dimecres, 15 d’abril de 2009

Èxits i fracassos

Dels 11 als 13 anys –o sigui, del 1969 al 1971– vaig fer judo un cop cada vuit dies. Feia les classes en un esplai que hi havia al carrer d’Anglí, a Barcelona. Hi anava sol en tornar de l’escola, no recordo quin dia de la setmana, i en acabat el judo, que devia ser una hora si fa no fa, tornava cap a casa també sol. Crec que llavors era més normal que ara anar sol per la vida a partir dels set o vuit anys. Després em vaig cansar del judo o em va atraure una altra activitat que feien al mateix esplai, avions d’aeromodelisme, tirada que em va durar un any més. I llavors, l’any 72, em vaig aficionar a l’atletisme, potser emmirallant-me en una persona que jo admirava molt llavors –i encara ara– que s’hi dedicava. I com que en aquell esplai només feien activitats d’interior (vull dir indoor), vaig anar a una escola esportiva que hi havia a la Guineueta –per descomptat, també sol– un parell de dies per setmana, orientat per aquella persona que he dit que admirava i continuo admirant. Allò va durar quatre anys més.

Tot això era per emmarcar l’anècdota. Quan feia judo, recordo com si fos avui un dia que va aparèixer el meu pare a la classe. Mon pare en aquell temps viatjava molt sovint, gairebé cada setmana, i no era fàcil poder compartir amb ell estones tots dos sols. Com que també l’admirava molt en aquella època, una cosa que feia era aprofitar per estar amb ell soletes algun dissabte a la tarda –al matí encara anàvem llavors a l’escola– quan ell no era de viatge: l’acompanyava al despatx, a la Via Laietana –el dissabte a la tarda no hi havia ningú més–, ell treballava i jo escrivia no sé quines bestieses a màquina, que m’agradava molt també, i ens hi estàvem fins a mitja vesprada, que plegava. Llavors em convidava a berenar una coca d’arengada –ell en deia «una arengada»– que venien a la Baixada de la Llibreteria, cantonada amb Trompetes de Jaume I (aquests noms són encisadors, però ben reals). Recordo com si fos ara l’olor que feia el despatx, tan característic, i la flairança de l’arengada.

Mon pare aquell dia del judo em va veure actuar en un combat, no sé si era per canviar d’obi (cinturó). Tot i que em sembla que vaig perdre, suposo que no ho devia fer malament del tot i que vaig tirar almenys una vegada el contrincant a terra, potser de manera no del tot ortodoxa. Quan vaig tornar de la dutxa, el pare m’esperava somrient. Em va acompanyar amb cotxe –anava amb un 600 blanc– cap a casa. Pel camí em va dir que havia parlat amb el professor de judo, un home gros, fort, que es deia Ramon, i que en Ramon li havia dit que a mi em caracteritzava sobretot la «acometivitat» (empenta).

Aquell dia vaig ser feliç i el goig em va durar molts dies, setmanes, mesos. Jo no hauria suportat que el pare o la mare vinguessin cada setmana a veure’m al judo –i hauria estat impossible, tanta colla com érem–, però el fet que vingués ell un dia, que em veiés, que enraonés amb el professor interessant-se pels meus progressos i que em portés a casa amb cotxe va ser molt important per a mi durant un quant temps.

Per sort, anècdotes com aquesta, quan passen els anys, es fan més grosses i dominen i apaguen altres records –inevitables en una relació llarga– potser no tan plaents, i potser no d’aquell mateix temps.

* * *


Un dia d’aquests, fa quatre anys –l’últim de la seva vida–, la mare em va demanar que l’acompanyés a veure la M., una amiga comuna a la qual jo anava a visitar tot sovint. La mare, per diverses circumstàncies, feia anys que no li havia anat a fer visita, segons em va explicar. Hi vam anar amb el cotxe d’ella –jo ja no en tenia–, un Twingo. Era un dissabte al matí, cap a les deu. La casa de la M. era a tocar del port, a Ciutat Vella. Vam arribar al barri i, en una primera volta, no hi havia lloc per aparcar. Havíem de trobar-lo relativament a prop de la casa de la M., perquè la mare caminava ja força malament. Una segona volta i tampoc. Una tercera volta i re. No em demaneu per què no vam tenir més paciència o per què no... Va anar així. Vam tornar cap a casa que a tots dos se’ns escapava la llagrimeta al cotxe.

Tot i que dinàvem junts molts caps de setmana, era la primera vegada que fèiem una eixida els dos plegats fora de casa des de feia mesos, potser anys. I ja no en vam fer cap més.

* * *


Avui fa anys que es van casar els pares i suposo que estic tou.






(Aquesta fotografia no és dels meus pares, ni cap dels dos nens de dalt de tot sóc jo quan feia judo, ni l’avís de no aparcar [«ni 5 minuts, ni 2 minuts, ni un moment»] és de Ciutat Vella [gràcies per la foto, A.]. Són recursos gràfics que faig servir per il·lustrar el text i prou. Ja sé que no calia que ho avisés, però ho faig perquè se m’ha acudit que era un bon exemple sobre el que us vaig dir l’altre dia de les imatges publicitàries. El mateix que deia llavors cal aplicar-ho a les il·lustracions dels articles d’opinió, ja siguin de ficció o, com en aquest cas, de no-ficció.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)