Jo no recordo res de similar en tota la història recent de Catalunya, amb tanta unanimitat física i gràfica dels poders fàctics catalans –catalans que se senten espanyols, la majoria, i potser també la majoria amb interessos només econòmics, però que despús-ahir van exercir de catalans. Una cosa semblant en l’àmbit politicopartidista va ser tal volta la foto del Parlament del 30 de setembre del 2005, però allà només hi havia polítics i a més hi faltava el PP –aquella foto representava «només» un 90% de la societat. Abans-d’ahir la «sensibilitat PP» hi era molt clarament representada –si a La Moncloa hi hagués ara el senyor Aznar I, o el II, potser alguns que eren despús-ahir al IESE tampoc no haurien volgut fer-se la foto, però com que a La Moncloa hi ha ara els socialistes, benvingudes les fotos a la contra, ni que sigui amb els perversos nacionalistes. O sigui, despús-ahir hi havia tothom, i tothom vol dir tothom.
Ahir vaig mirar la premsa de Madrid, la premsa que diu que és «nacional». L’acte del IESE no apareixia a les pàgines «nacionals» dels diaris que vaig mirar-me. Només, com a màxim, a les pàgines «de desconnexió» –i en alguns diaris no vaig saber trobar-ne ni un breu. No vaig mirar els telenotícies espanyols d’abans-d’ahir, però m’imagino que si la cosa va sortir devia ser igual com en aquests diaris, potser arraconada com una nosa molestosa de províncies –a les webs d’Antena 3 i Tele 5 ahir tampoc no hi vaig saber trobar la informació. No fos cas que als habitants de la «nació única» els arribés una notícia que posa en qüestió, si més no una mica, que els catalans siguem sempre i en tot lloc un poble mesell.
Despús-ahir va passar un fet important a Barcelona, la capital de Catalunya, i em penso que pot ser un punt d’inflexió. Si d’això en surt alguna cosa i tota aquesta gent «catalana» que mana tant ací s’adona que units podem avançar en una línia diferent de la que ens marca Madrid des de fa segles, potser pot canviar alguna cosa. És clar que el més important és que algú de Madrid hagi pres nota de la bellugadissa i hi faci alguna cosa. Perquè si no, els nostres cappares tornaran al «anar fent», i al «aquí caic i allà m’aixeco» de tota la vida durant un parell de generacions més.
* * *
(Sobre l’afer Bolaño-Barbeta, que algú em demana què en penso, haig de dir que no en penso res. No en penso res perquè no en conec el context, tot i que me l’imagino. O sigui, no n’estic escandalitzat. La tasca dels periodistes, sobretot els de política i economia, és una feina d’estar ficats dins el fang fins al coll, mirant de treure notícies d’on no n’hi ha i declaracions off the record i escletxes d’informació i aparences de divisió d’opinions entre els polítics i els partits i les coalicions. No els critico: és un fet, funciona així. I si s’acaba una relació estranya d’aquestes, d’interessos mutus entre el periodista i l’informador oficial, llavors passa el que passa en qualsevol trencament professional o sentimental o comercial que potser fins llavors era idíl·lic: que hi ha crits i amenaces i paraules sobreres i moltes coses més, però és absurd treure conclusions a partir d’aquest darrer fet, del moment del trencament. Cal conèixer el context, i com que el context ni el sabem ni segurament no el sabrem mai... Ui, si ara llegeix això algú de La Vanguardia o de CiU o del PP, quin escàndol... farisaic. Els del tripartit que ho llegiu, no vull feina, eh?, que ja en tinc prou i de sobres.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
