per
Màrius Serra
Avui se celebra el Dia Internacional de la Traducció. A mi els dies que m’agraden són els dies de cada dia, que és una denominació molt més bona que la de dies feiners, però en aquest món de quotes qui no té dia no compta. I, la veritat, la traducció és una de les activitats més nobles i necessàries que conec. Què sabríem del món sense la feina callada dels traductors? Tots podem aspirar al poliglotisme, el primer superpoder que li demanaria a una llàntia habitada, però les limitacions del nostre geni són tan evidents que sense la mediació dels traductors no hauríem estat mai capaços de llegir, almenys en el meu cas, Dostoievski, Kafka o Oe. Mediar entre textos significa intermediar entre grups de persones, i això és molt més difícil del que sembla. Ho dic amb coneixement de causa, perquè he traduït (de tres llengües al català, sobretot de l’anglès) i m’han traduït (del català a cinc llengües, sobretot a l’italià). En plena era digital, la traducció continua sent una activitat cultural de primera magnitud. Els avenços impressionants en el camp de la traducció automàtica podrien propagar la falsa idea que ens trobem davant d’un intermediari prescindible. Res més lluny de la realitat. És que els innegables avenços en la fotografia digital ens fan preveure un món sense fotògrafs? El traductor és tan intermediari com l’escriptor. El que passa és que, quan escrivim sense partir d’un text previ, filtrem codis diversos i ens acostem al vertigen de la invenció. En canvi, quan traduïm no inventem ni canviem de codi. Llegim i rellegim fins que interpretem el que hem rellegit i ho intentem reinterpretar fidelment en la llengua d’arribada.
A iniciativa de la secció de traducció de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (
AELC) avui un grapat de traductors llegeixen fragments de les seves traduccions en llibreries, biblioteques i centres culturals d’aquest subjecte tripartit (en el sentit de dividit més que de format) que anomenem Països Catalans. [...] La idea és donar visibilitat a un col·lectiu més ocult que els minaires. I, en concret, fer visible el nom del traductor en tres àmbits comunicatius:
a) publicant-lo a la portada del llibre,
b) citant-lo als anuncis en premsa, internet o catàleg, i
c) esmentant-lo en els actes promocionals del llibre, com rodes de premsa, entrevistes a l’autor o lectures de fragments. Aquestes peticions de reconeixement són raonables, però per si algun lector pensa que els permutadors exageren al denunciar la poca consideració professional que es dóna a la traducció, n’hi haurà prou de divulgar un exemple d’abans-d’ahir. Dimarts es va llançar l’última novel·la del supervendes gal·lès Ken Follett:
Fall of Giants. Doncs bé, la traducció catalana
La caiguda dels gegants (La Rosa dels Vents) ja ha hagut de ser retirada perquè hi falten els dos últims capítols. Què addueix l’editorial? Doncs que, donada l’extensió de la novel·la, van repartir la tasca entre diversos traductors, i se’ls devia extraviar un plec.
(extractat de
La Vanguardia, 30 setembre 2010)
