Analfabet com era, no féu les previsions necessàries, com ara preguntar pels cognoms o l'adreça on podria trobar el seu paisà. I fou així que –en desembarcar a Orà– es trobà en una ciutat atapeïda de gent, d'aspectes i llengua estranys, i sense manera de trobar el seu amic. Sense cap altra alternativa, l'otosí mamprengué a anar pels carrers cridant a veu en coll: «Ningú no sap on para Miquel el de Margarida?» I així anà pels carrers d'Orà, entremig d'aquella gentada que ni l'escoltava ni l'entenia, bramant cada vegada amb més desesperació en espera d'una resposta que tenia ben poques opcions de produir-se.
Quan ja no li quedaven ni diners ni provisions, i començava a resignar-se al seu fracàs, es veu que va sentir algú que l'increpava des de lluny: «Qui està parlant valencià per ací?» Era el mateix Miquel, el de Margarida, que entremig de l'enrenou de la gentada, havia sentit parlar la seua llengua, i se n'havia anat a buscar la font d'aquelles paraules, cosa que –molt probablement– salvà la vida del seu paisà. Bruno [el que explicava l'anècdota], amb els ullets lluents i riallers, acabà la seua intervenció deixant-nos la seua reflexió: qui diu ara que el valencià no serveix per a res?
(El Punt, 15 setembre 2010)
