Catalunya amateur

Allà on hi ha voluntaris hi ha, és clar, voluntat. El país és ple d'aficionats que treballen amb més entusiasme que els professionals. El problema és que sovint ho fan amb més eficàcia i tot.

per Carles Capdevila

Vaig ser amb famílies de persones amb síndrome de Down, a Lleida. Hi vaig trobar, igual que en molts altres col·lectius de gent que lluita, uns organitzadors enèrgics als quals els brillen els ulls d'alegria, i un públic feliç i extremadament agraït. Té la seva lògica, però no deixa de sorprendre'm que les persones amb més motius per estar queixoses siguin les més generoses. Contrasta amb la indignitat dels que s'arriben a inventar síndromes com la postvacacional per donar glamur a la seva mandra.

La gent que no es rendeix i s'arremanga, a més de fer funcionar el món, sol ser la més feliç. Malgrat l'oposició ferotge dels que han vingut a aquest món a criticar, que s'irriten davant les actituds dels entusiastes, sobretot si aquests no cobren. Cada vegada que algun voluntari, amb el seu esforç i talent, fica la banya en un problema de la societat i el resol, posa en evidència molts mecanismes professionalitzats, i fa quedar fatal els catastrofistes, que perden arguments per justificar el seu passotisme.

La força de voluntat del voluntariat, l'afició dels aficionats i l'amor dels amateurs no són un joc de paraules: existeixen. L'amateur s'estima el que té entre mans, i assumeix sense deprimir-se que si no s'ho arregla ell, allò no li arreglarà ningú. El més greu és que el plus d'energia, les ganes, la fermesa, la certesa que el seu és el camí adequat, es perden sovint quan l'activitat es regula i l'assumeixen les administracions. De l'esforç que fas sense cobrar en diuen desinteressat, però en realitat el fas amb el màxim d'interès: t'interessa molt que allò funcioni.

A la política, en canvi, es parla directament de joc d'interessos, que és aquell joc d'ous on el que menys acaba interessant és el resultat. Estan tan ocupats vetllant per emportar-se el mèrit o perquè no se l'emporti l'altre que s'obliden del més important: fer que allò sigui un èxit. Llavors procuren que el fracàs no els esquitxi a ells i reboti al màxim en l'altre, i en paus.

Que la Catalunya amateur, la que formen els voluntaris d'entitats de tota mena, funcioni tan bé és una gran notícia. Però la Catalunya professionalitzada que no té ni la passió dels aficionats ni està a l'alçada del seu sou s'hauria d'espavilar urgentment, que no està el país per córrer el risc de desanimar els pobrets i alegrets que el fan rutllar des de la base.

(Avui 10 desembre 2008)