Burla al Parlament

Aquest matí s’han votat al Parlament unes quantes resolucions que tothom donava per entès, abans de votar-les i tot, que eren una «frivolitat», una «broma», una mena de torcebraç d’adolescents. Adolescents que manen, adolescents dels quals depèn parcialment l’autoritat política i legislativa –i moral, ai– d’aquest país nostre. Dic «parcialment» perquè com tothom sap el poder real és a Madrid, i una mica a Brussel·les: aquí només ens barallem per les escorrialles. I l’autoritat moral de debò la tenen les grans empreses, els anomenats poders fàctics. Ai.

Són coses com aquestes les que han fet al llarg del temps que hi hagi cada cop més gent que no està disposada a votar cap dels partits que participen en aquest escarnot continu de la democràcia. Una cosa és que el Parlament aprovi una resolució i que després a Madrid la converteixin en pasta de paper (Estatut del 30 de setembre del 2005), i una altra cosa que aquí mateix ja ens prenguem el Parlament com una parada de fireta.

És mentida que la política sigui així, que hagi de ser això. T’has d’embrutar, segurament, perquè pactar és cedir i dialogar, cosa positiva, però és també emporcar-se almenys una mica. Ara, els parlaments, allà on hi ha una cultura democràtica una mica seriosa, allà on els partits són sols instruments de coordinació i no els nuclis mateixos del poder –del poder parcial, en el nostre cas–, haurien de servir per parlar, per convèncer, per rectificar, per posar-se d’acord en les coses que interessen tothom. I no és així, al Parlament de Catalunya no és pas així. Els discursos no serveixen per a res. Els vots estan comptats ja d’abans de començar cada sessió. Els parlamentaris apareixen en el moment de la votació i els seus portaveus els diuen amb signes el que han de votar, i molts no saben ni què voten.

Això va començar aquí a ser així, tan trist, fa temps. El primer terratrèmol fort jo el vaig sentir per dins –abans suposo que no m’interessava gens la política– en aquell famós «ple dels incendis», en què després d’un estiu especialment tràgic una CiU prepotent va imposar la seva majoria absoluta per fer aprovar al Parlament de Catalunya un text de felicitació al Govern –a ells mateixos, doncs– per com havien fet les coses aquell estiu en matèria de prevenció d’incendis. Suposo que fins llavors el Parlament ja funcionava com ara, com va funcionar aquell dia amb aquella felicitació aberrant, però jo recordo el moment com un despertador, com una alarma.

A mi, evidentment, no em consola que a Madrid passi el mateix, o pitjor i tot, gairebé des del començament del postfranquisme. Allà tenen menys cultura democràtica i no ens podrà ser exemple de gaire res en aquest terreny, però aquí hem tingut democràcia –de l’època– durant segles, fins que ens la van prendre –segurament perquè l’havíem posat al cistell que no tocava.

De vegades penso en aquelles utopies de Thomas More, i imagino un parlament amb uns diputats pendents de la gent que els ha votat i no dels cappares del partit que els han posat a les llistes i que si no creuen els faran desaparèixer de les llistes vinents. Penso que seria bonic, portant a l’actualitat les visions de More, crear uns partits nous, definir-los mínimament dins unes coordenades bàsiques i presentar-los a les eleccions per fer net de tot el que hi ha ara. Ja sé que és teòric, però deixeu-me ser una mica utopista –i vagi per davant que jo no penso fer res d’això, ni crec que ningú ho faci. Es tractaria, per exemple, d’establir l’ideari –més aviat liberal o més aviat intervencionista, més aviat catalanista o més aviat espanyolista..., el que sigui–, d’obrir les admissions per internet, de fer un programa molt detallat amb les aportacions de la gent, de presentar-se a les eleccions havent fet les llistes a partir també de les preferències dels afiliats i de tancar les llistes i les afiliacions en el moment de les votacions. Llavors, durant quatre anys –o sis, o vuit, els que siguin– els que sortissin elegits defensarien allò que s’ha aprovat i prou, o bé s’obririen consultes a través de la xarxa –en temps de More no hi havia xarxa, ara sí–, però no s’acceptarien noves incorporacions ni influències ni dictats de gent interessada que no fos la que hi estava apuntada abans de les eleccions. Com a màxim, amb les noves incorporacions –que formarien com una llista d’espera de cara a les eleccions següents– es podria fer una mena de fòrum de simpatitzants als quals s’escoltaria durant les discussions que hi hagués dins el nucli dur –els antics afiliats–, però assegurant per als que ja hi eren d’abans la capacitat de decisió final. A partir del final de la legislatura, s’obriria un nou període amb la incorporació dins el nucli dur de la gent que estava a la llista d’espera. I així, podríem tenir uns partits de la gent, del poble, de dretes i d’esquerres, catalans i espanyols. I podríem continuar el somni... (que és un somni, eh?, que se m’acaba d’acudir i que, per tant, segur que té molts punts foscos),

No, no calen somnis: n’hi ha prou amb llistes obertes, compromisos personals i exigibles dels que es presentin, lleis molt estrictes contra l’aprofitament dels càrrecs públics per a fins individuals o de partit, prohibició de publicitat electoral amb fons públics, consultes populars i referèndums per resoldre assumptes que no estiguin clarament establerts en els programes electorals, i poca cosa més. No és tan difícil. Hi ha països on això funciona. I potser la gent també acaba farta dels polítics, però almenys no hi ha aquesta impotència d’aquí pel menysteniment a què els polítics ens tenen sotmesos... excepte quan s’acosten eleccions. Bé, que pensi que això és possible, i que no sembli tan difícil, potser forma part també del somni, ja ho sé. Però teòricament seria factible, sense necessitat d’esperar nous partits. El que passa és que potser perquè els actuals se n’adonin hi haurà d’haver un daltabaix. Ai.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)