Telèfon malaltís

Això del control sistemàtic (compulsiu?) de les trucades telefòniques em fa l’efecte que és malaltís per a molta gent. L’anècdota que us explico no és una excepció, passa moltes vegades amb variants.

Truquen al fix, en un moment que no hi ha ningú més que jo al despatx.
–Digui?
–Qui ets?
–No, qui és vostè. És vostè qui truca, no jo.
–És que vostè m’acaba de trucar.
–Jo no l’he trucat pas.
–Sí. Tinc una trucada del número xxx de fa deu minuts. Sóc NN. Vostè qui és?
–Doncs, encantat, senyor NN, però jo no el conec de res i no l’he trucat.
–Però això què és? Quina empresa és?
–Hi insisteixo, jo no l’he trucat.
–Sí, m’han trucat des d’aquest telèfon.
–Doncs, deu ser una avaria, un encreuament de línies, una mala jugada...
–No, això és impossible, en sé molt d’aquests temes. M’han trucat d’aquí. Així que no em vol dir qui és vostè?
–Doncs no, ja em pot disculpar, però jo no l’he trucat i no el conec. Em sap greu el que li ha passat.
–No hi ha dret.
I penja, enfadat.

Em demano:
1) És completament necessari que truquem a un telèfon que no sabem de qui és simplement perquè una màquina ens diu que ens han trucat des d’aquell telèfon? Ho hem de fer de seguida? No podem esperar l’endemà? Si algú vol parlar amb nosaltres, no és lògic esperar que ens tornarà a trucar o que ens deixarà un missatge a la bústia de veu, abans d’iniciar una operació de recerca, a tot preu, d’un personatge desconegut i d’enfrontar-nos a l’aventura i a situacions possiblement desagradables?
2) Suposem que a aquest senyor li haguessin trucat d’una empresa, la trucada queda enregistrada a l’aparell del senyor i el senyor hi truca per demanar qui l’ha trucat. Qui despenja el telèfon en aquella empresa ha de començar a demanar a tothom qui ha trucat al senyor NN? (no és el cas que descric més amunt; jo no treballo en cap empresa i, com deia, des del telèfon del meu despatx no s’havia fet cap trucada a aquell senyor)
3) Cal ser tan taxatiu i crèdul sobre la fiabilitat de les tecnologies com ho era aquest senyor?
4) És de mala educació no identificar-te si et truca algú a qui no coneixes de res i amb qui no tens cap interès a parlar?

Una variant d’aquesta dèria malaltissa associada als telèfons –i que no és d’ara, ja funcionava abans– és quan et truca un «poderós» per mitjà d’un assistent. Despenges i algú et diu: «Esperi un moment.» Jo, en aquests casos, penjo sistemàticament. Una vegada es va repetir la trucada cinc vegades seguides –i cinc vegades seguides vaig penjar, pobra secretària–, fins que el «poderós» va decidir trucar-me directament. Em va dir: «No sé què passa, que es tallen les trucades.» I jo: «Sí, quina cosa tan curiosa.» Suposo que ho va entendre, perquè després m’ha trucat altres cops i sempre ho ha fet directament. Qui truca és qui té l’obligació d’esperar-se, no pas qui és trucat. Tan obvi com és, i sembla mentida però n’hi ha que no ho entenen.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)