dimecres, 14 de març de 2007

Mullar-se (i 2)

Dels periodistes i col·laboradors que escriuen a El País, m’agrada més o menys com escriuen Juan José Millás i Elvira Lindo, com m’agraden força els articles del diumenge d’Antoni Martínez, i també els d’Empar Moliner a les pàgines suposadament catalanes. Tampoc no em perdo la col·laboració setmanal que hi fa Joan B. Culla i les cròniques del País Valencià de Francesc de P. Burguera.

Dels primers, Millás i Lindo, m’agrada com escriuen excepte quan parlen d’Espanya, perquè són d’aquells espanyols imperialistes que no saben que ho són i que, per tant, consideren que la llengua espanyola i els costums castellans són els que han de prevaldre, naturalment, a tot Espanya, i posar això en discussió és ser nacionalista i provincià. Però quan no parlen d’aquestes coses –malauradament se’ls escapa sovint alguna atzagaiada, perquè quan ets nacionalista ho ets les 24 hores del dia, sobretot si no ho saps i, per tant, no fas res per evitar que es noti–, m’agrada el que escriuen i com escriuen. Tenen gràcia. I crec que són útils per entendre d’alguna manera com són els espanyols, que cada cop són més entenedors a mesura que passa el temps i et vas traient del damunt els engavanyaments que et feien pensar que només podíem ser nacionalistes els perifèrics.

Tot això ve a tomb d’un article recent de Juanjo Millás sobre el tema de «mullar-se» que em va agradar força, perquè és una cosa de la qual hem parlat a casa sovint quan comentem el temps que diu el diari que farà l’endemà. Us el reprodueixo gairebé íntegre:

«De les expressions relacionades amb el pronòstic del temps, potser la més neutral sigui aquella que diu “cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions”. Cal tenir molt de cap per mullar-se tan poc. Si un trobés una fórmula semblant per moure’s per la vida, seria acceptat a tots els col·legis professionals, a tots els partits polítics, a tots els cenacles. I hi ha gent que ho aconsegueix. Hi ha persones a les quals els demanen si creuen en Déu i responen que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, cosa que agrada igual a totes les confessions religioses. I si es tracta d’opinar sobre l’actualitat, disposem d’un exèrcit de contribuents partidaris del cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.

»Parlem de religió o de política per no parlar de la crítica d’art, de les cèl·lules mare o del dinitrotoluè. Penso en una vida així, en una vida de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, una vida en què els gustos propis o les idees personals estiguessin sempre a recer del paraigua plegable. És possible que, malgrat la radicalització aparent de la vida política espanyola, on de debò estiguem instal·lats sigui en una situació ideològica de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. Això és el que ensenyen ara com ara les enquestes, en què les diferències entre els partits [Millás vol dir “els dos partits”, és clar] romanen estables. Hi ha tertúlies radiofòniques que escupen Goma 2 cada matí, que conviden a fer-se guerrillers, però quan na demoscòpia truca a la porta, els oients responen que sí, que bé, que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.

»Aquesta troballa verbal és una variant del “Si surt amb barba, sant Abdó; i si no, la Puríssima Concepció”, pel significat del qual em demanava fa poc el fill d’un veí. Quan li ho vaig explicar, li va semblar estrany que un escultor confiés en exclusiva a la barba la identitat sexual de les estàtues que feia, de manera que va intentar extraure’m una informació sobre la vida que a mi no em corresponia donar-li. Vaig dubtar uns instants. Després, li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir: “Amic, creu-me, cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. (Juan José Millás, El País 16 febrer 2007).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)