dimecres, 29 d’abril de 2009

Visca els Garcia!

per Lluís-Anton Baulenas, escriptor

Aquests dies s’han publicat les estadístiques relatives als cognoms de l’Estat espanyol. Et diuen quin és el més nombrós. Són purament quantitatives. Com que a Catalunya, el primer sempre és Garcia i el segon acaba sent un Martínez o un Pérez, es generen dues actituds convergents des d’orígens molt diferents. A la del català ploramiques que hi veu la confirmació de la desaparició de la pàtria s’hi ajunta la de l’intel·lectual anticatalà que, per la mateixa raó, troba que, en el fons, el catalanisme és un invent (perquè la nació catalana ja no existeix). Podem discutir-ho tant com vulguem, però no pas amb l’excusa dels cognoms.

Si a Catalunya els cognoms catalans són minoria és precisament perquè som una nació. En primer lloc, l’origen del nostre sistema de denominacions és històricament diferent del castellà. És més dispers. En segon lloc, som una nació derrotada des del segle XVIII, precisament l’època en què es regularitza de manera més o menys definitiva l’ortografia de les grans llengües de cultura. Nosaltres, en vam quedar fora. Resultat? Desgavell gràfic dels cognoms.

Ara sumem les dues variables. On a Castella és majoritari el sistema de patronímics (Martínez, Pérez, González, etc.) a Catalunya, que també hi existeix, és menys important. Així, en l’època de formació dels cognoms, a casa nostra, en Pere fill d’Arnau era en Pere Arnau (que genera després cognoms com Arnau, Perarnau o Pernau). Però també podia ser en Pere del puig (després, Pere Puig) o en Pere del cap de la vila (després, Pere Capdevila). O sigui que en un hipotètic poble català amb dos Martínez, un Puig, un Hom, un Capdevila i un Jaumandreu, l’estadística et diria que són majoria els cognoms d’origen castellà. Fals.

A això cal afegir-hi la qüestió ortogràfica. Avui en dia, en els cognoms espanyols gairebé no hi ha divergències. Tothom ho escriu igual. Hi ha el cas de Jiménez, Giménez o Ximénez i poca cosa més. En català, per contra, un cognom molt comú com Vergers, pots trobar-lo escrit de mil maneres. Per a l’estadística, constarien com a cognoms diferents quan, per comparar-los amb els Martínez, haurien de constar com un de sol. De manera que, si en un altre poble català hipotètic hi hagués dos Martínez, un Bargés, un Bergés, un Berjés, un Vergés, un Vergers i un Barjers, l’estadística diria que el cognom majoritari tornaria a ser Martínez (cosa, tal com es demostra, falsa).

Anem pel Garcia. N’hi ha que s’inflen de felicitat en comprovar que el cognom més usual a Espanya és el mateix que a Catalunya: Garcia. Cal recordar que aquest cognom, a casa nostra, és antiquíssim. Sense anar més lluny, hi ha el poble de la Ribera d’Ebre Garcia, el castell del qual ja s’esmenta a principis del segle XII. Això dificulta la teoria d’una implantació massiva d’origen castellà. Per una altra banda, l’etimologia lliga Garcia amb el nom de l’ós en basc (hartz). Sabem que es va parlar en llengües bascoides als Pirineus catalans fins a prop de l’any 1000. No seria forassenyat, doncs, establir la hipòtesi que l’esmentat nom sorgís alhora a Catalunya, Aragó, Navarra i les zones de Castella d’influència basca. Això ens porta a posar en qüestió l’automatisme d’atribuir a Garcia l’origen castellà.
Però, atenció, encara que tots els Garcia catalans tinguessin els seus ancestres en parents castellans, aniríem a la reflexió més important: Catalunya pot estar orgullosa d’assumir totes les barreges. I pot estar orgullosa dels seus ciutadans, plenament catalans, de cognoms ben diversos. S’equivoca molt (o manipula molt) qui s’entossudeix a ficar automàticament dins el mateix sac un Sáez de Barcelona i un Sáez de Salamanca, posem per cas. Després tot són sorpreses: els rengles independentistes són avui plens de cognoms d’origen castellà. I d’aquí dos dies, n’hi haurà d’origen pakistanès.

(Avui, 2 octubre 2008)