no goses dir que no o bé perquè et sembla que l’altra persona s’ho pot prendre malament o bé perquè encara et fa més mandra haver de trucar tu després o potser ja no et recordaràs de fer-ho, o...

Certament, un cop l’any, més o menys, pot passar que algú em cerqui amb molta urgència en un moment en què no estic disponible i no em trobi. Segurament, tant tu com l’altre haureu de pagar un preu per aquesta circumstància: «És clar, si duguessis el mòbil al damunt...», em renyen. Doncs, sí, em sap greu que passi això... Però he comprovat que fins i tot als que dormen amb el mòbil també els passa això mateix almenys un cop l’any, i normalment més vegades, perquè depenen més de l’andròmina i la gent que els busca si no els troba al mòbil ja no sap què fer. I doncs, això del mòbil a tot drap és com cardar amb preservatiu perquè no estàs segur de la parella o no vols dallò (criatures): com més es multipliquen les relacions, refiats que el condom és segur al 100%, més possibilitats hi ha que un dia es trenqui la gometa o que no te la posis bé per les presses o que hagi deixat passar «una miqueta de no res que ni es veu» i tinguis un disgust.

De manera que és inevitable que un cop l’any no et localitzin, perquè ni tan sols els que viuen enganxats al telèfon no es deslliuren de les estadístiques.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La moral és que no facis servir targetes de crèdit?

Fa ara tot just quatre anys, la policia de Hampshire (Anglaterra) va trucar a la porta d’un enginyer informàtic de 46 anys, casat i pare de dues filles. El van detenir, el van interrogar i el van acusar de pederàstia: havia accedit amb la seva targeta de crèdit a una web de pornografia infantil. Casa seva i el despatx de l’empresa d’informàtica on treballava i on tenia un càrrec executiu van ser escorcollats. Els investigadors es van emportar ordinadors i cedés. L’enginyer va ser acomiadat de l’empresa. Els seus pares i alguns dels seus germans van tallar les relacions amb ell.

La seva dona i les filles, gairebé només elles, se’l van creure. Sabien que ell era un home net, en tots els aspectes.

Les gestions policíaques eren lentes i l’enginyer va començar a investigar pel seu compte. Va descobrir que algú havia accedit a les dades d’una de les seves targetes de crèdit, amb la qual feia sobretot les compres per internet en un supermercat. Les dades robades havien estat venudes a un pederasta. Quan l’FBI i les policies de diversos països van llançar una de les habituals operacions antipederàstia, les dades de l’enginyer, juntament amb les d’altres ciutadans d’arreu del món, anaven en el mateix paquet que les dels transgressors reals. L’enginyer va passar a formar part d’una llista de delinqüents, delinqüents especialment perversos i mal vistos per tothom. La pederàstia, ni que sigui només virtual, està considerada amb raó un dels crims més imperdonables de la humanitat.

L’enginyer va aconseguir provar finalment –pel seu compte!– que el número de la targeta robada havia estat utilitzat per accedir a un portal pornoinfantil dels Estats Units des de Jakarta, just en el mateix moment en què ell feia ús del mateix número en un restaurant de Londres.

Diu la policia que el robatori d’identitats per obtenir diners, mercaderies o material delictiu augmenta cada dia. Tot és qüestió de preus. El problema és que, sabent-ho, es facin públiques les dades dels presumptes implicats abans de comprovar que són culpables. I el problema és que hagin de ser els interessats els qui demostrin la seva innocència, i no a l’inrevés. Una investigació recent ha mostrat que un de cada quatre britànics ha patit les conseqüències d’aquesta mena de frau (robatori d’identitat financera, en podríem dir). Només l’any passat n’hi va haver 185.000 casos (un 8% més que el 2006). Per a algunes víctimes les conseqüències són devastadores. Hi ha molts suïcidis per aquest motiu.

En el cas d’aquest enginyer, al cap de sis mesos –sis mesos!–, la policia el va informar que no li havia trobat als ordinadors cap mena de pornografia ni infantil ni de l’altra i va admetre que no havia estat ell qui havia utilitzat la targeta de crèdit. Va trigar sis mesos més a trobar una nova feina, on guanya el 25% del sou que tenia abans. Els seus hàbits de consum han canviat. De les compres a internet no en vol tornar a sentir parlar. Ara prefereix passar pel banc, retirar diners i pagar en metàl·lic en lloc de fer servir targetes de crèdit. «Les he destruïdes totes», diu.

L’enginyer espera encara, quatre anys després, la sentència dels tribunals sobre una demanda que va presentar contra el supermercat que no va saber protegir-li les dades. Això –que les seves dades van sortir del supermercat– són fets comprovats, però la justícia no els persegueix d’ofici. Ets tu qui ha de presentar la demanda.

L’ensenyament del cas és que és millor fer com l’enginyer, no comprar mai res per internet ni amb targeta de crèdit?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Té límits l’expressió artística?

Escriu Rosa Montero:

«H. [ella diu el nom sencer, a mi no em ve de gust fer-li propaganda] és un costa-riqueny que diu que és artista. El mes d’agost va fer una exposició en una galeria de Managua i, després de lligar un gos a una paret, el va deixar morir de fam. Segons ell, aquesta obvietat sàdica, bàrbara i ximple era una manifestació artística. A internet es poden veure fotos estremidores del pobre animal [no incloc l'enllaç perquè en aquests casos em penso que també se cerca l’extensió de l’escàndol com a prolongació de la presumpta obra d’art, i jo no hi vull col·laborar de cap manera].

»El repugnant muntatge d’H. –continua Montero– reobre la qüestió dels límits de l’art, o de com amb l’excusa del fet artístic es poden cometre tota mena de sobreries que en realitat cerquen només cridar l’atenció i són solament pur narcisisme patològic. Fa dos anys, una exposició del Reina Sofía de Madrid va incloure un vídeo de 53 minuts on mataven a cops de martell una vaca; i encara el pitjor mal va ser que el Consell de Crítics d’Arts Audiovisuals va traure un comunicat en defensa de “la llibertat creativa”. Que trist que justament els qui haurien de reflexionar sobre l’art, sobre el seu sentit i les seves fronteres morals, s’estimessin més abdicar del pensament i cultivar el corporativisme i el lloc comú. Però què dimonis és la llibertat creativa? Els deu semblar creatiu matar de fam un gos? I llavors, per què no fer art de turmentar un infant, per exemple? Terroritzar una criatura unes quantes hores, no revelaria molt creativament el substrat referencial de la por arquetípica i altres bajanades semblants? El cas H. voreja una qüestió encara més essencial, una de les fronteres de la civilitat del segle XXI: la comprensió de la nostra continuïtat orgànica amb la resta dels animals, i la certesa que no serem capaços de respectar-nos a nosaltres mateixos si no respectem els altres éssers vivents (igual com, després de la Revolució Francesa, vam haver d’aprendre que la llibertat de l’home només es podia aconseguir si també encloïa la dona). [...]» (El País, 16 octubre 2007)

Aquests arguments de Montero, tan evidents, no serveixen als espanyols –especialment als espanyols– per rumiar sobre alguna altra coseta? O és que determinats maltractaments animals, si tenen tradició i es fan en carrers i places públiques, sí que poden ser art? I no vull dir només els toros espanyols, eh?, parlo també dels correbous catalans i d’altres costum ben nostrats.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El català, segona llengua dels blocs segons NITLE

El National Institute for Techonology and Liberal Education (NITLE), una organització privada nord-americana de recerca tecnològica, ha publicat un estudi segons el qual el català era al final de l’any 2003 la segona llengua més utilitzada als blocs d’internet. L'estudi Nitle Blog Census constata que dels tres milions de blocs de tot el món que llavors tenien enregistrats –dels quals dos milions eren actius–, prop d’uns 123.000 eren en català. Per fer l'estudi sobre l'ús de la llengua dels blocaires, NITLE va tenir en compte només els blocs que havien estat actualitzats en el darrers 90 dies i que contenien, com a mínim, cinc-cents bytes de text.

D’acord amb aquest estudi de NITLE, els blocs en anglès en el moment de recollir les dades eren gairebé dos milions, n’hi havia gairebé tres-cents mil que eren massa breus perquè se’n pogués deduir la llengua en què estaven escrits –és a dir, eren blocs que s'havien obert recentment, dins els 90 dies anteriors a la recollida de les dades, però que només tenien un missatge d'obertura o salutació molt succint–, i a continuació hi havia els blocs en català, per davant dels escrits en francès, espanyol, portuguès, alemany, italià, xinès o farsi.

Malauradament, l’estudi té dades molt endarrerides, de fa gairebé tres anys, i no ofereix possibilitats de contrastar-les. A hores d’ara, que es calcula que hi ha a la xarxa uns 60 milions de blocs, segur que almenys els xinesos i molt possiblement també els escrits en espanyol i en francès superen els escrits en català, tenint en compte el conjunt de parlants d’aquests altres idiomes arreu del món. La mostra de NITLE no era completa perquè en el cens de base no s’havien inclòs tots els blocs que llavors hi havia a la xarxa, sinó sols els que constaven en diversos bancs de dades, en llistes de correu públiques i en subscripcions individuals al cens. Però també cal dir que el biaix d'aquestes dades respecte al català podia afectar igualment els blocs escrits en altres llengües.

I de tota manera, l’estudi de NITLE i moltes altres dades que s’han anat publicant en els darrers anys –com l’ús de la llengua catalana en els fòrums oficials europeus– constaten que el català no sols és la llengua proporcionalment més activa dins la xarxa amb relació al nombre de parlants, sinó també una de les més potents en xifres absolutes, tant pel que fa al nombre de planes web publicades, nombre de missatges publicats, nombre de grups de discussió actius, etc.

Que hi hagi aquesta gran quantitat de bitàcoles en català no vol dir que totes estiguin fetes a Catalunya, ni de lluny. Hi ha arreu del món una comunitat blocaire molt activa que escriu en català. Sense anar més enllà, i perdoneu la immodèstia, segons els comptadors de Blogger hi ha lectors del Vigilant del Far –uns 1.800 visitants periòdics diferents, a hores d’ara, amb una mitjana de dues visites mensuals i cinc pàgines descarregades cadascun– de més de 40 països dels cinc continents. Lògicament, molts d’ells deuen tenir els seus propis blocs en català. Ja vam dir que “el català és una llengua global”.

(Aquesta era la notícia més potent del mes d'agost per a la comunitat blocaire catalana de la qual formo part. Demà parlaré de les vacances i del canvi de pis... si em trec del damunt la pols, l'olor de pintura i vernís i l'estrès postvacacional que arrossego des del començament de setmana.)

Idescat renuncia a tenir xifres pròpies?

He quedat de pasta de moniato, o sigui, d’una peça, amb la boca oberta, veient visions, clavat en terra, amb un peu enlaire, parat, de pedra, sense paraula, verd, glaçat, espaterrat i finalment mort. Fins no fa gaire, es publicaven de tant en tant a la premsa les xifres sobre l’ús d’internet a les llars catalanes i els catalans constatàvem amb un cert orgull que les nostres xifres, tot i ser baixes respecte a l’Europa desenvolupada, estaven sempre uns quants punts per damunt de les xifres espanyoles. Aquests dies he estat treballant a estones perdudes en una informació sobre el futur d’internet. He anat arreplegant dades ça i lla –de tot el món, és clar– i al final, per completar la informació i donar-hi un aire una mica més casolà, he dit, calla, buscaré les xifres d’ús d’internet corresponents a l’últim any a Catalunya. I m’he trobat la gran sorpresa que segons les estadístiques de l’Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya), l’any 2005 havia baixat a Catalunya l’ús d’internet. Que estrany, dic jo. Llavors vaig a l’anomenat Instituto Nacional de Estadística, de Madrid, i veig que la xifra que hi surt sobre l’ús d’internet a l’Estat és exactament la mateixa que la catalana. És a dir, la conclusió és fàcil: Idescat ha renunciat a oferir el fet diferencial de l’ús d’internet a Catalunya respecte a l’Estat i ens dóna com a xifra oficial de Catalunya la de la mitjana espanyola. Idescat, doncs, menteix en una estadística oficial, i ho saben. És fals que a Catalunya hagi baixat l’ús d’internet l’any 2005. El PSOE treballa bé. I a més, en silenci. No he vist enlloc cap denúncia ni cap exclamació d’estranyesa davant una informació tan curiosa: algú creu que hagi baixat l’ús d’internet a Catalunya l’any 2005?

Segons les dades que he pogut arreplegar per altres bandes, a Catalunya els usuaris habituals d’internet som 2,8 milions de persones, un 40% de la població total (gairebé 10 punts per sota de la mitjana de la UE dels 15). A tot l’Estat, sense comptar Catalunya, els usuaris són uns 12,3 milions, un 35,1% de la població, 15 punts per sota de les xifres de la UE però molt a prop del país més potent de l’Amèrica Llatina, que és Xile (35,7%). A les Illes arriben al 37,7% de la població, per damunt de la mitjana d’Espanya, i al País Valencià es queden en el 31,9%, força per sota de la mitjana estatal.

(Nota: les xifres que ofereixen l’Idescat i l’INE, de 38,7% d’usuaris d’internet, són superiors a aquestes que he dit perquè compten com a població base els ciutadans de més de 15 anys, i se suposa que ho han fet així perquè no es noti tant la diferència amb Europa. Les estadístiques de tots els països, i també les provisionals que he elaborat jo, estan fetes a partir de la població total. Entre altres motius perquè cada cop hi ha més menors de 15 anys que fan ús d’internet, i en un percentatge molt més alt que el dels més grans de 65 anys. Les bases estadístiques de l’INE i de l’Idescat sobre aquest punt són absurdes.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una injecció d’autoestima... i de realisme

Sentir a parlar Vicent Partal, director de Vilaweb, a la Generalitat de Catalunya, l’altre dia (16 de novembre), en els primers “Espais terminològics” del Termcat, va ser tota una experiència de catarsi personal, no sé si col·lectiva. Partal no fa teories: ell, valencià de Bétera (el Camp de Túria), ha creat i desenvolupat el que és ara el primer mitjà de comunicació en català, i sens dubte el més sòlid, estès i fiable. I no es cansa d’explicar que el català té una presència no gens menyspreable entre el conjunt de llengües del món en l’únic àmbit en què no depèn d’estats, de subvencions ni de padrinatges econòmics, sinó sols de la iniciativa de la gent: internet. El català és segurament la llengua proporcionalment amb més extensió dins la xarxa. I en xifres absolutes, sempre es troba en els llocs capdavanters, entre les posicions 10 a 20 de gairebé tots els paràmetres: Google, Dmoz, Wikipedia, nombre de pàgines web, nombre de blocs… És per això que l’ICANN, l’organisme internacional que gestiona els dominis d’internet, no va dubtar gaire a l’hora d’atorgar-nos el primer domini per a una llengua, el “.cat”, ara fa dos mesos.

Partal insisteix molt que “el català és una llengua global”, que funciona perfectament com a vehicle de comunicació arreu del món, que és molt potent i àgil en el seu desplegament extern i desenvolupament intern i que cal no tenir complexos a l’hora d’anar-se situant en paral·lel a les altres llengües potents del món. S’ha acabat allò de pensar que per anar pel món el català no serveix. Partal demostra cada dia que sí que serveix.

Els catalans necessitem sempre més autoestima i més convenciment sobre les nostres possibilitats. Ens han educat per ser mesells, i ja és l’hora que ens espolsem aquests traumes infantils. S’ha acabat. Prou. El català és una llengua global, és clar que sí. I espereu-vos, que acabem de començar.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)