divendres, 28 de maig del 2010

Volem virus catalans

per Magí Camps

El català, un antivirus

Hi ha una història bíblica, al llibre dels Jutges, que als amants de la llengua ens entusiasma. Ja ha estat comentada per Màrius Serra, Víctor Pàmies i altres plomes insignes. Explica la història de les disputes entre efraïmites i galaadites, dos pobles que parlaven amb accents diferents: “Galaad va ocupar els guals del Jordà en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, els de Galaad demanaven: ‘Ets d’Efraïm?’ I si responia ‘no’, afegien: ‘Doncs digues ‘xibòlet’. Però ell deia ‘sibòlet’ perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l’agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.” (Jutges 12, 5-6).

És la primera gran lliçó de fonètica de la història: per no distingir una fricativa prepalatal (xeix) d’una alveolar (essa), 42.000 persones van perdre la vida. A partir de xibòlet/sibòlet, que volia dir espiga, la dialectologia va servir per discriminar. D’aquest episodi devia sorgir la dita “la lletra entra per l’anca”.

La paraula recorda la castellana perro, que es fa pronunciar per posar en evidència l’origen estranger del parlant: “Digues perro”. O la catalana setze, que s’ha fet servir com a contrasenya per discernir la procedència de qui la pronunciava, especialment en temps de guerra, i que va donar lloc al popular embarbussament setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat...

La generalització de la pronúncia xava en tots els estaments (resumida en tres punts: ensordiment de les fricatives i africades sonores –metxe per metge–, pronunciació tancada de la e i la o obertes, i procés de ieisme –ium, per llum–) no permet posar les mans al foc afirmant que qui diu setse en comptes de setze no sigui català de soca-rel.

Per aquest empobriment fonètic i per l’empobriment general del català, cada cop menys present en més àmbits –malgrat la intoxicació informativa en sentit contrari–, quan l’altre dia vaig rebre un correu de la meva filla titulat “Te quiero contar un secreto”, la vaig trucar immediatament i la vaig advertir del perill que comportava alguna de les webs que acabava de visitar. Com que la meva filla només m’escriu en català, i precisament perquè aquesta llengua no avança en els àmbits generals com caldria –tampoc en el dels virus informàtics–, vaig saber que aquell missatge era fals. Per una vegada, el català ha resultat determinant, tot i que ho ha estat perquè no s’ha fet servir, és a dir, per defecte. Així estem.

(La Vanguardia, 26 abril 2010)

dissabte, 22 de maig del 2010

El tapís de Bayeux

per Joan F. Mira

A Bayeux hi ha el testimoni més deliciós i més complet de la llarga història que tant els continentals com els britànics obliden de tant en tant que és la mateixa. El tapís de Bayeux és la meravella més gran que el gènere de la història il·lustrada ha produït en mil anys. Està exposat en una sala única, dins d’una llarguíssima vitrina semicircular. De setanta metres de llarg i a penes mig metre d’ample, com una inacabable cinta il·lustrada amb imatges de colors perfectament conservades, el tapís es desenrotlla en una successió d’escenes delicioses, que exposen i expliquen un dels capítols centrals de la història d’Europa: com i per què els normands van conquistar Anglaterra, amb tot el que això representa per als segles futurs. D’ací vingueren les complicades relacions entre una banda i l’altra del canal de la Mànega, i la Guerra dels Cent Anys, i tota una llarga peripècia fins a Dunkerque i fins al juny de 1944, i fins ara, amb euroescèptics inclosos. És a dir, mil anys d’història d’Europa.

Història que, en aquest tapís, omple setanta metres amb escenes plenes de cavallers armats, amb ambaixades, visites i negociacions, i que en aquestes imatges està feta de juraments i de perjuris, de navegacions i expedicions, d’escenes quotidianes i de combats, de la gran batalla que va decidir la història futura del continent. Sota les escenes de la batalla decisiva hi ha els cossos dels ferits, els membres tallats, els morts despullats pels vencedors, tot l’horror de la guerra sota les figures del triomf i de la glòria. Una mena de meditació final, de realisme terrible del patiment, sota els cavallers armats i poderosos. No és habitual, aquesta reflexió gràfica, però els romans, per exemple, ja la feien en les columnes narratives que tothom coneix, com la de Trajà i les guerres danubianes. Això és la història, que és més que literatura i més que dates de batalles i de reis.

I hi ha el text superposat, que explica cada escena en un llatí elemental. Sempre ha d’haver-hi un traïdor, o un renegat, o un gran patriota, segons com es mire, en els grans moments que canvien la història. La flota s’embarca, i tindrà lloc el primer gran desembarcament, no a Normandia sinó des de Normandia. Venien just des d’aquesta mateixa costa on nou segles més tard arribaran els britànics i els seus descendents americans, i Bayeux serà, segons diu una placa al costat de la catedral gòtica i bellíssima, la primera ciutat alliberada el juny de 1944. Pels anglesos, no cal dir-ho, que segurament s’ho degueren proposar amb plena consciència.

En la llarguíssima escena de la batalla de Hastings, en la costa d’Anglaterra, el dia més llarg de 1066, metres i metres del tapís mostren càrregues de cavalleria, núvols de fletxes, homes ferits i morts, cossos esquarterats, i el bisbe normand que, com que té prohibit vessar sang amb l’espasa, despatxa els enemics a garrotades. El tapís de Bayeux és el pare de totes les històries il·lustrades, i cap film ni cap llibre se li pot comparar en bellesa. El van brodar fa més de nou segles, i és encara un tresor incomparable, intacte, etern. Mai una visita a un museu amb una sola obra m’havia fet cavil·lar tant, i somriure, i meditar què vol dir ser europeu, ara que les monedes i l’economia semblen la realitat més important i profunda, però no ho són. És més important aquest tapís.

(Extracte, suposo que fet de manera massa graponera, de l’article publicat a l’Avui, 15 maig 2010)

dissabte, 15 de maig del 2010

Eleccions i realitat

per Matthew Tree

Un diputat britànic és atropellat per un camió i, tràgicament, es mor. La seva ànima puja cap al cel, on sant Pere li dóna la benvinguda però li adverteix que, com que és una persona tan important, podrà escollir lliurement entre el cel i l’infern; el diputat, diu, haurà de passar un dia en un lloc i un altre a l’altre i tot seguit decidir on vol passar l’eternitat. El diputat decideix començar amb l’infern, que resulta ser un indret ben confortable, amb un gran camp de golf, ple de gent riallera vestida de frac. Junts, mengen llagosta i beuen xampany. El diable mateix resulta ser un paio divertit que no para d’explicar uns acudits excel·lents. Al cap d’un dia, però, toca pujar al cel. El diputat hi toca l’arpa i sura de núvol en núvol fins que sant Pere l’avisa que ja cal triar: el cel o l’infern. El diputat, tot i trobar el cel força agradable, afirma que se sentiria encara més còmode a l’infern. Dit i fet: torna a baixar-hi però ara descobreix que és al mig d’un paisatge erm i gris, poblat per tot de desgraciats en parracs que no deixen de ficar la brossa que cau del cel en bosses d’escombraries. El diputat se n’estranya: com pot ser, si ahir hi havia llagosta i xampany i un camp de golf? El diable li somriu: “Ahir fèiem campanya. Avui has votat.”

(Avui, 9 maig 2010)

dissabte, 8 de maig del 2010

El Cabanyal, autèntica arquitectura popular

per Daniel Giralt-Miracle

Crec que cal reivindicar la importància i la supervivència del Cabanyal, els orígens del qual arriben fins al segle XIX, quan els pescadors instal·laren les seues barraques o cabanyes (d’ací el nom) en la línia de platja i desenrotllaren un traçat urbà clar i simple, de carrers paral·lels al mar creuats per estretes travessies perpendiculars que facilitaven les comunicacions i al mateix temps augmentaven les zones d’ombra. Quan les classes populars vinculades al mar i a l’horta començaren a prosperar i quan es generalitzaren les indústries artesanes, particularment les relacionades amb la ceràmica, els habitants del Cabanyal milloraren la seua condició de vida i el seu nivell adquisitiu augmentà, la qual cosa els permeté transformar les barraques en residències xicotetes, més sòlides, de poca façana, molta profunditat, planta baixa i un pis, i amb un pati en la part de darrere. Unes construccions a les quals més tard s’afegiren les que encarregaren els habitants de la ciutat com a segona residència, per a passar els estius prop de la platja.

I és precisament ací on situem el naixement de l’especificitat estètica del Cabanyal, ja que si bé els pescadors miraren a la València ciutat i als edificis d’accent modernista que allí es construïen, optaren per reinterpretar-los i desenrotllar les seues fantasies i formular el seu propi modernisme, encara que en ocasions també hi descobrim detalls que podem qualificar de neoclàssics. Per açò, si en el nucli històric de l’urbs trobem l’Estació del Nord, els mercats Central i de Colom o la casa Rotglà, junt al mar tenim este barri atractiu i de bellesa pintoresca, els residents del qual es resistixen a abandonar-lo: els històrics, perquè se’l senten seu, ja que ajudaren a alçar-lo, i els nous (artistes o intel·lectuals, molts) perquè han forjat una comunitat social que gaudix de tots els privilegis d’un poble tot i formar part de la gran ciutat.

Per l’especificitat de la seua arquitectura i del seu urbanisme, el Cabanyal és [...] un indret a preservar, per la qual cosa fracturar-lo irracionalment i enderrocar-ne 450 edificis (que impliquen 1.650 habitatges), i desvertebrar un centre dinàmic per a construir nous gratacels amb finalitats especulatives, és un atemptat que va contra la ciutat de València perquè destruïx la seua identitat més popular, emparada en una arquitectura ingènua, sense preocupacions culturalistes, que barreja la tradició amb el llenguatge renovador del modernisme i que aprofita en la seua ornamentació els materials propis del país: la ceràmica, la fusta i la forja. A més, resulta paradoxal que en plena crisi de la construcció es vulga portar a terme una intervenció el propòsit final de la qual pareix que és posar punt final a una arquitectura no professional, atés que cada usuari la féu d’acord amb els seus gusts i les seues necessitats, però que sens dubte pel seu encís hui nos atrau molt més que la dels arquitectes estel·lars.


(Extracte de l’article publicat a Cultura/s, 28 abril 2010; les fotografies són de Prats i Camps i de Núria Cadenes, cedides per la revista El Temps a l’esmentat suplement cultural. Per si hi ha cap extraterrestre d'altres galàxies que llegeix això i no sap de què va la història, li explico que l'Ajuntament de València, amb majoria absoluta del PP, emparat en la Generalitat Valenciana, amb majoria absoluta del PP, està enderrocant aquests dies el barri històric del Cabanyal de València.)

dissabte, 1 de maig del 2010

Cadena d’errors en una declaració de la renda

per Joan Gil (Centelles)

Com tot bon ciutadà que paga els seus impostos, l’any passat vaig demanar dia i hora per fer la declaració de la renda del 2008 en una oficina de l’Agència Tributària. Havia venut el pis i la plaça d’aparcament que tenia a Barcelona i n’havia comprat un de nou en una altra ciutat. No en vaig treure cap guany, ja que ho vaig reinvertir tot i em vaig hipotecar per 40 anys. Quan la senyoreta que em va fer l’esborrany em va dir que havia de pagar uns 6.000 euros, gairebé em vaig posar a plorar. Després d’una estona mirant els papers, vaig decidir repassar-ho tot tranquil·lament a casa. Al cap d’unes quantes hores, a mi em sortia que havia de pagar 3.500 euros. Vaig tornar a Hisenda, on aquella senyoreta va repassar la declaració i em va dir que potser s’havia equivocat, que aquella quantitat de 3.500 euros era la correcta.

Per estar-ne més segur, vaig anar a un gestor, i ara ells me n’havien de tornar 1.500. Segons el gestor, no hi havia beneficis al tractar-se d’una reinversió. Així que vaig presentar la declaració. El gener del 2010 em va arribar un requeriment d’Hisenda que deia que havia de pagar 1.300 euros, i que no em corresponia deducció per reinversió. El gestor va anar a Hisenda, on li van dir que la persona que havia revisat la meva declaració havia aplicat malament la normativa i que la deducció per reinversió era correcta. Per tant, el gestor va demanar per escrit la devolució de 1.500 euros. El 12 d’abril vaig veure al meu compte del banc un ingrés d’Hisenda de 69 euros en concepte de «Renda 2008». Deu dies després, vaig rebre la resposta a la carta del gestor: ja no puc reclamar, tret de per via administrativa. En resum: ¿quants diners van a les arques públiques per errors que ens perjudiquen?

(El Periódico, 30 abril 2010)