dissabte, 30 d’octubre de 2010

Trobat un idioma perdut a l'Himàlaia

Els experts alerten que només queden 800 koroparlants

Lele significa porc, tot i que fins ara no ho sabia ningú fora de les aldees remotes a la falda de l’Himàlaia on viuen les últimes 800 persones que parlen koro, un idioma acabat de descobrir.

Un grup de lingüistes finançats per National Geographic ha topat amb el koro per casualitat. El seu objectiu era estudiar uns altres dos idiomes en extinció que parla la gent d’Arunachal Pradesh, un estat del nord-est de l’Índia al qual és difícil accedir perquè el terreny és molt escarpat, i també perquè la Xina es disputa amb l’Índia aquest territori des de fa dècades.

Quan els lingüistes van començar a escoltar el koro el 2008 van pensar que era un dialecte de l’aka, una altra llengua de la zona, però no encaixava res.

«El koro no podria sonar més diferent de l’aka, són tan diferents com l’anglès i el japonès», explica David Harrison, professor del Swarthmore College (EUA) i un dels directors d'un projecte per gravar i documentar les llengües amenaçades del planeta.

Amb el koro ja són 6.910 els idiomes que es parlen a la Terra. La meitat està en extinció, per falta d'escriptura, per conflictes ètnics o per pressions polítiques. Cada dues setmanes, un llenguatge desapareix amb la mort del darrer parlant.

Els koroparlants són un grup d’unes 800 persones que viuen en diverses aldees en què cultiven l’arròs i l’ordi i pasturen garrins de lele. No hi ha escriptura, i els parlants no eren conscients que feien anar una llengua diferent fins que Harrison i el seu company Gregory Anderson hi van arribar fa dos anys.

Origen desconegut

L’equip va aconseguir un permís especial del govern indi per endinsar-se a la zona i es va ficar a les cases de bambú dels habitants per gravar les seves paraules desconegudes.

Els experts diuen que els mots, els sons i la gramàtica del koro són molt diferents de l’aka, encara que les dues llengües tenen un 9% en comú. Per exemple, el que en aka es diu «vo» és un «lele» per al koro, és a dir, un porc.

Anderson i Harrison, que dirigeixen una ONG anomenada Institut de les Llengües Amenaçades, assenyalen que l’aka era la llengua dels antics comerciants d'esclaus en aquesta zona fronterera entre l’Índia, la Xina i Tibet. És possible que el koro sigui la llengua d’aquells antics esclaus, tot i que encara no es pot assegurar.

«Havíem descobert alguna cosa que s’estava acabant. Si haguéssim trigat deu anys més a venir, no hauríem trobat ni de lluny el nombre de parlants que hem trobat», va explicar ahir Anderson a l’agència AP. Amb prou feines hi ha joves entre els 800 koroparlants, l’idioma dels quals no s’escriu ni s’estudia a l’escola, al contrari que l’hindi o l’anglès. Anderson posarà ara les bases del koro negre sobre blanc en un estudi que publicarà la revista Indian Linguistics.

(Público, 7 octubre 2010)

dissabte, 23 d’octubre de 2010

A set anys

–Quin és el teu millor record personal associat al Paral·lel?
–La primera vegada que vaig trepitjar un escenari, quan tenia set anys. Vaig sortir en un esquetx amb el meu pare al Molino. Quan en tenia tretze, recordo que el meu pare era a l’Arnau amb la Maña; era Nadal i diverses ballarines havien agafat la baixa. Jo em sabia totes les coreografies, així que vaig parlar amb la Maña i els meus pares perquè em deixessin actuar. Vaig actuar tot el Nadal i a partir d’aquell moment totes les vacances.

(Enquesta de Ramon Oliver a Vanessa Garcia, ballarina d’El Molino, Què Fem, 22-28 octubre 2010)

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Un traductor groc

per Màrius Serra

Avui se celebra el Dia Internacional de la Traducció. A mi els dies que m’agraden són els dies de cada dia, que és una denominació molt més bona que la de dies feiners, però en aquest món de quotes qui no té dia no compta. I, la veritat, la traducció és una de les activitats més nobles i necessàries que conec. Què sabríem del món sense la feina callada dels traductors? Tots podem aspirar al poliglotisme, el primer superpoder que li demanaria a una llàntia habitada, però les limitacions del nostre geni són tan evidents que sense la mediació dels traductors no hauríem estat mai capaços de llegir, almenys en el meu cas, Dostoievski, Kafka o Oe. Mediar entre textos significa intermediar entre grups de persones, i això és molt més difícil del que sembla. Ho dic amb coneixement de causa, perquè he traduït (de tres llengües al català, sobretot de l’anglès) i m’han traduït (del català a cinc llengües, sobretot a l’italià). En plena era digital, la traducció continua sent una activitat cultural de primera magnitud. Els avenços impressionants en el camp de la traducció automàtica podrien propagar la falsa idea que ens trobem davant d’un intermediari prescindible. Res més lluny de la realitat. És que els innegables avenços en la fotografia digital ens fan preveure un món sense fotògrafs? El traductor és tan intermediari com l’escriptor. El que passa és que, quan escrivim sense partir d’un text previ, filtrem codis diversos i ens acostem al vertigen de la invenció. En canvi, quan traduïm no inventem ni canviem de codi. Llegim i rellegim fins que interpretem el que hem rellegit i ho intentem reinterpretar fidelment en la llengua d’arribada.

A iniciativa de la secció de traducció de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) avui un grapat de traductors llegeixen fragments de les seves traduccions en llibreries, biblioteques i centres culturals d’aquest subjecte tripartit (en el sentit de dividit més que de format) que anomenem Països Catalans. [...] La idea és donar visibilitat a un col·lectiu més ocult que els minaires. I, en concret, fer visible el nom del traductor en tres àmbits comunicatius: a) publicant-lo a la portada del llibre, b) citant-lo als anuncis en premsa, internet o catàleg, i c) esmentant-lo en els actes promocionals del llibre, com rodes de premsa, entrevistes a l’autor o lectures de fragments. Aquestes peticions de reconeixement són raonables, però per si algun lector pensa que els permutadors exageren al denunciar la poca consideració professional que es dóna a la traducció, n’hi haurà prou de divulgar un exemple d’abans-d’ahir. Dimarts es va llançar l’última novel·la del supervendes gal·lès Ken Follett: Fall of Giants. Doncs bé, la traducció catalana La caiguda dels gegants (La Rosa dels Vents) ja ha hagut de ser retirada perquè hi falten els dos últims capítols. Què addueix l’editorial? Doncs que, donada l’extensió de la novel·la, van repartir la tasca entre diversos traductors, i se’ls devia extraviar un plec.

(extractat de La Vanguardia, 30 setembre 2010)

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Energúmens

per Sergi Pàmies

L’energumen avergonyeix els seus fills i als seus pares, llevat que els seus fills i els seus pares també siguin energúmens, que en aquest cas se’n senten orgullosos. No respecta el torn ni les cues, parla en veu alta al cinema, aparca sempre en doble fila i quan, amb raó, li posen una multa, blasfema i repeteix que “només eren cinc minuts”, perquè l’energumen considera que els seus cinc minuts són molt més importants que els cinc minuts dels altres. [...]

Sigui de dretes, d’esquerres o de centre, l’energumen tracta malament els cambrers i els taxistes i quan parla de la seva dona utilitza la paraula “aquesta” en un to que fluctua entre la condescendència i el menyspreu. L’energumen creu que cal tenir deutes per ser algú i no pagar mai per ser respectat. No desconnecta el telèfon mòbil, diu de tu als adults que no són de la seva raça, amenaça els professors que suspenen als seus fills i, sempre que pot, paga amb diners negres. Creu que els homes que es depilen són uns marietes, que les dones són una mica putes i que tots els polítics són uns lladres. Té solucions dràstiques per resoldre l’atur, la crisi, la delinqüència, la contaminació, la immigració i els mals arbitratges, i si comets l’error d’escoltar els seus arguments descobreixes que la solució és la mateixa per a tot: mà dura. De vegades, gràcies a la loteria de l’atzar, l’energumen ensopega amb un altre energumen. I encara que la topada sol ser desagradable, proporciona als que no són energúmens certa esperança. L’esperança de comprovar que, amb una mica de sort, els energúmens s’acabaran eliminant els uns als altres i que, quan hagin desaparegut, el món serà un lloc una mica menys insuportable.

(extractat de La Vanguardia, 1 octubre 2010)

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Salvar la vida a Algèria

per Ferran Suay

Un home d'Otos, sabedor segurament del magre futur que l'esperava després de la derrota, decidí d'anar-se'n a l'exili. Com que sabia que un altre otosí, conegut al poble com 'Miquel el de Margarida', se n'havia anat anys abans a l'Alger, replegà les poques pertinences que tenia i s'embarcà cap allà.

Analfabet com era, no féu les previsions necessàries, com ara preguntar pels cognoms o l'adreça on podria trobar el seu paisà. I fou així que –en desembarcar a Orà– es trobà en una ciutat atapeïda de gent, d'aspectes i llengua estranys, i sense manera de trobar el seu amic. Sense cap altra alternativa, l'otosí mamprengué a anar pels carrers cridant a veu en coll: «Ningú no sap on para Miquel el de Margarida?» I així anà pels carrers d'Orà, entremig d'aquella gentada que ni l'escoltava ni l'entenia, bramant cada vegada amb més desesperació en espera d'una resposta que tenia ben poques opcions de produir-se.

Quan ja no li quedaven ni diners ni provisions, i començava a resignar-se al seu fracàs, es veu que va sentir algú que l'increpava des de lluny: «Qui està parlant valencià per ací?» Era el mateix Miquel, el de Margarida, que entremig de l'enrenou de la gentada, havia sentit parlar la seua llengua, i se n'havia anat a buscar la font d'aquelles paraules, cosa que –molt probablement– salvà la vida del seu paisà. Bruno [el que explicava l'anècdota], amb els ullets lluents i riallers, acabà la seua intervenció deixant-nos la seua reflexió: qui diu ara que el valencià no serveix per a res?

(El Punt, 15 setembre 2010)