dimecres, 29 d’abril de 2009

El rossellonès

per Pere Verdaguer

El dialecte rossellonès, també anomenat català septentrional, forma part del bloc del català oriental, és a dir, que posseeix la vocal neutra, com per exemple els parlars de Girona o Barcelona; és el que es parla a les terres annexionades per França al moment del tractat dels Pirineus i també a la part fronterera de la "província" de Girona. De fet, algunes de les isoglosses baixen més enllà d'Olot, Figueres i fins i tot Girona i l'Escala. La seva diferenciació ha estat accentuada per efectes de la separació política, en tot cas al nord de la frontera estatal, on també s'ha accentuat els darrers segles una influència occitana present tot al llarg de la història.

En el camp de la fonètica/fonologia, el rossellonès es caracteritza per un cert nombre de fets específics. N'indicarem alguns. Primer, la inexistència de l'oposició é/è (e tancada i e oberta). Una persona del Principat serà sorpresa a Perpinyà si sent per exemple la frase "En Pere menja una pera", on els mots "Pere" i "pera" s'oposen justament al nivell de la e tancada en el mot "Pere", oberta en el mot "pera". Sentirà cada vegada una e intermitja, més oberta que la de "Pere", més tancada que la de "pera". Per entendre'ns, les dues vegades les dents són separades per un través de dit quan haurien de ser més properes per pronunciar el mot "Pere".

Un segon caràcter fonètic del rossellonès és el tancament en u de la o tònica tancada. La o es pronuncia u, en català oriental, quan és àtona. Així, per exemple, en el mot "rossellonès" les dues o són àtones i el mot es pronuncia "russellunès" tant a Perpinyà com a Barcelona. Però al Rosselló els mots "pont", "font" i "Rosselló" també és pronuncien "punt", "funt" i "Russellú". Es tracta de o tòniques tancades que es tanquen més encara per esdevenir u. Les o tòniques obertes es conserven com a o, per exemple els mots "això" i "allò" s'hi pronuncien com a Barcelona. Aquest caràcter del dialecte septentrional ha suggerit a Gerard Vassalls una grafia que pot facilitar en un primer temps la lectura (però que té el greu inconvenient de tallar gràficament el dialecte del català normatiu): ell escriu un accent greu sobre les o que es conserven com a tals, tant si això coincideix amb les normes d'accentuació de l'Institut d'Estudis Catalans com si no hi coincideix.

Una tercera particularitat del rossellonès és el fet d'evitar els mots esdrúixols, que no existeixen ni en francès ni en occità. Per tal d'aconseguir-ho es val de diversos procediments. Per exemple, del simple desplaçament de l'accent, que hom fa caure al mateix lloc que en el mot francès corresponent: "música" esdevé "musica"; "sèmola", "semula"; "física", "fisica"; "època", "epoca"; "màximum", "maximum"; "mètode", "metode"; "síl·laba", "sil·laba"...

En altres mots la francesització ha estat més completa, així, en lloc de dir "pàgina" hom diu "page", en lloc de dir "fàbrica" hom diu "fabrica" (i també, cada vegada més, "usina"); "pólvora" es diu "pudre", "tómbola" es diu "tombolà", "tórtore" es diu "torterel·la", "fórmula" es diu "formule", "brúixola" es diu "bussola"... Tota una sèrie de mots que no tenien homòlegs d'origen llatí o comú en francès han desaparegut, purament i simplement: "òliba", "màrfega", "làmina", "còrpora"... "Ànima" només es diu sota la forma diminutiva "animeta" (Esteve Caseponce).

El desplaçament d'accent també afecta mots plans quan hi ha una diferència amb l'accentuació francesa. És el cas dels nombrosos mots acabats en "ile" o "ique" en francès, que porten l'accent tònic sobre la i. Per exemple, "fàcil" ha esdevingut "facil·le" (en francès "facile"); "difícil" ha esdevingut "dificil·le"; "útil", "util·le"; "dèbil", "debil·le"; "simpàtic", "simpatique"; "còmic", "comique"; "antisèptic", "antiseptique"; "sintètic", "sintetique"; "dramàtic", "dramatique"; "hipotètic", "hipotetique"; "científic", "cientifique"... La imitació del francès ha transformat "àrab" en "arabe", "àcid" en "acide", "herbívor" en "herbivore", "inèdit" en "inedit", "estómac" en "estomac".

Les terminacions ia, on les vocals pertanyen a dues síl·labes diferents, es redueixen a i en els mots rossellonesos. Per exemple, "història" esdevé "histori", "ràbia", "rabi"; "bèstia", "besti", etc. Hom podria interpretar-ho com una forma d'evitar les paraules esdrúixoles ja que els mots "història", "ràbia" i "bèstia" són esdrúixols en català normatiu mentre que esdevenen plans en rossellonès sota la forma "histori", "rabi", "besti". Aquest tret també es troba a les Illes.

(Font: Arrels)