El català, un antivirus
Hi ha una història bíblica, al llibre dels Jutges, que als amants de la llengua ens entusiasma. Ja ha estat comentada per Màrius Serra, Víctor Pàmies i altres plomes insignes. Explica la història de les disputes entre efraïmites i galaadites, dos pobles que parlaven amb accents diferents: “Galaad va ocupar els guals del Jordà en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, els de Galaad demanaven: ‘Ets d’Efraïm?’ I si responia ‘no’, afegien: ‘Doncs digues ‘xibòlet’. Però ell deia ‘sibòlet’ perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l’agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.” (Jutges 12, 5-6). És la primera gran lliçó de fonètica de la història: per no distingir una fricativa prepalatal (xeix) d’una alveolar (essa), 42.000 persones van perdre la vida. A partir de xibòlet/sibòlet, que volia dir espiga, la dialectologia va servir per discriminar. D’aquest episodi devia sorgir la dita “la lletra entra per l’anca”.
La paraula recorda la castellana perro, que es fa pronunciar per posar en evidència l’origen estranger del parlant: “Digues perro”. O la catalana setze, que s’ha fet servir com a contrasenya per discernir la procedència de qui la pronunciava, especialment en temps de guerra, i que va donar lloc al popular embarbussament setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat...
La generalització de la pronúncia xava en tots els estaments (resumida en tres punts: ensordiment de les fricatives i africades sonores –metxe per metge–, pronunciació tancada de la e i la o obertes, i procés de ieisme –ium, per llum–) no permet posar les mans al foc afirmant que qui diu setse en comptes de setze no sigui català de soca-rel.
Per aquest empobriment fonètic i per l’empobriment general del català, cada cop menys present en més àmbits –malgrat la intoxicació informativa en sentit contrari–, quan l’altre dia vaig rebre un correu de la meva filla titulat “Te quiero contar un secreto”, la vaig trucar immediatament i la vaig advertir del perill que comportava alguna de les webs que acabava de visitar. Com que la meva filla només m’escriu en català, i precisament perquè aquesta llengua no avança en els àmbits generals com caldria –tampoc en el dels virus informàtics–, vaig saber que aquell missatge era fals. Per una vegada, el català ha resultat determinant, tot i que ho ha estat perquè no s’ha fet servir, és a dir, per defecte. Així estem.
(La Vanguardia, 26 abril 2010)
