Crec que cal reivindicar la importància i la supervivència del Cabanyal, els orígens del qual arriben fins al segle XIX, quan els pescadors instal·laren les seues barraques o cabanyes (d’ací el nom) en la línia de platja i desenrotllaren un traçat urbà clar i simple, de carrers paral·lels al mar creuats per estretes travessies perpendiculars que facilitaven les comunicacions i al mateix temps augmentaven les zones d’ombra. Quan les classes populars vinculades al mar i a l’horta començaren a prosperar i quan es generalitzaren les indústries artesanes, particularment les relacionades amb la ceràmica, els habitants del Cabanyal milloraren la seua condició de vida i el seu nivell adquisitiu augmentà, la qual cosa els permeté transformar les barraques en residències xicotetes, més sòlides, de poca façana, molta profunditat, planta baixa i un pis, i amb un pati en la part de darrere. Unes construccions a les quals més tard s’afegiren les que encarregaren els habitants de la ciutat com a segona residència, per a passar els estius prop de la platja.
I és precisament ací on situem el naixement de l’especificitat estètica del Cabanyal, ja que si bé els pescadors miraren a la València ciutat i als edificis d’accent modernista que allí es construïen, optaren per reinterpretar-los i desenrotllar les seues fantasies i formular el seu propi modernisme, encara que en ocasions també hi descobrim detalls que podem qualificar de neoclàssics. Per açò, si en el nucli històric de l’urbs trobem l’Estació del Nord, els mercats Central i de Colom o la casa Rotglà, junt al mar tenim este barri atractiu i de bellesa pintoresca, els residents del qual es resistixen a abandonar-lo: els històrics, perquè se’l senten seu, ja que ajudaren a alçar-lo, i els nous (artistes o intel·lectuals, molts) perquè han forjat una comunitat social que gaudix de tots els privilegis d’un poble tot i formar part de la gran ciutat.
Per l’especificitat de la seua arquitectura i del seu urbanisme, el Cabanyal és [...] un indret a preservar, per la qual cosa fracturar-lo irracionalment i enderrocar-ne 450 edificis (que impliquen 1.650 habitatges), i desvertebrar un centre dinàmic per a construir nous gratacels amb finalitats especulatives, és un atemptat que va contra la ciutat de València perquè destruïx la seua identitat més popular, emparada en una arquitectura ingènua, sense preocupacions culturalistes, que barreja la tradició amb el llenguatge renovador del modernisme i que aprofita en la seua ornamentació els materials propis del país: la ceràmica, la fusta i la forja. A més, resulta paradoxal que en plena crisi de la construcció es vulga portar a terme una intervenció el propòsit final de la qual pareix que és posar punt final a una arquitectura no professional, atés que cada usuari la féu d’acord amb els seus gusts i les seues necessitats, però que sens dubte pel seu encís hui nos atrau molt més que la dels arquitectes estel·lars.(Extracte de l’article publicat a Cultura/s, 28 abril 2010; les fotografies són de Prats i Camps i de Núria Cadenes, cedides per la revista El Temps a l’esmentat suplement cultural. Per si hi ha cap extraterrestre d'altres galàxies que llegeix això i no sap de què va la història, li explico que l'Ajuntament de València, amb majoria absoluta del PP, emparat en la Generalitat Valenciana, amb majoria absoluta del PP, està enderrocant aquests dies el barri històric del Cabanyal de València.)
