Gabriel Bibiloni: sobre el dictamen de l'AVL

Ja ha nascut la criatura

El part ha estat difícil, però al final la criatura –el dictamen de l’AVL– ha vingut al món. En aquest bugat de la llengua hi ha tres aspectes: la declaració de la unitat de la llengua, la qüestió onomàstica i la qüestió de l’estàndard.

Primer punt. El document resol molt bé el tema de la unitat del català, que és proclamada (ara sí) sense subterfugis. Amb això el secessionisme estricte queda malparat. Ja veurem què fan ara els del PP, que, a primera vista, sorprèn que hagin dat el vistiplau al document.

Segon punt. La qüestió onomàstica no queda ben resolta. L’acadèmia considera el nom de català com un dels noms (regionals) de la llengua al mateix nivell que el de valencià; i això no és seriós, perquè una institució que es pretén científica no pot deixar de proclamar també que, per molt que els valencians hagin dit des de sempre valencià a la seva parla, com altres catalanoparlants s’hi han referit amb altres noms locals –i això és legítim, si es vol–, català és la denominació que rep la llengua universalment en els dominis científics. I català ha de ser el nom de la llengua considerada globalment i de la llengua estandarditzada destinada als usos formals. La pretensió dels acadèmics d’introduir el gentilici valencià en la denominació de l’idioma fora de l’àmbit de la comunitat lingüística, és per a mi el punt més desafortunat del document.

Tercer punt. El tema de l’estàndard tampoc no queda ben resolt, però això ja no és culpa només de l’acadèmia. L’acadèmia l’encerta quan crida a elaborar un estàndard unitari per als usos exteriors a la comunitat lingüística, basat en formes clàssiques, etc. Però no l’encerta quan d’ençà de la seva creació fomenta la dialectalització del català del País Valencià, amb la retòrica del populisme. Però això és el que han fet també els lights barcelonins, no ho oblidàssim pas.

Crec que dels tres punts indicats –proclamació de la unitat de la llengua, nom i estàndard– el menys important és el primer. Sí, sí, tal com sona. Perquè només amb la utilització d’un nom unitari i amb la utilització d’un estàndard comú, el català serà percebut com una sola llengua pels qui el parlen. Les proclames sobre la unitat estan molt bé, però sense els altres dos elements no serveixen per a gaire cosa. L'AVL ha proclamat solemnement la unitat de la llengua catalana, una cosa que ja sabíem de feia cent cinquanta-anys, però en la qüestió del nom de la llengua –que serà el centre de la versió actual de la batalla de València– no sé si ha complicat més les coses en lloc de resoldre-les.

Gabriel Bibiloni (Universitat de les Illes Balears)
9 febrer 2005