dissabte, 24 de novembre de 2012

Escolti, jo un corrector per a què el vull?

per Lluís Salart, account manager de Valores & Marketing

Fa uns dies, una companya compartia a través de Facebook l’anunci d’una important companyia d’assegurances. El claim apareixia amb un cos de lletra molt grossa en cartells situats en OPIs de tot Barcelona, i deia: «PER QUÈ PAGUES TANT SI REBS TANT POC?» (1)

Dues errades ortogràfiques (2) en vuit paraules. Lapsus o desídia? Un seguit d’errors encadenats? Pressa en la validació dels originals? És una cosa que no resoldrem i que tampoc és l’objectiu d’aquest article.

Les normes no són invents dels lingüistes ni el fet de complir-les un caprici de mestres i professors sàdics de llengua. Les normes d’escriptura tenen una funció comunicativa: hem de compartir un codi perquè ens puguem entendre. Escrivim paraules amb unes lletres concretes, en un ordre determinat, amb uns signes de puntuació predefinits perquè la persona que llegeixi allò entengui el que li volem transmetre.

Un text amb errades no ens permet entendre bé el missatge, perquè ens hem distret amb els lapsus. I a més de restar comprensibilitat, pot tenir un efecte secundari emocional en el lector. Què pensarem d’una empresa que és capaç de publicar un anunci amb aquests errors? Com a mínim, crea desconfiança. Les errades es transformen en el missatge que l’empresa no vol transmetre.

Recorden els centres d’informàtica PC City, ja desapareguts? Tenien una botiga a la ronda Sant Antoni de Barcelona. Ens agradava anar-hi a veure els cartells, no per conèixer les ofertes, sinó para buscar-hi errades ortogràfiques. I sempre n’hi havia alguna. No afirmaré que el seu fracàs empresarial es degui als problemes ortogràfics, però sí que pot ser un símptoma. Una empresa que no atén aquests petits detalls és probable que no n’atengui molts altres que són els que fan possible l’èxit d’un negoci.

Els correctors professionals t’expliquen com, amb la crisi i per reduir costos, s’ha abaixat el nivell de qualitat de les correccions i que es fa un ús indegut de les eines automàtiques. Quan el cost de correcció i traducció representa un percentatge alt del cost de producció de determinats materials, pots entendre la retallada. Però no parlem de publicar un llibre sinó d’elaborar un cartell amb poca quantitat de text. Una correcció d’aquesta mena no costarà mai més de 20 euros ni s’hi trigarà més de 40 minuts. Aquesta xifra representa una part ben ínfima del cost de la campanya. El que sí que tindrà un gran cost serà la substitució dels cartells, si l’empresa decideix fer-la (3) i/o assumir el cost en la reputació davant els potencials clientes.

Estic convençut que el cartell sí que va passar per les mans d’algun advocat perquè validés el compliment de la legislació vigent en matèria de publicitat i del sector assegurador. Amb això, l’asseguradora vol evitar la multa per publicitat enganyosa. Incomplir les normes de la llengua no està penat per la llei, però el descrèdit de la marca i el cost econòmic pot ser igual o més alt que si es tractava d’una multa.

Amb les presses i els pressupostos retallats, cometem sovint l’error de voler fer més del que hem de fer. Els marquetinians segurament serem els més indicats per vigilar que es compleixi el manual de la marca. Però deixem les paraules als experts, no ens vindrà de 40 minuts ni de 20 euros.

(Reproducció, per suggeriment de Tercer Segona, d’una adaptació de l’article publicat el 25 octubre 2012 al bloc The White Blank, de Vicenç Àlvaro)

+ + +

(1) Vaig incloure aquest mateix exemple en el meu recull de nyaps publicitaris (al final de l’article).

(2) Hi havia encara al text una tercera errada, en lletres més petites. En una cantonada del cartell es deia: «Sense desdes». En català desde s’escriu des de.

(3) Els cartells van estar només uns dies penjats, menys d’una setmana, i de seguida es van retirar. Un mes després van tornar a aparèixer, ja sense errades. És fàcil d’imaginar la quantitat de diners que va costar l’operació, i l’alt preu que devia pagar la persona responsable del disbarat inicial (qui fos responsable de la decisió de no corregir aquell text).

La il·lustració és de Peter Barron Stark Companies.

dissabte, 17 de novembre de 2012

Continuarem amb el “sortida/salida”?

per Pau Vidal

Què vol dir que el castellà és la llengua de la meitat dels catalans? Si és ver que tots la sabem parlar, no seria més pertinent dir que “és la del cent per cent de la població”? I el català, la del noranta-nosequants per cent que a les enquestes declaren ser capaços d’entendre’l? O del vuitanta-llargs que asseguren parlar-lo? Entre catalanoparlants, castellanoparlants i altrallenguaparlants, aquí som set milions de ciutadans i tretze o catorze de xerraires.

Fins fa vint o trenta anys la ratlla lingüística passava entre catalans i castellans. A seques. Després, ens vam convertir respectivament en catalanoparlants i castellanoparlants. Però aquesta distinció ha estat superada pels fets, i ens n’haurem d’empescar una de nova. Ja no ens és útil. Només val, si de cas, per als monolingües. I ja fóra una bona paradoxa que en el nou estat català s’hi pogués continuar exercint de monolingüe castellà, que és el que passarà si atorguem a les dues llengües el mateix rang d’oficialitat [...].

El terme parlant és un participi de present substantivat (com afluent o ensenyant) molt útil per als especialistes, però que les peculiaritats del bilingüisme a la catalana van buidant de sentit; etiquetar (políticament) els ciutadans com a tal cosa o tal altra segons un paràmetre que no depèn d’ells (la llengua del bressol) equival pràcticament a invalidar tot esforç d’aprenentatge, superació o integració lingüístics. Equiparar l’esforç i la intel·ligència de molts a la desídia i al conformisme d’uns altres. Exemplificat: no distingir entre el model Lluís Cabrera - Matthew Tree i el model Jordi Cañas - Johan Cruyff. Realment estem segurs que els milions de fills i néts de la immigració espanyola (com ara, modestament, un servidor) senten que la seva llengua és el castellà? Que es resignen a ser considerats castellanoparlants i prou? I quan parlen català, què són? [...] I el grup, creixent en nombre, que es declaren bilingües perquè a casa les parlaven totes dues? I els africans, per obrir un altre front, què? I els xinesos? Són mandarinoparlants, per exemple? I els amazigoparlants també ho seran per sempre?

Això mateix podem dir, a l’altra trinxera, dels etiquetats com a “catalanoparlants”. N’hi ha de tan diglòssics que, si mesuréssim la mitjana de les seves elocucions diàries, en rigor haurien de ser considerats castellanoparlants. La diré més grossa: si tinguéssim una maquineta de mesurar comunicacions (una mena de satèl·lit que identifiqués els parlants, en detectés cada acte de parla i el registrés segons l’idioma utilitzat –com allò de la possessió de pilota però a l’engròs–), estic segur que molts dels considerats castellanoparlants produeixen més actes de parla en català que molts presumptes catalanoparlants (i que no em surti ara en Pueyo amb les seves inefables enquestes d’usos lingüístics, que li cardo tres parlants pel cap; a les enquestes, el poble català experimenta una sorprenent mutació que ens transforma a tots en aferrissats maulets). I qui vulgui dades fiables, que vagi a la gasolinera i es posi a la cua. Que pari l’orella i anoti en quina llengua s’adrecen a la noia de la caixa. I viceversa. Perquè la fidelitat lingüística dels nadius és digna del Saratoga. No el portaavions, el bordell.

A hores d’ara, fins i tot el súmmum de la infidelitat, que és la interacció entre dos catalans (de llengua materna) en castellà, fins ara brandat com a màxim exemple de l’absurd a què pot conduir la diglòssia, ha deixat de ser vàlid. Perquè quan sents una conversa en castellà, i creus detectar que ambdós interlocutors són catalanoparlants, com pots saber si l’un dels dos (o tots dos) no són de llengua materna castellana? Hi ha molta gent a qui no se li nota l’accent, o no en té, o els seus pares murcians es van establir a Ribes de Freser i té accent de Ribes de Freser.

No sé si m’explico. El que vull dir amb aquest embolica que fa fort és que potser enfoquem malament la qüestió. De què serveix continuar raonant en termes de procedència lingüística? L’estat català és un projecte de futur o pensem construir-lo mirant cap al passat? Volem ser un sol poble o continuarem l’absurd desdoblament del “sortida/salida”? Perquè si, per bonisme i un excés de respecte acrític envers els ancestres, perpetuem la bomba de rellotgeria que és el bilingüisme oficial, no seria estrany que d’aquí a unes quantes generacions, viatjant per les Espanyes, encara ens sentíssim dir allò de “Pero tu eres catalán o... catalán catalán?” Seria l’indici més evident del nostre fracàs com a col·lectivitat.

(Extracte de l’article publicat a VilaWeb, 9 novembre 2012)

dissabte, 10 de novembre de 2012

Letònia i la llengua catalana

per Jaume Clotet

En les seves cartes enviades a Catalunya des de l'exili, Joan Sales parlava sovint dels estonians i de llurs anhels nacionals. Era la manera que tenia de parlar dels catalans sense aixecar les sospites de la censura franquista, que sempre va demostrar la seva incapacitat crònica d'entendre les metàfores. Recórrer a les repúbliques bàltiques, doncs, no va ser una moda passatgera dels anys noranta del segle passat, quan Lituània, Letònia i Estònia van aconseguir escapar del jou soviètic i es van proclamar estats independents. Tots tres països continuen essent referents vàlids per al nostre país. El cas de Letònia i la seva llengua, per exemple, ens pot servir de model.

Per fer-nos una idea de la situació lingüística letona en el moment de la secessió cal recórrer al cens lingüístic fet l'any 1988, encara en el període de dominació soviètica. Un 52 per cent de la població tenia el letó com a llengua materna, mentre que el rus ho era per a un 42 per cent de la població. Com passa sovint en aquests casos, la majoria de parlants de letó també parlaven rus, mentre que només una part dels russòfons eren competents en letó. Els sona, aquest escenari? A tot això cal afegir-hi que els russòfons, que hi havien arribat massivament després de la Segona Guerra Mundial, tendien a concentrar-se en alguns districtes, sobretot els més propers a Rússia, on la seva hegemonia superava el 80 per cent de la població.

Arribat el moment de la independència, el nou govern letó va plantejar-se quina política lingüística li convenia per garantir la pervivència de la seva llengua nacional. Amb un percentatge tan elevat de russòfons, i la potència demogràfica russa com a veïna, la secessió no garantia per si mateixa el futur del letó. Cal recordar que la població total del país era de 2,5 milions i Rússia en tenia 150.

Per assegurar el futur de la llengua letona i per no dividir el país en dues comunitats, la nova Constitució va adoptar el letó com a única llengua oficial. Per descomptat, la legislació respecta l'ús, promoció i ensenyament escolar de totes les llengües que es parlen al país, però especifica també que la llengua d'integració dins el poble letó és, evidentment, la letona. És que podria ser-ne una altra? El letó va passar a ser obligatori per als càrrecs públics i electes, i totes les administracions i empreses públiques i privades havien d'atendre el públic en aquest idioma. Els mitjans públics tenen el letó com a llengua habitual, mentre que el rus o qualsevol altra llengua troba el seu espai en els mitjans privats. [...]

El letó configura lentament, doncs, una única societat política i nacional. Val a dir que tot el procés no ha estat exempt de tensions, però ha estat absolutament democràtic i pacífic.

Sense dubte, la política lingüística letona és dura. Però, també sense dubte, ha estat el mecanisme legal que el poble letó ha trobat per fer front a una diglòssia accelerada que hauria liquidat la seva llengua en dues o tres generacions. Cal afegir que els organismes internacionals, com per exemple l'OSCE, han considerat sempre que la legislació lingüística letona s'ajusta perfectament a la legalitat internacional.

(Extracte de l'article publicat a El Punt Avui, 24 octubre 2012)

dissabte, 3 de novembre de 2012

Dificultats per a aprendre una segona llengua?

per David Valls Lanàquera, psicòleg

La qüestió dels logopedes i el valencià ja és coneguda des de fa temps. El meu nebot fou diagnosticat d’un autisme que més tard resultà no tindre. El logopeda corresponent aconsellà a la meua cosina educar-lo en castellà. Un disbarat. Com podem permetre errors diagnòstics de l’autisme a hores d’ara?

Tot açò és ciència a banda, com l’arròs. Si eixa gent realment pensara que parlar un segon idioma fóra problemàtic, també estarien en contra d’educar els xiquets en anglès des de primària, no? I ja ni parlem d’alemany o de xinés...

La cosa del bilingüisme i els retards en l’adquisició del llenguatge té història. L’origen està als EUA, on observaren que els xiquets que tenien dificultats en l’aprenentatge de la lectoescriptura compartien certs trets en comú: menors de 8 anys, hispanoparlants, baix nivell socioeconòmic... La hipòtesi inicial fou que els pares encara els parlaven en espanyol. Eixe era el problema. Estem parlant dels anys 80.

La neuropsicologia avançà, i prompte aplegà la neuroimatge. S’observà que els idiomes apresos en la infantesa s’emmagatzemen en zones distintes de l’hemisferi esquerre cerebral. Sabíem que els idiomes estaven allí, però no quina relació neuronal hi havia entre eixes zones.

Açò reobrí el debat: ¿quina relació hi havia ara entre els hispanoparlants i els problemes d’aprenentatge?

Abreviant un poc, varen descobrir que la relació entre les dificultats d’aprenentatge significatives (dislèxia, discalcúlia, disgrafia...) i el bilingüisme no estava en el segon idioma, sinó en el primer. En altres paraules: si el monyicot no tenia un bon coneixement de la llengua materna, no podia tenir un millor nivell del segon idioma. D’aquesta manera, si un xiquet tenia problemes amb la lògica del seu idioma matern (lògica que es transmet a través de la gramàtica), no podia assolir un bon nivell en matemàtiques o en escriptura. A açò se li anomena llei d’interdependència, dins de la psicolingüística. La llengua materna és la bastida a partir de la qual se construïxen els següents idiomes (cadascú en una part del cervell distint).

Per tant, recalque els punts següents:
1. Existeix un idioma matern (L1) front a la resta d’idiomes perquè l’ésser humà està preparat genèticament per a adquirir un llenguatge.* Tenim un gen (FOXP2, cromosoma 7) que prepara el nostre cervell per a adquirir-lo (i si ningú ens l’ensenya, per a crear-lo). L’idioma que activa eixe gen és l’idioma L1.

2. Els idiomes estan a zones separades del cervell. És a dir, els idiomes no se barregen, no se sumen; se van construint gràcies a la qualitat del primer idioma (L1).

3. La qualitat del segon idioma estarà estrictament relacionat amb la qualitat del primer idioma.
En conclusió:

No només eixos logopedes van errats, sinó que el seu error és invers a la realitat. La solució no és suprimir la llengua materna, sinó potenciar-la més encara i assegurar-nos que s’eduque en un bon nivell (tothom sap que no és el cas del català a València).

Podem proposar dues solucions: eliminar per complet la llengua materna (de la família, del context escolar...) o exigir que s’eduqui millor en esta llengua. La primera els logopedes ja la coneixen. Amb la segona podem millorar l’educació dels jóvens i potenciar l’aprenentatge de segons idiomes (o tercers, o quarts...).

------

* Ací entra en joc la neuroimatge. En primer lloc, cal mirar de quin idioma estem parlant. Hi han idiomes com els romànics que el seu significat és quasi totalment independent de l’entonació, i eixos es troben, en un 90%, en l’hemisferi esquerre, però n’hi han que depenen, i molt, de l’entonació, com el xinés, i que es troben en un 50% en ambdós hemisferis.

Un altre factor és el sexe: els hòmens tenim els cervell més mal connectat entre hemisferis, i això reflectix una tendència a crear connexions neuronals d’una forma molt distinta (i més ineficaç) que les dones. A partir dels 8 anys els idiomes comencen a aprendre’s amb l’hemisferi dret. És com si l’hemisferi esquerre ja estigués ple. És per esta raó que els hòmens som més trompellots aprenent idiomes que les dones: elles tenen el cervell millor connectat entre hemisferis i relacionen millor l’idioma nou (hemisferi dret) amb l’hemisferi de la parla, que és l’esquerre.

En fi, amb la neuroimatge només podem fer hipòtesis, però amb les tècniques que tenim ara és difícil saber quina és la L1. Podem tenir indicis, per exemple, mirant quin és l’idioma que més emocions desperta. És a dir: per molt bé que parle anglès, sempre m’activarà més emocionalment la paraula “mort” que la paraula “death”.

(Textos extractats d’un parell de comunicacions enviades a Migjorn, 22 octubre 2012)