dimecres, 22 d’abril de 2009

«La cosa aquesta de Spanair»

Ramon Aymerich va escriure l’altre dia la peça que reprodueixo a sota. Abans, però, una mica d’informació prèvia: la companyia aèria d’origen espanyol Spanair –el nom ja ho diu tot– darrerament estava controlada per la danesa SAS, però l’estat espanyol i la seva companyia «de bandera» Iberia, ara en mans d’amics fidels del govern de Madrid, hi tenien una opció preferent de compra i havien dit que la utilitzarien. Però SAS volia tancar l’empresa si no la hi compraven de seguida i el procés de compro - no compro s’eternitzava. Spanair s’anava morint d’inanició per manca d’inversions i fins i tot de l’adequada política de manteniment, sense que ni Madrid ni Iberia ni ningú altre dels que podien intervenir-hi fessin res per impedir-ho, tot i les promeses segons les quals amb Spanair es competiria internacionalment des de Barcelona –cal no descartar, és clar, la possibilitat que els obstacles vinguessin del fet d’haver promès justament això. Llavors, un grup d’empresaris catalans, amb el suport sobretot moral de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, recullen diners, avals i préstecs, s’endeuten fins a les orelles i decideixen rescatar l’empresa en el darrer moment, per mirar de convertir-la en una mena de «companyia de bandera» de l’aeroport de Barcelona. De seguida, Iberia i determinats poders fàctics, mediàtics i econòmics de Madrid, que vol dir Espanya, es queixen de la participació pública en l’operació. Increïble però veritat: Espanya que clama pels ajuts públics a empreses privades... quan són catalanes o sembla que vulguin fer un servei específic a Catalunya.

I en aquest punt se situa l’article d’Aymerich:

Avui, quan llengües i territoris ja no coincideixen i les migracions modifiquen de manera permanent el paisatge humà, quan la mobilitat del capital fa que la gent se senti més vulnerable, poques coses recorden a quin país pertany cadascú. Entre aquestes poques coses hi ha les banderes, les seleccions de futbol i, una mica menys, les línies aèries. Durant el segle XX, tenir línia de bandera va ser signe de riquesa i poder per a un país. Després va arribar la liberalització. I les línies de baix cost, que es mouen en terra de ningú. Però així i tot, les aerolínies encara desvetllen sentiments extrems. La prova és Spanair: mai un projecte havia aixecat tantes (i tan infundades) sospites ni havia desvetllat tants (i tan absurds) recels.

Les motivacions semblen clares. En un moment que les grans ciutats passen per damunt de nacions i estats com a subjectes d’inversions empresarials, heus ací una gran aglomeració, Barcelona i tot el que l’envolta, que veu com s’esvaeix el seu potencial de connexió internacional perquè una aerolínia privada (Iberia) decideix que el futur de l’aeroport del Prat ha de subordinar-se al de Madrid. I perquè el gestor aeroportuari de Barcelona no es deu tant a la viabilitat de les pròpies instal·lacions com a un organisme superior i estatal. Llunyà.

El que ve després ja és conegut. Per què no comprar una aerolínia que tingui com a base Barcelona? Però qui? Les institucions financeres, no. A diferència de Madrid –on la comunitat utilitza la seua caixa d’estalvis per a apuntalar Iberia i Barajas– les entitats se’n desentenen. La burgesia local, tampoc: perquè l’entorn financer és pèssim, perquè destacats membres d’aquest col·lectiu s’han cremat en projectes semblants, perquè el projecte dóna una visibilitat i comporta un risc que no volen assumir o simplement perquè no, perquè no ho veuen. Qui acudeix a la crida? Una coalició de gestors que es mouen amb habilitat entre el món privat i el públic; un grup d’empresaris-gestors menys pudorosos i amb una mica més d’ambició que les generacions anteriors, i grups directament afectats, com els hotelers. I per postres, un president que teoritza sobre la gestió empresarial aplicada al futbol.

És una combinació heterodoxa? Sí, però per a això hi ha la història, per a canviar-la. I fins i tot és possible que la fórmula s’obri camí. Que hi ha els poders públics darrere? Poc, però hi són. Els aeroports són poder i seria un error gravíssim que no s’haguessin mogut per salvar la causa de l’aeroport. Però d’aquí a dir que es malbaraten diners públics hi ha molta distància. Amb prou feines supera el 3% del capital compromès. Pot acabar malament l’operació? Per descomptat, no hi ha res segur en aquesta vida tret de la mort. És objectable el moment de la compra? És clar. Però imagini’s de què parlaríem ara si no s’hagués comprat Spanair.

(Ramon Aymerich, periodista, La Vanguardia 18 abril 2009)


És important que missatges d’aquest estil, sense complexos, vagin apareixent a La Vanguardia. Perquè és decisiu per al nostre futur que la gent que llegeix La Vanguardia des de tota la vida i que sempre mirava cap a Madrid pensant-se que allà anaven de bona fe descobreixin, ni que sigui de mica en mica i amb comptagotes, la realitat dels fets: Madrid no estima Catalunya i a Madrid no li interessa gens que Barcelona pugui competir amb la capital espanyola en cap àmbit internacional d’abast estratègic. Per a molta gent poderosa, sens dubte, això és una veritat dura, difícil de pair, però es va imposant de manera incontrovertible a mesura que transcorre el temps i passen coses. A poc a poc van lligant caps.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)