divendres, 21 de juliol de 2006

Balanç de 70 anys del cop d’estat (1936-2006)

Francisco Franco era més aviat curtet... o molt llest?

Gabriel Cardona (Universitat de Barcelona): «Franco no figurava en la conspiració perquè hi havia com a cap Sanjurjo, que s’havia revoltat i fracassat l’agost del 1932. Mentre estava processat a l’espera de juí va cridar Franco, que havia servit a les seues ordres al Marroc, i li va demanar que fos defensor seu davant el consell de guerra. Franco va rebutjar la petició amb una frase terrible: "General, s’ha guanyat vostè el dret de morir" i el va abandonar a la seua sort. […]

»[Sanjurjo] mai no va perdonar el desfavor de Franco i Franco es va mantenir al marge del complot que presidia el seu enemic. Fins que, la darrera setmana, va enviar un missatge d’adhesió a Mola, a fi de no quedar-se marginat. Malgrat tot, el seu paper no pareixia fonamental, perquè no havia pres part en els preparatius i hi conspiraven uns altres set generals més antics que ell. Fins i tot Fanjul i Mola, que eren menys importants en l’escalafó, l’ultrapassaven en mèrits polítics. El primer havia sigut parlamentari des del 1919 i subsecretari amb Gil Robles el 1835; el segon era el director del contuberni i la mà dreta de Sanjurjo.»
(El País, 18 juliol 2006)

Per tant, segons el professor d’història contemporània de la UB, Franco no era important per al cop d’estat i si no hi participava no passava res. En tot cas, va ser ell qui s’hi va apuntar, però ningú no hi comptava. Era un ningú, un generalet del munt, un personatge que no hi veia més enllà del nas, un cervell estret.

Però:

Paul Preston (Universitat d’Oxford i London School of Economics, biògraf de Franco): «Franco no era gens entusiasta respecte a la conspiració, i va comentar a Luis Orgaz, etern optimista, que l’aixecament seria "summament difícil i molt sagnant". A final de maig, Gil Robles es va queixar que Franco havia refusat d’encapçalar el cop […]. Franco continuava tenint molt present el fracàs de la “Sanjurjada” del 1932, però la seva cautela feia minvar la paciència dels seus amics africanistes. El 30 de maig, Goded va enviar un missatger a Canàries per comunicar-li que havia arribat el moment d’abandonar la prudència i prendre una decisió. El coronel Yagüe va comentar que li resultava desesperant la prudència mesquina de Franco i la seva negativa a assumir riscos. […] La principal preocupació de Franco era cobrir la pròpia retirada en cas que el cop fallés. […]

»Franco continuava mantenint la distància amb els conspiradors. […] A començament de l’estiu del 1936, continuava dubtant. Calvo Sotelo abordava Serrano Suñer als passadissos de les Corts per demanar-li amb impaciència: "Què li passa al teu cunyat? Què fa? No s’adona del que es prepara?". Els frustrats camarades de Franco li van donar el malnom de Miss Islas Canarias 1936. Sanjurjo va comentar: "Franco no fará res que el comprometi; estarà sempre a l’ombra, perquè és un murri", i va afirmar que l’aixecament tiraria endavant "con o sin Franquito". Els dubtes de Franco indignaven Mola o Sanjurjo […], també perquè s’adonaven que la seva decisió influiria en molts altres indecisos.

»Segons la instrucció de Mola sobre el Marroc, Yagüe dirigiria les forces rebels fins que arribés "un general de prestigi". Yagüe […] havia planejat […] presentar a Franco el fait accompli d’un avió per traslladar-lo al Marroc. […] Franco encara dubtava. El mateix dia en què [l’avió] Dragon Rapide va arribar a Casablanca [12 de juliol], Franco enviava un missatge en clau a Kindelán a Madrid perquè el transmetés a Mola. Deia "geografia poc extensa" i volia dir que es negava a afegir-se a l’aixecament al•legant que les circumstàncies no eren prou favorables. Kindelán va rebre el missatge el 13 de juliol, i Mola un dia més tard a Pamplona. Enrabiat, Mola va manar que […] Sanjurjo [fes] la feina de Franco i va informar els conspiradors de Madrid que no es podia comptar amb Franco. Tanmateix, dos dies després va arribar un altre missatge que deia que Franco era amb ells. L’assassinat de Calvo Sotelo el 13 de juliol l’havia fet tornar a canviar de posició. […] Franco havia pres una decisió, el Dragon Rapide estava en camí i ell era ara un colpista.»
(El País, 18 juliol 2006)

O sigui, segons Preston, tothom va al darrere de Franco perquè se sumi al “Alzamiento”: Gil Robles, Calvo Sotelo, Sanjurjo, Mola, Goded, Kindelán, Yagüe, Orgaz…, tots fan mans i mànigues perquè Franco encapçali la rebel·lió o almenys hi tingui un paper principal.

Jo crec que les dues versions són absolutament contradictòries, i no entenc com encara avui no se sap amb prou certesa què és el que va passar. La meva opinió insubtancial i gens fiable és que té raó Preston, i que Cardona s’ha deixat endur per la pruïja de voler demostrar que el fet que Franco acabés sent el “caudillo” va ser una xamba absoluta, que era un pipioli i un indocumentat al qual ningú no feia cap cas fins que va tenir un cop de sort i es va quedar al capdavant dels “nacionales”. Aquesta tesi, ja que hi som, jo ja l’havia sentida amb Franco viu. Crec, però, que al cap de setanta anys s’hauria de revisar definitivament. Franco segur que era prou espavilat –“intel·ligent”, arriba a dir Anthony Beevor, el darrer cronista de la guerra–, devia ser un home de “molt prestigi” entre els seus impresentables col·legues bel·licosos, i és per això que en poc temps es va fer l’amo del ball… i el responsable màxim, lúcid i confés, de tota la sang vessada en un bàndol i en l’altre. Els nostres pares i avis de les dues bandes van ser tots víctimes de la “lucidesa” d’uns quants –Franco el primer, el més conscient del que passaria– que van apostar per fer una guerra sabent, com sabien, que era la pitjor “solució” de totes les possibles.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)