dimecres, 29 d’abril de 2009

L’Institut d’Estudis Baleàrics

per Llorenç Capellà, escriptor

Avui comença a fer camí l’Institut d’Estudis Baleàrics. El seu naixement ha estat polèmic, i no cal parlar-ne més. El govern de les Illes Balears abandona el Ramon Llull amb el pretext d’haver estat menyspreat per la Generalitat, i s’apressa a donar una dimensió nova a l’Institut, perquè pugui ésser el vehicle capaç de potenciar la presència de la literatura catalana d’autor balear a l’exterior i a l’interior de la Comunitat. Les coses es feren aviat, ja ho he dit, però amb ganes de guanyar-se la confiança dels escriptors. Immediatament després de la ruptura amb el Llull, ja va córrer la brama que Gabriel Janer Manila en presidiria la rèplica. I així ha estat. Janer Manila és un novel·lista d’èxit i un intel·lectual de prestigi, que sempre ha mantingut una actitud rigorosa en defensa de la llengua i de la cultura catalanes. El seu fitxatge, per part del govern, constituïa un èxit sense precedents.

Vull dir que el fet de posar Janer al front d’una institució pública dependent de la conselleria de Cultura, emmudia moltes veus crítiques envers la política lingüística i cultural de Francesc Fiol. Si de cas quedaven dubtes, Janer va afirmar que tenia les mans lliures per a dissenyar, a la seva manera, l’organigrama i el camp de treball de l’Institut. No cal dir que ho crec. Altrament vull pensar que Janer -coherent amb la seva trajectòria-, hauria dimitit el primer dia. Aquestes bones sensacions es confirmaren amb el fitxatge estrella de Sebastià Alzamora, com a responsable de l’àrea de promoció exterior de la literatura, i amb el d’un equip de professionals amb experiència. Avui horabaixa l’Institut es presenta en societat. Hi he estat convidat (cosa que agraesc de tot cor), però no hi aniré. Per què? Parlem-ne.

Consider que el plantejament inicial de l’Institut és vàlid, únicament si s’analitza fora de context. Quan se’l situa a l’àmbit lingüístic, cultural i polític en el qual neix, la seva presència no és més que un enorme contrasentit. La literatura catalana s’ha de presentar a l’estranger a través del Llull. I si el Llull no serveix, s’ha de crear un organisme que permeti canalitzar la divulgació de l’obra d’autor català sense reparar si és nascut a Alcoi o a Sa Pobla.

El fet de promoure la literatura catalana feta a les Illes Balears, o per escriptors nascuts a les Illes Balears, no és admissible ni partint del supòsit que aquesta fos l’única via que ens deixen lliure, als escriptors. Els possibilismes són vàlids en política i en economia. Tocant a llengua i cultura, no tenen sentit. La llengua i la literatura són part de l’expressió més genuïna d’un poble, no admeten especulacions. Si s’hi especula, com fa el conseller Fiol amb l’ensenyança, és perquè nosaltres, els catalans, fem part d’un poble esquarterat i sotmès. Ho sabem des de sempre. Tanmateix, aquesta circumstància esdevé molt més lacerant quan el poder cau en mans d’un Jaume Matas, partidari d’aplicar polítiques clarament agressives contra tot allò que significa patrimoni i personalitat cultural.

Matas, amb Aznar a Madrid, era un partidari fervent de valencianitzar les Illes Balears. Zaplana és el seu assessor més influent, no és cap secret. Més endavant, el contratemps electoral dels conservadors a les eleccions estatals el va fer canviar d’estratègia. D’idees, no. Aleshores, si Matas pensa com pensa i pensa malament, on hem d’encabir l’Institut per fer-ne una lectura positiva? Difícilment pot promoure la literatura que es fa en aquesta part del país, si la llengua catalana és sistemàticament maltractada des del mateix govern.

No podem desvincular l’Institut de les maniobres de Fiol, Rodríguez o Estaràs, encaminades a rebaixar la presencia social de la llengua catalana. Tampoc no el podem desvincular de la supressió de la JAC, de la l’ocupació de la freqüència dels canals catalans per part d’IB3, de la convocatòria bilingüe dels Ciutat de Palma o de l’exclusió de l’OCB dels consells consultius de la Comissió Consultiva d’Avaluació del Català i del mateix Institut d’Estudis Baleàrics. D’altra banda, i pel que fa a l’Institut, veig amb sorpresa que l’AELC -l’única associació representativa dels interessos dels escriptors- també ha estat exclosa. Tot plegat em fa pensar que l’Institut neix amb molts d’interrogants, amb independència que sigui una eina útil per a alguns escriptors o per als escriptors en general.

Més partit, no hi ha dubte, en traurà el govern, que guanya imatge amb el foment (aparent) de la literatura catalana, mentre promou l’empobriment de l’ús social del català. Per això no acudiré anit a la presentació de l’Institut. Tanmateix, desig tota la sort del món a Gabriel Janer i als professionals que se n’han fet càrrec. Res no em satisfaria més que haver de reconèixer que jo anava equivocat. En sortiríem tots guanyant. Seria senyal que el govern Matas -amb el senyor Matas al capdavant- hauria canviat de criteri.

(Diari de Balears 30 setembre 2004)