dissabte, 3 de novembre de 2012

Dificultats per a aprendre una segona llengua?

per David Valls Lanàquera, psicòleg

La qüestió dels logopedes i el valencià ja és coneguda des de fa temps. El meu nebot fou diagnosticat d’un autisme que més tard resultà no tindre. El logopeda corresponent aconsellà a la meua cosina educar-lo en castellà. Un disbarat. Com podem permetre errors diagnòstics de l’autisme a hores d’ara?

Tot açò és ciència a banda, com l’arròs. Si eixa gent realment pensara que parlar un segon idioma fóra problemàtic, també estarien en contra d’educar els xiquets en anglès des de primària, no? I ja ni parlem d’alemany o de xinés...

La cosa del bilingüisme i els retards en l’adquisició del llenguatge té història. L’origen està als EUA, on observaren que els xiquets que tenien dificultats en l’aprenentatge de la lectoescriptura compartien certs trets en comú: menors de 8 anys, hispanoparlants, baix nivell socioeconòmic... La hipòtesi inicial fou que els pares encara els parlaven en espanyol. Eixe era el problema. Estem parlant dels anys 80.

La neuropsicologia avançà, i prompte aplegà la neuroimatge. S’observà que els idiomes apresos en la infantesa s’emmagatzemen en zones distintes de l’hemisferi esquerre cerebral. Sabíem que els idiomes estaven allí, però no quina relació neuronal hi havia entre eixes zones.

Açò reobrí el debat: ¿quina relació hi havia ara entre els hispanoparlants i els problemes d’aprenentatge?

Abreviant un poc, varen descobrir que la relació entre les dificultats d’aprenentatge significatives (dislèxia, discalcúlia, disgrafia...) i el bilingüisme no estava en el segon idioma, sinó en el primer. En altres paraules: si el monyicot no tenia un bon coneixement de la llengua materna, no podia tenir un millor nivell del segon idioma. D’aquesta manera, si un xiquet tenia problemes amb la lògica del seu idioma matern (lògica que es transmet a través de la gramàtica), no podia assolir un bon nivell en matemàtiques o en escriptura. A açò se li anomena llei d’interdependència, dins de la psicolingüística. La llengua materna és la bastida a partir de la qual se construïxen els següents idiomes (cadascú en una part del cervell distint).

Per tant, recalque els punts següents:
1. Existeix un idioma matern (L1) front a la resta d’idiomes perquè l’ésser humà està preparat genèticament per a adquirir un llenguatge.* Tenim un gen (FOXP2, cromosoma 7) que prepara el nostre cervell per a adquirir-lo (i si ningú ens l’ensenya, per a crear-lo). L’idioma que activa eixe gen és l’idioma L1.

2. Els idiomes estan a zones separades del cervell. És a dir, els idiomes no se barregen, no se sumen; se van construint gràcies a la qualitat del primer idioma (L1).

3. La qualitat del segon idioma estarà estrictament relacionat amb la qualitat del primer idioma.
En conclusió:

No només eixos logopedes van errats, sinó que el seu error és invers a la realitat. La solució no és suprimir la llengua materna, sinó potenciar-la més encara i assegurar-nos que s’eduque en un bon nivell (tothom sap que no és el cas del català a València).

Podem proposar dues solucions: eliminar per complet la llengua materna (de la família, del context escolar...) o exigir que s’eduqui millor en esta llengua. La primera els logopedes ja la coneixen. Amb la segona podem millorar l’educació dels jóvens i potenciar l’aprenentatge de segons idiomes (o tercers, o quarts...).

------

* Ací entra en joc la neuroimatge. En primer lloc, cal mirar de quin idioma estem parlant. Hi han idiomes com els romànics que el seu significat és quasi totalment independent de l’entonació, i eixos es troben, en un 90%, en l’hemisferi esquerre, però n’hi han que depenen, i molt, de l’entonació, com el xinés, i que es troben en un 50% en ambdós hemisferis.

Un altre factor és el sexe: els hòmens tenim els cervell més mal connectat entre hemisferis, i això reflectix una tendència a crear connexions neuronals d’una forma molt distinta (i més ineficaç) que les dones. A partir dels 8 anys els idiomes comencen a aprendre’s amb l’hemisferi dret. És com si l’hemisferi esquerre ja estigués ple. És per esta raó que els hòmens som més trompellots aprenent idiomes que les dones: elles tenen el cervell millor connectat entre hemisferis i relacionen millor l’idioma nou (hemisferi dret) amb l’hemisferi de la parla, que és l’esquerre.

En fi, amb la neuroimatge només podem fer hipòtesis, però amb les tècniques que tenim ara és difícil saber quina és la L1. Podem tenir indicis, per exemple, mirant quin és l’idioma que més emocions desperta. És a dir: per molt bé que parle anglès, sempre m’activarà més emocionalment la paraula “mort” que la paraula “death”.

(Textos extractats d’un parell de comunicacions enviades a Migjorn, 22 octubre 2012)