dissabte, 29 d’octubre del 2011

Quan a Cartagena es parlava català

per Alfonso Grandal López (Arxiu Municipal de Cartagena)

L’any 1245 Cartagena, que era des de feia segles una ciutat àrab i musulmana, cau en mans castellanes. Ferran III el Sant, després d'haver signat amb el rei moro de Múrcia el tractat d’Alcaraz el 1243, pel qual es comprometia a “protegir” els murcians a canvi que ells el reconeguessin com a senyor, va haver d’enviar el seu fill, el príncep Alfons, futur Alfons X el Savi, al capdavant d’un exèrcit per fer efectiu el domini en les ciutats que, com Cartagena, s’havien negat a acceptar la capitulació. Una part de la població abandona la ciutat després de la conquesta i gairebé tots els altres ho fan un cop fracassada la revolta que hi hagué el 1264.

I doncs, Cartagena esdevé una població castellana a mitjan segle XIII. Tanmateix, tots els testimonis dels anys següents ens diuen que els habitants, com els de la ciutat de Múrcia i els d’altres poblacions del regne, enraonaven català. I nombrosos indicis ens fan pensar que aquest idioma el van continuar parlant una bona part dels murcians durant unes quantes generacions, potser fins al segle XVI.

Les causes d’aquesta paradoxa aparent no són cap misteri. Les mateixes cròniques de l’època les expliquen. Diu la del català Muntaner: «E com la dita ciutat [Múrcia] hach presa e poblada tota de Cathalans, e axi mateix Oriola e Elx e Guardamar e Alacant e Carthagenia e los altres llochs; si que siats certs, que tots aquells qui en la dita ciutat de Murcia o els dauant dits llochs son poblats son vers Cathalans e parlen del bell cathalanesch del mon.»

Per la seva part, la crònica d’Alfons X diu: «E poblaba la tierra (de Murcia) de los más cristianos que podía... e porque non podía haber gentes de la su tierra que las poblasen, vinieron y e poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar en el reino de Valencia.»

I la crònica de Ferran IV especifica que la majoria dels habitants del regne de Múrcia «eran catalanes [...] salvo [...] Lorca, que moraban castellanos». [...]


Les empremtes actuals del català a Cartagena: vocabulari i toponímia

Comencem pel lèxic. N’hi haurà prou amb extreure, dels centenars de paraules d’origen català que pul·lulen (que pul·lulaven, més aviat, perquè estan desapareixent ràpidament) en la parla tradicional cartagenera, algunes d’especialment característiques.

Recordem, per exemple, leja (< lleixa), pelufa (< pelusa), llanda, mona (de Pasqua), molla, yaya, borradura, trenca, bufeta, rampa (‘dolor muscular’), garapá (< [es]garrapada), telo (< tel), solaje, suco, mostoso, pansido, ansa, amanoso, puncha, fangue, corcón, corcar, correntín, manifacero, minso, barra (‘desvergonyiment’), rebuche, caire, pavor (< paó), bardisa, esclafar, embolicar, rebolicar, olivera, garrofero, rogalicia (< regalèssia), tramuso, tápena (< tàpera), pésol, bajoca, ginjolero, abercoque, murta, baladre, gavina, cucala, blanca (‘garsa’), porputa (< porput, puput), merla, cabernera (< cadernera), clanco (< cranc), chapina (< xapina = petxina), lobarro, magre (< mabre ‘peix’), aladroque, lisa (< llisa), móllera, grisa, rascasa, llampúa (< llampuga), raspallón, letón (< lletó), grumeje (< grumeig), trasmalle, esculle, capuzar (< capbussar), servar, jaloque (< xaloc), maestral, trasmontana, gregal, lebeche (< llebeig), llampo (< llamp), boria (< boira), nina, melsa, camota (< cama), mamellas, polsaguera, espolsar, espolsador, helor (< gelor), “hacer pena”, “la madre que te va a parir”, “durar más que un culo de mortero en un bancal”, sufix -ador en comptes de l’habitual castellà -adero (lavador, abrevador, matador).

I, ara ja definitivament perduts o en desús en aquelles terres, hi havia també aladre (< arada), ancoraje, barquerol, bestiar, bol (l’expressió hacer bol ‘tirar la xarxa’ encara és viva), bonítol, botiga, carrerón, censal, colla, corredor de oreja, faición (< faiçó), gaña, ginebro, graellas, hortolano, illa, lagosta, lleña, maestre de axa (< mestre d’aixa), magacén, manobre, perpalo (< parpal), raval, xexa (< xeixa).

L’altra herència que queda a Cartagena de la llengua catalana és un bon feix de noms de lloc, el significat original dels quals pot passar i sol passar desapercebut als cartagenencs d’avui. [...] De procedència catalana segura o molt probable tenim o teníem a la ciutat la Serreta, el Molinete, Cabtor (< cap tort), el Raval, la Roca (‘muntanyeta pètria’), los Antigones.

A la rodalia, el Plan (< el pla), la Fontaneta, la Rogeta, el Roldán (< Rotllan), Beaza i Beaceta (< beaces). A la costa, la Punta del Gate (< gat), la Parajola (< plajola), la Coveta, Cab Roche (< cap roig), el Bolete, l’illa anomenada Plana, el Rihuete, la cala Reona (< redona), Calnegre (< cap negre), Calblanque (< cap blanc), la Gola, la Mejana (< mitjana), el Estacio (< estaci), les illes anomenades Rondella i Grosa, la Porpuz (< porput o puput), el Gorguel, el Avenque, la rambla Voltada, el Veal (< vedal < vedat), Atamaría, (tamarida), la Caragolera, el pic Miral (< mirall).

Altres noms més antics, llatins o àrabs, van passar pel sedàs del català abans de ser finalment castellanitzats: Altaona (< Altadona < al-Tahuna), Cabo de Palos (< cap de Pals), Cabo Tiñoso (< Castiltiñós < Cabtil Tiñós), Pormán (< Purtumán < Burtuman), El Portús (< el Pertux < el Portux), i potser les illes Hormigas i La Albufera, antic nom del mar Menor. Per acabar, alguns noms àrabs, que ja existien en català, pot ser que arribessin en aquest idioma, com Mandarache (port), antic topònim del port de Cartagena que també es trobava al port de Barcelona. [...]  

Traducció adaptada i extractada de l’article «Cuando en Cartagena se hablaba catalán», publicat a la secció «Lenguaje cartagenero» de la revista Cartagena histórica, n. 14, 2006. Hi ha més dades sobre el tema en un article del mateix autor, Alfonso Grandal López, «Algunes emprentes de la permanència del catala a la comarca de Cartagena (Múrcia): del segle XIII al XVI», a Quaderns de Migjorn, 3, Alacant 1998, traducció de Ramon Codina i Bonet.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Tres ficcions

per Jordi Graupera

És mentida que al final de l’escolarització tothom parli català i castellà perfectament. A Catalunya, la majoria de persones parlem un català força dolent, escolaritzats o no. És un català fet d’estructures sintàctiques castellanes, farcit de castellanismes en el vocabulari, parlat amb una quantitat d’errors gramaticals i escrit amb una abundància d’errors ortogràfics que ningú no es permet en castellà. És al carrer, però es veu també en alguns diaris, se sent a les ràdios i als telenotícies, el parlen els polítics, catalanistes o no [...], i s’estén pertot. [...] És cert que la immersió ha estès el català a capes socials que n’haurien quedat al marge i que ha propiciat la comprensió de l’idioma. També és cert que l’estat de la llengua és natural després de dues generacions de franquisme i d’immigració castellanoparlant en massa. Però no ens enganyem: tenim un problema greu d’exigència a l’escola amb el català, no d’hores lectives.

Segona mentida: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. Oi tant que n’hi ha: si ets únicament castellanoparlant només te’l trobes quan els teus fills tornen de l’escola i et parlen en catanyol. I mira com emboliquen la troca. I si ets catalanoparlant, és a dir, bilingüe, el conflicte te’l trobes a la majoria de bars, als jutjats, als hospitals, als serveis de teleoperadors i, molt especialment, a les administracions públiques controlades pel govern central: Policia Nacional, Delegació del Govern, aeroports, Renfe i universitats. Per no parlar del carrer o el pati d’escola, on la intimidació, la ignorància i el complex d’inferioritat fan canviar d’idioma molts catalanoparlants.

Tercera mentida: Catalunya és una comunitat autònoma amb competències en ensenyament. Catalunya no és una comunitat. En són unes quantes barrejades, còmplices i adversàries, sense un espai públic propi per decidir els seus conflictes. Catalunya no és autònoma perquè depèn de les decisions de les Corts espanyoles en la majoria de temes clau, sobretot fiscals, que són els que importen, i dels tribunals espanyols en la resta de temes, resumits en l’Estatut.

Com s’ha vist aquests dies, les competències en educació són vàlides sempre que no traspassin certs límits, alguns constitucionals, d’altres psicològics.

Tot això és responsabilitat nostra. [No podem] viure en una ficció constant. Espanya ni és ni vol ser un Estat plurinacional. I és normal: la majoria d’estats moderns són així. L’autonomia catalana només té sentit si duu a algun lloc, però no és una solució permanent, igual que la immersió. Durarà fins que la majoria d’espanyols se’n cansin, o fins que nosaltres, espanyols del nord-est, vulguem pagar el preu de deixar de dependre’n. [...]

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 10 setembre 2011)

dissabte, 15 d’octubre del 2011

La passió per la decadència

per Raquel Quelart

Endinsar-se en un antic hospital, una vila despoblada on hi ha les arrels catalanes de Leo Messi o una piscina maleïda l’únic inquilí de la qual és un gat negre pot esdevenir tota una aventura difícil d’oblidar, malgrat que molts d’aquests llocs fa temps que es van abandonar. Redescobrir aquestes construccions carregades d’ànima i història s’ha convertit en una afició a l’alça. L’explorador urbà i periodista Joan Valls desvela en un llibre, Inhòspits, d’Angle Editorial, els emplaçaments abandonats que ha fotografiat al llarg de més d’un lustre. “És una manera de trobar el passat i immortalitzar-lo”, comenta Valls [...].

El periodista explora aquests indrets per deixar anar el seu talent com a fotògraf, ja que la llum i els angles d’aquests espais solen ser molt especials. A més, entrar en llocs “prohibits” –molts cops ficant-se en propietats privades–, amb els seus secrets, produeix “sensacions inconfessables”, comenta. “És com una petita aventura en una estança desconeguda on no saps què passarà quan travessis el llindar”, comenta l’autor, la peculiar afició del qual va començar l’any 2006, que va descobrir les fàbriques abandonades del “Manchester català” –el nom popular del Poblenou de Barcelona en l’època industrial. Des d’aleshores Valls ha recorregut discoteques, prostíbuls, estadis, parcs aquàtics, hotels, balnearis, places de toros, estacions d’esquí, hospitals, orfenats, búnquers i pobles, entre d’altres llocs que van ser habitats en altres èpoques.


El morbo pels llocs revellits, desolats i abandonats


Joan Valls no és l’únic que satisfà la seva inquietud per trepitjar construccions decadents i sense més hostes que els records que pertanyen a un passat remot. I és que aquesta és una afecció a l’alça. Ho demostra l’èxit de les associacions d’exploradors urbans [...]. Hi ha una sèrie de normes que tots els exploradors urbans han de respectar. De primer, no es pot trencar ni forçar mai res, ni moure cap objecte de lloc, és a dir, quan surts no ha de notar ningú que l’explorador hi ha estat; cal anar ben calçat per evitar clavar-se cap objecte punxant o ensopegar amb facilitat; tampoc es pot fer soroll, i l’únic record que te’n pots endur és una fotografia o una presa de vídeo. [...] Joan Valls aconsella que t’asseguris abans d’entrar que l’indret està deshabitat, ja que no són pocs els llocs abandonats pels propietaris que tenen okupes. El periodista explica que més d’una vegada ha hagut de “sortir corrents” per l’amenaça d’agressió d’inquilins d’aquesta mena.

Altres cops els ensurts són diferents. “En aquests llocs hi ha molt de silenci, i quan estàs concentrat fent fotos pots sentir de sobte unes passes –normalment d’un gat o una rata– o un objecte que ha caigut a terra”, comenta Valls, que també explica que el que li ha donat “més mal rotllo” és la piscina de Rubí: “Quan vaig saltar la tàpia i vaig ser a dins em va envair una sensació molt estranya”, comenta. Un pressentiment que va ser reforçat per la imatge real del cadàver d’un gat negre “amb mirada de pànic”. En arribar a casa va descobrir a internet que “a més d’un visitant se li havia creuat un gat davant del cotxe” i que d’aquell indret en deien “la piscina maleïda”, un nom que d’altra banda s’havia guanyat a pols. La llegenda explica que allí van morir ofegats tres joves després de saltar del trampolí, una gran estructura de ciment que inspira temor i respecte. “Hi ha força gent que va de nit a aquests indrets, però jo no, el tema de les psicofonies i els fantasmes em fa por.” [...]


Pobles deshabitats

Es consideren viles abandonades els nuclis urbans on no hi ha habitants i es conserva un mínim de deu edificacions. [...] Hi ha milers de pobles que entren dins d’aquesta catalogació i que, sens dubte, són també objecte dels exploradors urbans. El periodista Joan Valls detalla en el seu llibre una llista d’aquesta mena de poblacions. Potser la que més cridi l’atenció, perquè hi va néixer la besàvia del jugador del FC Barcelona Leo Messi, és a Lleida, sota d’un pantà. Rosa Mateu Gessé hi va passar tota la infància, fins que va decidir emigrar a l’Argentina, on es va casar amb un altre immigrant català i va tenir descendència.

Els detalls d’aquesta i d’altres històries els explica de manera ben documentada Josep Valls a Inhòspits: “Abans d’anar a un lloc és recomanable informar-se sobre la història, trobar llegendes que aportin un grau més de misteri. Molts cops dins d’un indret abandonat hi ha documents que en parlen i, si no, els veïns poden ser una font d’informació.” Tot i que potser la aportació més gran dels exploradors urbans sigui rescatar per a la memòria d’un poble o d’una ciutat els llocs que van quedar atrapats en una altra època.

(Extractat i adaptat de La Vanguardia Digital, 28 setembre 2011)

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Una conversió a la vinya

Per Harry Eyres

Vaig viure una mena de Damasc mentre caminava per una vinya amb un productor de vi de mitjana edat i aspecte angelical anomenat Joan Ramon Escoda. Sota la calor impressionant de l’agost català, inspeccionàvem unes noves varietats de chenin blanc i no vam poder evitar de veure que tota una filera es veia esquifida i tenia mala pinta.

La causa no era cap misteri. Aquella filera estava exposada més del compte a l’ombra d’un roure magnífic, de capçada ampla. “Hi ha gent que m’ha demanat com és que no he tallat l’arbre”, diu Escoda. “Tallar un arbre de dos-cents anys per vint ceps menuts? Com pots fer això?”

Durant un temps, un amic meu va intentar que m’interessés –no podem parlar encara de conversió– pel moviment a favor del vi natural, que inclou en part l’onada orgànica i biodinàmica de resistència contra l’abús de química en la producció del vi però que va més enllà. Com deuen saber, la moda del vi natural va néixer a París, té una extensió menor però força notable a Nova York i Tòquio i ara es comença a conèixer a Londres.

Escèptic per naturalesa, em va intrigar però encara no em va convèncer. Una part de mi pensa que ja hi ha prou ideologies i religions i cultes mil·lenaris al món; la meva aproximació al vi és simplement pragmàtica i hedonista; vull que el meu vi tingui un bon gust, olor i color, que em doni plaer, potser fins i tot un plaer profund i reflexiu, però no n’espero que em faci sentir que sóc una persona millor o més pura que la resta.

Conèixer Escoda a la Conca de Barberà, no lluny de Tarragona, i un altre productor de vi natural, Pep Torres (sense relació amb la més coneguda família de vinyaters del Penedès), a Costers del Segre, a prop de Lleida, i tastar amb ells els seus vins en els diversos cellers que tenen ha estat un factor clau per convèncer-me. Per descomptat que algunes de les terres més reconegudes del món –el Château de la Roche aux Moines de Nicolas Joly, el Domaine Leroy, el Gravner al Friül, fins el Domaine de la Romanée Conti– es poden considerar part del moviment pro vi natural (que no té regles establertes ni certificacions), i per tant això no és cap fenoment desgavellat. Però alguns dels vins naturals que m’havia deixat tastar el meu amic feien una olor i tenien un gust realment peculiars, més a prop dels sucs de poma o pera que del vi. I alguns eren tèrbols, cosa que jo considerava un pecat imperdonable en un vi.

Els vins d’Escoda no són tèrbols ni fan olor de poma ni de pera. El seu celler és immaculat, fresc i ben organitzat. Ell creu que començar la fermentació del vi amb una temperatura molt baixa i deixar que hi estigui durant mesos permet que no li calgui gaire més que un pessic de sofre. Durant anys he vist que els grans vins poden sortir tant de cellers d’allò més polits com de cellers amb aspecte caòtic. El de Pep Torres, a la vila de Verdú, a l’altiplà més sec del que ell anomena salvatge oest de Catalunya, té un aspecte excèntric i una temperatura força més alta. S’hi veu una col·lecció d’eines de celler dins una mena de carro de supermercat, un carro fabricat per ells que serveix per controlar la temperatura de fermentació dels barrils, i unes marques vermelles misterioses o bé humorístiques en cadascun dels tancs de vi. Torres és jove (33 anys), xerraire i addicte al tabac.

A les etiquetes posteriors de les ampolles de Torres no hi trobes la típica nota de tast (“aromes de maduixa vermella amb una mica de vainilla i roure”) sinó una mena de repte metafísic: “Tens a les mans una ampolla plena de vida i de llibertat. Entens el que això vol dir de debò?”

Aquesta és la mena de desafiaments dels quals més aviat mires de fugir, pensant que el vinater s’ha engrescat massa i ha anat més lluny del que li pertocava. Però si em demaneu que defineixi el fet diferencial del vi natural, us diré que és la vida, la vivesa, la vitalitat. Si repasso les meves notes de tast de vins naturals hi trobo el concepte “vivesa” un cop i un altre: “equilibri vivent i natural... esdevé més viu dins la copa...” La vivacitat també vol dir canvi i imprevisibilitat. Aquests vins canvien contínuament dins la copa, com tots els vins, és clar, però d’una manera més dràstica. El pinot noir del 2009 d’Escoda és completament tancat al començament, i amb força tanins, però al cap d’un quart, més de pressa que un adolescent tímid, el tens completament obert.

Els cultivadors de vi com Escoda i Torres, i igualment els seus col·legues de França, d’Itàlia i d’arreu, han decidit fer una cosa que va a la contra del tractament modern del raïm. Han optat per intervenir menys a la natura, per renunciar en bona part al control, per treure’n menys profit. Saben que uns quants tancs i barrils no sortiran prou bé. Poden perdre una collita sencera pel míldiu o l’oïdi. En la pràctica, però, sembla que tenen menys por de les plagues ells que no pas els cultivadors més convencionals.

Pensen que el premi compensa els riscos. O més aviat que hi ha riscos en totes dues bandes, incloent-hi el risc de conformar-se de manera inexorable amb l’ideal de l’avorriment sense culpa. Els vins als quals els és permès un desenvolupament tan natural com sigui possible poden recordar-nos el nostre dret a néixer i créixer sense traves a la nostra llibertat.


(Extracte del reportatge publicat al Financial Times, Londres, 17 setembre 2011, amb el títol A conversión in the vineyard. És el primer cop que veig un reportatge del FT que parli de Catalunya i no esmenti ni una sola vegada Espanya. Per això m’ha fet gràcia reproduir-lo aquí.)

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Fer de ‘negre’ (i 3)

(Ve d’ací.)

Els esclaus literaris

per Santiago Maisonnave

El protagonista de The Ghost, novel·la de Robert Harris, no té nom. Aquesta és, de fet, la seva condició essencial: com a escriptor fantasma ha renunciat al seu nom, o a la visibilitat del seu nom. La seva feina és escriure les memòries d’altres, transformar la seva veu en altres veus, escriure les vides de persones que després signaran aquelles pàgines com a pròpies. Per això, ell ha de diluir-se, desaparèixer. La novel·la de Harris col·loca així en el centre de l’escena els qui normalment s’amaguen rere les bambolines i, tanmateix, constitueixen una peça essencial en la mecànica de la indústria editorial gairebé des que va començar.

La recurrència d’autors, editorials i celebritats diverses als serveis d’escriptors fantasmes (com se’ls coneix) és molt més freqüent que no se suposa. De manera solapada, furtiva, aquesta pràctica s’ubica en els fonament del negoci de l’edició i n’alimenta el funcionament.

Amb la professionalització moderna de l’escriptor, i la seva constitució en autor tal com avui el coneixem, va néixer també la figura del negre literari. Renom que sens dubte és antipàtic, però que alhora és molt gràfic, i tal vegada útil si es tractava d’establir la genealogia d’una pràctica associada amb la raó positivista i com a tal –almenys en els orígens– eurocentrista.

En un treball excel·lent (Nous est un autre. Enquête sur les duos d’écrivains), els assagistes Michel Lafon i Benoît Peeters proposen una mirada analítica de la creació a quatre mans. El llibre, que recull històries de col·laboració creativa de naturalesa diversa al llarg d’un ampli arc temporal, documenta alguns casos en què la col·laboració va ser asimètrica i solapada. És el cas del treball conjunt d’Alexandre Dumas i Auguste Maquet. Des del 1838, i al llarg d’un decenni, tots dos escriptors van produir una quantitat abassegadora d’obres teatrals i novel·les, entre les quals es pot incloure els clàssics El comte de Montecristo i Els tres mosqueters, històricament atribuïts en exclusiva a Dumas. En llarguíssimes jornades de treball (de dotze a catorze hores cada dia), Maquet enviava els arguments i estructures de les obres, perquè Dumas hi fes correccions i treballés els detalls. En aquella mecànica de producció, Dumas solia pressionar Maquet a través d’esqueles breus: “És culpa seva, benvolgut amic, si no anem més de pressa; des d’ahir a les nou jo estic plegat de braços.”

L’èxit de Dumas, i la seva obra prolífica (per a la qual tenia també altres col·laboradors, tot i que cap de tan proper com Maquet), atià l’exasperació de determinats cercles lletrats.

El 1845, Eugène de Mirecourt publicava en un pamflet titulat Fàbrica de novel·les, Casa Alexandre Dumas i Companyia: “Rasqueu l’obra del senyor Dumas, i hi trobareu el negre [...]. Contracta trànsfugues de la intel·ligencia, traductors a sou, que es rebaixen a la condició de negres treballant sota el fuet d’un mulat.” El terme (nègre),com es veu, ja s’havia establert llavors. Malgrat el que podria pensar-se, Maquet i Dumas tenien una bona amistat, i ni tan sols després que Dumas incomplís acords i pagaments compromesos –fet que va portar a una crisi temporal en la relació i a un procés judicial– Maquet no va deixar d’admirar-lo i reivindicar-lo. “El proclamo un dels esperits més brillants entre els il·lustres i el millor potser entre els homes de bona voluntat”, deia d’ell quan havia acabat la col·laboració entre tots dos.

No va ser aquest l’únic cas cèlebre d’escriptura fantasma. El pas del temps permet revelar episodis de notables autories apòcrifes o col·laboracions ocultes, com les de Wilkie Collins i Charles Dickens, o Alejandro Sawa i Rubén Darío, el qual va contractar el bohemi andalús el 1905 perquè escrivís un article que publicaria el diari La Nación –i ell firmaria amb el seu nom–, pel qual finalment no va pagar la remuneració acordada. Sawa va escriure després una carta al nicaragüenc en què canviava la condició d’amic per la de creditor.

Però si es parla d’aquests i d’altres casos –més o menys documentats– d’escriptura fantasma ocasional, no és per la seva naturalesa excepcional, sinó per la confidencialitat inherent a una pràctica que és part constitutiva de la indústria cultural. La revelació d’episodis actuals es filtra en entrevistes a autors o autores imprudents, incomprensibles decisions comercials d’alguns segells editorials o acusacions escandaloses de plagi. [...]

La definició de l’escriptor fantasma no sempre és senzilla: des de l’escriptura neta i crua d’un text que després signarà una altra persona, fins a l’edició, passant per la correcció d’estil, hi ha un camí de matisos en el qual, de vegades, les fronteres esdevenen difuses.

Sobre la particular relació que s’estableix a voltes entre els editors i els autors (i, sobretot, entre ells i els textos que comparteixen), és paradigmàtic el cas de Raymond Carver i Gordon Lish, sobre el qual s’ha tornat a parlar en aquests darrers temps. Per a Mercedes Carreira, escriptora i editora amb experiència en l’escriptura fantasma, la frontera entre les dues tasques és ben clara: “En el moment en què et poses a treballar amb l’autor sobre el llibre ja ets un escriptor fantasma.”

Com a editora, explica, “has de tenir un cap marquetinguer per saber com inserir aquell llibre dins el mercat, quina mena de propaganda li faràs, en quin context d’edició entra aquell llibre, què s’havia editat abans, què s’editarà després, i tens una mirada més atenta al negoci, a més de poder corregir un punt i coma”. Sigui com sigui, es fa palès que la introducció d’un text en els circuits de la indústria editorial implica un seguit d’intervencions que fan que es qüestioni la noció de propietat d’aquell text i la idea mateixa d’autoria.

En aquesta línia, l’escriptor veneçolà Gustavo Valle avalua la incidència que l’ofici de negre literari va tenir en la seva formació[...]. Potser el més positiu que té aquella tasca, segons la seva consideració, és que resulta “una bona medecina per a la vanitat de l’autor”. L’escriptor fantasma, segons Valle, amb la seva renúncia a la visibilitat és un “dinamitador de l’espectacle dels autors”. En aquesta renúncia, alhora, el negre “propicia un plagi: el d’ell mateix”.

“L’escriptura és la destrucció de qualsevol veu, de qualsevol origen”, proclamava Roland Barthes el 1968, i sentenciava en aquell acte la mort de l’autor modern: “La unitat del text no es troba en el seu origen, sinó en el seu destí.” Tanmateix, la tensió conflictiva que s’entrelluca en les representacions del negre literari permet dubtar que aquella mort hagi estat consumada: por què, llavors, la invisibilitat és viscuda com una renúncia? Per què havia de necessitar ningú contractar un negre literari? Des de la foscor de l’anonimat i el silenci, a cavall entre l’estereotip romàntic de l’escriptor sofrent i la sospita maliciosa del frau, senyalats com a mercenaris de la paraula, o reivindicats com a nobles obrers de l’ofici, els escriptors fantasma passegen les seves siluetes esquives pels clarobscurs dels passadissos i les torres del temple editorial. En aquestes passejades, de vegades, reclamen la revenja.

(Extracte de la tercera part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010)