dijous, 30 d’abril del 2009

Emigrem

Ja ho he decidit. Emigro. Com que a final d’any tanquen Geocities, on tenia fins ara penjada –i de moment encara hi és– la revista infoReflexCat des de l’any 2002, i que poc o molt mirava d’anar actualitzant de tant en tant, no cercaré un altre indret on allotjar la revista amb el mateix format que ara, sinó que tots els textos que hi tenia i que em sembla que poden ser interessants de conservar els aniré copiant aquí mateix les setmanes vinents, en aquest bloc on ha viscut el vigilant els darrers cinc anys –just ara, aquest mes de maig, fa cinc anys. Continuaré penjant aquí, doncs, retalls de premsa i altres escrits que fins ara publicava a la revista infoReflexCat, la qual, com deia, es veu obligada a tancar per la crisi... de Yahoo! (l’admiració forma part de la marca, no és meva).

I, en canvi, el bloc del vigilant es trasllada a un altre domini del mateix Blogger que tenia reservat de fa temps. I doncs, a partir d’avui mateix trobareu els nous articles més «personals, confidencials i inclassificables», com deia la publicitat, ací: El vigilant del far. Per sort, Blogger permet exportar un bloc i també un blog sencer amb tot el seu contingut, de manera que allà trobareu tots els articles publicats fins ara pel vigilant –tret dels que han sigut posteriorment retirats per censura, per autocensura o per tasques ordinàries de neteja.

O sigui, comença una nova etapa del vigilant.

No hi ha res d’etern en aquest món, i menys a internet.

dimecres, 29 d’abril del 2009

Llengües de laboratori

per Xavier Valls

Llegim la paraula gràcies en cinc llengües planificades ideades al marge dels parlants: dankon (esperanto), danko (ido), gratias (interlingua), sia (loglan) i sol ti (solresol). La invenció no té límits. Sabeu quantes n’hi ha, d’aquestes llengües? Més de mil. Gràcies als seus creadors, el panorama lingüístic internacional avui és molt més ric. I ple de curiositats. Coneguem-ne algunes.

Corria l’any 1887 quan Luwik Lejzer Zamenhof va crear l’esperanto, una nova llengua fraternal amb vocació de convertir-se en eina de comunicació entre els pobles del món. Va néixer en el context adequat, en els anys de les grans utopies universals i de l’internacionalisme obrer. Això li va permetre tenir força èxit. Es tracta, de fet, de l’única llengua planificada que ha assolit una xifra important de parlants i coneixedors.

Però abans, des de l’edat mitjana, ja hi havia hagut altres projectes; també després de l’esperanto s’han creat noves llengües, i avui encara en neixen. Aquest és el panorama que ens interessa. El dibuix és immens i caòtic, el mateix concepte de llengua planificada és confús i la bibliografia, escassa. Qui ens ajuda a posar-hi llum?

Els lingüistes, és clar. La falta d’implantació d’aquestes llengües entre els parlants ha fet que, en general, els lingüistes hi hagin parat poca atenció. S’han dedicat a les llengües naturals. A Catalunya, els nostres erudits preferits, Jesús Tuson i Carme Junyent, confessen saber-ne poc, però gràcies a ells i estirant el fil, arribem fins a Hèctor Alòs, un dels pocs lingüistes catalans avesats en la matèria. Ell ens ajuda a començar a entendre la disciplina.

En primer lloc, xifres

Tot i que és impossible de conèixer amb exactitud, Aleksandr Dulicenko estableix que fins l’any 1973 s’havien ideat 917 projectes de llengües i després, afegeix Alòs, «se’n poden sumar uns 250 més». Això significa que fins avui hi ha gairebé mil dues-centes llengües planificades en total. La primera meitat del segle XX va ser l’etapa més prolífica; entre els anys 1900 i 1950 se’n van arribar a crear gairebé quatre-centes.

Les raons del seu naixement són d’allò més variades. Hèctor Alòs n’exposa unes quantes: «Alguns, com Zamenhof amb l’esperanto, han buscat combatre desigualtats entre les persones. D’altres, com Couturat, més aviat intentaven crear un instrument asèptic de comunicació, com el telègraf o el telèfon. També, és clar, n’hi ha que ho han fet per pur divertiment, això passa fins i tot amb els nens. I, de manera més infreqüent, també s’han dissenyat llengües només per investigar-les.»

I amb tantes raons de ser, és lògic que els models a què han donat lloc també siguin molt diversos. Entre les llengües planificades que han volgut ser llengües usades hi ha, per exemple, el volapük, que pren vocabulari de l’anglès i de l’alemany, encara que molt transformat. Inventat pel clergue alemany Johann Martin Schleyer l’any 1897, el seu lema és menefe bal, püki bal, és a dir, ‘una llengua per a una humanitat’. També hi ha l’ido, que és una reforma de l’esperanto per facilitar-ne l’aprenentatge. Cal recordar que la majoria de llengües construïdes aspiren a ser més regulars (sense excepcions) i fàcils d’aprendre que les llengües naturals.

Entre les llengües anomenades lògiques (de regularitat absoluta), el loglan va ser un experiment científic important: es proposava demostrar que el tipus de llengua usada influïa en el pensament de les persones.

Un exemple curiosíssim dels projectes que han nascut com a instruments freds és el solresol, basat en les set notes musicals. Es pot xiular –com el silbo gomero! [vegeu xiuletí]– o tocar amb un instrument musical, a més de parlar. Un tret singular del solresol és que alguns antònims s’obtenen dient les notes a l’inrevés: d’aquesta manera, fala vol dir ‘bo’ i lafa vol dir ‘dolent’. La imaginació és infinita. I espereu, que ara vénen les mostres més lúdiques.

Hamlet i el klingon

Les creacions artístiques i lúdiques són un altre món. Cal destacar les de dos productes amb èxit que tenen una munió de seguidors: El senyor dels anells i Star Trek. D’aquí n’han derivat tres llengües, que van néixer per embellir les obres de ficció i després han seguit la seva pròpia evolució.

J.R.R. Tolkien va crear dues llengües parlades pels elfs: el sindarin i el quenya. S’inspiraven de manera subtil en els models finès i gal·lès, respectivament, encara que la majoria de paraules eren de creació pròpia.

Pel que fa al klingon, de Star Trek, poca broma. Perquè probablement és, després de l’esperanto, la llengua creada de manera artificial amb més seguidors. Originalment és l’idioma de la raça klingon, que apareix a la sèrie, i el va crear Marc Okrand per a la Paramount. Encara que refusat per la classe intel·lectual –això era previsible–, el klingon actualment té una demanda continuada de noves habilitats i registres. A internet hi ha centenars de recursos en actiu del projecte i, fins i tot, és un dels 124 idiomes a què està traduïda la interfície de Google! Això ens recorda que l’esperanto també va arrencar amb més força que els intents precedents pel factor identitari, justament perquè va trobar un sector de la societat sensible a allò que oferia. En aquest cas, el sector sensible són els fidels trekkies, que són una legió a tot el món. Tenir una identitat, d’això es tracta. «Ser o no ser, aquesta és la qüestió», que en klingon és «taH pagh taHbe’, DaH mu’tlheghvam vlqulnlS».

Planificades versus naturals?

Arribats a aquest extrem, és el moment de mirar d’aclarir seriosament què és una llengua planificada i què no. La visió d’Alòs és ben contundent: «De fet, totes les llengües escrites –i encara més les normativitzades– són llengües planificades. La planificació és una qüestió de grau; fins i tot entre les llengües planificades n’hi ha que ho estan més que altres.» És a dir, que seguint aquest cànon una llengua cent per cent planificada seria el solresol, per citar un exemple que hem vist abans. Contràriament, com més base i evolució natural tingui una llengua, menys planificada és. Però de ser-ho, ho són totes les escrites.

Carme Junyent també ens recorda amb lucidesa que «l’únic que ha de passar perquè una llengua artificial sigui una llengua natural és que la gent la comenci a parlar. Que es transmeti de pares a fills.» És el cas de l’hebreu contemporani. Què va fer Ben Yehuda sinó tornar a planificar una llengua escrita, que només es feia servir en l’àmbit litúrgic, per recuperar-la per al seu ús modern, ple i quotidià? En aquest sentit, és interessant el testimoni del semiòleg Umberto Eco sobre la seva experiència amb l’esperanto: «Abans que tingués una idea més clara de l’esperanto, la seva artificialitat, per descomptat, em molestava, però després d’haver-lo començat a estudiar gairebé el considerava una llengua natural, de manera que l’artificialitat de l’esperanto pesa sobre la seva història i el seu origen, però no necessàriament sobre la seva gramàtica. Sempre es pensa que una llengua artificial és una llengua menys valuosa, una llengua com “Jo Tarzan, tu Jane”, i això no és cert amb l’esperanto.»

Ara toca fer una reflexió final. Si, com diu Alòs, totes les llengües es planifiquen, i sobretot les que es normativitzen, la pregunta és: el català, després de la normativa fabriana, és una llengua molt o poc planificada? Riu-te’n, ara, del klingon.


Una possible classificació
La classificació més estesa diferencia llengües a priori, llengües a posteriori i sistemes mixtos:

Llengües a priori
No es basen en les llengües nacionals. La seva gramàtica és molt regular, però difícilment podrien arribar a ser llengües vives. Exemples: projecte de Dalgarno (1661), projecte de Wilkins (1668), solresol (Sudre, 1866).

Llengües a posteriori
Segueixen models de llengües nacional. La gramàtica és regular, però menys. Són la gran majoria. Exemples: esperanto (Zamenhof, 1887), latino sine flexione (Peano, 1903), ido (Couturat, 1907), occidental-interlingue (De Wahl, 1922), novial (Jespersen, 1928), interlingua (Gode, 1951).

Sistemes mixtos
Barregen trets dels dos grups anteriors. El més conegut és el volapük.

L’aportació catalana
La lingua franca era una llengua que es va parlar des de l’edat mitjana fins a principis del segle XX en molts ports mediterranis. La feien servir sobretot els mercaders per entendre’s entre ells i es va forjar amb aportacions del català, el castellà, l’italià, el francès, el grec, l’àrab i el turc. Era la llengua del negocis del mar.

Anglesos llatins?
Entre les llengües lúdiques més originals hi ha l’experiment del brithenig, que és la llengua que es parlaria a l’oest de la Gran Bretanya si el llatí hi hagués perviscut fins a l’actualitat. La va crear l’any 1996 el neozelandès Andrew Smith i va ser la primera recerca de l’evolució alternativa d’una llengua. Un tastet del seu vocabulari: busc és ‘fusta’, ew és ‘ou’, genygl és ‘genoll’ i llafr, ‘llavi’.


(Xavier Valls, Plaers d’Avui, 15 febrer 2009)

Polèmica sobre l'ús de l'alguerès

Concert d'ocells

per Isabel Olesti

L'inici de primavera ens enganxa al mig de Sardenya. Comprovem que a l'Alguer la gent sap català però ningú el parla normalment, com passarà a Barcelona d'aquí uns anys. Ens endinsem a la Sardenya més antiga, al segle XVI a.C. Som al nuraghe Santu Antine, voltats de petits volcans extingits fa milers d'anys, en una gran esplanada on comença a despuntar un tou d'herba d'un verd intens. De lluny ja destaca la immensa torre circular de més de disset metres d'alçada, feta de blocs de pedra basàltica, amb forats que els coloms aprofiten. Al voltant, les restes de les cabanes. Fa un no sé què entrar a la torre central i passejar pel laberint de corredors. Pugem fins a l'últim pis, que permet veure tota l'esplanada, amb els bastions que formen el complex arqueològic. El cel és d'un blau cegador, l'aire tebi. Se sent olor d'herba humida i dóna gust omplir els pulmons d'aire fins que sembla que rebentin. Però hi ha una cosa que destaca per damunt de tot: és la piuladissa d'ocells que planen per damunt dels nostres caps i que de tant en tant desapareixen pels forats de les mil·lenàries pedres del nuraghe. Són merles que s'aturen confiades damunt la torre i fan un concert espectacular amb tota mena de sons. Un estol de corbs les acompanyen amb els seus crits mentre els coloms fan el seu particular parrupeig. La simfonia mereix el silenci absolut. I quedem immòbils, absorts, escoltant l'improvisat concert. Aquí l'aplaudiment no s'hi adiu, però els donem les gràcies i pensem que la primavera no podria començar millor.

(Avui, 2 abril 2009 )


L'Alguer i la llengua

per Luca Scala

Llig amb sorpresa l'articlet Concert d'ocells a Diàleg (AVUI del 2 d'abril) notant-hi una coseta (bé, pareix una sentència del Suprem, vaja!) expressada molt de passada sobre l'Alguer: "Comprovem que a l'Alguer la gent sap català però ningú el parla normalment". Ui! Jo que pensava que alguns centenars de persones que conec i amb qui tract cada dia normalment en català a casa, pels carrers, botigues, oficines, gimnàs, mercat etc. (i uns milers més que no conec personalment) érem "algú"! Ara resulta que no sem "ningú". O potser no ho sem "normalment", ves a saber tu. Haurem d'adaptar-nos a la realitat a corrida feta, com en diem, i començar a emprar l'italià definitivament, allò que la gent gran nostra encara defineix com "parlar en senyor". Bé, a part de la ironia, dissortadament des d'aquí constatem una manca d'informació sobre l'Alguer molt gran.

Crec saber d'on naix l'equívoc. La gent que ve a l'Alguer s'està sobretot al casc antic, perquè és més bonic, amb els carrers enginquetats (amb còdols), les esglésies i els palaus, restaurants i bars, torres i muralles, amens passejos amb l'escenari del mar i del Cap de la Caça de fons. Al casc antic d'algueresos en viuen molt pocs (qui escriu n'és un), el barri està despoblat després de la gran migració als barris perifèrics començada massivament als anys 70. Ara hi ha poc més d'un miler de residents que majoritàriament són nats fora, sobre uns 45.000 habitants de la ciutat. Així, si es vol sentir parlar català pel centre històric, cal esperar potser les tardes, quan els algueresos, com els turistes, hi baixen a passejar després de la feina. Pensau, però, que als algueresos que han anat a Barcelona els succeeix el mateix: quan hi van, no senten ningú que parla català! Per acabar, deixau que afegeixi una breu cosa relativa al que s'hi diu de Sardenya: la construcció megalítica tan poètica té nom català. Els algueresos, des de fa segles, l'anomenem nurag, amb so [k] final. Als diccionaris hi és.

(Avui, 5 abril 2009)


L’Alguer

per Joaquim Arenas i Sampera

A la columna d'Isabel Olesti de dijous dia 2 d'abril s'afirma que a l'Alguer la gent sap català, però que ningú no el parla normalment. Sortosament, les paraules d'Olesti no es corresponen del tot amb la realitat, ja que per saber la situació sociolingüística de l'Alguer cal conèixer els barris perifèrics de la ciutat i no només el centre històric, on la població algueresa resident és escassa.

Dels més de 40.000 algueresos, estimació que he pogut fer al llarg de molts anys de contacte, 18.000 saben alguerès, i la majoria l'entenen. D'aquests, 13.000 saben parlar el català de l'Alguer, però només l'usen si la circumstància ho exigeix o si l'interlocutor català persisteix, en el diàleg, en la llengua que li és pròpia. Els altres 5.000 restants són els que parlen el català de l'Alguer normalment, és a dir a casa i al carrer. El conjunt de coneixedors de l'alguerès creix, des de fa uns anys, per la presència de classes d'aquesta llengua a l'escola, gràcies a Òmnium Cultural, al Centre Montessori, i a l'escola maternal en alguerès, la Costura i a altres activitats associatives que es fan en el mateix sentit.. A l'Alguer, la gent sap parlar català i hi ha un contingent, no menyspreable, que el parla usualment.

(Avui, 6 abril 2009)

Sard

La llengua sarda

per Joan Solà

Va parlar del sard a l'IEC la setmana passada el professor Michel Contini, sardòfon (encara que de petit no ho era...) i lingüista expert en molts altres aspectes. Aquesta llengua romànica entra a la història amb els primers documents púnics dels fenicis (S. VIII a. C.), que han deixat a l'illa sobretot rastres en noms d'animals, plantes i topònims: per exemple, el de la planta, important aleshores (per la mel), que nosaltres anomenem romaní.

Els superestrats importants són els provinents de les dominacions catalana al sud (el català hi continua més o menys viu fins al final del segle XVII) i castellana al nord (des de 1492). Així, per exemple, el sard [hi] té catalanismes com ara tavella 'arruga', bofetada o trinas 'trenes'; i el català té els corresponents sardismes frundza, ascavanata i trícias. I en alguerès la frase ¿L'has vist? és ¿Visti l'as? per influència sintàctica i entonativa del sard Budu l'asa? A partir del segle XVIII s'hi instal·la el domini de l'italià, i el sard anirà a poc a poc esllanguint-se com a llengua secundària (o patuès). La primera guerra mundial va fer molt a profit de la unificació dels parlars de les terres políticament italianes. Un exemple d'influència de l'italià: el sard deia A l'ischis? ('¿que ho saps?', amb una partícula a inicial semblant al nostre que) i ara diu A lo sai? per causa de l'italià Lo sai? Igualment, de A benis? ('¿que véns?') ha passat a A ci vieni? per causa de Ci vieni?

Avui tota l'illa és italianòfona, esclar. Però la pràctica totalitat dels habitants parlen encara o comprenen el sard (o el català). Els sardòfons minven, esclar, en proporció inversa a l'edat i al grau d'instrucció, però les dones sempre van per darrere dels homes en l'ús de les llengües locals: ¿més necessitat de defensar-se a base d'una parla de més prestigi? (Dic "esclar" per al lector a qui no li cal explicar que els nostres Estats no han protegit mai la seva riquesa lingüística, sinò que han fet exactament i sempre el contrari, aplicant-hi mètodes de la màxima contundència física, moral i mental.) I no cal deixar-se enganyar ni sorprendre amb les estadístiques, que continuen dient que el sard és un element identitari, que no és pas un patuès, etc. i que s'hauria d'ensenyar a l'escola: perquè tot això, esclar, ho diuen els sardòfons; i perquè el sard, com menys es parli, més "identitari" serà, evidentment.

¿Què s'hi pot fer? ¿Què s'hi pot fer, aclarim-ho bé, després de dècades d'abandó o destrucció sistemàtica de la llengua? Una llengua en aquestes condicions té grans entrebancs: el primer, la proliferació de variants (unes cinquanta en el cas del sard), que fa molt difícil de trobar el punt d'equilibri entre el nord i el sud; el segon, l'empresa ímproba d'actualitzar el lèxic (des d'un estadi antic agropecuari): mitjans de comunicació, ciència, administració, argot, internet... De positiu hi ha, aclareix Contini, el fet que la llengua encara manté prou vitalitat popular. Vitalitat que no és suficient, però.

(Avui 11 abril 2009)


Sardenya es desvetla

per Jaume Corbera, professor de la UIB

Amb la constitució democràtica aprovada després de la II Guerra Mundial, Sardenya va obtenir dins la República Italiana un Estatut d'autonomia com a regió especial.

Era de qualque manera el reconeixement per l'estat italià que l'illa, de 24.000 km2 i poc més d'un milió d'habitants, tenia una certa especificitat que la feia merèixer aquesta autonomia especial.

Al mateix temps, aqueixa mateixa constitució declarava, a l'article 6, que la República protegia amb les normes pertinents les minories lingüístiques, i aquesta era una disposició legal que també afectava l'illa. Perquè, efectivament, Sardenya tenia -i té- l'especificitat de ser una comunitat humana ben diferenciada de la resta d'Itàlia: la llengua històrica pròpia dels sards no és la llengua italiana, sinó la llengua anomenada precisament «sarda», formada, com el català, de la descomposició del llatí, amb el qual, però, manté una proximitat molt més estreta.

I dins les llengües romàniques català i sard comparteixen una característica avui particular d'aquests dos idiomes: l'article original del llatí IPSE, IPSA, actualment es/es, sa/ses en català, i su o is / sos o is, sa/sas en sard (cat. es ca, sa muntanya; sard su o is cane, sa montagna). Però Sardenya és encara més complexa, i a més de la llengua sarda majoritària hi trobam parlars pròxims al cors al nord (a les regions de Sàsser i de la Gal·lura), el parlar català de l'Alguer (al nord-oest) i el parlar genovès de Carloforte (al sud-oest).

Durant prop de cinquanta anys, tanmateix, el reconeixement legal de l'especificitat sarda va ser més teòric que real: a l'Estatut d'Autonomia no es feia cap referència a la llengua (fins i tot anomenada generalment «dialecte» pels sards mateixos) i l'article 6 de la constitució italiana no tenia desplegament normatiu, per la qual cosa era com a inexistent.

Fa uns anys, però, gràcies a la pressió popular, la cosa començà a canviar: primer va ser una llei del parlament de Sardenya (1997) que va permetre l'ús del sard i de les altres modalitats lingüístiques minoritàries a les institucions oficials -sense mai desplaçar l'italià, però; llavor va ser una llei italiana (1999) que reconeixia els drets de totes les llengües de les anomenades «minories» a ser usades institucionalment i a ser ensenyades a escola.

Varen ser unes fites importantíssimes: si el sard es podia usar oficialment i ser ensenyat, s'havia de menester una modalitat que fes les funcions de l'estàndard, en la qual es poguessin reconèixer tots els parlants, i així el govern regional encarregà a una comissió de lingüistes que proposassin una Limba Sarda Unificada, que el 2001 va ser aprovada i publicada.

Feta aquesta passa (tot i que encara hi ha resistència per part d'alguns sectors a acceptar aquesta LSU), era important demostrar que servia per a allò per a què havia estat feta, i així sorgiren iniciatives com l'Ufitziu de sa Limba Sarda, que el govern provincial de Nuoro va posar en marxa el 2002 per a impulsar la difusió social de la llengua dins el seu territori d'administració, i que recentment ha estat copiat per la província d'Oristany. L'ULS, l'ànima del qual és un lluitador històric per la llengua, Diegu Corraine, ha estat molt ben rebut per la població, que el veu com una eina eficaç de recuperació de la seva dignitat lingüística: Inoghe faeddamus in sardu ('Aquí parlam en sard') és un lema que s'ha escampat per les botigues i locals públics de Nuoro, un gest que pareixia impossible fa només 10 o 15 anys.

Diari de Balears, 17 agost 2004

«Cadascú decideix ser víctima o protagonista»

Entrevista a Fred Kofman, 48 anys, assessor de lideratge, cofundador i president d’Axialent, doctor per la Universitat de Berkeley i exprofessor del MIT. Té quatre fills. «Errar és humà, però és més humà encara donar-li la culpa a l’altre», diu Kofman. Per això aprenem la «culpa-habilitat» des d’infants, quan la joguina sempre «es trenca», i després, quan al col·legi «ens suspenen»; i ja grans, quan hauríem aconseguit allò «si no fos per...». [...] Així aprenem a viure com a mers espectadors del partit de la nostra pròpia existència.


–Diu vostè que la decisió més important de la teva vida la prens sense adonar-te’n: cadascú de nosaltres decideix ser víctima o protagonista de la seva pròpia existencia. En quin sentit?
–I vostè per què ha ha arribat tard?

–No sap com està el trànsit!
–Ho veu? Vostè podria triar ser el protagonista de la seva vida i dir: «He arribat tard perquè m’he adormit; podia haver-me llevat mitja hora abans, i és això el que faré d’ara endavant.»

–Home... No se’m posi així.
–Però vostè s’ha estimat més ser una víctima del trànsit. Així se sent innocent, una altra víctima de la circulació, però també així es priva de la possibilitat de rectificar. El preu de la innocència és la impotència.

–Això ho ha de dir als nostres polítics, directius, gestors, mecànics, lampistes...
–És això el que els dic justament als directius de les empreses que assessoro. Si vols ser part de la solució, has d’assumir abans que ets part del problema.

–Ja són prou els que em culpen de coses com perquè els doni la raó!
–No m’interessa la culpabilitat, ni l’infern, ni la redempció... Res d’això. Busco l’eficiència, no culpables. Es tracta de millorar el funcionament de les organitzacions, i si eludim responsabilitats, no entendrem els problemes, i si no els entenem, no sabrem mai com solucionar-los.

–Llavors, jo hauria...
–Oblidi’s de l’hauria i concentri’s en el puc. Vostè pot elegir ser més eficaç. I prou. Faci’s responsable, no culpable del seu aprenentatge. Si alguna cosa no funciona, vostè reconeix la disfunció; assumeix que pot corregir-la i la corregeix. Amb naturalitat, sense culpes, drames ni escarafalls...

–I si volen el meu cap? Els meus enemics es posaran molt contents si assumeixo errors!
–Pitjor serà per a vostè no veure’ls i intentar amagar-los sense corregir-los. Marxem ja de la culpa-habilitat! Milions de persones desenvolupen des d’infants aquesta perversa capacitat d’exculpar-se de tot el que els proporciona un fals alleujament a canvi de la renúncia a ser protagonistes de la pròpia vida. Un nen li dirà: «S’ha trencat la joguina...»

–Home, de vegades es trenquen...
–Quan senti la còmoda temptació de la innocència o vulgui evitar-la en els seus fills, pregunti’s: i tu què has fet?, què has fet quan sabies que hi hauria molt trànsit?

–No em donarà també a mi la culpa de la crisi de les subprime!
–Un altre cop demani’s: què feia jo quan...?, què feia jo quan hi havia beneficis fàcils?, què podia fer i no vaig fer? Però sobretot: què puc fer ara?

–Jo no sóc responsable de Wall Street.
–Vostè no és responsable de, però sí és responsable davant de...

–...?
–Vostè no és responsable d’un càncer, però sí que és responsable de què fa davant seu. De la mateixa manera, vostè no és responsable de tota una crisi, però sí de què va fer quan va poder prevenir-la i de què fa davant d’ella.

–Assumir-ho requereix qualitat humana.
–I grupal. La intel·ligència avui ja no és un atribut merament individual: de la mateixa manera que un ordinador modern té les tasques de processament distribuïdes per tota la màquina, una empresa moderna té el talent distribuït entre el seu equip i no sols concentrat en un centre de direcció.

–Ja no es pot manar com abans.
–Exacte! El líder anima perquè cadascú assumeixi el seu propi poder; no imposa el seu. Motiva fins a assolir que cadascú sigui l’actor de la seva feina; que assagi sense por i rectifiqui quan calgui amb naturalitat, per saber treure el millor d’un mateix.

–Per això hi ha empreses curtes i llestes.
–Perquè si vostè m’apunta amb una pistola –si es limita a ordenar-me des del poder–, pot obtenir la meva obediència, però no la meva creativitat, ni la meva il·lusió, ni el meu esforç. I resulta que les noves indústries del coneixement –les que generen valor avui– requereixen aquest equip motivat, il·lusionat, creatiu i cooperador: per a la mera obediència mecànica ja hi ha els robots industrials.

–També hi ha cada treballador...
–Sovint són així perquè els manca lideratge. Un bon líder, i no un mer capatàs, és capaç de motivar, perquè fa que cadascú tregui el millor d’ell mateix i ho posi a treballar en equip. Un mal cap es limita a manar, és a dir, a aconseguir que l’altre faci el que en realitat no vol fer.

–Aquesta definició sona a perversitat.
–Ho sé: ho vaig patir sota la dictadura argentina. En canvi, el líder aconsegueix que l’altre faci més bé el que en realitat vol fer, i així obté lleialtat, il·lusió i creativitat.

–Al final, tot depèn de la conjuntura.
–En realitat, tot ho decideix la nostra actitud davant cada conjuntura. Si la gent s’escapoleix tot el dia, s’amaga per no treballar, mira internet i el rellotge per plegar, es crea una economia de baixa productivitat, de sofriment i pobresa mental i, al final, també econòmica. Una empresa així té caps, un amo o molts amos, però manca de lideratge. I sense lideratge, la conjuntura sempre és dolenta.

–Les seves receptes són... tan senzilles!
–La clau no és la recepta, sinó aplicar-la; aprimar-se no depèn de saber la dieta –un parell d’hores– sinó d’acomplir-la –tota una vida. El moment decisiu no és el del meu consell, sinó quan vostè reconeix l’error, que s’ha llevat massa tard. I el corregeix.

(Entrevista de Lluís Amiguet publicada a La Vanguardia, 15 novembre 2008)

Catalunya amateur

Allà on hi ha voluntaris hi ha, és clar, voluntat. El país és ple d'aficionats que treballen amb més entusiasme que els professionals. El problema és que sovint ho fan amb més eficàcia i tot.

per Carles Capdevila

Vaig ser amb famílies de persones amb síndrome de Down, a Lleida. Hi vaig trobar, igual que en molts altres col·lectius de gent que lluita, uns organitzadors enèrgics als quals els brillen els ulls d'alegria, i un públic feliç i extremadament agraït. Té la seva lògica, però no deixa de sorprendre'm que les persones amb més motius per estar queixoses siguin les més generoses. Contrasta amb la indignitat dels que s'arriben a inventar síndromes com la postvacacional per donar glamur a la seva mandra.

La gent que no es rendeix i s'arremanga, a més de fer funcionar el món, sol ser la més feliç. Malgrat l'oposició ferotge dels que han vingut a aquest món a criticar, que s'irriten davant les actituds dels entusiastes, sobretot si aquests no cobren. Cada vegada que algun voluntari, amb el seu esforç i talent, fica la banya en un problema de la societat i el resol, posa en evidència molts mecanismes professionalitzats, i fa quedar fatal els catastrofistes, que perden arguments per justificar el seu passotisme.

La força de voluntat del voluntariat, l'afició dels aficionats i l'amor dels amateurs no són un joc de paraules: existeixen. L'amateur s'estima el que té entre mans, i assumeix sense deprimir-se que si no s'ho arregla ell, allò no li arreglarà ningú. El més greu és que el plus d'energia, les ganes, la fermesa, la certesa que el seu és el camí adequat, es perden sovint quan l'activitat es regula i l'assumeixen les administracions. De l'esforç que fas sense cobrar en diuen desinteressat, però en realitat el fas amb el màxim d'interès: t'interessa molt que allò funcioni.

A la política, en canvi, es parla directament de joc d'interessos, que és aquell joc d'ous on el que menys acaba interessant és el resultat. Estan tan ocupats vetllant per emportar-se el mèrit o perquè no se l'emporti l'altre que s'obliden del més important: fer que allò sigui un èxit. Llavors procuren que el fracàs no els esquitxi a ells i reboti al màxim en l'altre, i en paus.

Que la Catalunya amateur, la que formen els voluntaris d'entitats de tota mena, funcioni tan bé és una gran notícia. Però la Catalunya professionalitzada que no té ni la passió dels aficionats ni està a l'alçada del seu sou s'hauria d'espavilar urgentment, que no està el país per córrer el risc de desanimar els pobrets i alegrets que el fan rutllar des de la base.

(Avui 10 desembre 2008)

Visca els Garcia!

per Lluís-Anton Baulenas, escriptor

Aquests dies s’han publicat les estadístiques relatives als cognoms de l’Estat espanyol. Et diuen quin és el més nombrós. Són purament quantitatives. Com que a Catalunya, el primer sempre és Garcia i el segon acaba sent un Martínez o un Pérez, es generen dues actituds convergents des d’orígens molt diferents. A la del català ploramiques que hi veu la confirmació de la desaparició de la pàtria s’hi ajunta la de l’intel·lectual anticatalà que, per la mateixa raó, troba que, en el fons, el catalanisme és un invent (perquè la nació catalana ja no existeix). Podem discutir-ho tant com vulguem, però no pas amb l’excusa dels cognoms.

Si a Catalunya els cognoms catalans són minoria és precisament perquè som una nació. En primer lloc, l’origen del nostre sistema de denominacions és històricament diferent del castellà. És més dispers. En segon lloc, som una nació derrotada des del segle XVIII, precisament l’època en què es regularitza de manera més o menys definitiva l’ortografia de les grans llengües de cultura. Nosaltres, en vam quedar fora. Resultat? Desgavell gràfic dels cognoms.

Ara sumem les dues variables. On a Castella és majoritari el sistema de patronímics (Martínez, Pérez, González, etc.) a Catalunya, que també hi existeix, és menys important. Així, en l’època de formació dels cognoms, a casa nostra, en Pere fill d’Arnau era en Pere Arnau (que genera després cognoms com Arnau, Perarnau o Pernau). Però també podia ser en Pere del puig (després, Pere Puig) o en Pere del cap de la vila (després, Pere Capdevila). O sigui que en un hipotètic poble català amb dos Martínez, un Puig, un Hom, un Capdevila i un Jaumandreu, l’estadística et diria que són majoria els cognoms d’origen castellà. Fals.

A això cal afegir-hi la qüestió ortogràfica. Avui en dia, en els cognoms espanyols gairebé no hi ha divergències. Tothom ho escriu igual. Hi ha el cas de Jiménez, Giménez o Ximénez i poca cosa més. En català, per contra, un cognom molt comú com Vergers, pots trobar-lo escrit de mil maneres. Per a l’estadística, constarien com a cognoms diferents quan, per comparar-los amb els Martínez, haurien de constar com un de sol. De manera que, si en un altre poble català hipotètic hi hagués dos Martínez, un Bargés, un Bergés, un Berjés, un Vergés, un Vergers i un Barjers, l’estadística diria que el cognom majoritari tornaria a ser Martínez (cosa, tal com es demostra, falsa).

Anem pel Garcia. N’hi ha que s’inflen de felicitat en comprovar que el cognom més usual a Espanya és el mateix que a Catalunya: Garcia. Cal recordar que aquest cognom, a casa nostra, és antiquíssim. Sense anar més lluny, hi ha el poble de la Ribera d’Ebre Garcia, el castell del qual ja s’esmenta a principis del segle XII. Això dificulta la teoria d’una implantació massiva d’origen castellà. Per una altra banda, l’etimologia lliga Garcia amb el nom de l’ós en basc (hartz). Sabem que es va parlar en llengües bascoides als Pirineus catalans fins a prop de l’any 1000. No seria forassenyat, doncs, establir la hipòtesi que l’esmentat nom sorgís alhora a Catalunya, Aragó, Navarra i les zones de Castella d’influència basca. Això ens porta a posar en qüestió l’automatisme d’atribuir a Garcia l’origen castellà.
Però, atenció, encara que tots els Garcia catalans tinguessin els seus ancestres en parents castellans, aniríem a la reflexió més important: Catalunya pot estar orgullosa d’assumir totes les barreges. I pot estar orgullosa dels seus ciutadans, plenament catalans, de cognoms ben diversos. S’equivoca molt (o manipula molt) qui s’entossudeix a ficar automàticament dins el mateix sac un Sáez de Barcelona i un Sáez de Salamanca, posem per cas. Després tot són sorpreses: els rengles independentistes són avui plens de cognoms d’origen castellà. I d’aquí dos dies, n’hi haurà d’origen pakistanès.

(Avui, 2 octubre 2008)

El Consell d’Europa renya Espanya per no protegir el català

La controvèrsia que desferma a l’estat espanyol la immersió lingüística en català que se suposa que fan les escoles de Catalunya es veu molt diferent en alguns indrets de fora de les fronteres del nacionalisme castellà. El Consell d’Europa, que aplega 47 països i ha de vetllar pel compliment del Conveni europeu dels drets humans, ha emès un informe en què renya Espanya per no protegir ni difondre de manera suficient les diverses llengües minoritàries de l’estat.

El document, que inclou les recomanacions del Comitè de Ministres del Consell, format pels titulars d’Afers Exteriors dels 47 països, diu que «la majoria de la població castellanoparlant és poc conscient de la realitat d’Espanya com a país multilingüe», i critica els mitjans de comunicació perquè «gairebé no presten atenció a aquesta diversitat».

Tot i que el Consell reconeix al govern estatal espanyol la seva col·laboració en la realització de l’informe, critica l’escletxa que hi ha entre els compromisos adquirits per Espanya i el nivell de protecció que en la pràctica l’estat ofereix a les llengües minoritàries. Per exemple, denuncia les dificultats que troben els ciutadans per accedir en una llengua cooficial (no la castellana) als procediments judicials i a l’Administració estatal. En aquest sentit, denuncia que el personal que treballa a les comunitats autònomes i que utilitza la llengua pròpia del lloc és «limitat i numèricament poc important». El mateix passa en empreses estatals com Correos o Renfe.

En el cas del català, el Consell reclama que «hauria de quedar clar» que les autoritats judicials penals, civils i administratives de Catalunya han de dur a terme d’ofici els procediments en català, o almenys a petició d’una de les parts. Aquest organisme europeu manifesta el seu desig que el nou Estatut d’autonomia augmenti l’ús del català en la vida pública, i lloa la creació de les oficines de garanties lingüístiques i també les mesures per promocionar aquesta llengua amb incentius econòmics.

És a dir, mentre els partits polítics que s’autoanomenen «nacionals» –les forces nacionalistes espanyoles que no reconeixen mai que són nacionalistes– es mobilitzen contra les polítiques d’immersió lingüística, el Consell d’Europa no sols no es posa al costat de l’estat, sinó que determina que la defensa de la llengua catalana (i basca, i gallega) no compta amb prou mesures de suport. L’informe, per exemple, critica que a la majoria de comunitats autònomes de l’estat l’ensenyament és o bé monolingüe castellà o bé, en algunes comunitats, bilingüe, i aconsella que les autonomies amb llengua pròpia tinguin un sistema de «plena immersió» en aquesta llengua, per contrarestar la pressió de la llengua estatal, que té molts mecanismes per imposar-se a la ciutadania. Només a Catalunya aquesta immersió és més o menys real, tot i que no arribi al 100% de l'alumnat ni sigui 100% en català.

El Consell elogia la política de la Generalitat de Catalunya d’intentar convertir el català en la llengua pròpia del sistema educatiu, i renya Espanya per intentar impedir-la amb determinats recursos en què vol fer prevaldre el seu poder polític. Alhora, l’informe europeu reclama al País Valencià que elabori un model educatiu essencialment en valencià per a tots els nivells d’ensenyament, i qualifica de «preocupant» el cas de les Illes Balears, on s’ha aprovat un decret per a l’educació «trilingüe» que, en realitat, col·loca la llengua pròpia de les illes en una posició secundària.

És, doncs, un informe polèmic i sorprenent, que fa paleses les contradiccions entre les disposicions de la Carta europea de les llengües regionals (en vigor a Espanya des del 2001, signada pel govern del senyor Aznar) i l’ús polític que els partits nacionalistes castellans han volgut fer de tot el que fa referència a matèria lingüística. Cal recordar, diu l’informe del Consell d’Europa, que la Constitució espanyola es limita a establir el castellà com a llengua oficial de l’estat, però alhora afirma que les altres llengües seran objecte «d’especial respecte i protecció», una obligació que l’estat, fins ara, no ha complert mai. L’estat ni tan sols respecta el que estableixen els estatuts d’autonomia sobre la protecció de la llengua pròpia, que hauria de ser el primer pas –no l’únic– per fer realitat el mandat constitucional que tant diuen observar els partits espanyolistes quan parlen d’altres qüestions.

(Resum de premsa, 12 desembre 2008)

Declaració d’independència de Kosova

El 17 de febrer de 2008, el Parlament –fins ara autònom– de Kosovo va aprovar solemnement la declaració d’independència del país, fins ara subjecte a Sèrbia, com a culminació d’un procés llarg que al final ha rebut el suport gairebé unànime de la comunitat internacional, tret de Rússia i algun altre estat que també té problemes amb les seves fronteres internes. Els 109 diputats presents al Parlament de Pristina, d’un total de 120, van votar unànimement a favor de la secessió. Els 11 diputats que faltaven, proserbis, s’havien absentat de la sessió.

Publiquem íntegrament el text de la declaració d’independència.



Declaració d’independència de Kosova

«Adoptada en una assemblea extraordinària feta el 17 de febrer del 2008 a Pristina.

»La capital de Kosova, responent a la crida del poble a construir una societat que honori la dignitat humana i afirmi l’orgull i el propòsit dels seus ciutadans; cridats a enfrontar-nos al dolorós llegat del passat recent amb un esperit de reconciliació i perdó; lliurats a la protecció, la promoció i l’honra de la diversitat del nostre poble; reafirmant el nostre desig d’arribar a la plena integració dins la família democràtica euroatlàntica; recordant que Kosova és un cas especial originat a partir del desmembrament no consensuat de l’antiga Iugoslàvia i que no és precedent per a cap més situació; evocant els anys de conflicte i violència a Kosova, que van sacsejar la consciencia de tot el món civilitzat; agraïts perquè l’any 1999 el món va intervenir, de manera que es va substituir el domini governamental de Belgrad sobre Kosova per una administració provisional de les Nacions Unides; satisfets que Kosova hagi desenvolupat des de llavors institucions multiètniques funcionals i democràtiques que expressen lliurement el desig dels nostres ciutadans; recordant els anys de negociacions, patrocinades internacionalment, entre Belgrad i Pristina sobre la qüestió del nostre futur estatus polític; tristos per no haver-se fet possible cap estatus mútuament acceptable, malgrat la voluntat de compromís dels nostres líders; segurs que les recomanacions de l’enviat especial de l’ONU Martti Ahtisaari proveeixen Kosova d’un marc de comprensió per al seu desenvolupament futur i estan en línia amb els estàndards europeus més elevats de drets humans i de bon govern; determinats a veure el nostre estatus resolt per donar al nostre poble clarícia sobre el seu futur, superar els conflictes del passat i assolir tot el potencial democràtic de la nostra societat; honorant tots els homes i les dones que han fet grans sacrificis per construir un futur millor per a Kosova,

»Nosaltres, líders democràticament elegits del nostre poble

»1. Declarem en aquest acte que Kosova esdevé estat independent i sobirà. Aquesta declaració reflecteix el desig del nostre poble i està plenament d’acord amb les recomanacions de l’enviat especial de l’ONU Martti Ahtisaari i la seva Proposta íntegra per a un acord d’estatus per a Kosova.

»2. Declarem que Kosova esdevé una república democràtica, secular i multiètnica, guiada pels principis de no-discriminació i d’igualtat de tracte legal. Protegirem i promourem els drets de tots els col·lectius de Kosova i crearem les condicions necessàries per assolir la seva participació efectiva en els processos polítics i decisoris.

»3. Acceptem íntegrament les obligacions per a Kosova contingudes al Pla Ahtisaari, i donem la benvinguda al programa que el Pla proposa per guiar Kosova els anys que vénen. Incorporarem plenament aquestes obligacions, incloent-hi l’adopció prioritària de la legislació que figura en l’annex XII, particularment la que protegeix i promou els drets de les col·lectivitats i dels seus membres.

»4. Adoptarem tan aviat com sigui possible una Constitució que consagri el nostre manament de respectar els drets humans i les llibertats fonamentals de tots els nostres ciutadans, de manera particular els definits per la Convenció europea de drets humans. La Constitució incorporarà tots els principis rellevants del Pla Ahtisaari i s’adoptarà a través d’un procés democràtic i deliberatiu.

»5. Agraïm a la comunitat internacional el suport continuat al nostre desenvolupament democràtic a través de la presència internacional establerta a Kosova amb el fonament de la Resolució 1244 del Consell de Seguretat de l’ONU (1999). Celebrem i agraïm la presència civil internacional per supervisar la nostra assumpció del Pla Ahtisaari, i la missió jurídica enviada per la Unió Europea. També saludem i agraïm l’Organització per al Tractat de l’Atlàntic Nord pel manteniment del seu paper de lideratge de la presència militar internacional a Kosova i per assumir les responsabilitats que li va assignar la Resolució 1244 del Consell de Seguretat de l’ONU (1999) i el Pla Ahtisaari, fins al moment que les institucions de Kosovo siguin capaces d’assumir aquestes responsabilitats. Cooperarem plenament amb aquestes institucions presents per garantir la pau, la prosperitat i l’estabilitat futures de Kosova.

»6. Per cultura, geografia i història, creiem que el nostre futur es troba dins la família Europea. Per tant, declarem la nostra intenció de fer les passes necessàries per assolir la plena integració en la Unió Europea tan aviat com sigui factible, i incorporar les reformes requerides per a la integració europea i atlàntica.

»7. Expressem la nostra fonda gratitud a les Nacions Unides per la feina que ha fet per ajudar-nos a recuperar-nos i reconstruir les destrosses de la guerra i per bastir institucions democràtiques. Estem compromesos a treballar de manera constructiva amb les Nacions Unides perquè continuï fent la seva feina d’ara endavant.

»8. La independència comporta la pertinença responsable a la comunitat internacional. Acceptem plenament aquesta comesa i complirem els principis de la Carta de les Nacions Unides, l’Acta final de Hèlsinki, altres tractats de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i les obligacions legals internacionals i els principis de compromís internacional que regulen les relacions entre els estats. Kosova tindrà les seves fronteres tal com es disposa a l’annex VIII del Pla Ahtisaari, i respectarà plenament la sobirania i la integritat territorial de tots els seus veïns. Kosova s’abstindrà d’amenaçar o d’usar la força de cap manera que no sigui coherent amb els propòsits de les Nacions Unides.

»9. Assumim ara mateix les obligacions internacionals de Kosova, incloent-hi les concloses en nom nostre per la Missió d’Administració Provisional de les Nacions Unides a Kosova (UNMIK) i els tractats i altres obligacions de l’antiga República Socialista Federal de Iugoslàvia amb els quals estem obligats per haver-ne estat part constitutiva, incloent-hi també les Convencions de Viena sobre relacions diplomàtiques i consulars. Cooperarem plenament amb el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia. Tenim la intenció de demanar l’admissió en organitzacions internacionals, en les quals Kosova cercarà de contribuir al projecte internacional de pau i estabilitat.

»10. Kosova declara el seu compromís amb la pau i l’estabilitat dins la nostra regió del sud-est d’Europa. La nostra independència posarà fi al procés de dissolució violenta de Iugoslàvia. Mentre aquest procés sigui dolorós, treballarem incansablement per contribuir a la reconciliació que permetrà al sud-est europeu superar els conflictes del nostre passat i forjar noves enteses de cooperació regional. Per tant, treballarem junts amb els nostres veïns per fer avançar el futur europeu comú.

»11. Expressem en particular el nostre desig d’establir bones relacions amb tots els nostres veïns, incloent-hi la República de Sèrbia, amb la qual tenim profunds vincles històrics, comercials i socials que mirarem de desenvolupar més en un futur pròxim. Continuarem esforçant-nos per assolir relacions d’amistat i cooperació amb la República de Sèrbia, mentre promovem la reconciliació dins el nostre poble.

»12. Afirmem igualment ara d’una manera clara, explícita i irrevocable que Kosova s’obliga jurídicament a complir les disposicions compreses en aquesta Declaració, incloent-hi especialment les obligacions que hi estableix el Pla Ahtisaari. En tots aquests assumptes, actuarem de manera conseqüent amb els principis del dret internacional i les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, incloent-hi la resolució 1244 (1999). Declarem públicament que tots els estats queden emplaçats a tenir en compte aquesta declaració, i fem extensiu a tots ells el nostre suport i la nostra amistat.»

(Signen: el president del Parlament, Jakup Krasniqi, el primer ministre, Hashim Thaci, i el president de la República de Kosova, Fatmir Sejdiu. Parlament de Pristina, 17 de febrer de 2008.)

[Traducció: infoReflex]

La fornicamenta

per Andrés Trapiello

Es veu uns homes al costat d’unes dones de la vida i al costat aquest eslògan: “Tan poc vals, que has de pagar?” És un dels anuncis que el ministeri del ram corresponent acaba de fer circular per combatre la prostitució. Un s’imagina els que sovintegen aquesta mena de tractes. Arronsaran les espatlles. Uns amb menyspreu i cinisme; altres amb resignació i tristesa. Algú ens va confessar un dia: “Tu creus que als meus anys, amb aquesta cara, podria ser de cap altra manera?” Fa unes setmanes publicava un poeta en un diari la resposta a la pregunta “pagaria per fer l’amor?” “Pago sempre, i hi deixo propina, i així i tot em surt més a compte que el matrimoni.” Fa la pinta de ser només una frase enginyosa, però si ell la diu, per què no ha de ser veritat? Tanmateix, a la majoria dels que fan ús de la fornicamenta els surt força més cara, perquè de més a més són casats.

Conec persones que van de putes i putos, de dretes i d’esquerres, joves i vells, homos i hèteros, i no cerquen gaires justificacions morals a l’assumpte potser perquè tampoc no tenen gaires escrúpols ni remordiments, ni tan sols estètics. Fa uns anys un altre poeta famós publicava el seu disgust en veure com els nens filipins als quals pagava un dòlar per jeure amb ells no hi mostressin “més afecció”. Feia servir aquesta paraula, i tant com el fet astorava que volgués explicar-ho i vantar-se’n, ni que fos de manera pòstuma. I continuant amb la poesia: encara és recordat aquell company de l’anterior que feia el tifa: “Sol o amb gel? No, a mi el whisky m’agrada amb putes”, va dir, i així ho he llegit fa poc repetit per un adepte seu com una cosa graciosa.

Sovint he sentit als partidaris de la prostitució l’argument que en realitat és un exercici de llibertat entre adults: la llibertat que un té de vendre el cos i la que té l’altre de comprar-lo. El fet cert, però, és que qui el ven és perquè no sol tenir res més per vendre, i els qui el compren no jeuen amb tal noi o tal noia, amb tal o tal nen, sinó amb la seva misèria. La prova és que la majoria dels que es dediquen a aquesta venda són pobres, i deixarien la sòrdida ambulància si poguessin, i per cada u que assegura que ho fa de grat en trobarem mil que confessaran que ho fan forçats per la necessitat.

D’altra banda, els qui parlen de la fornicamenta com de l’ofici més vell del món sembla que sucumbeixen a la fatalitat del que no canviarà mai. L’abolicionisme de la prostitució té mala fama fins i tot entre pretesos progressistes, però el fet cert és que altres xacres no menys atàviques, com l’esclavatge, van acabar eradicades, naturalment amb l’oposició no sols dels negrers, sinó de senyorasses i senyorassos refinats, elegants i enginyosos que llegien Emerson o Poe a Luisiana o a Virgínia. La pregunta, doncs, que el ministeri del ram corresponent hauria d’haver-nos formulat és ben diferent: “Les relacions que no són d’igualtat, valen res?” Els desdenyosos i els cínics, els resignats i els tristos diran: “Sí, és clar que valen, els diaris en publiquen cada dia la cotització, un índex borsari que s’anomena Contactes.”

Fa setmanes una televisió pública va emetre un reportatge breu sobre els anuncis de contactes que apareixen en la majoria* dels diaris espanyols, tant d’esquerres com de dretes, clericals o laics. En un o dos minuts van esgranar dades que em van deixar perplex i pensarós. Espanya és l’únic estat de la Unió Europea que manté encara aquesta mena de reclams. Ni tan sols hi ha hagut un gran debat aquí sobre l’eticitat de publicar-los o no, tal vegada perquè no hi ha tampoc gaires persones disposades a parlar-ne o perquè potser, havent-n’hi, els ho han destorbat justament els diaris, sent com són els primers interessats en el contrari (i sens dubte aquesta va ser la raó que només una televisió se n’ocupés). S’imaginen, ja que hi som, què passaria si entre les notícies d’economia i els esports veiéssim als nostres telenotícies aquesta mena d’anuncis: “Pega’m. M’agrada”, “Faré el que em demanis. Viciosa”, com passa als diaris? Naturalment, les raons per les quals aquests se n’ocupen són només de tipus econòmic: reben cada any entre tres milions i mig i quatre milions d’euros per aquest concepte, un dels seus ingressos més sanejats i constants, i difícilment voldran renunciar-hi, i menys ara, enmig de la crisi. No sabem si quan es computen els diners que mou la prostitució s’inclou el que es recapta en aquestes pàgines ni si als que ens guanyem la vida amb els diaris se’ns podria donar el nom de proxenetes, rufians, macarrons o qualsevol cosa encara pitjor, atès que vivim, tot i que en una mesura microscòpica, de la fornicamenta aliena.

Pel que he pogut assabentar-me, sobre aquest afer dues associacions hi tenen opinions oposades. En contra, una de dones periodistes, i a favor, una d’heteres (elles s’anomenen així) i altres autoanomenats treballadors del sexe. A totes dues, no cal dir-ho, tot i que de manera diferent, els afecta un negoci que ultrapassa els límits morals d’altres negocis. D’altra banda, potser el fet més estrany sigui que la ministre de la Igualtat, sensible a les paraules, no hagi volgut, pogut o sabut pronunciar-se encara sobre aquelles que cada dia fan palesa una explotació.

Perquè ningú no pot dubtar que aquests anuncis són la part visible d’una explotació, encara que darrere de qui s’anuncia només s’hi trobi la persona que ofereix els seus serveis. Fins i tot en aquest cas sabem que s’estarà explotant ella mateixa, arrogant-se un dret fictici: el cos humà té dignitat, no preu, i per aquesta mateixa raó la llei prohibeix que ningú es vengui com a esclau, encara que sigui la seva voluntat, i perseguirà el qui trafiqui amb esclaus, fins amb el consentiment d’aquests i de totes les associacions que poguessin sorgir a favor de l’esclavatge, tal com existeix gent, que fins i tot s’autoanomena progressista, contrària a l’abolicionisme de la prostitució i a favor del seu tràfic imprès.

Poques experiències més tristes i descoratjadores que la lectura pausada de la secció de contactes. A la hilaritat que alguns provoquen amb les seves patologies segueix de seguida el silenci i l’esfereïment, quan comprenem a la fi que cap catàleg de la soledat podria ser ni tan humà ni tan aclaparador.

(L’original d’Andrés Trapiello, escriptor, es va publicar en espanyol i en dos capítols al Magazine, 19 i 26 octubre 2008)

* N. de la R.: dels que es distribueixen a Catalunya, només l'Avui, Público i 20 Minutos no inclouen aquesta secció. El diari del qual depèn el Magazine, La Vanguardia, hi dedica cada dia dues pàgines.

La crisi econòmica resitua Madrid i Barcelona

per Jaume Vallès Aroca

La penúria econòmica posarà a prova les estratègies contraposades que han liderat les dues grans àrees urbanes de l’Estat. Un punt de partida suggeridor: la capital espanyola ha sigut en aquest temps de festa el vaixell insígnia de la fúria neoliberal; Barcelona, l’abanderada de la tracció socialdemòcrata de voltatge baix. Ara, acabada l’eufòria, caldrà veure qui supera més bé la ressaca.

El desenvolupament exuberant de la capital de l’Estat desemboca en la recessió amb un deute municipal de 6.300 milions d’euros. A cada madrileny li toquen 2.020 euros. Tal és el calibre del forat, que l’alcalde de Madrid ha anunciat [...] que el municipi ajorna la construcció d’uns 40 equipaments disseminats per tota la ciutat amb el fi de retallar despeses. Amb aquesta mesura, que afecta escoles infantils, centres d’educació musical o poliesportius, l’Ajuntament preveu estalviar aquest any uns 390 milions d’euros, poc més del 3,8% del pressupost del consistori. [...]

«Eh, compte, que Barcelona torna!» Llegiu la frase amb l’entusiasme amb què va ser pronunciada per l’alcalde de Barcelona [...] en una xerrada de cafè recent. Està convençut que la capital catalana es capbussa en la crisi en una posició de més fortalesa relativa, arrelada en la solidesa de l’economia productiva catalana.

Objectivament, Barcelona ha flirtejat menys amb el totxo que Madrid aquests anys al capdamunt del trampolí de l’abundor. «No hi haurà retallades ni en els plans d’inversions ni en els programes socials. Almenys el 2009. Ja veurem què farem el 2010, però ara com ara podem seguir al mateix ritme», assegura el regidor d’Hisenda de Barcelona [...].

La liquidació a mes de juliol dels impostos de construcció i de patrimoni donen idea del que s’acosta: el de construcció ha caigut un 20%; l’altre, un 6%. [...] Però és veritat que l’abultat deute de Madrid i l’anunci de renunciar al seu programa d’inversions han regalat als gestors de Barcelona la primera oportunitat en anys per defensar la seva fórmula del receptari socialdemòcrata europeu: molta política social, urbanisme de proximitat i, después del Fòrum, poques, molt poques aventures. De fet, cap ni una. Barcelona sembla que s’ha instal·lat en el comerç i el turisme. La indústria, concentrada quasi en exclusiva a la Zona Franca i el port, genera el 10% de la riquesa de la ciutat. El sector terciari hi ha esdevingut el principal motor de l’economia.

A principi d’aquest decenni, l’exalcalde Joan Clos encara prometia una nova reindustrialització de la ciutat basada en l’economia del coneixement. Els actuals gestors de la ciutat ja admeten que la indústria avançada donarà menjar a alguns barcelonesos, però no a tots.

El turisme, el tauló al qual es va agafar la ciutat davant el defalliment del sector industrial, va ser alguna cosa més que una solució de conjuntura, admeten a la plaça Sant Jaume.

El 99% de les empreses de Barcelona són ara per ara petites i mitjanes companyies. La capital catalana ingressa cada any cap a 75 milions en concepte d’impost d’activitats econòmiques (IAE) de les empreses radicades a la ciutat que facturen més d’un milió d’euros. Madrid percep pel mateix impost 114 milions. Explicacions: Madrid es beneficia de l’anomenat efecte seu de les grans corporacions que donen llustre a la ciutat. Però és indubtable que, comparativament, el volum recaptat per la capital catalana diu molt de la fermesa de l’economia de petita escala que ha estat defensant els darrers anys.

El 98% de l’oferta comercial de Barcelona correspon a petits negocis escampats pels divuit corredors comercials de la ciutat. En contrapartida, Madrid lidera el nombre de metres quadrats de grans superfícies per habitant. Si la mitjana espanyola se situa en 261 metros quadrats per mil habitants, Madrid supera els 441. En paral·lel, el municipi i la comunitat han desenvolupat una política deliberadament afavoridora de la concentració comercial. Abans de l’estiu va donar llum verda a la liberalització horària. El centre de Madrid és ja avui un gran centre comercial cada dia de la setmana i gairebé a tota hora. Només els comerçs regits per immigrants semblen disposats a suportar la dura competència de les grans superfícies.

Tornem amb la ciutat d’escala humana. Mentre Madrid ha gastat una mica més de 2.000 milions en l’autovia urbana més espectacular d’Europa, la M-30, en el recorregut sud-oest de la capital, Barcelona deixa d’ingressar deu milions d’euros l’any per la seva política de restricció del trànsit privat a la ciutat. Al capdavall, dos models.

És molt probable que hi hagi un retorn de Barcelona, com vaticina l’alcalde [...]. No és debades que la seva agenda, en aquesta mateixa legislatura, és plena d’inauguracions de grans obres per les quals van lluitar els seus antecessors des de fa moltíssim temps: el TGV cap a França, l’ampliació de l’aeroport, el port, l’extensió del metro... [...]

(Extracte del reportatge publicat a La Vanguardia, 7 octubre 2008)

Himne alguerès

Da la banda da punent
hi ha una terra llunya, llunya;
és nostra Catarunya,
bella, folta i ranaixent.
An allà nostrus jalmans,
rarimits da la gran prova,
van cantant la cançó nova
ca travessa mons i prans.

És un crit atrunaró
par la terra catalana
ca mil ànimas anserra
an un llaç da jalmanó.

Aquest crit és arribat
fins a nostra plaja
Catarans de l'Alguer, curatja!
no ublirem nostru passat.

An lo sou gruriós camí
Catarunya sempre avança
i paltot on passa llança
la llavó ca da frurí.

Oh, jalmans no disparem
Catarunya està fent via.
Prest arribarà lu dia
an ca tots ranaixerem!

Si vas a l’Alguer, digues hola i adéu

per Ernest Farrés Junyent


Where are you from?, diu un.

From Southampton. And you?, s’hi torna l’altre.

I’m from New Orleans. My name is Mateu, respon el primer.

I'm Hugo, diu l’altre.

-Do you speak Catalan?, demana l’un.

-Yes, of course, respon l’altre, i enceta un somriure.

-Me too, diu el primer.

-Good. Què et sembla si parlem en català?, diu el segon en català.

-Sí, i tant, assegura el primer, també en català.

-I dius que ets de Nova Orleans?, la veu del segon no aconseguix dissimular el seu interès.

L’escena (que seguix i seguix...) s’esdevé entre les parets carregades d’història de l’Ateneu Alguerès del carrer del Carme, quan dos angloparlants que tot just s’han conegut, estatunidenc l’un (Matthew, si bé, tot i no tenir cap vincle amb Catalunya, es fa dir Mateu), anglès l’altre (Hugo), decidixen prosseguir la conversació en un perfecte català normatiu caracteritzat per un lleu accent anglosaxó.

Bé, he esmentat el carrer del Carme que, tanmateix, és conegut en italià per... Via Cavour. La increïble doble personalitat de l’Alguer es reflectix sense frens en el nomenclàtor del centre històric, on els carrers i les places tenen dos o fins a tres noms diferents alhora: el carrer de la Mercè és al mateix temps la Via Roma, la plaça del Pou Vell és la Piazza Civica o el carrer Major és la Via Carlo Alberto, però també... el carrer de Sant Francesc!, i no és broma.

Estem a Sardenya, potser la desapareguda Atlàntida segons tan suggestives com indemostrables hipòtesis que circulen per l’illa, el bressol de la civilització nuràgica i avui en dia regió autònoma d’Itàlia, en concret en el quadrant nord-occidental de l’illa orientat vers l’antiga Corona Catalanoaragonesa d’on a partir de 1372 arribaren contingents de ciutadans catalanoparlants que repoblaren sobretot la ciutat de l’Alguer després d’ordenar el rei Pere III l’expulsió dels primitius habitants.

Per arribar a calibrar eixa especial osmosi és alliçonador recórrer Sardocatalana, d’Agustí Bover i Font. Amb el subtítol de Llengua, literatura i cultura catalanes a Sardenya, el llibre agrupa un conjunt d’assaigs acadèmics de filologia i literatura relatius als vincles culturals entre Catalunya i Sardenya que referixen temes d’índole diversa que abasten des de la gramàtica de Joan Palomba o la poesia de Rafael Caria fins a l’actual situació lingüística.

Llegim en les seues pàgines que en la llarga cadena d’encontres i topades entre la cultura castellana i les cultures perifèriques peninsulars des del final del segle XV fins avui (i que Portugal interromp en aconseguir la independència en el XVII) es pot inscriure la situació lingüística de la Sardenya catalanoparlant (considerada per motius de llengua el límit de l’expansió medieval catalana pel Mediterrani) i també la coexistència del català, el castellà, el sard i l’italià. És interessant constatar com el català, que va fer sentir el seu pes en les ciutats sardes, va patir primer els efectes de la penetració del castellà entre els segles XVI i XVIII, culminada amb l’anorreament de la Corona d’Aragó després de la victòria borbònica en la Guerra de Successió, i després la imposició de l’italià amb l’edicte de Carlo Felice al començament del XIX. Desapareguda la metròpoli, els catalans acabaren per oblidar-se fins i tot de l’antiga colònia fins a l’arribada de la Renaixença, al final del XIX, però Primo de Rivera, Franco, Mussolini i les guerres d’Espanya i d’Europa no contribuïren precisament en el segle XX a la recuperació d’unes relacions normalitzades entre les dos comunitats catalanoparlants.

La moral d’esta història? Doncs que el poder castellà que estigué a punt de polvoritzar el català a Sardenya acabà sent esborrat a continuació pel nou poder italià, mentre que el català quedava reclòs en la ciutat de l’Alguer, on sobrevisqué en fer-se’l seu generació rere generació no només els descendents dels antics pobladors catalans sinó especialment la població forana que va anar instal·lant-s’hi. Perquè després diguen que els poders estatals no poden fer i desfer a pler.

Un pont trencat

Si un catalanoparlant viatja ara a l’Alguer, què hi trobarà? Li ho demane a Matthew L. Juge, a qui hem conegut al principi d’este reportatge departint amb un ciutadà anglès (hi ha molts estrangers a l’Alguer). Matthew (o Mateu) és professor en el Departament de Llengües Modernes de la Universitat Texas State i fa un treball de recerca sobre les diferències existents entre el tipus de contacte que ha tingut el català continental amb les altres llengües romàniques i l’experiència de l’alguerès (o siga, la variant dialectal del català que ha perdurat fins als nostres dies a Sardenya) amb relació a l’italià i al sard. I Matthew m’ho exposa clar i català, per usar el tòpic: «Un aspecte importantíssim del contacte lingüístic connecta amb les relacions socials entre els parlants dels idiomes d’una regió. La vergonya de parlar alguerès que impedia que les generacions anteriors el parlassen als fills es reflectix en el predomini de l’italià. Així descobrim moltes paraules alguereses d’origen italià. En general, la situació sociolingüística de l’Alguer és un clar exemple de com una llengua patix quan n’hi ha una altra de més parlada.»

En done fe un divendres al vespre, assegut en una agradable terrassa d’un bar alguerès en companyia d’Hugo (l’anglès catalanoparlant de Southampton), Iban (valencià, impartix classes de català a l’Ateneu), Emanuela (napolitana, parla també a la perfecció la llengua d’Ausiàs Marc), Irene (presidenta del Centre Excursionista Alguerès) i dos pesos pesants de la ciutat, el granger Martinelli i l’hoteler Lubrano. És la pera: ací em veuen, prenent una cervesa italiana en un típic bar italià envoltat de sards, anglesos, napolitans i valencians acaronats per la càlida llum d’un crepuscle italià... i xerrant en català. Sent els autòctons Martinelli i Lubrano advocant per promoure intercanvis entre jóvens algueresos i dels Països Catalans a fi de fomentar el coneixement mutu i comprove com el seu alguerès és en efecte un argot que, salvant totes les distàncies!, em porta a la memòria Gaff, aquell peculiar personatge de la unitat policial de la pel·lícula Blade Runner interpretat per Edward James Olmos que parlava una barreja de japonès, espanyol i alemany entre altres llengües. A l'Alguer parlen un català arcaic sobre el qual s’han afegit adstrats italians i sards i també paraules genoveses i napolitanes, tot açò convenientment assaonat amb la gestualitat característica dels parlants italians i, entre els jóvens, amb els anglicismes de rigor: només ací, per exemple, vocables com minyons i computers poden conviure en perfecta harmonia.

De la concorreguda vetlada en el bar em quedo amb la següent frase d’Iban L. Llop, fruit de la seua experiència com a professor, en consonància amb el que exposava abans Matthew L. Juge: «El gran problema és que des del punt de vista sociolingüístic s’ha trencat el pont entre els avis i els néts. Els pares han perdut l’alguerès perquè els avis han canviat de llengua per parlar amb els seus fills. Tanmateix, per a reconstruir el pont bastaria un poc d’entusiasme i faena ben feta.»

L’Alguer acull pessimistes i optimistes i entre els primers destaquem una veu acreditada, la del poeta i estudiós de la toponímia i la lexicografia alguereses Rafael Caria*, autor de l’article El català a l'Alguer: apunts per a un llibre blanc, en el quasi centenar de pàgines del qual pinta un panorama... bastant negre. Molt crític amb la passivitat regnant, advoca per passar sense més demora a l’acció: o es restituïx l’ús social de la llengua, o preparem-nos per a acudir al seu soterrament.

La turística Alguer i els voltants són indrets agradables: un paisatge ventós de planúries inacabables, abundant flora mediterrània, vinyes i oliveres, aigües blau turquí, vaques, senglars, garses, merles. Els carrers del centre tenen un inconfusible gust, amb els agradosos carrerons medievals o les esglésies d’estil goticocatalà com la de Santa Maria. En un dels locals de moda de la ciutat, el Poco Loco de la via Gramsci, fora de la muralla costera i prop de la torre de l’Esperó Reial, on de nits et donen delicioses pizzes per metres (sí, gegantines!) amenitzades amb música en directe, pots ensopegar amb Franca Masu, una de les dames de la cançó mediterrània amb àlbums com Alguímia (que bo aquest creuament entre Alguer i alquímia!) o Aquamare, tot just arribada d’un concert.

El testimoni de la cantant és valuós per entendre l’actual situació lingüística: «Jo vaig néixer a l’Alguer, de pares no algueresos, i si la llengua que parlava sempre a casa era l’italià, com a intèrpret de jazz vaig començar a cantar en anglès. Però va ser després d’un concert de Maria del Mar Bonet l’any 1996 que mon amic l’alcalde em suggerí que ho provés amb el català. Aquell va ser el meu desvetlament a la cultura algueresa i des de llavors tot ha anat rodat, perquè la gent m’ha demanat que cantara en la seva llengua.»

Franca Masu és optimista, d’acord amb el propi camí recorregut: «El nostre problema és la insularitat, som un indret massa xicotet, però alhora estem enmig del Mediterrani, en una cruïlla de llengües i cultures, i aquest avantatge ha d’ajudar-nos a créixer. Els algueresos posseïm un lèxic molt reduït, les nostres paraules són les de la faena, les de la vida marinera, les de la quotidianitat, però per obrir-nos a l’exterior ens urgix el lèxic català continental: és tan imprescindible preservar les particularitats de la nostra parla com aprendre el català que parleu als Països Catalans com a vehicle de comunicació amb vosaltres.»

I conclou: «El drama és que els nostres jóvens han deixat de parlat l’alguerès. El parla la gent gran i ara els més xiquets, que els anem escolaritzant en català, però la joventut ha sofert la ruptura de la transmissió de la llengua. I perquè es reconcilien amb la nostra cultura és vital que la llengua els siga útil, que els divertisca, que hi aprenguen, i per a això hem d’apostar per la cultura en català: portar teatre, poesia i rock en català, incentivar els jóvens a llegir llibres i diaris en català, a veure i escoltar televisió i ràdio en català. Sóc optimista i aposte que l’Alguer serà capaç d’aconseguir-ho.»

Hi ha futur (més o menys)

En resum, el català de l’Alguer va fent la viu-viu, abocada a un caos que, no ens enganyem, tampoc diferix tant de la situació a Catalunya i a les altres zones del domini lingüístic: arriba als nostres dies socialment afeblida per la llengua castellana (ací) i la italiana (allà) i tanmateix, alleujada per la seva infinita capacitat de sobreviure a empentes i rodolons al llarg dels segles a totes les adversitats que se li planten davant, continua bellugant. Valguen ací com a corol·lari uns versos emocionats del poeta maleït Alfons Costafreda: «Ardent i viva, la llengua catalana, / com roca indestructible, / és més real i tot que el poble que la fera, / que la posseïx i la defensa, i sap / que sobreviurà contra el foc / d’un holocaust inexplicable / d’odi i bogeria d’enderroc. / Intacta està, va travessar indemne la viciosa / maresma de les decadències. // No la combaten, no, que no podrien, / perquè n’és secreta l’arrel / i és immortal i viu.» Doncs això.

*Rafael Caria ha faltat enguany, el 2009.

(Reportatge publicat a
Cultura/s 05/09/2007)

La progressiva recuperació de l'alguerès

per Joaquim Arenas i Sampera

L' Alguer potser viu la seva última agonia", havíem sentit dir a Mn. Manunta a principis dels 90. Si la mort, frustradora eterna d'il·lusions, no hagués segat el ramat de projectes d'aquell alguerès exemplar, avui tanmateix podria comprovar com l'agonia temuda i anunciadora d'una fi indefectible s'ha trasmudat en una situació de salut lingüística diagnosticable d'estat greu però molt millor del que hom podia esperar dotze anys enrere.

Així com no és creïble de manera absoluta que la guerra la guanyen els poetes o que, a darrera hora, són quatre soldats herois els que salven el país de l'ensulsiada, amb el redreçament lingüístic i cultural que viu l'Alguer i que es palpa tampoc es poden practicar simplificacions. Per bé que massa sovint no es fa perceptible l'existència d'una empresa cultural associativa i la imatge que s'intenta prodigar no sigui precisament d'unitat d'acció, la realitat, la vivència popular de la identitat algueresa, el sentit de la història superen la possible imatge equívoca, perquè no en el fons, sinó que en el mateix trespol de la vida ciutadana, a l'Alguer, totes les inquietuds catalanistes apunten a un sol objectiu: recuperar la llengua i treballar per al seu ús i mantenir la persistència dels trets culturals que identifiquen la ciutat com a catalana.

El programa de cursos de català de l'Alguer, nom oficial de la variant algueresa, és promogut per dues associacions i compta amb una assistència d'alumnes ben satisfactòria. Al centre Montessori (CM) s'hi imparteixen cinc nivells de català estàndard, amb prop de cent alumnes.

A les escoles, el Projecte Palomba del mateix CM ha aconseguit enguany que prop de dos mil alumnes segueixin classes d'alguerès a les escoles i instituts. Això vol dir que 350 alumnes cada matí de cada un dels dies laborals de la setmana (6) rebran una hora de classe de català.

No s'aturen aquí les possibilitats d'aprenentatge de l'alguerès i de l'estàndard. Des de fa quatre cursos es pot fer a l'Alguer una carrera sencera en català. Un ensenyament a distància per mitjà de la Universitat Oberta de Catalunya.

S'està a punt de constituir dins del mateix Centre Montessori una escola de mestres per formar lingüísticament i didàctica futurs ensenyants d'alguerès.

Si comentant l'acció en l'àmbit de l'ensenyament hem despès gairebé tot l'espai que la prudència aconsellava omplir, seria igualment convenient esmentar les publicacions, grups de treball, festes populars i manifestacions a l'Alguer avui dia.

El dissabte dia 1 de març es va viure una efemèride que per als algueristes esdevindrà històrica. La sala del convent de Sant Francesc de l'Alguer acollia amb les seves formes senzilles, però amorosides, la presentació oficial del treball Català de l'Alguer. Criteris de llengua escrita.

L'obra en qüestió és el fruit d'un treball, iniciat fa deu anys, de recerca, discussió i estudi. Una obra treballada en col·lectivitat i que, amb rigor i saviesa, ha transformat en paper escrit el lingüista Luca Scala.

L'elaboració del treball obeïa a una necessitat ineludible. Una llengua o la seva variant en un territori concret necessita un model de referència, un registre que aporti seguretat de correcció en el seu ús, especialment quan la variant dialectal és ensenyada a l'escola i en altres cercles culturals. L'alguerès, doncs, disposa ara d'aquest instrument, validat el dia 22 d'abril del 2002 per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

La concurrència va ser abundosa aquell dissabte a la tarda, el primer dia de març. Presidia el síndic de l'Alguer, Sr. Marco Tedde, i l'acompanyaven autoritats polítiques i acadèmiques catalanes, entre les darreres el Dr. Joan Martí, president de la Filològica de l'IEC. Va ser per a Òmnium Cultural de l'Alguer i per a Enllaç tota una celebració, i ambdós presidents hi ocupaven llocs de preferència.

Avui 14 maig 2003

L’Institut d’Estudis Baleàrics

per Llorenç Capellà, escriptor

Avui comença a fer camí l’Institut d’Estudis Baleàrics. El seu naixement ha estat polèmic, i no cal parlar-ne més. El govern de les Illes Balears abandona el Ramon Llull amb el pretext d’haver estat menyspreat per la Generalitat, i s’apressa a donar una dimensió nova a l’Institut, perquè pugui ésser el vehicle capaç de potenciar la presència de la literatura catalana d’autor balear a l’exterior i a l’interior de la Comunitat. Les coses es feren aviat, ja ho he dit, però amb ganes de guanyar-se la confiança dels escriptors. Immediatament després de la ruptura amb el Llull, ja va córrer la brama que Gabriel Janer Manila en presidiria la rèplica. I així ha estat. Janer Manila és un novel·lista d’èxit i un intel·lectual de prestigi, que sempre ha mantingut una actitud rigorosa en defensa de la llengua i de la cultura catalanes. El seu fitxatge, per part del govern, constituïa un èxit sense precedents.

Vull dir que el fet de posar Janer al front d’una institució pública dependent de la conselleria de Cultura, emmudia moltes veus crítiques envers la política lingüística i cultural de Francesc Fiol. Si de cas quedaven dubtes, Janer va afirmar que tenia les mans lliures per a dissenyar, a la seva manera, l’organigrama i el camp de treball de l’Institut. No cal dir que ho crec. Altrament vull pensar que Janer -coherent amb la seva trajectòria-, hauria dimitit el primer dia. Aquestes bones sensacions es confirmaren amb el fitxatge estrella de Sebastià Alzamora, com a responsable de l’àrea de promoció exterior de la literatura, i amb el d’un equip de professionals amb experiència. Avui horabaixa l’Institut es presenta en societat. Hi he estat convidat (cosa que agraesc de tot cor), però no hi aniré. Per què? Parlem-ne.

Consider que el plantejament inicial de l’Institut és vàlid, únicament si s’analitza fora de context. Quan se’l situa a l’àmbit lingüístic, cultural i polític en el qual neix, la seva presència no és més que un enorme contrasentit. La literatura catalana s’ha de presentar a l’estranger a través del Llull. I si el Llull no serveix, s’ha de crear un organisme que permeti canalitzar la divulgació de l’obra d’autor català sense reparar si és nascut a Alcoi o a Sa Pobla.

El fet de promoure la literatura catalana feta a les Illes Balears, o per escriptors nascuts a les Illes Balears, no és admissible ni partint del supòsit que aquesta fos l’única via que ens deixen lliure, als escriptors. Els possibilismes són vàlids en política i en economia. Tocant a llengua i cultura, no tenen sentit. La llengua i la literatura són part de l’expressió més genuïna d’un poble, no admeten especulacions. Si s’hi especula, com fa el conseller Fiol amb l’ensenyança, és perquè nosaltres, els catalans, fem part d’un poble esquarterat i sotmès. Ho sabem des de sempre. Tanmateix, aquesta circumstància esdevé molt més lacerant quan el poder cau en mans d’un Jaume Matas, partidari d’aplicar polítiques clarament agressives contra tot allò que significa patrimoni i personalitat cultural.

Matas, amb Aznar a Madrid, era un partidari fervent de valencianitzar les Illes Balears. Zaplana és el seu assessor més influent, no és cap secret. Més endavant, el contratemps electoral dels conservadors a les eleccions estatals el va fer canviar d’estratègia. D’idees, no. Aleshores, si Matas pensa com pensa i pensa malament, on hem d’encabir l’Institut per fer-ne una lectura positiva? Difícilment pot promoure la literatura que es fa en aquesta part del país, si la llengua catalana és sistemàticament maltractada des del mateix govern.

No podem desvincular l’Institut de les maniobres de Fiol, Rodríguez o Estaràs, encaminades a rebaixar la presencia social de la llengua catalana. Tampoc no el podem desvincular de la supressió de la JAC, de la l’ocupació de la freqüència dels canals catalans per part d’IB3, de la convocatòria bilingüe dels Ciutat de Palma o de l’exclusió de l’OCB dels consells consultius de la Comissió Consultiva d’Avaluació del Català i del mateix Institut d’Estudis Baleàrics. D’altra banda, i pel que fa a l’Institut, veig amb sorpresa que l’AELC -l’única associació representativa dels interessos dels escriptors- també ha estat exclosa. Tot plegat em fa pensar que l’Institut neix amb molts d’interrogants, amb independència que sigui una eina útil per a alguns escriptors o per als escriptors en general.

Més partit, no hi ha dubte, en traurà el govern, que guanya imatge amb el foment (aparent) de la literatura catalana, mentre promou l’empobriment de l’ús social del català. Per això no acudiré anit a la presentació de l’Institut. Tanmateix, desig tota la sort del món a Gabriel Janer i als professionals que se n’han fet càrrec. Res no em satisfaria més que haver de reconèixer que jo anava equivocat. En sortiríem tots guanyant. Seria senyal que el govern Matas -amb el senyor Matas al capdavant- hauria canviat de criteri.

(Diari de Balears 30 setembre 2004)

Vocabulari de les comarques gironines

per Salvador Cargol/ACN Girona

L'editorial La Busca ha publicat El vocabulari de les comarques gironines, un diccionari que recull més de 8.000 mots i expressions pròpies de les comarques gironines. L'obra omple un buit perquè fins ara hi havia reculls de vocabulari propi d'un lloc o una comarca, però no del conjunt de les comarques de Girona, ha explicat un dels dos autors, David Casellas. El seu pare, Fèlix Casellas, professor de l'escola Normal de Girona, va començar aquest treball ara fa quinze anys, i ara en fa un que va morir. (...)

Fèlix Casellas, que va morir al setembre de l'any passat -recorda el seu fill David Casellas-, va començar a buscar i recollir expressions pròpies de les comarques de Girona ara fa quinze anys. Ho va fer a partir del coneixement del territori i de l'experiència de parlar amb gent de diferents comarques durant anys, especialment de Girona, però també de la Garrotxa, l'Empordà o la Cerdanya. Al mateix temps va iniciar un treball de buidatge de diferents diccionaris, entre els quals l'Alcover-Moll, el diccionari català-balear, i un bon nombre de reculls de vocabulari de diferents zones i comarques, explica David Casellas.

Llengua actual i del passat

El vocabulari de les comarques gironines recull els mots i expressions pròpies de la zona, tant de la llengua parlada actualment com del segle passat. És un recull de llenguatge viu i genuí, on només hi ha aquells mots que no són recollits en els diccionaris normatius de la llengua catalana, o bé que, malgrat constar en algun diccionari normatiu, no tenen un ús general. Així, aquestes paraules es poden considerar formes o variants pròpies d'algun indret de les comarques gironines. Està estructurat en forma de diccionari, de tal manera que es pot cercar les paraules ordenades alfabèticament. També inclou nombroses locucions i frases fetes.

En total, hi ha més de 8.000 entrades, explica David Casellas. El seu pare havia posat tota la informació en fitxes i ell va fer la feina d'ordenar i polir tota la informació. «La idea era posar-hi tot allò que no està en un diccionari normatiu, paraules, frases, locucions que no tenen entrada en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans». Casellas explica que el seu pare, professor de llengua espanyola a la Normal de Girona durant molts anys, era una persona «molt preocupada per la cultura catalana».

Risc de desaparició

Casellas també ha volgut alertar sobre el risc de desaparició d'algunes d'aquestes paraules, pel desús i perquè alguna dels objectes a que fan referència han deixat d'existir o han perdut protagonisme. Posa l'exemple de l'expressió «deixar-la anar pel broc gros», que cada cop se sent menys perquè el porró també es fa servir cada cop menys.

Alguns dels mots que es poden trobar en aquest diccionari són bordegàs (noi entremaliat), cucurucut (bolic de cabells que porten les dones), micarrinyes (nen raquític), farratjar (pasturar), pedregoleig (tros de muntanya o de camí format de pedres), tirassol (rasclet) o xarapa (escudella de verdures).

Els responsables d'aquesta edició consideren que a causa de molts factors, la llengua cada vegada s'empobreix més i es perden molts dels trets identificatius dels diferents parlars. A això hi contribueix «un desprestigi de la llengua tradicional i popular, i també una creixent i imparable castellanització». Per aquesta raó els responsables consideren «que aquesta ha de ser una obra cabdal per a evitar que els trets del català parlat per tots els qui viuen a les comarques gironines es perdi sense que ningú l'hagi recollit».

(Diari de Girona, 11 setembre 2003)

El català nord-occidental

El català nord-occidental. Descripció i orientacions ortoèpiques
Autors: Julià-Muné, Joan; Romero, Sílvia; Creus, Imma
Lleida: Pagès Editors, 2004


L'objectiu d'aquesta obra és presentar, de manera didàctica i fàcilment consultable, la descripció de l'ús oral del català nord-occidental tenint en compte les diferents varietats subdialectals que el conformen i els trets lingüístics, inicialment fonètics, que haurien de constituir la varietat estàndard oral d'aquest dialecte. En definitiva, es tracta d'una proposta pensada per facilitar la resolució dels dubtes constants del parlant en aquest registre i en aquesta varietat dialectal. El llibre conté una selecció de textos i un CD-Rom per posar en pràctica les orientacions que s'hi donen.

L'obra s'ocupa, d'una banda, d'aportar una descripció conjunta i integradora del català nord-occidental i, d'altra banda, de formular propostes específiques per a un model de llengua estàndard oral, tal com ha reclamat la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (el president de la qual, Joan Martí Castell, ha prologat l'obra).

Els destinataris més directes del llibre són els professionals dels mitjans de comunicació orals, de l'ensenyament i de l'assessorament lingüístic, així com també polítics, actors i qualsevol persona que necessiti destriar els trets propis del català nord-occidental en les seves necessitats comunicatives. És especialment útil per a aquelles persones que vulguin formar-se en la correcció oral de textos nord-occidentals (p. e., els qui es preparen per a l'examen del K).

Joan Julià-Muné, Sílvia Romero i Imma Creus són professors del Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida i membres del Grup de Recerca en Fonètica.

A la Catalunya del Nord no passa res

A la Catalunya Nord no hi passa absolutament res, o en tot cas aquesta és la percepció que un té des de Barcelona, i la que es desprèn del paisatge mediàtic català. Certament, la Catalunya Nord està molt afrancesada, però també continua la seva lluita ancestral per mantenir i consolidar la seva identitat catalana. Molts artistes (escriptors, poetes, cantants, pintors, escultors, músics, etcètera) fan moure el món cultural nord-català des de la seva catalanitat. En la vida política de la Catalunya Nord hi actuen tres partits genuïnament catalans (Unitat Catalana, ERC i el Bloc Català), que tenen sovint un pes important en les eleccions municipals. També en els grans partits d'obediència francesa una part important de la militància té aquesta profunda ressonància de la identitat catalana. A la Catalunya Nord hi ha tres escoles específicament catalanes i també fa més de 20 anys que Ràdio Arrels emet exclusivament en català.

No obstant, ¿què passa amb els nostres germans emancipats del sud? TV3 i Catalunya Ràdio tenen una audiència considerable a la Catalunya Nord. Però, ¿quant de temps podrem encara mirar la televisió catalana a Perpinyà sense que ningú a Barcelona s'assabenti que aviat això serà del tot impossible, per raons tecnològiques, segons diuen? Quan et lleves, de bon matí, t'adones que el programa Els Matins, a TV3, ja ens ha esborrat.

Quan parlen de la línia elèctrica d'alta tensió, una necessitat per a Catalunya, els mitjans sud-catalans ignoren la polèmica existent al nord dels Pirineus i només comenten que la línia travessa el "sud de França". Sembla que avui dia, a Barcelona, la Catalunya Nord no existeix. ¿Que potser només Perpinyà queda en el record dels que hi anaven a veure cinema porno i a comprar llibres polítics o fuagràs?

Pel Nord som un departament més, lluny de París, amb "pretensions d'una identitat d'un altre temps". Pel Sud, tot fa pensar que les estratègies polítiques i els pactes estatals o autonòmics també passen per arraconar-nos.

¿Què està passant? No oblideu que també som catalans, tant com vosaltres.

Claude Vergès
President de l'Associació Tramuntana
El Periódico 4 abril 2005

El rossellonès

per Pere Verdaguer

El dialecte rossellonès, també anomenat català septentrional, forma part del bloc del català oriental, és a dir, que posseeix la vocal neutra, com per exemple els parlars de Girona o Barcelona; és el que es parla a les terres annexionades per França al moment del tractat dels Pirineus i també a la part fronterera de la "província" de Girona. De fet, algunes de les isoglosses baixen més enllà d'Olot, Figueres i fins i tot Girona i l'Escala. La seva diferenciació ha estat accentuada per efectes de la separació política, en tot cas al nord de la frontera estatal, on també s'ha accentuat els darrers segles una influència occitana present tot al llarg de la història.

En el camp de la fonètica/fonologia, el rossellonès es caracteritza per un cert nombre de fets específics. N'indicarem alguns. Primer, la inexistència de l'oposició é/è (e tancada i e oberta). Una persona del Principat serà sorpresa a Perpinyà si sent per exemple la frase "En Pere menja una pera", on els mots "Pere" i "pera" s'oposen justament al nivell de la e tancada en el mot "Pere", oberta en el mot "pera". Sentirà cada vegada una e intermitja, més oberta que la de "Pere", més tancada que la de "pera". Per entendre'ns, les dues vegades les dents són separades per un través de dit quan haurien de ser més properes per pronunciar el mot "Pere".

Un segon caràcter fonètic del rossellonès és el tancament en u de la o tònica tancada. La o es pronuncia u, en català oriental, quan és àtona. Així, per exemple, en el mot "rossellonès" les dues o són àtones i el mot es pronuncia "russellunès" tant a Perpinyà com a Barcelona. Però al Rosselló els mots "pont", "font" i "Rosselló" també és pronuncien "punt", "funt" i "Russellú". Es tracta de o tòniques tancades que es tanquen més encara per esdevenir u. Les o tòniques obertes es conserven com a o, per exemple els mots "això" i "allò" s'hi pronuncien com a Barcelona. Aquest caràcter del dialecte septentrional ha suggerit a Gerard Vassalls una grafia que pot facilitar en un primer temps la lectura (però que té el greu inconvenient de tallar gràficament el dialecte del català normatiu): ell escriu un accent greu sobre les o que es conserven com a tals, tant si això coincideix amb les normes d'accentuació de l'Institut d'Estudis Catalans com si no hi coincideix.

Una tercera particularitat del rossellonès és el fet d'evitar els mots esdrúixols, que no existeixen ni en francès ni en occità. Per tal d'aconseguir-ho es val de diversos procediments. Per exemple, del simple desplaçament de l'accent, que hom fa caure al mateix lloc que en el mot francès corresponent: "música" esdevé "musica"; "sèmola", "semula"; "física", "fisica"; "època", "epoca"; "màximum", "maximum"; "mètode", "metode"; "síl·laba", "sil·laba"...

En altres mots la francesització ha estat més completa, així, en lloc de dir "pàgina" hom diu "page", en lloc de dir "fàbrica" hom diu "fabrica" (i també, cada vegada més, "usina"); "pólvora" es diu "pudre", "tómbola" es diu "tombolà", "tórtore" es diu "torterel·la", "fórmula" es diu "formule", "brúixola" es diu "bussola"... Tota una sèrie de mots que no tenien homòlegs d'origen llatí o comú en francès han desaparegut, purament i simplement: "òliba", "màrfega", "làmina", "còrpora"... "Ànima" només es diu sota la forma diminutiva "animeta" (Esteve Caseponce).

El desplaçament d'accent també afecta mots plans quan hi ha una diferència amb l'accentuació francesa. És el cas dels nombrosos mots acabats en "ile" o "ique" en francès, que porten l'accent tònic sobre la i. Per exemple, "fàcil" ha esdevingut "facil·le" (en francès "facile"); "difícil" ha esdevingut "dificil·le"; "útil", "util·le"; "dèbil", "debil·le"; "simpàtic", "simpatique"; "còmic", "comique"; "antisèptic", "antiseptique"; "sintètic", "sintetique"; "dramàtic", "dramatique"; "hipotètic", "hipotetique"; "científic", "cientifique"... La imitació del francès ha transformat "àrab" en "arabe", "àcid" en "acide", "herbívor" en "herbivore", "inèdit" en "inedit", "estómac" en "estomac".

Les terminacions ia, on les vocals pertanyen a dues síl·labes diferents, es redueixen a i en els mots rossellonesos. Per exemple, "història" esdevé "histori", "ràbia", "rabi"; "bèstia", "besti", etc. Hom podria interpretar-ho com una forma d'evitar les paraules esdrúixoles ja que els mots "història", "ràbia" i "bèstia" són esdrúixols en català normatiu mentre que esdevenen plans en rossellonès sota la forma "histori", "rabi", "besti". Aquest tret també es troba a les Illes.

(Font: Arrels)