Per què Hannah Arendt?

En el centenari de Hanna Arendt (1906-1975)

per Idith Zertal


Hi ha moltes maneres de llegir la història del segle XX, però no n’hi ha cap de fer-ho sense llegir Hannah Arendt. I doncs, es pot aplicar a Arendt allò que deia Heinrich Heine de Spinoza, que tota l’obra posterior de la filosofia s’havia fet a través de les lents que ell havia polit. En realitat, Hannah Arendt proporciona les lents i els conceptes necessaris per a examinar i comprendre un segle que ha combinat el progrés i la grandesa de la humanitat amb totes les seves atrocitats i amb la negació total i absoluta de l’home mateix, de la seva humanitat i de la seva vida. Com molts de la seva generació, Arendt va patir en la carn pròpia els grans traumes del segle: les dues guerres mundials, l’Holocaust, els règims totalitaris, les revolucions fallides, la guerra freda, el postcolonialisme. Tanmateix, a diferència de molts dels seus col·legues, el pensament d’ella es va veure profundament afectat i emmotllat per aquests esdeveniments, i es pot dir que Arendt omple el buit creat pels milers de pàgines de teoria política escrites el segle XX sobre justícia i ètica que no esmenten gens ni mica Auschwitz i que fan com si els complexos esdeveniments que el van precedir i hi van menar no haguessin passat mai.

Hannah Arendt, nascuda el 1906 en el si d’una família jueva alemanya assimilada, va rebre una formació filosòfica en la millor tradició de la filosofia germana posterior a la Primera Guerra Mundial, en institucions selectes i amb els mestres més brillants. Tanmateix, va decidir no convertir-se en una filòsofa professional dedicada a crear un pensament contemplatiu desconnectat dels esdeveniments històrics i de la vida diària i els actes de les persones. O sigui, no creia en la figura mítica del filòsof o el pensador professional que s’aïlla del món. Va activar el seu pensament dins la història implicant-hi fonament la seva vida personal i mantenint sempre una interacció constant amb els altres, entre el seu pensament i el dels altres. A més, va dirigir el seu pensament al tema de la vida mateixa, de la vida tal com s’experimenta cada dia i també com a concepte filosòfic, de tal manera que aquesta qüestió va adquirir forma, va cristal·litzar al llarg de la seva obra i va esdevenir el criteri principal i obligatori de la seva anàlisi i judici de les estructures polítiques.

Segons l’opinió seva, el tret més espantós i la principal innovació dels règims totalitaris de la primera meitat del segle XX va ser el nihilisme absolut, la manera com es convertien en supèrflues unes vides humanes úniques i insubstituïbles, que eren marcades per a l’aniquilació, sense ni tan sols una consideració utilitària, sense cap propòsit lògic. La Primera Guerra Mundial, va escriure Arendt, va crear un nombre sense precedents de minories desproveïdes de drets i innombrables refugiats apàtrides, el destí dels quals posava en qüestió el concepte modern de drets humans, i que van ser els precursors de les persones designades més tard com a supèrflues i destinades a l’extermini sistemàtic. «La paradoxa implicada en la pèrdua dels drets humans», va escriure, «és que aquesta pèrdua coincideix amb l’instant en què una persona esdevé un ésser humà en general –sense professió, sense nacionalitat, sense opinió, sense cap feta amb la qual identificar-se i especificar-se–, una persona diferent en general, que representa exclusivament la pròpia individualitat absolutament única, que, privada d’expressió i de possibilitats d’acció dins un món comú, perd tot el significat» (Els orígens del totalitarisme). No són pas les catàstrofes de l’exterior ni els bàrbars ad portas els que posen en perill la civilització, afegia, sinó les barbàries de l’interior, creades per la pròpia civilització.

En no ser de dretes ni d’esquerres, Arendt no es va identificar amb cap moviment o partit polític específic; tampoc es va identificar amb cap corrent ideològic ni amb cap gran causa particular. De tota manera, tot i ser una intel·lectual lliure, també va ser una intel·lectual profundament compromesa, perquè va dedicar tota la seva tasca filosòfica a temes d’urgència, a les qüestions de la guerra i la pau, la llibertat, la justícia i els drets humans; i va formar part de l’àmplia cultura de debat i polèmica del seu temps. Va fer totes dues coses com a professora en les principals universitats dels EUA, el país que li va concedir la ciutadania l’any 1951, com a escriptora per a diversos diaris i revistes, i també com a conferenciant sol·licitada dins i fora del món acadèmic. L’escriptora estatunidenca Mary McCarthy va dir al costat de la tomba d’Arendt, el desembre del 1975, que «el pensament era, per a ella, una mena de tasca de gestió i administració, una humanització de la jungla de l’experiència: construir cases, recórrer senderes i camins, embassar rius, plantar paravents. La tasca que va recaure sobre ella, per tal com tenia un intel·lecte excepcionalment dotat i representant de les generacions entre les quals havia viscut, va ser la d’aplicar el pensament de manera sistemàtica a totes i cadascuna de les experiències característiques de l’època.»

Totes les seves obres històriques i filosòfiques, començant pels assaigs sobre el judaisme, el sionisme i la tradició oculta jueva escrits en la dècada de 1930 i 1940, passant pels seus llibres Els orígens del totalitarisme (1951), La condició humana (1958) i Sobre la revolució (1963), i és clar, el seu llibre sobre el judici d’Eichmann, Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal, van ser obres tan úniques, tan innovadores i tan avançades al seu temps –i no pas menys tan subversives i pertorbadores– que alhora que proposaven perspectives i visions noves i suscitaven seguidors i admiradors, també van generar enorme controvèrsia i xivarri. Hannah Arendt va ser una «teòrica dels principis», com va dir Margaret Canovan; tanmateix, va ser també una dona dels nous gènesis, de la renovació constant, a la qual no espantava començar cada dia de nou, viure, rumiar, actuar, estimar, crear el món i a ella mateixa de la seva manera, interpretar aquest món, comprendre’l, dotar-lo de significat i constituir-hi i interpretar-s’hi ella mateixa. Cadascun dels seus llibres va constituir un avenç pioner en pensament i estil que va modificar el seu entorn i el seu temps. Per mitjà del pensament, deia Arendt, cerquem el significat de les coses amb el fi de fer el món menys aliè, amb el fi de domesticar el món i trobar-hi un lloc. En una conferència que va dictar el 1965 a la Universitat New School de Nova York, va afirmar: «Rumiar i recordar... és la manera humana de plantar arrels, de fer-nos un lloc en aquest món al qual tots arribem com a estrangers.» I l’acte de rumiar era per a ella infinit, un procés interminable en què cada nou dia soscava l’ordre que nosaltres mateixos hem creat amb el nostre pensament.

Potser pel fet de ser ella mateixa una refugiada, arrencada de la seva terra i la seva llengua natal, algú que va viure gairebé vint anys sense ciutadania ni drets humans naturals bàsics, que va experimentar personalment el nazisme, la detenció i l’interrogatori de la Gestapo, un camp de concentració a França, que durant molts anys va viure al caire de l’abisme o entre la necessitat de protecció i l’amenaça, Arendt va ser capaç de crear les noves eines necessàries per a desxifrar les atrocitats del segle XX. Els fenòmens completament nous d’una matança sistemàtica d’éssers humans –primer per mitjans legals i socials, després destruint-ne la personalitat i la humanitat i per acabar amb l’extermini industrial a les fàbriques de cadàvers creades pels règims totalitaris– requerien sens dubte noves eines perceptives i cognitives, i també la creació d’un llenguatge fins llavors desconegut. Ja ho havia fet en el seu radical i ambiciós llibre Els orígens del totalitarisme. L’audàcia que havia de tenir una jueva d’origen alemany per a publicar als EUA del començament del maccarthisme –en una llengua que no era la seva llengua materna– un llibre tan innovador i agosarat supera el que es pot concebre. Així llançava ella els seus llibres al desconegut, com fent un salt en la foscúria, amb plena i alhora humil confiança en les seves capacitats intel·lectuals, en les vides autònomes que les criatures del seu pensament adquiririen al món. «Cada cop que escrius una cosa i la llences al món, tothom és lliure de fer amb allò el que li plagui. De tu depèn a partir d’aquest moment intentar aprendre del que fan els altres amb allò que has escrit», deia.

Els seus crítics van afirmar que no era, en essència, cap teòrica. Tanmateix, ella va romandre conscientment allunyada de les grans teories globals capaces d’explicar-ho tot sense contacte amb els fenòmens. Mitjançant l’acte de rumiar, que va aplicar a tot, als afers del món i a les qüestions del cor, Arendt va estendre un pont entre l’experiència de la vida i la contemplació i la teorització sobre ella. L’essència d’aquest tipus de pensament va ser la seva capacitat de donar una imatge en alta resolució del món, despullar-lo dels tòpics i supersticions, pelar-lo del sentimentalisme, de l’estèril embolcall de la teoria. De manera concomitant, també va rebutjar atribuir un significat històric mundial a qualsevol moviment o causa, i va avorrir les grans ideologies messiàniques que prometien la redempció total però portaven una destrucció atroç. Arendt va oferir una teoria política sense consol, sense redempció i sense les garanties que afirmaven aportar les ideologies modernes, de dretes o d’esquerres. La seva filosofia política no va presentar fórmules per a l’acció recolzades per arguments teòrics. Ni va intentar dissenyar una nova Atenes, com pensaven molts dels seus lectors. Tanmateix, i malgrat la seva desaprovació dels principals agents de la política moderna –partits polítics i estats nació plens de burocràcia–, mai no va renunciar a la política com a pràctica per canviar els afers públics i el poder, i per influir-hi.

Va estar al costat de les formes més espontànies i anarquistes d’acció i organització política, es va mostrar fascinada per la democràcia participativa i va observar amb entusiasme els esclats d’activitat ciutadana fossin allà on fossin, tant si era la Comuna de París el 1871, les revolucions russes del 1905 i 1907, l’intent alemany de revolució socialdemòcrata del 1918-1919 o esdeveniments com l’efímera revolució hongaresa del 1956, les mobilitzacions pels drets humans, les manifestacions contra la guerra del Vietnam i les revoltes estudiantils dels anys 60. En els seus escrits va afirmar ara i adés que l’acció, l’elecció i la revolta civil i personal són sempre possibles, fins en les circumstàncies menys esperades i més impossibles. Tanmateix, va rebutjar considerar-se ella mateixa com una guru de la filosofia o la política, una subministradora de fórmules per a l’acció, i no va caure en la temptació de crear una escola de pensament ni un grup de seguidors. Cada persona era per a ella un nou principi, un nou pensament, un nou món.

Aquesta va ser també la font del seu optimisme i de la seva excepcional vitalitat personal i intel·lectual. El principal argument que va brandar contra els filòsofs polítics des de Plató fins a l’època pròpia era que no feien gens de cas de la pluralitat com a condició primordial de l’acció humana i de tota vida política, del fet que la política es duu a terme entre moltes i diverses persones. Els homes –no l’home en singular ni cap idea abstracta i platònica de l’home– habiten aquest món, i per això es veuen afectats per les pròpies accions i les de tots els altres éssers humans. El paper de la política, segons creia, consisteix a crear una esfera comuna en la qual uns éssers humans diferents, amb visions i voluntats diferents –i tot sovint oposades–, puguin actuar i parlar de manera confiada i lliure com a participants en igualtat de condicions. Malgrat les atrocitats sense precedents de l’època que li va tocar de viure, la seva fe en el món i en els afers humans procedia del fet que cada dia el món aplega persones noves i cada una és singular, única en la seva classe; i cada una, amb les noves idees i iniciatives que aporta, posseeix el poder de canviar l’ordre de les coses, de desviar el curs de la història organitzada per les accions dels seus antecessors. Els resultats d’aquesta xarxa d’interaccions infinites entre éssers humans diferents i plurals, va afirmar Arendt, són inesperades, de la mateixa manera que són inesgotables, i contenen una promesa de canvi i renovació, fins i tot en els pitjors temps de foscúria, aquells temps en què hom pensa que ja no hi ha lloc per a cap esperança.

Idith Zertal és una historiadora i assagista israeliana que treballa a l'Institut d'Estudis Jueus de la Universitat de Basilea.

Cultura/s (supl. La Vanguardia), 11 octubre 2006