ACPV, Òmnium i OCB: sobre el dictamen de l'AVL

Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear (OCB), davant el Dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa i denominació de l’entitat del valencià aprovat el dia 9 de febrer, volem fer arribar a l’opinió pública les següents consideracions:

• 1r.- Valorem positivament que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) haja reconegut explícitament la unitat de la llengua catalana. Tanmateix, cal recordar que el fet de la unitat de la llengua ja havia estat reconegut, a més de per les autoritats acadèmiques, per la Llei de Creació de l’AVL, com el mateix Dictamen assenyala, de manera que aquest no és un pas nou.
• 2n.- És important també el reconeixement del fet que la llengua pròpia dels valencians ha rebut històricament dues denominacions: la de “valencià” i la de “català”, tal com ha afirmat sempre la Universitat de València, i també la d’Alacant i la Jaume I de Castelló, en els seus estatuts. La legalitat d’aquesta doble denominació ha estat avalada pel Tribunal Constitucional i, recentment, per quatre sentències del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, màxims òrgans judicials competents en la matèria. En conseqüència, tan legal –i tan avalat per la tradició- és l’ús de la denominació “valencià” com la de “català” per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians.
• 3r.- Tot i això, i tal com ha valorat l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), “els condicionants polítics del dictamen fan que s’hi bandege l’aspecte nuclear del conflicte: la determinació del nom amb què s’ha de designar la llengua, dins i fora dels seu àmbit territorial. En aquest sentit, el dictamen és calculadament ambigu i defuig un pronunciament clar perquè:
a) Renuncia a la denominació llengua catalana que, d’acord amb la romanística, és el terme general que denomina el conjunt de varietats lingüístiques d’aquest idioma.
b) Propugna, en contra dels fets consolidats, que l’apel·latiu valencià s’use com a nom alternatiu de la llengua arreu del seu àmbit territorial, inclosos els contexts acadèmics, on, d’altra banda, són habituals les denominacions científiques català o llengua catalana.
c) Defensa la idoneïtat de l’expressió llengua valenciana, que t ot i estar històricament documentada, fomenta la fragmentació de la llengua comuna”.
ACPV, Òmnium Cultural i OCB comparteixen la valoració de l’IIFV segons la qual “En definitiva, l’AVL reconeix la unitat de la llengua, però deixa passar l’ocasió de dir les coses pel seu nom”.
• 4r.- A més, el Dictamen inclou un element de risc innecessari, com és la proposta d’una codificació estrictament valenciana d’una llengua que es reconeix com a comuna. Una codificació innecessària –ja que la codificació existeix des de començament de segle XX, ratificada al País Valencià per les anomenades Normes de Castelló de 1932- les motivacions de la qual no entenem, i que pot significar un element de seccessionisme efectiu.
• 5è. Finalment, el Dictament de l’AVL no tindrà cap valor real si aquest pronunciament formal no va acompanyat de mesures concretes positives, com ara l’homologació dels títols emesos per la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià amb els emesos pels òrgans homòlegs dels altres territoris els parlars dels quals, segons el pronunciament de l’AVL, constitueixen una única llengua, o l’aplicació pràctica i real del conegut com a Decàleg d’Ares (llistat de 10 “Criteris d’ús del valencià” aprovat l’1 d’octubre del 2003 en la població d’Ares del Maestrat per l’actual govern autonòmic valencià però mai no aplicat).

Jordi Porta, Òmnium Cultural
Sebastià Frau, Obra Cultural Balear
Eliseu Climent, Acció Cultural del País Valencià