Fer de ‘negre’ (2)

(Ve d'aquí.)

Treballar en equip amb el negre o evitar-lo

per Xavi Ayén

A The ghost writer, el negre que representa Ewan McGregor estableix una relació d’amistat i complicitat amb el polític encarnat per Pierce Brosnan. Per un costat, Eduard Gonzalo certifica que “sí, això és exactament així”, però per l’altre Manu Manzano afirma: “En el meu cas, la relació amb l’autor s’acaba amb el lliurament del treball. El qui el signa gairebé no vol ni veure’t, li fas por, si et veu se li nota que pateix, li recordes que ha fet una cosa reprovable, és com tenir una amant prostituta. El pitjor que li pots fer a un autor és assistir a la presentació del llibre i, si et poses a primera fila, ja li amargues la vida.”

Miralles coneix autors “de les dues menes: els que s’hi impliquen, et donen un índex, et comenten idees i segueixen tot el procés... i els que s’estimen més no veure’t. Després, al defensar el llibre davant els mitjans, a la sisena entrevista ja es pensa que realment l’ha escrit ell.”

Gonzalo és dels clàssics: a ell els autors el conviden a la torre els caps de setmana i manté el contacte amb molts d’ells. “Jo miro d’ajudar-los a trobar una veu narrativa pròpia. De vegades es consideren amb un perfil intel·lectual més baix del que he escrit i em diuen: ‘Jo no enraono així, fes-ho més col·loquial’, i ho rebaixo una mica. I n’hi ha que, al revés, et diuen: ‘Puja el nivell del discurs, això em sona massa simple’, i llavors sofistico el llenguatge”. Igualment, “dels polítics ho comprovo tot, ho investigo, de vegades els trobes idees més ben expressades en una entrevista o en la carta a un amic”. I no té por que menteixin?, demanem. “No. Si passes sis dies al costat d’una persona sense interrompre’l ni afalagar-lo, notes quan et menteix, igual que ho noten els psicoanalistes o la policia. Mentir és un esforç i gairebé sempre deixa empremta. Als autors que menteixen cal evitar-los.”

Un cas divertit és el d’Àlvaro Colomer, que va rebre l’encàrrec de redactar un llibre per a un conegut professional sobre experiències del seu ofici. “Ell havia redactat una primera versió però no funcionava, no tenia interès. Em va trucar l’editor i em va dir:

–Àlvaro, has de refer-ho del tot... en un mes.

–En un mes no tinc temps de fer tantes entrevistes.

–No cal, t’ho inventes. No hi ha temps de fer cap altra cosa, és una llàstima.

–És que jo ara estic amb un altre llibre i...

–Si ens ho fas en quinze dies et paguem el doble.

Colomer va acceptar la feina i, un dia abans d’entregar-la va trucar a l’autor.

–Hola, sóc el negre, és que per escriure el pròleg em cal saber algunes coses de la teva vida.

–Mira, sóc a la platja amb la família. Ara no em ve gens de gust.

–Però és que ho haig de lliurar demà...

–Posa-hi el que vulguis i jo després ja diré que tot és veritat.

“Quin cop –recorda Colomer–, jo tenia 25 anys i va ser com perdre la virginitat. El llibre va tenir èxit i l’autor va sortir a la tele i a la ràdio parlant del llibre... i explicant anècdotes de la seva primera versió que no apareixien a l’obra publicada! Cap periodista no se’n va adonar...”

(Extracte adaptat de la segona part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010; la il·lustració és una fotografia presa de Titelles Vergés)

To be continued.