per Xavi Ayén
Manu Manzano –que avui també és novel·lista– va començar a fer de negre el 1993, en un gran grup editorial amb seu a Barcelona, encara que ha treballat per a moltes altres empreses. En el seu impactant currículum hi figura l’escriptura íntegra de novel·les que signaven inexistents autors nord-americans o anglesos i que “desenvolupaven la història d’una pel·lícula o sèrie d’èxit”. El curiós del cas és que aquests llibres s’han venut com “la novel·la en què es va basar la pel·lícula Tal”. Va tenir “tant d’èxit que algunes me les van traduir a Anglaterra”. Entre les seves gestes també hi ha “haver rebut una història de 18 folis i convertir-la en una novel·la de 350 pàgines”. De fet, ja ha escrit 11 novel·les per a altres.
Els negres entrevistats han redactat de cap a cap llibres de cuina amb receptes que s’atribuïen a una altra persona, memòries de polítics, novel·les de tota mena, recopilacions d’anècdotes, discursos, manuals d’autoajuda empresarial, de creixement personal, i en algun cas fins i tot articles de premsa.
Les tarifes per llibre oscil·len entre 3.000 i 30.000 euros, “segons l’autor que et toqui”. En general no cobren drets d’autor. En alguns casos, per assegurar uns ingressos més elevats si el llibre és un èxit, es firmen acords particulars entre autor i negre.
Els contractes de confidencialitat asseguren que cap negre no tregui els drapets al sol, perquè les editorials s’hi juguen el prestigi i els autors la credibilitat. Tanmateix, Manu Manzano reivindica “eliminar l’halo de reprovable a aquesta activitat. L'ofici existeix des que hi ha editorials. L’editor d’aquí, per pusil·lanimitat, l’ha volgut amagar quan als EUA és un ofici tan respectable com un altre qualsevol, amb els noms dels negres impresos a la portada, de vegades. Molts grans escriptors han començat com a negres –Victor Hugo, Colette–, i Isaac Asimov mateix tenia un equip de negres.” Francesc Miralles –avui també novel·lista– hi està d’acord: “Que algú no sàpiga escriure un llibre no vol dir que sigui analfabet.”
Eduard Gonzalo, editor, professor d’universitat i autor de diversos llibres acadèmics, s’ha sentit identificat amb el personatge que encarna Ewan McGregor a The ghost writer, l’últim film de Polanski: “Reflecteix bé la mena de feina que fem, tot i que a mi de moment no han intentat assassinar-me. Un polític o famós és requerit per una editorial per escriure un llibre, però no té temps. I li busquen algú que l’ajudi: reculls informació, parles amb gent de la seva confiança i els fas entrevistes. De fet, jo em considero més un editor que un negre. Quan Pierce Brosnan, el polític de la pel·lícula, diu a l’escriptor: ‘Jo vaig entrar a la política per amor’, ell fa un bot i li respon: ‘Començarem el llibre així.’ Aquesta és la nostra feina, és així...” Àlvaro Colomer –que també signa llibres propis– diu: “Cap problema a ser negre, treballo per a persones que tenen coses boniques per explicar però els manca el coneixement tècnic per fer-ho.”
Molts elements de la feina de negre no són criticables des de cap punt de vista. Bastants fan la tasca “que abans feia l’editor: llegim el llibre, hi fem algunes retallades, algun canvi d’estructura, polim algun personatge”. I per què ja no ho fan els editors? “El meu editor publica 900 novetats l’any”, contesta un.
Quina mena d’autors són aquests que deixen que altres els escriguin els llibres? Polítics, actors, esportistes, presentadors o famosos de televisió i fins i tot, ens expliquen, algun escriptor conegut. Un d’ells “va lligar amb una noia, se’n van anar a la Martinica i, com que s’acostava la data de lliurament, em va trucar perquè li acabés jo la novel·la...”, ens explica un dels entrevistats. [...]
El submón de les novel·les escrites per un altre es limita als segells més comercials i és més freqüent en gèneres com ara el romàntic, el thriller que segueix models de moda (“fes-me una cosa com El codi Da Vinci”) o la ciència ficció. Un dels negres, amb barba de tres dies, diu que escriu “novel·les roses amb un pseudònim de noia de Minnesota”. Però cap no ha fet tasques d’escriptura –ni coneix ningú que n’hagi fet– per als novel·listes espanyols més respectats per la crítica. Sí, en canvi, n’hi ha que asseguren haver treballat per a alguns dels autors –i autores– de best sellers comercials més coneguts a Espanya. En un famós descuit de micròfon obert, Fernando Sánchez Dragó va comentar un dia a Ana Botella: “En realitat, és un llibre que m’han preparat. Jo no he fet res, com vols que ho faci?... No tinc temps ni d’anar al dentista.” Per Gonzalo, “el negre és una mena d’editor més. Hi ha editors de taula, editors de còctel, refregidors o negres.” Els entrevistats també coincideixen que quan salten denúncies de plagi (Cela, Ana Rosa Quintana, Jorge Bucay, Bryce Echenique...) sol ser per “la feina poc professional d’un negre, de vegades resultat d’una venjança”.
En la no-ficció, destaquen les editorials d’instant books. “L’editor detecta un nínxol de mercat –afirma un habitual d’aquest tipus de productes–, té una idea de llibre i convenç un famós perquè el signi i així vendre milers d’exemplars. Un cop que ja té la cara, només li falta trucar-nos per escriure el llibre”, que s’acaba “en 15 o 30 dies”.
Hi ha un subtipus de negre: el subcontractat. Això s’esdevé quan un negre té tanta feina que, per complir tots els encàrrecs, se sent obligat a demanar ajuda a un altre. És el que li passa al personatge de la novel·la Pandora al Congo, d’Albert Sànchez Piñol. Miralles confessa: “Bé, sí, jo he subcontractat... Un cop em van demanar un llibre sobre un polític que estava molt de moda... en dues setmanes! Vaig subcontractar l’encàrrec a una amiga, i li vaig donar la meitat dels diners.” Què els motiva? Uns quants entrevistats coincideixen que és “una gran escola de literatura” o “un exercici d’estil extraordinari”.
Gonzalo apunta: “La indústria editorial no hauria de propiciar que gent que no té res important a dir escrigui llibres. I això es fa aquí i a la resta del món. En el moment que es prioritzen les vendes sobre la qualitat, ja es fa una cosa reprovable, si entenem que la cultura ha de ser una eina per a la millora moral de les persones, com deia Stuart Mill. I els editors d’avui volen ser al top ten, no pas tenir un Stendhal. A Stendhal el seu editor li deia amablement: ‘Els teus llibres deuen ser sagrats, perquè ningú no els toca.’ Avui el seu editor, senzillament, l’acomiadaria.”
Però com se senten vostès, els negres, veient com triomfen altres? “Has de deixar l’ego fora –admet Manu Manzano–, és l’esperit de Cyrano de Bergerac.” Encara que no apareguin els seus noms, ens diuen un truc per detectar-los: “Si en els agraïments un autor diu allò de ‘aquest llibre no hauria estat possible sense el Pepet’ de vegades és literalment veritat, perquè és el Pepet qui l’ha escrit. A mi em passa”, diu un. Àlvaro Colomer refusa que posin el seu nom: “Són llibres que no vull que figurin al meu currículum. Els fas en un temps breu, preocupant-te sobretot que el contingut sigui claret.” Miralles tampoc hi vol aparèixer: “Ets un transmissor, ordenes el pensament d’un altre. Quan algú et pinta casa teva, no per això la casa passa a ser seva.” Hi ha casos com el del doctor Estivill, que diu públicament que ell no escriu els seus llibres, fet que a Miralles li sembla “modèlic”, però “què aportarà el meu nom a la portada d’un llibre de Mercè Sala sobre lideratge femení?” Eduard Gonzalo és contundent: “Si un autor m’insisteix en allò que ‘el llibre és de tots dos’, jo contesto: no, és teu, jo només l’he fet sonar bé.”
(Extracte de la primera part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010)
Continua.
