dimecres, 7 de març de 2007

Huertas

Ara que s’han acabat els ditirambes i tothom ja ha dit la seva sobre el mític periodista Josep Maria Huertas Claveria, traspassat aquests dies, jo també en tinc una anècdota. El coneixia molt de nom, és clar, dels temps heroics –quan jo era una criatura que només tenia ídols en el món de la informació, encara no companys– i després ens havíem trobat diverses vegades, però allò de parlar personalment tots dos sols va ser només una vegada, l’any 1998 o 1999, no ho recordo prou bé però encara no fa ni deu anys. A ell li havien concedit aquell dia un premi, un reconeixement dels molts que ha rebut els darrers anys. I jo estava entre els qui havien organitzat el pessebre.

Em va cridar l’atenció –ho he explicat més d’un cop, no ho dic sols ara que ja no hi és– la seva modèstia. És un d’aquells personatges que quan n’hi ha una de grossa i n’han estat protagonistes s’excusen dient que només passaven per allà. Em va dir, en efecte, que no sabia exactament per què rebia aquella distinció aquell dia. Li vaig recordar amb poques paraules els seus mèrits. I ell: «Ah, allò? Però si allò no va ser res!» I així. Crec que era conscient que de vegades els actes d’aquests tipus en què es donen premis a personatges i institucions de renom són dissenyats perquè l’entitat que els ha organitzats s’associï als premiats. És a dir, els famosos són utilitzats, amb tota la bona voluntat, per ornar l’acte i els premis o reconeixements que s’hi donen. La gent pensa: «Quins premis més ben triats, quin bon gust, que encertat! Qui ho ha organitzat, això?»

Crec que no hi fa res: el món de l’empresa, de les relacions comercials, de l’opinió pública i dels espectacles funciona d’aquesta manera, no ens n’hem d’escandalitzar sempre que els interessats sàpiguen a què es juga allà. I en Huertas, evidentment, ho sabia. En aquest cas que us dic, confirmo que va ser exactament d’aquesta manera, que es va muntar allò per tal que en Huertas i algun altre i alguna altra dignifiquessin la cerimònia. Ho puc dir perquè vaig ser jo, com he dit, amb altres, qui ho va organitzar. El que no diré és per a qui treballava jo en aquella avinentesa (i no és fàcil que ho esbrini algú, perquè era la meva època de suposat expert en comunicació corporativa, tenia força clientela i a Huertas, com he dit, li han fet homenatges tota la vida, des de fa gairebé trenta anys: va passar directament de rebre garrotades a rebre enhorabones; a més, hi ha allò de la discreció: al llarg de la vida vas acumulant moltes dades que potser són semipúbliques, però sovint no saps fins a quin punt ho són i llavors les has de considerar confidencials, per no decebre la confiança que han dipositat en tu).

Huertas, en fi, sabia perfectament de què anava allò i va voler col·laborar. I jo crec que va fer ben fet, perquè allò s’havia fet amb prou delicadesa i professionalitat, i amb la veritat per davant. És un detall que l’honora. Li ho vaig dir, sense solemnitats: «Josep Maria, no sols ets el meu heroi, sobretot ets una bona persona.» Va somriure, una mica confús.

(Afegitó: El 23 d’abril del 2007, diada de Sant Jordi, m’escriuen del programa Una nit a la terra, de Catalunya Ràdio, i em demanen si vull intervenir cinc minuts, per telèfon, aquesta mateixa nit, per explicar aquesta nota que he escrit aquí dalt, que diuen que els ha cridat l’atenció això que dic sobre la modèstia. Els he dit amablement que no, que al far no hi tinc telèfon. Potser s’han pensat que sóc tan modest... ;-))

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)