dissabte, 31 de març de 2007

El testimoni de la Maria A.

Em va deixar molt impressionat trobar-me fa unes setmanes al Magazine que es reparteix els diumenges amb diversos diaris, dins un reportatge sobre «Joves extraordinaris», el testimoni de la Maria A. Ella i jo –i uns quants més– sabem per què és tan corprenedora la trajectòria i el conjunt de decisions que ha anat prenent, a partir d’un dia que va tenir una aventura...

Us faig un extracte del que deia la revista: «Juny del 2001. Tenia 20 anys, acabava segon de dret, la vida em somreia, tenia amics, un xicot, una família fantàstica..., i una vesprada m’assabento que estic embarassada. El problema més gran era el que podia pensar la família, on tothom em tenia tan ben considerada. [...]

»Mai no m’havia plantejat quedar-me embarassada, però molt menys la possibilitat d’avortar. No hi havia cap altre camí que tirar endavant, així que els meus plans van quedar barrats. Volia començar una altra carrera i m’havien adjudicat una beca per anar a Lisboa amb un programa Erasmus. Ja no podria fer-ho. Però em vaig prometre que acabaria dret. Era típic sentir casos de noies que havien deixat d’estudiar en quedar-se prenys i no volia que em passés a mi.

»Per fi, després de cinc anys de maternitat i de dubtes, de ganes de tirar la tovallola i de lluita contínua, que no hauria resistit si no hagués estat pels pares, per la família i pels millors amics, el mes de setembre passat em vaig llicenciar. He assolit un dels objectius més costosos. Als ulls de qualsevol pot semblar una niciesa perquè hi ha milers de llicenciats i pares i mares que combinen feina, família i estudis. Però haver-ho fet portant una casa, una filla i unes quantes feines alhora per poder arribar a fi de mes fa que em senti una persona lluitadora.

»Per a mí no ha estat fàcil. Quan vius en un quart pis sense ascensor, sense banyera, sense calefacció i amb un sostre que cau a trossos i el lloguer puja cada dia més i no hi ha ni la possibilitat més remota d’anar-se’n a un de més ampli perquè no ho podria pagar amb els meus sous ridículs, no trobes precisament que la vida sigui un camí de roses. També et desanimes quan en cercar feina has de mirar l’horari perquè no pots deixar la tasca més important, que és fer de mare, o quan has de comptar sempre els diners cèntim a cèntim per poder arribar a totes les despeses.

»Tot amb tot, sóc la mare més feliç del món. Quan vaig a buscar la Q. a l’escola i se’m llença als braços, o s’aixeca al matí i em diu que m’estima, o ara, que em demana d’on surt l’aigua del lavabo, no puc veure res de negatiu en les decisions preses. La meva vida no és com la de la majoria de les noies de 26 anys. Ahir, que era divendres, me’n vaig anar a dormir a les 11 de la nit, però aquest matí he pogut llevar-me amb ella i jugar. I m’encanta.» (Magazine, 4 febrer 2007, p. 35).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)