dissabte, 10 de novembre de 2012

Letònia i la llengua catalana

per Jaume Clotet

En les seves cartes enviades a Catalunya des de l'exili, Joan Sales parlava sovint dels estonians i de llurs anhels nacionals. Era la manera que tenia de parlar dels catalans sense aixecar les sospites de la censura franquista, que sempre va demostrar la seva incapacitat crònica d'entendre les metàfores. Recórrer a les repúbliques bàltiques, doncs, no va ser una moda passatgera dels anys noranta del segle passat, quan Lituània, Letònia i Estònia van aconseguir escapar del jou soviètic i es van proclamar estats independents. Tots tres països continuen essent referents vàlids per al nostre país. El cas de Letònia i la seva llengua, per exemple, ens pot servir de model.

Per fer-nos una idea de la situació lingüística letona en el moment de la secessió cal recórrer al cens lingüístic fet l'any 1988, encara en el període de dominació soviètica. Un 52 per cent de la població tenia el letó com a llengua materna, mentre que el rus ho era per a un 42 per cent de la població. Com passa sovint en aquests casos, la majoria de parlants de letó també parlaven rus, mentre que només una part dels russòfons eren competents en letó. Els sona, aquest escenari? A tot això cal afegir-hi que els russòfons, que hi havien arribat massivament després de la Segona Guerra Mundial, tendien a concentrar-se en alguns districtes, sobretot els més propers a Rússia, on la seva hegemonia superava el 80 per cent de la població.

Arribat el moment de la independència, el nou govern letó va plantejar-se quina política lingüística li convenia per garantir la pervivència de la seva llengua nacional. Amb un percentatge tan elevat de russòfons, i la potència demogràfica russa com a veïna, la secessió no garantia per si mateixa el futur del letó. Cal recordar que la població total del país era de 2,5 milions i Rússia en tenia 150.

Per assegurar el futur de la llengua letona i per no dividir el país en dues comunitats, la nova Constitució va adoptar el letó com a única llengua oficial. Per descomptat, la legislació respecta l'ús, promoció i ensenyament escolar de totes les llengües que es parlen al país, però especifica també que la llengua d'integració dins el poble letó és, evidentment, la letona. És que podria ser-ne una altra? El letó va passar a ser obligatori per als càrrecs públics i electes, i totes les administracions i empreses públiques i privades havien d'atendre el públic en aquest idioma. Els mitjans públics tenen el letó com a llengua habitual, mentre que el rus o qualsevol altra llengua troba el seu espai en els mitjans privats. [...]

El letó configura lentament, doncs, una única societat política i nacional. Val a dir que tot el procés no ha estat exempt de tensions, però ha estat absolutament democràtic i pacífic.

Sense dubte, la política lingüística letona és dura. Però, també sense dubte, ha estat el mecanisme legal que el poble letó ha trobat per fer front a una diglòssia accelerada que hauria liquidat la seva llengua en dues o tres generacions. Cal afegir que els organismes internacionals, com per exemple l'OSCE, han considerat sempre que la legislació lingüística letona s'ajusta perfectament a la legalitat internacional.

(Extracte de l'article publicat a El Punt Avui, 24 octubre 2012)