La crisi econòmica resitua Madrid i Barcelona

per Jaume Vallès Aroca

La penúria econòmica posarà a prova les estratègies contraposades que han liderat les dues grans àrees urbanes de l’Estat. Un punt de partida suggeridor: la capital espanyola ha sigut en aquest temps de festa el vaixell insígnia de la fúria neoliberal; Barcelona, l’abanderada de la tracció socialdemòcrata de voltatge baix. Ara, acabada l’eufòria, caldrà veure qui supera més bé la ressaca.

El desenvolupament exuberant de la capital de l’Estat desemboca en la recessió amb un deute municipal de 6.300 milions d’euros. A cada madrileny li toquen 2.020 euros. Tal és el calibre del forat, que l’alcalde de Madrid ha anunciat [...] que el municipi ajorna la construcció d’uns 40 equipaments disseminats per tota la ciutat amb el fi de retallar despeses. Amb aquesta mesura, que afecta escoles infantils, centres d’educació musical o poliesportius, l’Ajuntament preveu estalviar aquest any uns 390 milions d’euros, poc més del 3,8% del pressupost del consistori. [...]

«Eh, compte, que Barcelona torna!» Llegiu la frase amb l’entusiasme amb què va ser pronunciada per l’alcalde de Barcelona [...] en una xerrada de cafè recent. Està convençut que la capital catalana es capbussa en la crisi en una posició de més fortalesa relativa, arrelada en la solidesa de l’economia productiva catalana.

Objectivament, Barcelona ha flirtejat menys amb el totxo que Madrid aquests anys al capdamunt del trampolí de l’abundor. «No hi haurà retallades ni en els plans d’inversions ni en els programes socials. Almenys el 2009. Ja veurem què farem el 2010, però ara com ara podem seguir al mateix ritme», assegura el regidor d’Hisenda de Barcelona [...].

La liquidació a mes de juliol dels impostos de construcció i de patrimoni donen idea del que s’acosta: el de construcció ha caigut un 20%; l’altre, un 6%. [...] Però és veritat que l’abultat deute de Madrid i l’anunci de renunciar al seu programa d’inversions han regalat als gestors de Barcelona la primera oportunitat en anys per defensar la seva fórmula del receptari socialdemòcrata europeu: molta política social, urbanisme de proximitat i, después del Fòrum, poques, molt poques aventures. De fet, cap ni una. Barcelona sembla que s’ha instal·lat en el comerç i el turisme. La indústria, concentrada quasi en exclusiva a la Zona Franca i el port, genera el 10% de la riquesa de la ciutat. El sector terciari hi ha esdevingut el principal motor de l’economia.

A principi d’aquest decenni, l’exalcalde Joan Clos encara prometia una nova reindustrialització de la ciutat basada en l’economia del coneixement. Els actuals gestors de la ciutat ja admeten que la indústria avançada donarà menjar a alguns barcelonesos, però no a tots.

El turisme, el tauló al qual es va agafar la ciutat davant el defalliment del sector industrial, va ser alguna cosa més que una solució de conjuntura, admeten a la plaça Sant Jaume.

El 99% de les empreses de Barcelona són ara per ara petites i mitjanes companyies. La capital catalana ingressa cada any cap a 75 milions en concepte d’impost d’activitats econòmiques (IAE) de les empreses radicades a la ciutat que facturen més d’un milió d’euros. Madrid percep pel mateix impost 114 milions. Explicacions: Madrid es beneficia de l’anomenat efecte seu de les grans corporacions que donen llustre a la ciutat. Però és indubtable que, comparativament, el volum recaptat per la capital catalana diu molt de la fermesa de l’economia de petita escala que ha estat defensant els darrers anys.

El 98% de l’oferta comercial de Barcelona correspon a petits negocis escampats pels divuit corredors comercials de la ciutat. En contrapartida, Madrid lidera el nombre de metres quadrats de grans superfícies per habitant. Si la mitjana espanyola se situa en 261 metros quadrats per mil habitants, Madrid supera els 441. En paral·lel, el municipi i la comunitat han desenvolupat una política deliberadament afavoridora de la concentració comercial. Abans de l’estiu va donar llum verda a la liberalització horària. El centre de Madrid és ja avui un gran centre comercial cada dia de la setmana i gairebé a tota hora. Només els comerçs regits per immigrants semblen disposats a suportar la dura competència de les grans superfícies.

Tornem amb la ciutat d’escala humana. Mentre Madrid ha gastat una mica més de 2.000 milions en l’autovia urbana més espectacular d’Europa, la M-30, en el recorregut sud-oest de la capital, Barcelona deixa d’ingressar deu milions d’euros l’any per la seva política de restricció del trànsit privat a la ciutat. Al capdavall, dos models.

És molt probable que hi hagi un retorn de Barcelona, com vaticina l’alcalde [...]. No és debades que la seva agenda, en aquesta mateixa legislatura, és plena d’inauguracions de grans obres per les quals van lluitar els seus antecessors des de fa moltíssim temps: el TGV cap a França, l’ampliació de l’aeroport, el port, l’extensió del metro... [...]

(Extracte del reportatge publicat a La Vanguardia, 7 octubre 2008)