dimecres, 29 d’abril de 2009

Abelard Saragossà: sobre el dictamen de l'AVL

El camí equilibrat de l´Acadèmia

En fer-se públic el dictamen de l´Acadèmia de la Llengua sobre l´entitat i la denominació del valencià (9-2-05), en la premsa s´han fet interpretacions que han remarcat tal o tal fragment segons quina era la ideologia particular de l´autor. Ara bé, és obvi que, si volem valorar objectivament el document, l´hem de tindre en compte tot. Ben mirat, eixa actitud també la demana la coherència (i, encara, l´honradesa). He analitzat el dictamen en un altre lloc (www.valencianisme.com), i ací em limitaré a mostrar que la institució continua treballant pel camí equilibrat que la societat valenciana necessita.

En el valencianisme unitarista, l´aportació més citada és el fet d´haver convertit en una exposició clara i precisa la perífrasi llarga sobre la naturalesa del valencià que hi ha en la Llei de Creació de l´AVL. Però, d´aportacions, n´hi han unes quantes més. Com ara, el dictamen constata que, en les lleis espanyoles, hi han dos noms per a designar la mateixa llengua (valencià i català), i possibilita que el nom valencià siga apte per a anomenar el conjunt. A la vista de factors com eixos, és comprensible que, en fer-se públic el dictamen, hi hagueren crits de sorpresa i d´alegria en els fòrums valencianistes en què la llengua és central o molt important (com ara la llista Migjorn, o «valencianisme.com»).

Realment, tenint en compte els fets dels dos mesos anteriors i considerant quin és el grau d´informació que hi ha en la societat valenciana, haurem de convindre que el dictamen és més del que podíem esperar. De fet, una persona que no destaca precisament per tindre simpaties per l´Acadèmia (ni pel valencià) com és Joan Martí (el president de la Secció Filològica de l´Institut d´Estudis Catalans) afirmava el dia 11 en un periòdic: «Reconec que no m´esperava que s´emetés el dictamen després de les intenses pressions polítiques d´Esteban González Pons i el Govern de Camps sobre l´Acadèmia. Estic satisfet amb el text: l´AVL s´ha mantingut independent davant les amenaces polítiques». També ha sigut molt positiva la valoració que ha fet l´editorial del diari Avui (11-2-05).

Com era predictible, algun polític de la dreta valenciana ha fet afirmacions públiques que no es fonamenten en el contingut del dictamen i que, per tant, són demagògiques. Lamentablement, eixa característica també apareix en declaracions de persones (i d´alguna institució pública) que es proclamen científiques i que, el dia que algun investigador les analitzarà, provocaran vergonya en la universitat.

Adés, he esmentat aportacions que són desfavorables als qui tenen sentiments viscerals contra l´unitarisme. Però el dictamen també conté recomanacions que provocaran reaccions negatives entre els qui tenen sentiments viscerals contra el particularisme. I és que, des del començament fins al final, l´Acadèmia manifesta una voluntat ferma d´evitar els extrems. Així, en afirmar la unitat lingüística els acadèmics ens recorden que la modalitat valenciana té «la mateixa jerarquia i dignitat» que les altres parts del sistema lingüístic, cosa que exclou que en la llengua culta hi hagen prejudicis contra paraules valencianes populars i perfectes, com ara avant o el pronom u. Diguem-ho en forma d´eslògan: ni unitat sense particularitats, ni particularitats sense unitat. Un altre exemple: l´Acadèmia fa una exposició que comporta que els bens culturals que compartim amb les Illes Balears i amb Catalunya no han d´enterbolir l´objectiu fonamental, que no pot ser altre que treballar per la identificació dels valencians amb nosaltres mateixos com a poble.

Podem dir, per tant, que la institució normativa avança pel camí que més pot ajudar al valencià a recuperar ús social: lliurar-lo d´uns enfrontaments que, ultra ser del tot antagònics, supediten el valencià als interessos particulars del bipartidisme espanyol. En realitat, l´esperit que batega en el dictamen de l´Acadèmia és el mateix que apareix en Sanchis Guarner o en Josep Giner, el qual en els darrers anys han recuperat sectors ben importants del valencianisme polític (tant en la part unitarista com en la particularista).

Com és sabut, la petició inicial que la llengua s´anomene valencià-català fora del domini lingüístic, s´ha canviat pel requeriment que eixa qüestió la solucionen els governs autònoms implicats. La proposta final (que és la que feia el manifest de «valencianisme.com» sobre el nom de la llengua en les lleis) diria que té un fonament clar. La manera oficial d´anomenar un idioma és un símbol tan potent, que eixa decisió no es pot prendre prescindint de la màxima institució democràtica d´un poble. Recordem que una qüestió molt menys important (una reforma ortogràfica de tercera fila per a l´alemany) no es va aplicar mentres no va ser aprovada pels parlaments d´Alemanya, d´Àustria, de Suïssa i de tots els lànders d´Alemanya.

A la vista de les característiques anteriors, conclouria que hem d´agrair als acadèmics el dictamen equilibrat que han elaborat, a pesar de la pressió enorme que han hagut d´aguantar durant dos mesos. També cal destacar la deferència de l´acadèmic que se´n va eixir de la sala a fi que el dictamen fora aprovat per unanimitat. Finalment, és de justícia remarcar l´esforç que han fet dos sectors: el que prové del particularisme (que ha acceptat la unitat lingüística i el fet de compartir bens culturals) i l´universitari (que ha reconegut la importància de tres factors valencians: el nom de la llengua, les particularitats lingüístiques i la consciència de poble).

Ara cal esperar que, els uns i els altres, seran conseqüents amb el dictamen que han firmat. Per a aconseguir que l´Acadèmia siga reconeguda, acceptada i estimada són necessàries diverses condicions, una de les quals és que els seus membres siguen els primers que practiquen i divulguen les seues pròpies decisions, tant si es tracta del model lingüístic com si són acords onomàstics o culturals. Pel que fa a la societat civil valenciana, hem d´esperar que tindrem prou formació per a centrar-nos en el tema de l´ús social del valencià i ignorar la guerra d´essències i de símbols que seguiran proposant-nos des dels extrems.

Abelard Saragossà (Universitat de València)
Levante-El Mercantil Valenciano 16 febrer 2005