divendres, 28 de juliol de 2006

Morts al Líban

Despús-ahir l’exèrcit israelià va atacar un centre d’observació de l’ONU al Líban i hi va matar quatre cascs blaus de les Nacions Unides: un finlandès, un xinès, un austríac i un canadenc. L’atac va durar sis hores i va anar acompanyat contínuament per les peticions de l’ONU que s’aturés l’ofensiva, que aquell edifici era un centre seu d’observació. Kofi Annan, secretari general de l’ONU, diu que l’atac va ser “aparentment deliberat”. Israel ja ha demanat excuses, però de moment no ha ofert explicacions. L’ONU no ha pogut condemnar formalment l’agressió perquè el senyor Bush ho ha impedit. I com se sap, l’ONU sense l’aquiescència dels senyors Bush, Putin, Hu Jintao, Blair o Chirac, malauradament és una titella morta. És millor tenir l’ONU amb aquestes condicions penoses que no pas no tenir-la, eh?, d’això jo n’estic convençut, però ja saps que quan toques el voraviu a un dels cinc, i especialment a un dels tres primers, el bloqueig està assegurat. Aquest és el nostre món, benvinguts.

Com ha dit el Govern libanès, la nova gesta dels israelians “demostra un cop més que Israel no distingeix entre un nen, una dona, un hospital o un centre de l’ONU”. Hi ha més possibilitats de morir aquests dies al Líban si ets civil que si ets soldat, segons les estadístiques.

Això és la guerra. No vull carregar la mà ni la tinta contra Israel. Jo pico fort contra qualsevol guerra. L’acció armada de l’exèrcit israelià és absolutament injustificable, com és absolutament injustificable qualsevol guerra d’agressió. Si em parlen dels atemptats previs de Hizbul·là com a justificació, diré que aquest raonament és com si es justifiqués que l’exèrcit espanyol bombardegés Bilbao després de cada atemptat d’ETA a Madrid. Ni Franco s’hi hauria atrevit. I dir això no vol dir que doni suport ni a Hizbul·là ni a ETA. Dir això és senzillament dir que els estats no poden fer terrorisme amb l’excusa que pateixen terrorisme. (I ja que hi som, els atemptats d’ETA han fet un miler de morts en 40 anys... i finalment sembla que s’han acabat sense haver de bombardejar Euskadi; la guerra Israel - Hizbul·là ja ha fet gairebé 500 morts libanesos innocents en quinze dies. Els «danys col·laterals», com a l’Iraq, són els danys principals.)

Malauradament, quan les guerres s’acaben, la gent, horroritzada pel que ha passat i per tot el que s’ha patit i les aberracions que s’hi han vist –no tothom s’horroritza, perquè sempre n’hi ha que justifiquen els mitjans si el fi al qual s’ha arribat, per exemple, més pous petrolífers, és bo per a Occident–, llavors la gent ens dóna la raó als pacifistes. De tant en tant, ens la podrien donar abans de començar a disparar.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 27 de juliol de 2006

Convergència i Unió, a la seva

Que Convergència i Unió va a la seva ja ho sabíem, i el que ens espera si tornen al poder també ho sabem de memòria, perquè no fa pas tant que el van haver d’abandonar, però aquesta dèria de voler fer creure que han de governar si el seu partit té més escons que cap altre, i de fer-se les víctimes durant tres anys, dia per dia, queixant-se cada matí que «havíem guanyat», quan de fet Artur Mas no va poder aplegar prou vots al Parlament per ser president, és una enganyifa tan bèstia que cal denunciar-la. Ja ho han fet altres, però avui ho faig jo.

El president de la Generalitat de Catalunya el trien els diputats del Parlament de Catalunya. Per tant, com que el Parlament de Catalunya té 135 escons, calen 68 vots al Parlament perquè algú sigui escollit president. I aquest president pot ser d’un partit més o menys majoritari o d’un altre. No cal ni que sigui el número 1 de cap llista –l’única condició és que sigui un dels 135 diputats electes, tal com precisa l’Estatut actual i deia també l’anterior. O sigui, en el sistema que tenim aquí el poble tria els nostres representants a la cambra catalana, perquè ells triïn el president, facin les lleis, etc. A mi no m’acaba d’agradar el sistema, m’estimaria més que tant en l’elecció del president com en altres decisions importants els electors tinguéssim alguna cosa a dir, perquè si no en els programes electorals els partits ens passen bou per bèstia grossa i després fan allò que els peta dient que «ho teníem al programa i és el que la gent ha volgut»... però això és el que hi ha. Si a Convergència i Unió no els agrada, no s’entén que no ho canviessin ni en un moment de distracció dels altres durant els dos-cents mil anys que van manar, força dels quals amb majoria absoluta.

Si es vol donar alguna força moral a la voluntat directa dels ciutadans per assenyalar qui ha de ser president, em sembla evident que llavors compta més el nombre de vots que els escons, perquè els vots representen més directament la voluntat explícita de la gent que no pas la distribució irregular d’escons. Perquè si no fos així, voldria dir que uns escons –els del partit que n'ha tret més– compten més que uns altres, i no. Un cop escollits, tots 135 escons valen igual, i en calen 68, hi torno, per triar el president. No ve d’aquí com es diu cadascun d’ells, ni d’on prové, ni quants vots ha costat, ni de quin partit és.

O sigui, un cop més Convergència i Unió demostra que va a la seva. Per si algú ho dubtava.

El que cal no dubtar ni un minut, doncs, tenint en compte això, és que pactaran amb el PP si així poden recuperar el poder. Si no, intentaran pactar amb ERC. Si no, amb el PSC, o fins i tot amb ICV. Al final, miraran de pactar amb en Joan Sabaté, el Maradona de la Rambla, si creuen que els pot fer servei. Dic aquest per dir una possibilitat més. Pactaran amb el diable qualsevol cosa. Ells com els altres, encara que a la campanya ens diran que no ho faran, que tenen voluntat de «governar en solitari». Ha, ha.

Realment, fa por veure aquesta gent com acusen la síndrome de manca de poder. Quina angúnia. Ara bé, després del desastre del Tritànic, quants electors votaran a la italiana, tapant-se el nas? Jo crec que molts, la immensa majoria (dels que votaran): uns es taparan el nas i votaran per una banda, i els altres es taparan el nas i en votaran uns altres. Quin serà el mal menor majoritari, si es pot parlar així?


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 25 de juliol de 2006

Tornem-hi i punt final

Tornem-hi, però ja és l’última vegada, perquè n’estic fins al capdamunt. Al senyor Xavier Vendrell no l’han absolt de res perquè no l’han jutjat. El fiscal Mena no ha trobat proves que l’incriminessin en un delicte, però que no t’incriminin en un delicte no vol dir que el que s’ha fet i no s’ha rectificat –hi ha víctimes no rescabalades– no estigui mal fet, molt mal fet. Diuen que rectificaran alguna «disfunció», però el fet és que hi ha coses que podien haver rectificat ja i no ho han fet, i no els costava gaire fer-ho. I ara resulta que ERC s’empara en lleis espanyoles i en fiscals espanyols per dir que «queda provada» la seva innocència? I hi ha gent que et parla d’una manera com si el fiscal Mena hagués beatificat el senyor Xavier Vendrell després de comprovar una per una totes les acusacions. Si us plau. El senyor Mena no ha comprovat res i li ha anat bé no aprofundir gaire en l’assumpte –més enllà de dir que el sistema era «intrínsecament pervers», que deunidó–, d’una banda perquè s’ha trobat potser un cert mutisme en alguna de la gent afectada, que són per damunt de tot patriotes i no volen fer més mal del compte servint-se de lleis, jutges i fiscals espanyols, i de l’altra potser perquè si condemna Vendrell de retruc condemna el president Maragall, que el va fer conseller quan tot això ja era vox populi. I Mena, amb el prestigi dels socialistes, potser no hi vol jugar. I punt. I potser és veritat que no hi ha delicte segons el Codi penal espanyol, a mi m’és igual. Hi ha coses que no s’han de fer, ho diguin les lleis de Madrid o no ho diguin.

El senyor Vendrell no ha comès delictes, diu el fiscal. Molt bé. El senyor Julián Muñoz també va ser absolt ahir –i aquest sí, ha estat absolt després d’un judici– d’una de les acusacions que hi havia contra ell per unes requalificacions urbanístiques que va fer en la inoblidable Marbella, quan n’era alcalde. L’han absolt per manca de proves. Molt bé també. Això és la justícia espanyola. Els partidaris dels senyors Vendrell i Muñoz estan d’enhorabona.

I tot això no posa en qüestió el sistema de finançament d’ERC, que és el més transparent i el més bo que hi ha... sempre que les quotes i les aportacions siguin estrictament voluntàries i sempre que d’aquestes quotes no depengui el lloc de treball que ja tenies d’abans.

I, com deia, no penso tornar a tocar el tema. Qui no entengui aquestes raons vol dir que no les vol entendre. Qui m’acusi de no se sap quines connivències, vol dir que ha perdut el sentit de la realitat. Això va començar com una crítica molt ben intencionada i n’hi ha que no han parat d’insistir demanant-me que rectifiqués. He rellegit tot el que he escrit sobre l’assumpte i crec que no haig de canviar-hi ni una coma. És ERC qui ha de rectificar. Si no ho fan, la bola, que continuarà creixent, els perjudicarà només a ells. Començant per les eleccions pròximes. Perquè el boca a orella funciona, ja ho crec que funciona. I no sóc jo qui hi posat en marxa el mecanisme, jo només faig de corretja de transmissió de moviments que provenen de dins la màquina.

Jo no us vaig votar, però hi ha un munt de gent a la qual heu esguerrat tota mena d’esperances. La segona experiència postfranquista d’ERC en càrrecs d’entitat supramunicipal i mireu com acaba, que Ernest Benach és l’unic que sap on és i què vol dir tenir una responsabilitat institucional. Heribert Barrera i fins i tot Joan Hortalà ho van fer força més bé, sens dubte, que vosaltres. Creguts, més que creguts!


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 24 de juliol de 2006

Valentino Rossi no deu ser d’aquest món

Escric aquesta nota just l'endemà d'haver hagut de retirar-se de la cursa de Califòrnia. Ja és molt difícil, gairebé impossible, que guanyi el Campionat del Món d’enguany. Ara és el moment, doncs.

Del Follet de Tavullia, el pilot de motos Valentino Rossi, gairebé tothom que coneix aquest món n’ha dit meravelles, i jo també, perquè l’admiro des que va començar a córrer, l’any 1996. Ell tenia 17 anys però ja era un geni i va començar a guanyar curses al cap de poques setmanes del debut. Però és aquest any, en què potser no guanyarà el campionat, que està demostrant que la seva vàlua com a esportista que se sap sobreposar a tot és fora de sèrie, estratosfèrica. Corre amb la mà trencada i no es retira. Corre amb cagarines i guanya. Corre amb pneumàtics de nyigui-nyogui, que el fan sortir des de la quarta fila, i torna a guanyar. Corre i es queda sense moto a meitat de cursa i llavors no guanya, però mentre la moto funcionava una miqueta ell anava el primer, el segon, el tercer. Es queda sense pneumàtics i torna a boxs perquè li canvien les rodes i torna a la pista, encara que aquell dia hagi d'acabar la cursa dels últims. Un altre qualsevol –jo mateix– tindria prou excuses per deixar-ho córrer, per limitar-se a anar fent i a esperar que l’any que ve la moto vagi més bé i els pneumàtics siguin com Déu mana, que aquest any els que calça de Michelin van bé a les Honda, però no a la seva Yamaha.

I com corre. Quina manera de pilotar, sembla que la moto i ell siguin una sola cosa, quina intensitat de conducció, quina perfecció, quin afany competitiu. I alhora, quin tros d’home més autèntic, perquè no és pretensiós, és simpàtic, és un campió però al mateix temps és fràgil, és molt sentimental, té contradiccions i punts febles i ell se’ls coneix i els sap reconèixer. És un líder, un capdavanter, un campió com n’hi ha pocs. Si la moto i els pneumàtics li aguanten l’any que ve, que els altres es preparin.

Mai no hauria dit que veure un paio damunt una moto corrent a 300 per hora em causaria aquestes emocions, però des que hi ha Rossi a la pista no em perdo ni una carrera, si puc –de vegades no puc, i em sap un greu que no us ho podeu imaginar. No em passa amb ningú més dins el món del motor, i tampoc gaire amb altres esports: de vegades amb el ciclisme –el Tour, que content que estic que hagin començat a fer-hi neteja–, l’atletisme –les curses de velocitat i mitja distància de les competicions mundials i olímpiques– i, és clar, el futbol, quan juga el Barça, des que van anar desfilant el Núñez i tots els seus fills. En aquells temps del Van Gaal, fins i tot quan guanyava, era un equip que no m’interessava gens, hi havia perdut l’afecció des que en van fer fora en Johan.

Suposo que l’esport és una mena d’abocador de les pròpies frustracions: ens sentim superiors –o no tan inferiors– veient aquella gent que admirem i, ja que jo no puc, almenys que guanyi ell, tu, que és “el meu”.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 21 de juliol de 2006

Balanç de 70 anys del cop d’estat (1936-2006)

Francisco Franco era més aviat curtet... o molt llest?

Gabriel Cardona (Universitat de Barcelona): «Franco no figurava en la conspiració perquè hi havia com a cap Sanjurjo, que s’havia revoltat i fracassat l’agost del 1932. Mentre estava processat a l’espera de juí va cridar Franco, que havia servit a les seues ordres al Marroc, i li va demanar que fos defensor seu davant el consell de guerra. Franco va rebutjar la petició amb una frase terrible: "General, s’ha guanyat vostè el dret de morir" i el va abandonar a la seua sort. […]

»[Sanjurjo] mai no va perdonar el desfavor de Franco i Franco es va mantenir al marge del complot que presidia el seu enemic. Fins que, la darrera setmana, va enviar un missatge d’adhesió a Mola, a fi de no quedar-se marginat. Malgrat tot, el seu paper no pareixia fonamental, perquè no havia pres part en els preparatius i hi conspiraven uns altres set generals més antics que ell. Fins i tot Fanjul i Mola, que eren menys importants en l’escalafó, l’ultrapassaven en mèrits polítics. El primer havia sigut parlamentari des del 1919 i subsecretari amb Gil Robles el 1835; el segon era el director del contuberni i la mà dreta de Sanjurjo.»
(El País, 18 juliol 2006)

Per tant, segons el professor d’història contemporània de la UB, Franco no era important per al cop d’estat i si no hi participava no passava res. En tot cas, va ser ell qui s’hi va apuntar, però ningú no hi comptava. Era un ningú, un generalet del munt, un personatge que no hi veia més enllà del nas, un cervell estret.

Però:

Paul Preston (Universitat d’Oxford i London School of Economics, biògraf de Franco): «Franco no era gens entusiasta respecte a la conspiració, i va comentar a Luis Orgaz, etern optimista, que l’aixecament seria "summament difícil i molt sagnant". A final de maig, Gil Robles es va queixar que Franco havia refusat d’encapçalar el cop […]. Franco continuava tenint molt present el fracàs de la “Sanjurjada” del 1932, però la seva cautela feia minvar la paciència dels seus amics africanistes. El 30 de maig, Goded va enviar un missatger a Canàries per comunicar-li que havia arribat el moment d’abandonar la prudència i prendre una decisió. El coronel Yagüe va comentar que li resultava desesperant la prudència mesquina de Franco i la seva negativa a assumir riscos. […] La principal preocupació de Franco era cobrir la pròpia retirada en cas que el cop fallés. […]

»Franco continuava mantenint la distància amb els conspiradors. […] A començament de l’estiu del 1936, continuava dubtant. Calvo Sotelo abordava Serrano Suñer als passadissos de les Corts per demanar-li amb impaciència: "Què li passa al teu cunyat? Què fa? No s’adona del que es prepara?". Els frustrats camarades de Franco li van donar el malnom de Miss Islas Canarias 1936. Sanjurjo va comentar: "Franco no fará res que el comprometi; estarà sempre a l’ombra, perquè és un murri", i va afirmar que l’aixecament tiraria endavant "con o sin Franquito". Els dubtes de Franco indignaven Mola o Sanjurjo […], també perquè s’adonaven que la seva decisió influiria en molts altres indecisos.

»Segons la instrucció de Mola sobre el Marroc, Yagüe dirigiria les forces rebels fins que arribés "un general de prestigi". Yagüe […] havia planejat […] presentar a Franco el fait accompli d’un avió per traslladar-lo al Marroc. […] Franco encara dubtava. El mateix dia en què [l’avió] Dragon Rapide va arribar a Casablanca [12 de juliol], Franco enviava un missatge en clau a Kindelán a Madrid perquè el transmetés a Mola. Deia "geografia poc extensa" i volia dir que es negava a afegir-se a l’aixecament al•legant que les circumstàncies no eren prou favorables. Kindelán va rebre el missatge el 13 de juliol, i Mola un dia més tard a Pamplona. Enrabiat, Mola va manar que […] Sanjurjo [fes] la feina de Franco i va informar els conspiradors de Madrid que no es podia comptar amb Franco. Tanmateix, dos dies després va arribar un altre missatge que deia que Franco era amb ells. L’assassinat de Calvo Sotelo el 13 de juliol l’havia fet tornar a canviar de posició. […] Franco havia pres una decisió, el Dragon Rapide estava en camí i ell era ara un colpista.»
(El País, 18 juliol 2006)

O sigui, segons Preston, tothom va al darrere de Franco perquè se sumi al “Alzamiento”: Gil Robles, Calvo Sotelo, Sanjurjo, Mola, Goded, Kindelán, Yagüe, Orgaz…, tots fan mans i mànigues perquè Franco encapçali la rebel·lió o almenys hi tingui un paper principal.

Jo crec que les dues versions són absolutament contradictòries, i no entenc com encara avui no se sap amb prou certesa què és el que va passar. La meva opinió insubtancial i gens fiable és que té raó Preston, i que Cardona s’ha deixat endur per la pruïja de voler demostrar que el fet que Franco acabés sent el “caudillo” va ser una xamba absoluta, que era un pipioli i un indocumentat al qual ningú no feia cap cas fins que va tenir un cop de sort i es va quedar al capdavant dels “nacionales”. Aquesta tesi, ja que hi som, jo ja l’havia sentida amb Franco viu. Crec, però, que al cap de setanta anys s’hauria de revisar definitivament. Franco segur que era prou espavilat –“intel·ligent”, arriba a dir Anthony Beevor, el darrer cronista de la guerra–, devia ser un home de “molt prestigi” entre els seus impresentables col·legues bel·licosos, i és per això que en poc temps es va fer l’amo del ball… i el responsable màxim, lúcid i confés, de tota la sang vessada en un bàndol i en l’altre. Els nostres pares i avis de les dues bandes van ser tots víctimes de la “lucidesa” d’uns quants –Franco el primer, el més conscient del que passaria– que van apostar per fer una guerra sabent, com sabien, que era la pitjor “solució” de totes les possibles.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 20 de juliol de 2006

El PSOE també és terrorista, per culpa seva

Fa uns quants anys, el desembre del 2000, tothom que tenia una mica d’esperit crític es va exclamar i li van cruixir els ossos democràtics amb l’anomenat pacte antiterrorista i la posterior llei de partits que es van empescar el PP i el PSOE per deixar fora del joc polític un partit basc, el màxim delicte comprovat del qual consistia en el fet que no condemnava els atemptats d’ETA. Els esperits més lliures dins del PSOE i fins i tot també alguns dins del PP potser van patir una mica, potser esperaven que l'aberració duraria poc i que el fi justificaria els mitjans, però finalment tots van tancar els ulls. Els que vam condemnar aquell pacte i aquella llei de manera explícita –una minoria, gairebé tota "perifèrica", com diuen allà al mig– vam ser titllats de còmplices de la violència i del terror, còmplices d’ETA.

Ara, el PSOE ha decidit desmarcar-se d’aquella llei i dels pactes “d’Estat” que hi havia al darrere i ha fet un pas cap al diàleg amb aquells mateixos bascos que fins fa quatre dies eren empestats. Evidentment, el PSOE fa això perquè calcula que li retrà beneficis electorals. Però bé, el cas és que ho fa. I llavors el PP s’estira els cabells i diu com pot ser, quin escàndol, i els del PSOE contesten que no n’hi ha per a tant, que només parlen, que no es comprometen a res. El fet cert, però, és que el PSOE va ara contra aquell pacte que va signar en mala hora i que ha posat en entredit durant anys els valors democràtics més bàsics d’aquest Estat. Per tant, els del PSOE no es poden queixar si els del PP se’ls tiren al damunt i els acusen d'etarres. Recullen senzillament les tempestes que ells mateixos van ajudar a crear bufant al costat dels neofranquistes. Els cau al damunt l’oprobi, l’insult i el menyspreu més absoluts que ells mateixos van contribuir a estendre damunt tothom qui no s’apuntava a la tesi aquella: que no condemnar era ja un delicte.

Socialistes, si us insulta el PP, teniu el que us mereixeu. Derogueu la llei de partits, denuncieu el pacte, si us atreviu a fer-ho, i llavors parleu amb Batasuna. Si no, el PP té raó: esteu incomplint un acord vergonyós i una llei absolutament injusta que vau signar i que ara us assenyala amb el dit. Vau voler ser pràctics i arribar al final per vies poc democràtiques, i ara que ja no us semblen útils aquestes dreceres totalitàries haureu de pagar un preu. Fins ara, vau dir que tothom era d’ETA excepte PSOE i PP. Des d’ara, heu d’acceptar que el PP us acusi, també a vosaltres, que sou d’ETA. Heu decidit no fer servir més el cavall de tortura que vau crear, però la bèstia reclama la sang que li vau prometre. I té raó, fins que no destruïu el poltre la bèstia tindrà raó.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 19 de juliol de 2006

Aventura al despatx

Ahir al matí vam tenir una aventura al despatx. I l’he d’explicar, perquè tampoc no passen gaires coses extraordinàries en aquest despatx, tret de quan s’acosten eleccions, que llavors esdevé can seixanta, perquè qui més qui menys té compromisos o faenes relacionades amb les eleccions. Ara que hi penso, s’acosten eleccions... Després de vacances, això serà una olla de caragols.

Cap a les 11, sentim la porta del carrer, que normalment no tenim tancada amb clau. La porta s’obre i al cap d’uns segons es tanca. Normalment, a continuació se sol sentir la porta interior, la que s’obre ja al despatx. Però no ha passat res mes. Estranyat, vaig a l’entrada a veure qui hi ha. No hi ha ningú, hi ha un paquet gros al terra, al costat de l’entrada, un sac de l’empresa Correos. Trec el cap, i veig que hi ha una mica més amunt del carrer del costat una furgoneta de la mateixa empresa. Penso: bé, el repartidor ens devia portar alguna carta al despatx, però es deu haver deixat alguna cosa a la furgoneta i per no carregar el sac amunt i avall l’ha deixat aquí, i ara tornarà. Jo he tornat a treballar, he comentat la feta amb un murmuri, però la gent ha passat del comentari.

Passa ben bé mitja hora, torno a mirar a fora, allà tenim el sac i ara no hi ha cap furgoneta “explicativa”, i decideixo que cal trucar a Correos, no sigui cas, si hi truco més tard, que em facin esperar al despatx mentre vénen a cercar el seu sac –ai, perdoni, perdoni, de seguida venim, ara quan acabi el recorregut..., ja ho veig a venir– i no pugui anar a dinar a l’hora. Feina difícil, trucar a una d’aquestes empreses monstruoses: a quin lloc de Correos? Veig al web que hi ha un 902 197 197 d’atenció al client. M’estic una bona estona que no aconsegueixo fer saltar el mecanisme automàtic. És un d’aquells servicis on un programa et va demanant coses i has d’anar marcant números o dient “Uno, “Dos”, etc. –en castellà, si no no t’entén la màquina: “Si vol tal cosa, marqui l'1 o digui 'uno'” [sic], diu la veu–, però la cosa no funciona bé i no passa a l’estadi següent. Finalment m’atén una tal Araceli. En català, visca! Li explico el problema. Diu: “Ui, això no és aquí, haurà de trucar a un altre lloc.” Jo li dic: “Miri, no és un problema meu, jo ja els he avisat i no penso fer cap passa més.” Però per dins anava rumiant: encara em deixaran sense dinar. Diu Araceli: “Esperi un moment que li prendré nota.” I al cap d’uns segons de silenci, es talla la trucada. Penso: ja s'ho faran.

Passa mitja hora més, continuem treballant normalment, però l’enorme sac encara és a la porta. Fins ara no he gosat ni tocar-lo, per si de cas, per poder dir després, si hi ha problemes, que jo només m’he mirat allò de cua d’ull, des de la distància. De manera que no sé què hi ha a dins. El que sí que veig ara –de tant en tant ixo a fora a veure si torna a aparèixer la furgoneta de Correos, o algun carter despistat– és que el sac, per fora, dins la típica finestreta plastificada, duu l’adreça exacta del despatx. Només l’adreça del despatx, sense cap nom. Que curiós. Si hi ha la meva adreça vol dir que el contingut deu ser per a nosaltres. I doncs, obro el sac, ara sí. Amb cura. Dins el sac, però, sense remenar res, s’hi veuen centenars de cartes i paquets –deunidó la quantitat de material que hi cap, en un sac d’aquests–, però a primera vista no hi ha res que sigui per a nosaltres: no es veu, aparentment, cap conjunt de cartes ni cap paquet que dugui la nostra adreça, almenys per la part de dalt. Només el sac.

Comentem la jugada al despatx. Un saberut diu: això és que han convertit el minirebedor d’aquest despatx, que és com terra de ningú, en un punt de distribució d'aquest estiu. I fa la mitja rialla. En tots els despatxos hi ha un saberut, i de vegades té raó. Què fem, però?

Jo decideixo trucar al 112, a emergències, i que s’ho facin ells. No és just que estiguem pendents tot el matí d’un assumpte que no ens correspon. Hem trobat un sac de correspondència al despatx, hem intentat avisar els qui en semblaven responsables i se n’han desentès: semenfotisme total. Trucar al 112 probablement comportarà que algú pateixi conseqüències desagradables, concretament el responsable d’aquesta negligència, però l’alternativa quina és? Tornar a trucar l’Araceli? Impossible. Mai s’hi posa la mateixa persona, en aquestes trucades de 902, i a més, ja se sap que són gent que poden estar al Marroc, a Tànger... o fins i tot a Madrid o a Lisboa, cobrant 400 euros per fer 200 hores al mes. I sovint no tenen instruccions precises per resoldre casos fora del protocol.

Truco jo mateix al 112. L’expectació al despatx és màxima. Al 112 m’escolten amb estranyesa: un sac de Correos? Prenen nota de l’adreça i em demanen unes dades més. Creu que ha d’anar-hi una patrulla?, em demanen. No ho sé, si volen faig més gestions, però m’hauran de donar idees, perquè jo no en tinc més, dic jo. Bé, ara vindrem, contesten.

Arriben al cap de vint minuts una parella de la guàrdia urbana, ella castellanoparlant bilingüe –bífida, diu una amiga meva– i ell castellanoparlant militant (vull dir que cada vegada que ella parlava començava en castellà, però com que jo contestava sempre en català, ella seguia la conversa en català; l’altre no, tot en castellà, però m’entenia i m’ha fet l’efecte que al cap de tres intercanvis de frases se sentia un pèl culpable, això és bo, anem avançant). Es veu que el fet que al sac hi digui Correos descarta qualsevol possibilitat d’atemptats i bombes, perquè aquest parell han agafat el sac, l’han obert, l’han sacsejat, se l’han endut al carrer i han començat a mirar paquet per paquet i carta per carta. No entenien res, com jo. No sabien quina podia ser la raó que hi hagués aquella misteriosa finestreta plàstica amb l’adreça exacta del meu despatx.

Un dels guàrdies diu: “Miri, li agafarem les dades i ens emportarem el sac.” I llavors, pararà papà, pararà patxín: ha tret un paquet de tabac de la butxaca i em demana: “Com es diu vostè?” I ho ha apuntat al paquet de tabac!! Deuen ser mètodes de la policia secreta, per no deixar rastres en papers oficials. Érem en aquesta situació tan divertida quan una noia d’uns 30 anys, amb texans i samarreta de tirants, els cabells tenyits d’or, s’acosta i diu: “Aquest sac és meu.” Ens la mirem tots tres de dalt a baix. La noia s’explica: “És que avui hi havia canvi de torn, i el repartidor era nou.” Ens assenyala una caixa metàl·lica verda d’aquestes de mobiliari urbà que no saps mai per a què serveixen, que és a uns deu-dotze metres de la porta nostra, al carrer que fa cantonada amb el del despatx. Diu: “Aquest dipòsit verd porta el nom d’aquesta finca, i per això el sac porta el nom de la finca, però no és de la finca, és del dipòsit.” “I com pot ser, diem nosaltres, si el dipòsit és en aquest altre carrer?” Ella arronsa les espatlles, no ho sap. “I té alguna identificació de Correos, vostè?” “No, però tinc la clau del dipòsit.” I ens ensenya una clau, va al dipòsit verd i l’obre.

La parella de guàrdies se la miren tot sorpresos, amb la boca ben badada. Jo ja en tinc prou, tot plegat em supera, sembla una història de Kafka o de Kadaré i se m’escapa el riure per sota el nas. Ara, no em negareu que un sac de cartes que t'apareix al despatx, allò d’apuntar les dades al paquet de tabac i que la senyoreta cartera aparegui de sobte d’aquella manera, ensenyant una clau com a prova d’identitat, ja només això ha estat sublim.

“Bon dia i moltes gràcies”, dic a la parella de guàrdies. I allà els deixo a tots tres, els guàrdies demanant explicacions a la cartera i la noia mirant de convèncer-los que el sac és seu.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 18 de juliol de 2006

Torna la FEN?

Jo vaig estudiar una assignatura a l’escola que es deia FEN. “Formación del Espíritu Nacional”, així, amb majúscules. No, no sóc d’una altra galàxia, sóc d’aquesta. Sí que sóc d’una altra era, de l’època en què aquí manava un senyor baixet i amb bigot que havia guanyat una guerra in illo tempore, una vintena d'anys abans de néixer jo –avui, justament avui és un bon dia per recordar aquestes coses. També és veritat que tret d’un any que vam tenir un professor falangista –i encara diria que només van ser uns mesos–, la resta dels cursos la FEN es convertia en “hora d’estudi”; això sí, havíem de tenir el llibre oficial sobre la taula, suposo que per si venia la inspecció.

Ara llegeixo una informació que m’ha fet esfereir. (I demano als lectors que deixin de banda el fet concret que motiva la notícia, que em sembla que és anecdòtic, i vagin més enllà, al fons de la qüestió, a l’assignatura catequètica de la qual es parla i als seus fonaments teòrics; i no la tradueixo, perquè em sembla que aquestes coses tenen més força d’evocació d’altres temps, que és el que pretenc en aquest cas, si es reprodueixen en la llengua original.) Diu això:

«Los niños españoles aprenderán en el colegio, a partir de los diez años, que tener dos papás o dos mamás es tan normal como pertenecer a una familia tradicional. Así lo recoge el último borrador de la asignatura Educación para la Ciudadanía, que Educación acaba de remitir a las comunidades autónomas. […] La asignatura Educación para la Ciudadanía es uno de los principales compromisos educativos del Gobierno, según afirmó en su día la ministra, Mercedes Cabrera, y reitera ahora el secretario general de Educación, Alejandro Tiana. […] Esta asignatura, que será obligatoria y equiparada en importancia a Lengua o Matemáticas, trata de enseñar a los escolares el funcionamiento y valor de las instituciones […] aborda también la transmisión de valores morales […] Alejandro Tiana lo explica: “Es necesario que los niños comprendan cómo está organizada la sociedad en la que viven” […] Esta asignatura se impartirá en el último ciclo de Primaria y en parte de Secundaria.» (El País 14 juliol 2006)


(Afegitó de les 10:45. Vaig escriure aquesta nota ahir al vespre i aquest matí l'he acabada de repassar abans de penjar-la al bloc. Ara, a mig matí, trobo a la premsa que el PP i altres col·lectius s'han queixat d'això mateix que dic aquí. He pensat: "Si el PP i companyia es queixen, malament." I doncs, he tingut la pensada de suprimir aquesta nota meva. Però l'he tornada a llegir i concloc que m'és igual que el PP coincideixi amb mi en això, o a l'inrevés. Crec que no deixo de tenir raó pel fet de coincidir amb el PP. O sigui, em fa vergonya coincidir amb el PP –quina barra, queixar-se ells justament d'això–, i crec que em pot costar més d'una incomprensió, però ho deixo.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 17 de juliol de 2006

Una pel·lícula d’acció amb rerefons

Aquest cap de setmana hem vist a casa dues pel·lícules. Una, Sabotage (1936), d’Alfred Hitchcock, la vam veure com una mena de documental, només per comprovar que a aquest director que va ser anomenat “el mag del suspens” –ja ningú se’n deu recordar, de tot això, que antic– encara li faltaven uns anys i moltes bullides per arribar a fer pel·lícules una mica amb cara i ulls. En els pocs fotogrames de l’escena que és el moment culminant de la història s’hi veu un autobús de joguina que trontolla una mica i que té un núvol de fum al voltant, és patètic.

L’altra pel·lícula, Flightplan, de Robert Schwentke (2005), em va interessar molt més. És un film d’acció, d’intriga, que teòricament, segons els crítics, no té res al darrere més que una bona interpretació –amb moments de sobreactuació, pel meu gust– de Jodie Foster, la protagonista, i la tensió i la mica de curiositat que pots tenir per saber com acaba.

Però jo hi vaig trobar un rerefons molt fondo, tot i que no sé si el director buscava crear aquesta segona interpretació. Segurament no. El cas és que la història –no us explico res de substancial, per si no l’heu vista– va d’una dona que viatja amb la seva filla des de Berlín a casa els avis que viuen als Estats Units, un cop que ha mort d’accident el marit i pare. Al cap de poc d’enlairar-se l’avió la dona s’adorm, i en desvetllar-se no troba la seva filla. Comença a buscar-la, però la nena, de sis anys, s'ha fos, ha desaparegut. Encara més: ningú no l’ha vista, ni les hostesses al pujar a l’avió, ni els altres passatgers, ni tan sols consta en la llista d’embarcament. L’existència de la nena és una qüestió que esdevé com més va més una “veritat subjectiva” de la pobra dona contra un munt d’evidències. Un avió és un lloc tancat i sense sortides, ho han regirat tot de dalt a baix i no hi ha la nena. La nena, doncs, és un invent d’una dona neuròtica que, és clar, cal comprendre-la, pobreta, ha perdut el marit fa només uns dies i està trasbalsada. I com que deu patir molt, miren de consolar-la i ajudar-la a pair la desgràcia amb l’orientació d’una psicòloga... i la vigilància del policia de bord. Aquest és el plantejament de la pel·lícula. A partir de llavors comença l’acció de veritat.

Em va fer pensar en situacions que crec que tots hem tingut l’oportunitat de viure més d’una vegada. Situacions en què tu ets clarivident sobre un assumpte que coneixes de primera mà, que has viscut, que has experimentat, que has estudiat a fons, i la unanimitat de la gent del teu voltant que et vol fer veure que estàs equivocat, i t’ho demostra, perquè la teva veritat o la teva posició són impossibles. Perquè de vegades les coses que són veritat o mentida es presenten així: un té raó i els altres s’equivoquen, o els altres tenen raó i tu t’equivoques. O la nena és ara a l’avió o vol dir que no hi ha pujat mai. No és com allò tan còmode: bé, que tothom pensi el que vulgui, “it’s a free country”. No, aquella veritat és transcendental, en depèn la vida de la teva filla, perquè si concedeixes que la teva filla es va quedar a Berlín, llavors, si en realitat l'han segrestada, saps positivament que ja l’has vista prou. I el comandant de l’avió tampoc no pot cedir, perquè si la filla de la dona estigués a l’avió llavors vol dir que a l'avió hi ha segrestadors, potser pederastes, i els malfactors han de tenir còmplices entre la tripulació, que els han ajudat a amagar la nena... o que l’han llançada a l’espai després de fer-li vés a saber què.

Bé, en qualsevol cas vaig ser l’únic de casa que va veure totes aquestes coses al darrere de Flightplan. Tothom em va dir que m'ho prenia massa a la valenta i que havia d’intentar descansar en les pel·lícules, que el cine és per relaxar-se i evadir-se. Ho veieu, no? La soledat de tenir la veritat ;-)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 15 de juliol de 2006

Per tot plegat... visca!

No sé si fa lleig copiar fil per randa el que han escrit altres, encara que esmentis la procedència de la citació, però sovint em demano: per què no has de copiar si hi ha algú, normalment més capacitat i graciós, que ha escrit just allò que tu volies dir? I per això ho faig sovint. Si l’escrit és massa llarg, llavors potser en reprodueixo només una part, de manera que la reproducció aporta un valor afegit, que és el de la selecció (a banda de la traducció, que si n’hi ha també és meva). Però d'aquest article d’Elvira Lindo no m’ha resultat fàcil treure’n trossos. I a més era ja força breu. De manera que us el transcrit (traduït) gairebé íntegre.

«Per tants cops com he passat por i no he gosat demanar al conductor que anés més lent; pel poc prestigi que té el fet de no córrer i respectar els límits de velocitat; per la sensació que els cotxes són com braus escarbotant l’asfalt amb les potes i disposats a llançar-se damunt teu si no arribes a temps a l’altra banda; pel munt de vegades que els vianants han de tornar a la vorera perquè hi ha conductors que els guals zebrats no els diuen res; [...] pels incomptables moments que s’ha sentit el cèlebre crit "a fregar!"; pels pertorbats que surten furiosos del cotxe disposats a matar algú; per tots els que han mort algú i han pogut continuar conduint; [...] per tots els nadons als quals no és possible passejar pel centre de moltes ciutats espanyoles, que estan al servei dels cotxes; per aquestes voreres ridícules que obliguen els vianants a anar enganxats a la paret com l’home aranya; per totes les persones discapacitades, per tots els ancians que molts conductors eliminarien del paisatge urbà per tal que el seu circuit no es veiés destorbat; per aquell milhomes que presumeix de temps rècord d’una ciutat a una altra; pels pares de família forassenyats als quals veus jugar a curses amb les criatures a dins; pels qui s’engaten i amb el gat es posen al volant; per tots els que s’han aprofitat de nosaltres, pobres vianants, que no tenim altra cosa que cames per córrer i braços per protegir-nos el rostre: visca el carnet per punts!» (Elvira Lindo, El País 28 juny 2006).


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 13 de juliol de 2006

A punt d’arxiu

Diu El Punt que la Fiscalia de Barcelona està a punt d’arxivar les denúncies contra Xavier Vendrell i l’aparell de recaptació d’ERC. Res no em podria fer més feliç. Comprovar que tot ha estat un miratge, una bola, un invent de gent malvada em deixa molt tranquil. Saber, gràcies a la justícia espanyola, que en realitat jo no conec ningú que hagi perdut la feina per no haver pagat a ERC, ni ningú que hagi estat molestat per no tenir el carnet d’ERC, ni ningú que l’hagin assetjat laboralment per no pagar una quota a ERC de la qual mai li havien dit res abans, saber tot això em relaxa un muntó. Gràcies a Déu, tot ha estat un somni. Tot era mentida. Tot m’ho he inventat. Xavier Vendrell, eh que em perdones que t’hagi calumniat? Gràcies.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 11 de juliol de 2006

Satisfet i orgullós dels col·legues

És d’aquells dies que dius: això de ser periodista és el non plus ultra, és una xamba i un orgull, és la caraba, que deia el meu pare (ja sé que és un castellanisme, ell el devia aprendre durant la guerra i se l’havia fet seu). Resulta que els corresponsals acreditats a Alemanya per seguir el Mundial de Futbol han votat el millor jugador del campionat i han escollit un francès que, durant un dels partits –concretament l’últim, amb una audiència calculada en més de 1.000 milions d’espectadors– va agredir un contrincant clavant-li un cop de cap al pit. Un cop de cap dels que poden fer molt de mal, poden trencar costelles, poden privar de respiració l’agredit. I no ho va fer com a conseqüència d’un xoc fortuït, no, ho va fer anant-lo a buscar, quan la pilota no estava en joc.

O sigui, l’important en un jugador de futbol és que faci gols i passades de gol ben boniques. Si en les estones lliures del partit fa caca al mig del camp, dispara contra el públic o mata l’àrbitre, això no té res a veure amb el futbol, això són manies o anècdotes o peculiaritats o extravagàncies que no s’han de tenir en compte. L’important és que quan tingui la pilota jugui bé, la resta són punyetes. Sí senyor, quina gran lliçó, que pedagògic.

Ja sento els meus companys: «És que a nosaltres no se’ns ha demanat que diguem qui és més bona persona ni qui és més assenyat, sinó qui juga a futbol més bé.» Hi torno: els partits duren 90 minuts, o només duren el temps que cada jugador té la pilota als peus? El cop de cap del jugador francès, no cal considerar-lo un «fet de futbol»? Els partits es divideixen en diverses activitats segons el que cada jugador faci al camp? Tot el que no sigui jugar amb la pilota dins dels 90 minuts cal considerar-lo «altres activitats» i no pas «partit de futbol»?

També n’hi ha que diuen: «És que el jugador agredit pel cop de cap abans havia insultat greument el “millor jugador del món”...» Llavors, si en un partit de futbol un agredeix i l’altre s’hi torna, només cal considerar transgressor el que ataca primer, no el que s’hi torna? Caldrà canviar les regles del futbol, doncs. Per descomptat que també em semblaria fora de lloc que nomenessin millor jugador del món l’insultador, encara que de fet fos l’únic que marqués un gol de jugada en tot el partit. Ni l’un ni l’altre, els insults i les agressions haurien de ser fets desqualificadors de manera radical.

Proposo als meus col·legues –als que han votat a favor d’aquest disbarat, que ja sé que n’hi ha que hi van votar en contra– que si mai han de triar el millor esportista de la història tinguin en compte també Mike Thysson, el boxejador que es menjava les orelles de l’adversari al ring (i els guanyava, és clar), o Ángel María Villar, que va ser l’únic defensa capaç d’anul·lar tot un partit Johan Cruyff (ho va fer clavant-li un cop de puny frontal a la cara), o les nedadores de l’antiga RDA, que més que nedar volaven sobre l’aigua (i guanyaven totes les curses), o determinats ciclistes del Tour, que pujaven el Tourmalet com una moto i feien etapes i tours com qui mastega xiclet, o l’atleta Ben Johnson, que corria els 100 metres més que ningú, o fins i tot Idi Amin Dada, un senyor d’Uganda que es veu que era molt bo als rings de boxa, una mica com l’amic Thysson. Els que li plantaven cara al ring, els convidava a dinar. I dinaven tots dos plegats, en efecte: un dinava i l’altre era dinat. De manera que la gent s’estimava més perdre al ring. Però Amin, com Johnson, com els ciclistes, com les nedadores, com Villar o com Thysson, eren realment molt bons boxant, corrent, nedant, defensant, pedalant... I quan es jutja un esportista cal deixar-se de punyetes: les extravagàncies «extraesportives» no compten, oblidem els puritanismes. És clar que sí.

Que bé, que content que estic.


(Mentre penjava aquesta felicitació als companys periodistes m'arriba la notícia que la guerra encetada pels EUA, RU i el RE dels senyors Bush, Blair i Adolf Aznar contra els àrabs ha tingut aquesta tarda un nou episodi sagnant a Bombai, a l'Índia. Tants innocents que moren... Quina pena i quina ràbia.)


(15 de juliol. Copio: "Zidane va ser un jugador genial. Va controlar la pilota més bé que ningú, però només va controlar la pilota. Massa vegades no es va controlar a si mateix. Ha estat trist que acabés així, ja que hem descobert la seva altra cara: no va saber resistir la provocació mesquina; no va voler acompanyar els seus companys derrotats en l'amarga entrega de medalles; no es va atrevir a enfrontar-se al veredicte de l'estadi en el seu últim adéu, i no ha volgut penedir-se públicament de la seva agressió. Deixa un demolidor missatge final: només va saber enfrontar-se a les paraules utilitzant els punys." Martí Perarnau, El Periódico 15 juliol 2006).


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 10 de juliol de 2006

Fets diferencials (II): els difunts

Una altra manifestació d’aquest fet diferencial català són les esqueles mortuòries que es publiquen a la premsa. Al diari que en publica més de Catalunya, La Vanguardia –un diari castellà gairebé cent per cent–, prop d’un 80 per cent de les esqueles són en català. Vaig fer un estudi seriós i sistemàtic fa sis o set anys sobre aquest fenomen curiós de les esqueles de La Vanguardia –curiós, perquè en un diari castellà se suposa que ningú no s’hauria de sentir obligat a publicar en català l’esquela dels pares, avis, germans, fills, amics, etc.–, un estudi que havia d’eixir a la Revista de Catalunya, però que al final no me’l van voler encara no sé ben bé per què. Allà demostrava això que dic aquí, que només un 20 per cent de les esqueles de La Vanguardia, de mitjana, són en castellà. I això és així des que La Vanguardia va obrir la mà en aquest punt –va ser l’única escletxa d’obertura lingüística de La Vanguardia durant molts anys, abans i tot de bandejar l’Española del títol–, ja que abans traduïen sistemàticament les que els arribaven en català –com feien també fins fa poc amb les cartes en català dels lectors, i no sé si encara ara ho fan amb algunes. Quan la gent va saber que La Vanguardia admetia les esqueles en català, a poc a poc es va anar creant aquest costum majoritari, que ara ja és molt sòlid.

Un altre dia parlaré d’altres coses de La Vanguardia, que és un cas que sempre m’ha interessat molt. Manen força, aquesta gent, estan molt ben situats i saben el que fan. I són sens dubte, encara que dolgui dir-ho, el diari que retrata més bé la societat catalana, considerada globalment. Excepte en un punt, l’idioma. Evidentment, aquest decalatge idiomàtic no se salva amb la crossa empresarial que ara s’han empescat, anomenat Avui, que a poc a poc van transformant «sin que se note el cuidado» en una mena de suplement lingüístic català per difondre el seu Weltanschauung, ideològicament matisat perquè no es vegi gaire que és substancialment el mateix producte que la mare. Hi ha dies, però, que les portades i el biaix de les notícies principals de tots dos diaris coincideixen massa. El referent de país de tots dos diaris és gairebé sempre Espanya. Han anat força de pressa. En fi, quan comprovin que l’aventura de l’Avui no els salva de res, el senyor comte haurà de fer un cop de cap, perquè no sempre podrà comptar que els seus competidors siguin tan sectaris i partidistes com els d’El Periódico d’ara. És més, El Periódico ha fitxat ara com a editorialista una persona que era el número 2 de l’antic Avui, segurament perquè no devia encaixar en el nou projecte del diari... Ja en parlarem.

(Fets diferencials I: Els nounats)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 7 de juliol de 2006

Els accidents existeixen

Crec que ja ho vaig dir un dia, i no fa gaire, però ara no ho sé trobar. Sóc dels que pensen que no es pot preveure tot. En el cas de l’accident del metro de València potser sí que es podia preveure... però cal no oblidar que la línia 1 del metro de la vuitena meravella urbanística, del sursum corda del disseny, de la nata, del súmmum, de la repera, del trumfo, de l’amo del ball, de la ciutat olímpica i espaterrant que tira de tos..., de Barcelona, vaja, es troba en les mateixes condicions tècniques que la línia 1 del metro de València. És a dir, que en cas de saltar-se els límits de velocitat, el metro només quedaria frenat automàticament en determinats punts de la línia, no al llarg de tot el recorregut. De manera que també a Barcelona es podria produir un accident similar, un mal dia, si les circumstàncies, si el conductor...

Cal anar al fons de l’assumpte, cal demanar les responsabilitats que hi pugui haver al darrere de les diverses negligències pel que fa a manteniment de la línia, horaris inhumans dels treballadors, inversions necessàries que no s’han fet, millores tècniques que es consideraven «massa cares» –i per les indemnitzacions que diu que donaran a les famílies de les víctimes, 60.000 euros, sí que és veritat que ixen més barats els morts que les inversions que caldria fer a la línia, que pugen a uns quants centenars de milions d’euros. Però, un cop fet tot això, cal tenir en compte que igualment hi ha accidents. No va ser a Suïssa, el país de la perfecció, on hi va haver aquell desastre d’un funicular nou de trinca on van morir un munt de persones en un túnel? I aquell altre d’un telefèric?

És cert, hi ha accidents que, vistos a posteriori, dius: si aquí hi hagués hagut tal mecanisme que ara és cosa ordinària, això no hauria passat. D’acord. Per això en el cas aquest de València cal anar fins al final i no conformar-se amb l’expedient tan fàcil de carregar els morts... a un dels morts.

Però hi torno, filosòfic, els accidents són imprevisibles. No som màquines, justament, som fal·libles, tot el que depèn de decisions humanes pot fallar. I tot allò que porten a terme les màquines, encara sort que falla. Perquè tot no es pot preveure, tot no es pot programar, és impossible.

Davant els accidents, com davant les catàstrofes naturals o les accions terroristes o bèl·liques, no sempre és lògic demanar responsabilitats a qui t’ha de defensar, per falta de previsió. Hi ha moltes coses que són imprevisibles. Preveure-ho tot és impossible i preveure-ho quasi tot seria molt car, tan car que quan els governs diuen que faran tal inversió que els experts recomanen, molt sovint tots protestem i diem que hi ha altres prioritats.

Demanar desgreuges com a compensació pel mal que s’ha patit està bé, però és que de vegades sembla que es demanin responsabilitats com a venjança, més que cap altra cosa. I això em sembla absurd.

Hi ha hagut un accident gravíssim a València, sembla que el “culpable” principal ha mort i ara tothom vol anar més amunt a veure què pesca. No em sembla bé, francament. Ho trobo inútil i perjudicial, en general, per a la convivència ciutadana. I al capdavall és frustrant, perquè la gent que hauria de dimitir de debò no dimiteix mai. Quan hi ha un procés de dimissions, i mira que n'hi ha pocs, sempre es frenen per baix dels responsables principals.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 5 de juliol de 2006

Recordar els difunts

Un dia de silenci pels morts, ferits, familiars i amics de l'accident del metro de València.

dimarts, 4 de juliol de 2006

Ahir a València

Ahir vaig marxar del despatx al migdia sense saber res del desastre de València, vaig dinar sense sentir-ne cap notícia, vaig tornar al despatx i em vaig embrancar a contestar alguns correus que m'havien arribat durant l'absència –alguns missatges eren de gent del País Valencià, però igualment els havien escrit abans de conèixer la notícia– i no va ser fins que vaig arribar als últims missatges que vaig saber el que havia passat. Llavors vaig anar al Firefox i de seguida em vaig trobar amb les portades dels diaris. És curiós com canvia la vida amb informació i sense. Jo feia acudits i explicava facècies intranscendents i, de sobte, la tragèdia. Una tragèdia que ja existia, que ja havia passat, però fins que no en saps res continues jugant.

Immediatament, és clar, vaig enviar diversos missatges personals i col·lectius als meus amics de València ciutat i d'altres contrades del país. També a alguns dels corresponsals als quals havia enviat feia pocs minuts aquells altres missatges festius, fent-los entendre –potser no calia, era obvi, però de vegades convé dir les coses òbvies– que em disculpessin per haver escrit els acudits precedents.

Em sap molt de greu per tots els amics i amigues valencians, de l'Horta i de tota la resta del país. Em solidaritzo de tot cor amb el vostre dol.

(Avui és la diada nacional dels Estats Units. També és un bon dia per solidaritzar-nos amb les víctimes de les dues guerres encetades per aquest país a l'Iraq i amb els estatunidencs que han d'empassar-se cada dia el que fan els seus governants irresponsables i que, tanmateix, no deixen d'estimar-se el seu país i fan ben fet, no cal dir-ho.)

dilluns, 3 de juliol de 2006

Fets diferencials (I): els nounats

A les comunitats de l’Estat espanyol de parla castellana els noms amb què més vegades es van inscriure els nens nascuts l'any 2005 van ser els de Lucía i Marta, Alejandro i Daniel. A Catalunya, els preferits van ser Marc, Àlex –no Alejandro: Àlex– i Pau, per als nens, i Paula, Carla i Laia per a les nenes; al País Basc, Iker i Ander per als nois i Unai i Irati per a les noies; i a Ceuta i Melilla, Mohammad i Adam, Salma i Naira. Hi ha, doncs, un fet diferencial en els noms que es posen a les criatures, diguin el que diguin les enquestes sobre l’espanyolitat dels catalans, dels bascos i dels africans englobats si us plau per força dins aquest Estat.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 1 de juliol de 2006

De moment, 15 indicis de delicte

La Fiscalia de Catalunya ha pres declaració durant dos mesos a desenes d’empleats de la Generalitat i ha arribat a la conclusió que el cas de les cartes financeres d’ERC trameses a treballadors de la Generalitat pertanyents a diversos departaments ha d’anar als tribunals perquè hi ha al darrere un presumpte delicte multiplicat de coaccions.

Aquestes cartes les signava el llavors secretari general de Presidència i secretari d’organització d’ERC, Xavier Vendrell. Un dels afectats, que ocupava un càrrec a l’empresa Turisme Juvenil de Catalunya, va ser acomiadat per no pagar. Un altre dels testimonis, una funcionària de la Generalitat des del 1982, també va rebre una carta en la qual se li reclamava el pagament de quotes. El partit va admetre que s'havia equivocat amb ella, perquè no era militant del partit ni formava part del personal eventual, però no va dir –i hi ha prou testimonis que ho avalen– que ella va patir assetjament laboral justament quan es va negar a emplenar un formulari d’afiliació a ERC. És a dir, ERC ja sabia que ella no era militant, i aquest és el punt clau de tota aquesta història. No va ser l’únic cas.

I diem que aquest és el punt clau perquè aquí no volem criticar el sistema de finançament d'ERC, ja ho he dit mil vegades, aquí critiquem que s'ha pretès estendre els pagaments dels militants i simpatitzants molt més enllà del que permeten la llei i l'ètica, que en aquest cas, ves per on, coincideixen. Parlem de suposats delictes, de fet. De suposats delictes comesos a consciència, sabent-ho, amb gent que els deia que allò no estava bé. I ho van continuar fent, fins que la justícia espanyola ha hagut d'intervenir. Aquest és el punt clau. Ells, han estat ells, els dirigents d'ERC, els que amb la seva negligència, amb la seva mala voluntat, han provocat que haguessin d'intervenir jutges espanyols per resoldre una qüestió que el partit no volia arranjar, i era fàcil fer-ho. Només havien de dir "prou".

Dos testimonis més han explicat al fiscal que van patir pressions perquè paguessin a ERC, partit del qual ni tan sols eren simpatitzants. Eren treballadors amb contracte temporal i, per tant, podien perdre la feina, cosa que va passar en un dels casos. Posteriorment el van readmetre, davant les pressions dels seus companys i l’amenaça d’anar a cal jutge.

Xavier Vendrell, responsable de la tramesa d’aquestes cartes, va ser nomenat conseller de Governació poc després d’esclatar el cas a l’opinió pública. I alhora, quan va haver de plegar com a conseller va ser nomenat adjunt del secretari general d’Esquerra, Joan Puigcercós. Per tant, ERC l'avala plenament, ERC ha confirmat que Vendrell no actuava sol, ERC ha lligat el seu prestigi al resultat final d'aquest assumpte.

Un cop liquidat el tripartit, el nou conseller de Governació, Xavier Sabaté (PSC), va rebre el mateix dia del nomenament un comunicat de tres inspectors de l’àrea de Serveis de Personal de la Generalitat en el qual denunciaven haver patit «coaccions, vexacions verbals i amenaces velades» de la responsable de l’àrea, Carme Cuartero, perquè l’informe sobre les cartes fos «favorable als interessos» del responsable de l’enviament, Xavier Vendrell.

Fins aquí els fets que han transcendit a l’opinió pública. Hi ha més coses, ja s’aniran sabent. Ara espero que els que em van insultar, els que em van enviar anònims, els que em van acusar de complicitat amb la dreta, tinguin la decència de reconèixer que es van equivocar. O encara no en tenen prou? Encara diran que són acusacions sense fonament? Arribaran fins al final, cecs i sectaris, i acusaran la realitat i el món d’estar al servei d’interessos foscos? Qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, vaig concedir a favor dels equivocats, però això no vol dir que no s’hagi de rectificar públicament i posar tots els mitjans no perquè no et tornin a enxampar amb els mocs a la boca, sinó per evitar de totes totes que un comportament desastrós d’aquesta magnitud no es torni a repetir. No se n’adonen, però han enterrat les esperances que molta gent de bona fe tenia en les mans netes d'un partit, i potser es trigarà una generació a recuperar la confiança perduda. Més i tot, si els costa tant rectificar.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una setmana seguida

Quan feia més de periodista (ara només en faig esporàdicament) sempre m’havia alarmat la possibilitat hipotètica que un dia m’encarreguessin escriure una peça d’opinió diària. Jo sempre pensava: si t’ho diuen, renuncia-hi, mai no podràs escriure tres dies seguits; i si finalment t’hi obliguen, potser et sentiràs molt honorat per la confiança que comporta l’encàrrec, però... pobres lectors, haver d’aguantar-te cada dia, amb tants dies com hi haurà que no tindràs res interessant a dir i hauràs de grufar sota les pedres!

Aquesta setmana tan especial –que he tingut feina, però indubtablement menys que l’anterior i que moltes altres– he escrit notes al bloc cada dia. Cada dia! Cinc dies seguits! –avui en fan sis.

És clar que amb el bloc no tinc la preocupació còsmica i aclaparadora que tenia quan treballava més que ara en coses de premsa, que era aquella impossibilitat de rectificar el que havies escrit. Només per això, de vegades no podia dormir. I el més preocupant no eren les dades, perquè de dades sempre te’n falten i saps que els lectors ho entenen; eren les valoracions que podies fer a partir de dades que sabies que segurament eren incompletes o fins i tot errònies. D'aquí venia l’angúnia davant l’opinió. Potser després de llargs processos, si t’havies equivocat en una notícia, en una dada important, podies aconseguir publicar l’endemà o l’endemà no l’altre o més tard una rectificació del que havies escrit, però normalment no t’ho deixaven fer si no hi havia hagut algú de fora que se n’hagués adonat. «Si algú ens ho retreu, sempre podrem al·legar que no ens hi havíem fixat», et deien. Però aquest procés de rectificació que ja era excepcional, no podia ni plantejar-se en el cas de les opinions. Potser podies rectificar una valoració en el següent article teu. Però en qualsevol cas l’errada comesa, tant de fets com d’opinions, quedava allà per sempre, a l’hemeroteca, a l’abast de tothom que consultés l’exemplar endarrerit. L’eventual rectificació no esborrava l’error, només hi posava un pegat, però un pegat que no el tapava. Com un esparadrat damunt una panxa embarassada. (Parlo ara d’errors greus, no de paranoies, no de bestieses... no de futil·les com les que els diaris solen rectificar amb notetes al costat de les cartes al director, ni de les que els defensors del lector solen esmentar per quedar bé i fer pensar a la gent que el diari és molt honrat, sinó de coses grosses, de les que no es rectifiquen mai... si no és per sentència judicial o «amenaces» similars.)

Ara, amb el bloc, si t’equivoques en el detall més menut demanes disculpes (o no) i ho esborres o ho canvies amb tota la pau del món: el mateix dia, l’endemà o mig any més tard, no ve d’aquí, quan t’adones de l’error. De manera que si algú per casualitat torna a llegir l’anotació d’aquell dia, es trobarà el text maquillat i arreglat, perfecte, a punt de solfa. I, a més a més, pots rectificar també en una nota posterior, dient que un dia vas escriure tal cosa i et vas equivocar. I et quedes tan tranquil...

Es nota que vaig anar a escola religiosa, oi? Allò de sentir-te culpable, etcètera. Doncs sí, i continuo creient que és una bona cosa sentir-te malament pels teus errors i tenir ganes de rectificar. No em fa res dir-ho. Són traumes entomats, reciclats i reassumits. Hi ha gent que no accepta aquesta herència de cap manera. A mi crec que em va bé, crec que m'ajuda a intentar ser més bona persona. Suposo que no ho aconsegueixo gaire, però psicològicament em fa pensar que almenys m'hi esforço. Cadascú es consola com pot.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)