dissabte, 31 de març de 2007

El testimoni de la Maria A.

Em va deixar molt impressionat trobar-me fa unes setmanes al Magazine que es reparteix els diumenges amb diversos diaris, dins un reportatge sobre «Joves extraordinaris», el testimoni de la Maria A. Ella i jo –i uns quants més– sabem per què és tan corprenedora la trajectòria i el conjunt de decisions que ha anat prenent, a partir d’un dia que va tenir una aventura...

Us faig un extracte del que deia la revista: «Juny del 2001. Tenia 20 anys, acabava segon de dret, la vida em somreia, tenia amics, un xicot, una família fantàstica..., i una vesprada m’assabento que estic embarassada. El problema més gran era el que podia pensar la família, on tothom em tenia tan ben considerada. [...]

»Mai no m’havia plantejat quedar-me embarassada, però molt menys la possibilitat d’avortar. No hi havia cap altre camí que tirar endavant, així que els meus plans van quedar barrats. Volia començar una altra carrera i m’havien adjudicat una beca per anar a Lisboa amb un programa Erasmus. Ja no podria fer-ho. Però em vaig prometre que acabaria dret. Era típic sentir casos de noies que havien deixat d’estudiar en quedar-se prenys i no volia que em passés a mi.

»Per fi, després de cinc anys de maternitat i de dubtes, de ganes de tirar la tovallola i de lluita contínua, que no hauria resistit si no hagués estat pels pares, per la família i pels millors amics, el mes de setembre passat em vaig llicenciar. He assolit un dels objectius més costosos. Als ulls de qualsevol pot semblar una niciesa perquè hi ha milers de llicenciats i pares i mares que combinen feina, família i estudis. Però haver-ho fet portant una casa, una filla i unes quantes feines alhora per poder arribar a fi de mes fa que em senti una persona lluitadora.

»Per a mí no ha estat fàcil. Quan vius en un quart pis sense ascensor, sense banyera, sense calefacció i amb un sostre que cau a trossos i el lloguer puja cada dia més i no hi ha ni la possibilitat més remota d’anar-se’n a un de més ampli perquè no ho podria pagar amb els meus sous ridículs, no trobes precisament que la vida sigui un camí de roses. També et desanimes quan en cercar feina has de mirar l’horari perquè no pots deixar la tasca més important, que és fer de mare, o quan has de comptar sempre els diners cèntim a cèntim per poder arribar a totes les despeses.

»Tot amb tot, sóc la mare més feliç del món. Quan vaig a buscar la Q. a l’escola i se’m llença als braços, o s’aixeca al matí i em diu que m’estima, o ara, que em demana d’on surt l’aigua del lavabo, no puc veure res de negatiu en les decisions preses. La meva vida no és com la de la majoria de les noies de 26 anys. Ahir, que era divendres, me’n vaig anar a dormir a les 11 de la nit, però aquest matí he pogut llevar-me amb ella i jugar. I m’encanta.» (Magazine, 4 febrer 2007, p. 35).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 29 de març de 2007

Burla al Parlament

Aquest matí s’han votat al Parlament unes quantes resolucions que tothom donava per entès, abans de votar-les i tot, que eren una «frivolitat», una «broma», una mena de torcebraç d’adolescents. Adolescents que manen, adolescents dels quals depèn parcialment l’autoritat política i legislativa –i moral, ai– d’aquest país nostre. Dic «parcialment» perquè com tothom sap el poder real és a Madrid, i una mica a Brussel·les: aquí només ens barallem per les escorrialles. I l’autoritat moral de debò la tenen les grans empreses, els anomenats poders fàctics. Ai.

Són coses com aquestes les que han fet al llarg del temps que hi hagi cada cop més gent que no està disposada a votar cap dels partits que participen en aquest escarnot continu de la democràcia. Una cosa és que el Parlament aprovi una resolució i que després a Madrid la converteixin en pasta de paper (Estatut del 30 de setembre del 2005), i una altra cosa que aquí mateix ja ens prenguem el Parlament com una parada de fireta.

És mentida que la política sigui així, que hagi de ser això. T’has d’embrutar, segurament, perquè pactar és cedir i dialogar, cosa positiva, però és també emporcar-se almenys una mica. Ara, els parlaments, allà on hi ha una cultura democràtica una mica seriosa, allà on els partits són sols instruments de coordinació i no els nuclis mateixos del poder –del poder parcial, en el nostre cas–, haurien de servir per parlar, per convèncer, per rectificar, per posar-se d’acord en les coses que interessen tothom. I no és així, al Parlament de Catalunya no és pas així. Els discursos no serveixen per a res. Els vots estan comptats ja d’abans de començar cada sessió. Els parlamentaris apareixen en el moment de la votació i els seus portaveus els diuen amb signes el que han de votar, i molts no saben ni què voten.

Això va començar aquí a ser així, tan trist, fa temps. El primer terratrèmol fort jo el vaig sentir per dins –abans suposo que no m’interessava gens la política– en aquell famós «ple dels incendis», en què després d’un estiu especialment tràgic una CiU prepotent va imposar la seva majoria absoluta per fer aprovar al Parlament de Catalunya un text de felicitació al Govern –a ells mateixos, doncs– per com havien fet les coses aquell estiu en matèria de prevenció d’incendis. Suposo que fins llavors el Parlament ja funcionava com ara, com va funcionar aquell dia amb aquella felicitació aberrant, però jo recordo el moment com un despertador, com una alarma.

A mi, evidentment, no em consola que a Madrid passi el mateix, o pitjor i tot, gairebé des del començament del postfranquisme. Allà tenen menys cultura democràtica i no ens podrà ser exemple de gaire res en aquest terreny, però aquí hem tingut democràcia –de l’època– durant segles, fins que ens la van prendre –segurament perquè l’havíem posat al cistell que no tocava.

De vegades penso en aquelles utopies de Thomas More, i imagino un parlament amb uns diputats pendents de la gent que els ha votat i no dels cappares del partit que els han posat a les llistes i que si no creuen els faran desaparèixer de les llistes vinents. Penso que seria bonic, portant a l’actualitat les visions de More, crear uns partits nous, definir-los mínimament dins unes coordenades bàsiques i presentar-los a les eleccions per fer net de tot el que hi ha ara. Ja sé que és teòric, però deixeu-me ser una mica utopista –i vagi per davant que jo no penso fer res d’això, ni crec que ningú ho faci. Es tractaria, per exemple, d’establir l’ideari –més aviat liberal o més aviat intervencionista, més aviat catalanista o més aviat espanyolista..., el que sigui–, d’obrir les admissions per internet, de fer un programa molt detallat amb les aportacions de la gent, de presentar-se a les eleccions havent fet les llistes a partir també de les preferències dels afiliats i de tancar les llistes i les afiliacions en el moment de les votacions. Llavors, durant quatre anys –o sis, o vuit, els que siguin– els que sortissin elegits defensarien allò que s’ha aprovat i prou, o bé s’obririen consultes a través de la xarxa –en temps de More no hi havia xarxa, ara sí–, però no s’acceptarien noves incorporacions ni influències ni dictats de gent interessada que no fos la que hi estava apuntada abans de les eleccions. Com a màxim, amb les noves incorporacions –que formarien com una llista d’espera de cara a les eleccions següents– es podria fer una mena de fòrum de simpatitzants als quals s’escoltaria durant les discussions que hi hagués dins el nucli dur –els antics afiliats–, però assegurant per als que ja hi eren d’abans la capacitat de decisió final. A partir del final de la legislatura, s’obriria un nou període amb la incorporació dins el nucli dur de la gent que estava a la llista d’espera. I així, podríem tenir uns partits de la gent, del poble, de dretes i d’esquerres, catalans i espanyols. I podríem continuar el somni... (que és un somni, eh?, que se m’acaba d’acudir i que, per tant, segur que té molts punts foscos),

No, no calen somnis: n’hi ha prou amb llistes obertes, compromisos personals i exigibles dels que es presentin, lleis molt estrictes contra l’aprofitament dels càrrecs públics per a fins individuals o de partit, prohibició de publicitat electoral amb fons públics, consultes populars i referèndums per resoldre assumptes que no estiguin clarament establerts en els programes electorals, i poca cosa més. No és tan difícil. Hi ha països on això funciona. I potser la gent també acaba farta dels polítics, però almenys no hi ha aquesta impotència d’aquí pel menysteniment a què els polítics ens tenen sotmesos... excepte quan s’acosten eleccions. Bé, que pensi que això és possible, i que no sembli tan difícil, potser forma part també del somni, ja ho sé. Però teòricament seria factible, sense necessitat d’esperar nous partits. El que passa és que potser perquè els actuals se n’adonin hi haurà d’haver un daltabaix. Ai.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 27 de març de 2007

Guardians de l'statu quo

Us vaig explicar la meva aventura galdosa en un gran magatzem. Vaig denunciar-los, com us vaig dir, a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC). Al cap d’uns dies vaig rebre una carta de l’OMIC que em deia que ja havien «trames» (sic) la meva queixa al magatzem en qüestió i que esperaven que els responsables de l’entitat es posarien en contacte amb mi. I la carta incloïa tot seguit la frase següent: «Si una vegada transcorregut [sic] dos meses [sic] de la tramesa d’aquesta carta no s’arribat [sic] a una solució agrairem ens [sic] ho comuniqui per tal de continuar els tràmits. En cas que no ens comuniqui res entendrem que el problema s’ha solucionat i arxivarem la reclamació.»

Bé, han passat els dos mesos. He escrit a l’OMIC la carta següent:

«Barcelona, 21 de març de 2007

OMIC - Barcelona
Rda. S. Pau 43-45
08015 Barcelona

Senyors,

Estic molt i molt perplex. Vostès, un cop que el ciutadà fa una denúncia formal per un mal comportament d’una entitat, si no és el mateix ciutadà el qui els torna a repetir la denúncia, donen per descomptat que el cas queda tancat. És a dir, el consumidor ha de continuar pagant amb temps i dedicació el que ha estat una mala praxi comercial d’una entitat, davant uns quants testimonis, sense que vostès hagin de fer res més que esperar que el ciutadà no torni a queixar-se en el termini de dos mesos. Si no es queixa una altra vegada, el cas queda tancat. Molt bonic. Il·lustratiu.

A on cal queixar-se del comportament menfotista de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor de Barcelona?

En fi. Els comunico que a hores d’ara no he rebut cap mena de comunicació d’aquests senyors sobre la qüestió a la qual feia referència en la meva queixa oficial del 17 de gener del 2007, amb registre d’entrada a l’OMIC 76189. I els aviso abans que transcorrin els dos mesos des de la seva comunicació del 25 de gener per evitar que tanquin l’expedient basant-se en aquesta mena de protocol automàtic que tenen establert i que sens dubte penalitza el ciutadà indefens.

La càrrega de provar que hi ha hagut contacte entre l’empresa denunciada i el denunciant hauria de ser per a l’empresa denunciada; no és el ciutadà qui ha de molestar-se un altre cop. I si el ciutadà no diu res, vostès no haurien de pensar que l’afer ja està resolt, sinó al contrari, que encara no està resolt. Per saber si un conflicte d’aquesta mena ha quedat resolt, l’empresa denunciada hauria d’adreçar-se a vostès amb proves concloents que s’ha posat en contacte amb mi o que ha intentat fer-ho. Són ELLS els que ho han de fer, no pas jo. La víctima he estat JO, no ells.

Però no sé per què m’esforço a explicar obvietats que són de sentit comú. No s’amoïnin, que no els tornaré a molestar, un cop comprovat que vostès defensen, sobretot, l’
statu quo imperant i els comerciants prepotents.

La conclusió és clara. L’Ajuntament de Barcelona no protegeix els ciutadans. Només els ciutadans que tinguin molt de temps per perdre en aquesta gimcana de denúncies, recursos, fotocòpies i cartes trobaran en vostès, potser, alguna defensa. Jo ja he gastat prou energies. He intentat ajudar i el que he trobat és una paret burocràtica insalvable.

I després tots els polítics es queixen que la gent no vota. Que els vagi bé. Siguin feliços i, sobretot, no posin en perill les seves butaques.


[signatura]
»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 24 de març de 2007

Un punt d’inflexió?

Abans-d’ahir potser hi va haver un punt d’inflexió en l’elit de la societat catalana, amb la reunió absolutament unànime que hi va haver al IESE –al IESE!–, per reclamar dignitat i plantar-se davant de Madrid –amb tots els matisos que vulgueu, però el pinyol és aquest–, amb ideòlegs polítics i econòmics de tots els colors, amb empresaris de totes les àrees, amb representants de tots els col·lectius socials, culturals, ciutadans... Hi era tothom –dels que manen, ja s’entén–, i qui no hi era va ser perquè no hi cabia, no pas perquè no hi hagués volgut estar. No es va convidar els representants dels partits polítics, justament, per assegurar que de l’acte no s’escaparien galls. Com ha dit Benach, el fet que no se’ls convidés comporta «una crítica explícita als partits per la seva falta d’unitat», i tal com ho ha dit el president del Parlament ha quedat clar que assumia la crítica. El motiu de la reunió, com se sap, era demanar que a l’Aeroport de Barcelona no li escapcin més les ales els governs de Madrid. Que no l’ajudin, si no volen, però que tampoc no posin pals a les rodes dels trens d’aterratge dels avions que pretenen envolar-se o arribar a la terminal del Prat.

Jo no recordo res de similar en tota la història recent de Catalunya, amb tanta unanimitat física i gràfica dels poders fàctics catalans –catalans que se senten espanyols, la majoria, i potser també la majoria amb interessos només econòmics, però que despús-ahir van exercir de catalans. Una cosa semblant en l’àmbit politicopartidista va ser tal volta la foto del Parlament del 30 de setembre del 2005, però allà només hi havia polítics i a més hi faltava el PP –aquella foto representava «només» un 90% de la societat. Abans-d’ahir la «sensibilitat PP» hi era molt clarament representada –si a La Moncloa hi hagués ara el senyor Aznar I, o el II, potser alguns que eren despús-ahir al IESE tampoc no haurien volgut fer-se la foto, però com que a La Moncloa hi ha ara els socialistes, benvingudes les fotos a la contra, ni que sigui amb els perversos nacionalistes. O sigui, despús-ahir hi havia tothom, i tothom vol dir tothom.

Ahir vaig mirar la premsa de Madrid, la premsa que diu que és «nacional». L’acte del IESE no apareixia a les pàgines «nacionals» dels diaris que vaig mirar-me. Només, com a màxim, a les pàgines «de desconnexió» –i en alguns diaris no vaig saber trobar-ne ni un breu. No vaig mirar els telenotícies espanyols d’abans-d’ahir, però m’imagino que si la cosa va sortir devia ser igual com en aquests diaris, potser arraconada com una nosa molestosa de províncies –a les webs d’Antena 3 i Tele 5 ahir tampoc no hi vaig saber trobar la informació. No fos cas que als habitants de la «nació única» els arribés una notícia que posa en qüestió, si més no una mica, que els catalans siguem sempre i en tot lloc un poble mesell.

Despús-ahir va passar un fet important a Barcelona, la capital de Catalunya, i em penso que pot ser un punt d’inflexió. Si d’això en surt alguna cosa i tota aquesta gent «catalana» que mana tant ací s’adona que units podem avançar en una línia diferent de la que ens marca Madrid des de fa segles, potser pot canviar alguna cosa. És clar que el més important és que algú de Madrid hagi pres nota de la bellugadissa i hi faci alguna cosa. Perquè si no, els nostres cappares tornaran al «anar fent», i al «aquí caic i allà m’aixeco» de tota la vida durant un parell de generacions més.

* * *

(Sobre l’afer Bolaño-Barbeta, que algú em demana què en penso, haig de dir que no en penso res. No en penso res perquè no en conec el context, tot i que me l’imagino. O sigui, no n’estic escandalitzat. La tasca dels periodistes, sobretot els de política i economia, és una feina d’estar ficats dins el fang fins al coll, mirant de treure notícies d’on no n’hi ha i declaracions off the record i escletxes d’informació i aparences de divisió d’opinions entre els polítics i els partits i les coalicions. No els critico: és un fet, funciona així. I si s’acaba una relació estranya d’aquestes, d’interessos mutus entre el periodista i l’informador oficial, llavors passa el que passa en qualsevol trencament professional o sentimental o comercial que potser fins llavors era idíl·lic: que hi ha crits i amenaces i paraules sobreres i moltes coses més, però és absurd treure conclusions a partir d’aquest darrer fet, del moment del trencament. Cal conèixer el context, i com que el context ni el sabem ni segurament no el sabrem mai... Ui, si ara llegeix això algú de La Vanguardia o de CiU o del PP, quin escàndol... farisaic. Els del tripartit que ho llegiu, no vull feina, eh?, que ja en tinc prou i de sobres.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 23 de març de 2007

«Frívola manipulació de Déu»

No puc estar-me de reproduir de cap a cap el que deia l’altre dia Josep Maria Espinàs al seu article diari d’El Periódico:

«Frívola manipulació de Déu

»Als manaments de la llei de Déu, que naturalment han de seguir els fidels, n'hi ha uns quants amb una base ètica que ha de ser compartida per tots els humans, creients o no creients. Honraràs el pare i la mare, no mataràs, no robaràs, no aixecaràs falsos testimonis ni mentiràs, no desitjaràs els béns aliens... Que un nombre no comptabilitzable de cristians hagin participat en matances horribles al llarg de la història –també en la contemporània–, que hagin robat, si convé a gran escala, i hagin mentit sense cap escrúpol no invalida la bondat universal d'aquests manaments.

»Però hi ha un manament, el segon, que els creients infringeixen amb una frivolitat que no puc entendre. Diu el següent: “No prendràs el nom de Déu en va.” Tinc la impressió que ja n'he parlat alguna altra vegada, però és que el menyspreu d'aquest manament és constant i el practica públicament gent famosa.

»Si un fidel roba, i n'hi ha alguns que ho fan, el que fa és procurar amagar-ho, però no s'avergonyeix de pecar contra el segon manament quan parla en un esdeveniment polític o en els mitjans de comunicació. I l'últim exemple d'això és el d'Angela Merkel. La cancellera alemanya ha dit: "Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns...". I ho lligava amb el desig que polonesos i alemanys compartissin una relació pacífica.

»I jo penso: quina idea tan curiosa de Déu, que el fa creador de les entitats polítiques, que juga a posar les peces del puzle mundial, que dibuixa fronteres i en un moment de la història decideix que Alemanya ha d'apoderar-se d'un tros de Polònia i, en un altre moment, diu que els alemanys es retirin uns quants quilòmetres; que vol que Nàpols, Gènova i Pisa siguin independents fins que, al cap dels segles, vol que s'uneixin per formar Itàlia.

»Vostè, senyora Merkel, no hauria de convertir Déu en un fabricant de fronteres, que són realitats canviants i causa, sovint, de guerres lamentables. Si Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns, també devia decidir que Portugal se separés de Castella i que aparegués la petita Andorra als Pirineus.

»És cert que sant Lluc va dir que “res no és impossible per a Déu”. Però jo goso dir que sí, que hi ha una cosa que li és impossible: evitar que el facin servir per fer frases o justificar accions interessades.» (El Periódico 21 març 2007)

És llàstima que determinats bisbes i capellans –i laics: seglars clericalitzats– espanyols als quals els aniria bé llegir aquesta reflexió no deuen ni saber qui és el senyor Espinàs. I a més, ells només llegeixen prensa nacional. «Espinàs?, connais pas.» (Ai, no, que no saben francès, que ells amb la seva, que és sens dubte la més llarga, en tenen prou: «¿Espinazo? Para nada, no lo conosemos.»)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 21 de març de 2007

Qüestions de llengua (X): Deixar parlar malament

(Teniu una actualització d'este article ací.)

dissabte, 17 de març de 2007

Inclassificables tots, irrepetibles

N’hi ha que em diuen que sóc massa conservador en aquest bloc, n’hi ha que em diuen que segons com sóc massa extremat i poc dialogant «com tots els independentistes», n’hi ha que m’escriuen retraient-me determinades coses que he dit aquí dels espanyols o d’altres col·lectius o que el mateix fet de no permetre comentaris ja deixa clar com sóc. El que m’ha agradat més de tot, però, és el que em va dir una persona abans-d’ahir, amb motiu d’haver llegit aquest bloc: diu que sóc inclassificable. Així és com hauríem de tractar tothom, considerant-los inclassificables, únics, irrepetibles. I llavors el món potser aniria més bé. Tenim massa tendència a encasellar la gent a partir d’una frase, d’una paraula, de la pinta externa que fan, d’una vinculació, de la seva família... d’un prejudici nostre.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 14 de març de 2007

Mullar-se (i 2)

Dels periodistes i col·laboradors que escriuen a El País, m’agrada més o menys com escriuen Juan José Millás i Elvira Lindo, com m’agraden força els articles del diumenge d’Antoni Martínez, i també els d’Empar Moliner a les pàgines suposadament catalanes. Tampoc no em perdo la col·laboració setmanal que hi fa Joan B. Culla i les cròniques del País Valencià de Francesc de P. Burguera.

Dels primers, Millás i Lindo, m’agrada com escriuen excepte quan parlen d’Espanya, perquè són d’aquells espanyols imperialistes que no saben que ho són i que, per tant, consideren que la llengua espanyola i els costums castellans són els que han de prevaldre, naturalment, a tot Espanya, i posar això en discussió és ser nacionalista i provincià. Però quan no parlen d’aquestes coses –malauradament se’ls escapa sovint alguna atzagaiada, perquè quan ets nacionalista ho ets les 24 hores del dia, sobretot si no ho saps i, per tant, no fas res per evitar que es noti–, m’agrada el que escriuen i com escriuen. Tenen gràcia. I crec que són útils per entendre d’alguna manera com són els espanyols, que cada cop són més entenedors a mesura que passa el temps i et vas traient del damunt els engavanyaments que et feien pensar que només podíem ser nacionalistes els perifèrics.

Tot això ve a tomb d’un article recent de Juanjo Millás sobre el tema de «mullar-se» que em va agradar força, perquè és una cosa de la qual hem parlat a casa sovint quan comentem el temps que diu el diari que farà l’endemà. Us el reprodueixo gairebé íntegre:

«De les expressions relacionades amb el pronòstic del temps, potser la més neutral sigui aquella que diu “cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions”. Cal tenir molt de cap per mullar-se tan poc. Si un trobés una fórmula semblant per moure’s per la vida, seria acceptat a tots els col·legis professionals, a tots els partits polítics, a tots els cenacles. I hi ha gent que ho aconsegueix. Hi ha persones a les quals els demanen si creuen en Déu i responen que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, cosa que agrada igual a totes les confessions religioses. I si es tracta d’opinar sobre l’actualitat, disposem d’un exèrcit de contribuents partidaris del cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.

»Parlem de religió o de política per no parlar de la crítica d’art, de les cèl·lules mare o del dinitrotoluè. Penso en una vida així, en una vida de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, una vida en què els gustos propis o les idees personals estiguessin sempre a recer del paraigua plegable. És possible que, malgrat la radicalització aparent de la vida política espanyola, on de debò estiguem instal·lats sigui en una situació ideològica de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. Això és el que ensenyen ara com ara les enquestes, en què les diferències entre els partits [Millás vol dir “els dos partits”, és clar] romanen estables. Hi ha tertúlies radiofòniques que escupen Goma 2 cada matí, que conviden a fer-se guerrillers, però quan na demoscòpia truca a la porta, els oients responen que sí, que bé, que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.

»Aquesta troballa verbal és una variant del “Si surt amb barba, sant Abdó; i si no, la Puríssima Concepció”, pel significat del qual em demanava fa poc el fill d’un veí. Quan li ho vaig explicar, li va semblar estrany que un escultor confiés en exclusiva a la barba la identitat sexual de les estàtues que feia, de manera que va intentar extraure’m una informació sobre la vida que a mi no em corresponia donar-li. Vaig dubtar uns instants. Després, li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir: “Amic, creu-me, cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. (Juan José Millás, El País 16 febrer 2007).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 10 de març de 2007

La font de Sant Salvador

Copio de la premsa: «El bosc que envolta el Parc Güell pel nord podria desaparèixer en els pròxims mesos, quan es faci un nus viari que, amb dos ramals diferents, connectaria el barri del Coll amb la part alta de Gràcia. La doble carretera arrencaria del carrer Riu de la Plata per un cantó i del carrer del Portell per l'altre, s'uniria en un revolt molt pronunciat prop de la porta del Vent del Parc Güell i baixaria, salvant un fort desnivell, fins a la urbanització de Can Turull. El bosc, que originàriament eren dues propietats diferents, es coneix com el de la Font de Sant Salvador, una antiga deu que encara raja al fons del barranc, però connectada ara a la xarxa general. El projecte ja ha superat tots els tràmits municipals, té el vistiplau del govern i també s'ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat. Salvades totes les gestions burocràtiques, només falta fixar una data per començar les obres. En aquest bosc hi ha pins, saücs, llorers... En la part més baixa, al voltant de la font de Sant Salvador, es dóna un microclima similar als dels boscos del centre d'Europa. Aquí hi ha roures i hi havia castanyers. Aquests últims van ser talats recentment perquè estaven malalts. Els roures de la Font de Sant Salvador tenen fins i tot la seva llegenda, segons la qual els nens que naixien en aquests barris i els posaven una estona a dins dels forats del roures, creixien i vivien per sempre més molt sans.» (Avui 21 febrer 2007)

(Després de sortir aquesta primera notícia a la premsa hi ha hagut altres informacions que han parlat d’una rectificació, que el mal no serà tan gros, etc. El problema no és que el mal sigui o no sigui «tan gros». El problema és que s’han proposat fer mal i, gros o petit, el faran. Aplaudiments per als veïns que intenten forçar el mal menor, però el gol ja ens l’han clavat a tots per l’escaire: ens han venut el dogma que calia fer una carretera.)

I ara, El Periódico (diari del règim com feia temps que no se’n veien per aquests verals) contraataca parlant de la insalubritat de la zona, dels espais abandonats i de la necessitat d’intervenir-hi i posar-hi ordre: «[…] acumulacions de bosses d'escombraries, de restes putrefactes i de tota mena de trastos. No s'ha d'avançar gaire per trobar un sofà abandonat, una rentadora o articles insospitats. Es mereix una menció especial l'apartat d'excrements. […] I és que molts turistes que agafen el camí de la Font de Sant Salvador troben un revolt on consideren que poden fer les seves necessitats i sense cap tipus de vigilància. Els gossos també hi fan la seva aportació. […] Les pitjors estampes del parc són visibles des de les vivendes situades al perímetre i el CEIP Montseny i des d'entrades com la del Riu de la Plata. També són freqüentats per turistes els accessos del Coll del Portell, on les deixalles són omnipresents.» (El Periódico 10 març 2007). I com tothom sap –afegeixo jo–, la manera més efectiva de fer que un bosc estigui net és fer-hi passar una carretera i deixar-hi construir a banda i banda. Llavors, sense bosc, s’acaba la brutícia i s’acaben els problemes.

Vaig dir que l’Ajuntament tenia camp per córrer al Carmel i s’ho han agafat a la valenta. No sabia que els nois i noies de ca l’Hereu llegien aquest bloc. Es veu que han dit: «Mira, aquí hi ha un paio que explica que hi ha uns espais verds a Barcelona que es veu que es diuen “Els tres turons” i que encara s’hi poden fer carreteres, rondes i gratacels. Algú sap per on para, això? Va, agafeu la brúixola i el 4x4, que anem d'excursió, que sembla mentida que l’any 2007 encara quedin muntanyes i boscos de franc a Barcelona, amb el preu que ens pagaran per metre quadrat si hi fem una bona carretera. Això sí, si s’hi fan pisos, hauran de ser de protecció oficial, màxim 5.995 euros per metre quadrat, res de 6.000 euros per metre quadrat, un milió de pessetes, quin disbarat!! Va, que farem la nostra bona acció social del decenni. I truqueu al germà del conseller, vull dir el que fa de periodista, el nostre, que vingui amb un fotògraf, a veure què hi trobem. Som-hi, nois!»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 9 de març de 2007

Dies internacionals

Abans me’n reia una mica, ho confesso, dels dies internacionals. Em semblava que era una manera hipòcrita de tapar la manca d’atenció durant 364 dies de l’any –365 els anys de traspàs– de «la gent normal» envers uns éssers humans necessitats d’algun tipus d’atenció específica. Ara no me’n ric. Reconec que és una manera d’organitzar-se dels humans, que també celebrem normalment un cop l’any el nostre dia –el dia del sant o del nom, el dia de l’aniversari–, cosa que no deixa de ser, com l’altra, una convenció com una altra. Per què celebrar els anys de la Terra i no les llunes? Per què no comptar el pas del temps només pels eclipsis de sol? Però bé, la humanitat ens hem posat d’acord amb aquesta qüestió i ja està bé.

Jo dedico aquesta nota a les mares de família, que per mi són les treballadores més importants que hi ha, tant si tenen altres feines com si no (també em sembla que la feina dels pares de família hauria de ser la més important d’ells); a totes les altres dones que treballen o que voldrien treballar i no poden, a les que cerquen i potser no troben una feina que s’adigui amb les seves capacitats, temps, ganes i il·lusió professional; a les dones que sense ser mares porten el pes real d’una família; a les dones, mares o no, que són ambicioses i volen ser presidentes de govern o ministres o conselleres, i presidentes o conselleres delegades o executives d’upa de grans empreses, i que tant de bo que se’n surtin, perquè llavors el món serà, segur, una mica més humà (o almenys una mica més equilibrat).

Però bé, la veritat és que només volia aprofitar l’avinentesa –i ho faig l’endemà del dia que tocava, que així allarguem almenys una mica la cosa i ja només en quedaran 363– per enllaçar amb el bloc de la meva amiga Cristina, que avui fa just un any que va escriure la darrera nota del seu bloc i que després, per motius diversos, ha hagut de dedicar-se a feines més profitoses. Que tot et vagi bé, Tina! Que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels... i tot això.

(Afegitó de dilluns 12. Dissabte vaig rebre un missatge d’una lectora que em sembla prou interessant com per reproduir-lo íntegrament [amb el seu permís, per descomptat, que no vull tenir problemes de drets d'autor... ;-) ni trair la confiança dels qui m'escriviu amb la idea que només ho llegeixi jo]:

«Amb tots els meus respectes. Des de dijous al matí que, mentre vaig fent el milió de coses que fem alhora totes les dones, tinc aquesta atzagaiada al cap. Ara la deixo anar. No sé on més fer-ho. Disculpa’m.

»Me’n ric, del dia internacional de la dona. Me’n ric, de les emissores de ràdio i televisió que hi dediquen un espai. Me’n ric, dels homes que aquell dia parlen de la dona. Me’n ric, de les dones que aquell dia aprofiten per sortir a la palestra.

»Teniu la dèria de classificar les dones. Jo sóc dona, dona mare, dona filla, dona esposa, dona treballadora, mare treballadora, no sé si he trobat la feina que vull però la busco, segurament voldria treballar més, sóc ambiciosa (qualitat o defecte segons convingui que té molt valor per als homes) perquè vull ser dona (no presidenta de res) i tard o d’hora portaré el pes de tota la família.

»No ho enteneu? Totes les dones som tot això en un moment o altre de la nostra vida.

»El discurs falla, els homes fallen estrepitosament i es refugien en allò que l’home està despistat, ha perdut els papers i qui dia passa any empeny. Les dones callen perquè quan no parles el mateix idioma no hi ha comunicació, perquè són sàvies, no perquè siguin imbècils.

»No sé si faríem el món més humà; el cert és que les dones tirem endavant la humanitat.

»Escoltava una tertúlia a la ràdio on se suposava que ens afalagaven. Saps què deien, poc o molt? Ara la dona pensa i té opinió, l’hauríem d’escoltar més. És l’insult més gran que m’han dit mai.

»Uf!

»Gràcies.»
)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 7 de març de 2007

Huertas

Ara que s’han acabat els ditirambes i tothom ja ha dit la seva sobre el mític periodista Josep Maria Huertas Claveria, traspassat aquests dies, jo també en tinc una anècdota. El coneixia molt de nom, és clar, dels temps heroics –quan jo era una criatura que només tenia ídols en el món de la informació, encara no companys– i després ens havíem trobat diverses vegades, però allò de parlar personalment tots dos sols va ser només una vegada, l’any 1998 o 1999, no ho recordo prou bé però encara no fa ni deu anys. A ell li havien concedit aquell dia un premi, un reconeixement dels molts que ha rebut els darrers anys. I jo estava entre els qui havien organitzat el pessebre.

Em va cridar l’atenció –ho he explicat més d’un cop, no ho dic sols ara que ja no hi és– la seva modèstia. És un d’aquells personatges que quan n’hi ha una de grossa i n’han estat protagonistes s’excusen dient que només passaven per allà. Em va dir, en efecte, que no sabia exactament per què rebia aquella distinció aquell dia. Li vaig recordar amb poques paraules els seus mèrits. I ell: «Ah, allò? Però si allò no va ser res!» I així. Crec que era conscient que de vegades els actes d’aquests tipus en què es donen premis a personatges i institucions de renom són dissenyats perquè l’entitat que els ha organitzats s’associï als premiats. És a dir, els famosos són utilitzats, amb tota la bona voluntat, per ornar l’acte i els premis o reconeixements que s’hi donen. La gent pensa: «Quins premis més ben triats, quin bon gust, que encertat! Qui ho ha organitzat, això?»

Crec que no hi fa res: el món de l’empresa, de les relacions comercials, de l’opinió pública i dels espectacles funciona d’aquesta manera, no ens n’hem d’escandalitzar sempre que els interessats sàpiguen a què es juga allà. I en Huertas, evidentment, ho sabia. En aquest cas que us dic, confirmo que va ser exactament d’aquesta manera, que es va muntar allò per tal que en Huertas i algun altre i alguna altra dignifiquessin la cerimònia. Ho puc dir perquè vaig ser jo, com he dit, amb altres, qui ho va organitzar. El que no diré és per a qui treballava jo en aquella avinentesa (i no és fàcil que ho esbrini algú, perquè era la meva època de suposat expert en comunicació corporativa, tenia força clientela i a Huertas, com he dit, li han fet homenatges tota la vida, des de fa gairebé trenta anys: va passar directament de rebre garrotades a rebre enhorabones; a més, hi ha allò de la discreció: al llarg de la vida vas acumulant moltes dades que potser són semipúbliques, però sovint no saps fins a quin punt ho són i llavors les has de considerar confidencials, per no decebre la confiança que han dipositat en tu).

Huertas, en fi, sabia perfectament de què anava allò i va voler col·laborar. I jo crec que va fer ben fet, perquè allò s’havia fet amb prou delicadesa i professionalitat, i amb la veritat per davant. És un detall que l’honora. Li ho vaig dir, sense solemnitats: «Josep Maria, no sols ets el meu heroi, sobretot ets una bona persona.» Va somriure, una mica confús.

(Afegitó: El 23 d’abril del 2007, diada de Sant Jordi, m’escriuen del programa Una nit a la terra, de Catalunya Ràdio, i em demanen si vull intervenir cinc minuts, per telèfon, aquesta mateixa nit, per explicar aquesta nota que he escrit aquí dalt, que diuen que els ha cridat l’atenció això que dic sobre la modèstia. Els he dit amablement que no, que al far no hi tinc telèfon. Potser s’han pensat que sóc tan modest... ;-))

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 6 de març de 2007

Dinar al Chicho

Mentre duri l’exili meu al barri de la Sagrada Família –les obres a Tarradellas van a bon ritme, ara sí: a veure si a l’estiu…– molts dies no tinc temps, em penso que ja us ho vaig dir, d’anar a dinar a casa. O si tinc temps, no en tinc ganes, perquè em resulta molt estressant agafar quatre metros en un marge tan breu de temps. M’estimo més, doncs, dinar tranquil i després passejar pels voltants o seure una estona a l’aire lliure abans de tornar al despatx. I llavors vaig fer una recerca pel barri, comparant preus i qualitats, i al final em vaig decantar pel Chicho, a l’avinguda de la República Argentina 193. Sóc animal de costums i necessitava un indret més o meny fix per recalar a l’hora de fer la mossada principal del dia.

Us recomano el Chicho vivament. Cuina casolana, dirigida per la Rosa, amb l’ajuda de la Núria. Servint les taules hi ha la mateixa Núria amb el Jordi, el cap del local, un paio divertit, discret i eficaç, just amb el punt de sornegueria que et distreu de cabòries, et fa somriure i no molesta. A la barra del bar, l’Isma, que es cuida de les begudes, dels cafès, de rentar plats i, en general, de la intendència. Quin prodigi d’eficàcia, tots plegats. Tothom va per feina: d’això viuen. La Rosa, com deia, mena una cuina esquifida de grandària –de petitària, hauríem d’especificar aquí, no?–, però grandiosa de qualitat. I de quantitat, per què no dir-ho. Cuina magnànima i alhora detallista. Ara que a tot arreu els restaurants suposadament bons, els de marca, sembla que prenguin el pèl als clients amb plats enormes on la menja juga a fet a amagar, a cal Chicho els plats són normals, com els de casa, però plens fins dalt. I de molt bona qualitat. Les carns, sobretot, i els guisats, i les sopes, són de molta categoria. Et quedes parat veient com amb tan pocs mitjans –el preu és dels més barats del barri, 8 €– pots quedar cada dia ben satisfet.

Sovint s’hi ha de fer cua: són només nou taules que es paren i es desparen tres o quatre o cinc vegades cada migdia, sense descans. I encara una altra tauleta en un racó, al costat de l’entrada. I qui té més pressa del compte pot dinar a la barra. Tot va accelerat i és un ritme perfecte si hi vas amb el temps just de fer quatre queixalades i tornar a la feina, que és el que deu fer la majoria de la clientela, però si et vaga també t’hi pots entretenir. El Jordi i la Núria, que com deia són els qui serveixen les taules, coneixen la parròquia prou bé per saber què agradarà a cadascú del menú de cada dia: quatre possibilitats de cada plat –hi ha dos plats i postres–, pa en abundància, beguda… Tot inclòs. Beguda generosa: si demanes vi amb gasosa, et duen una ampolla de vi i una altra de gasosa. Si demanes aigua, una ampolla de litre i mig (si demanes cervesa, ai, només toca una canya: suposo que ho fan a fi de bé, perquè la gent no faci més panxa del compte).

Si no tens manies, tothom hi dina bé. T’hi trobes com a casa. Hi he portat amics i coneguts, gent de la família, altra gent de confiança i gent que fins aquell moment no coneixia de res: i tothom content. O almenys, ningú no m’ha dit res en contra.

Hi ha molts manobres, paletes, pintors i instal·ladors que tenen obres pels voltants i dinen allà. Després, oficinistes diversos, autònoms i alguna ànima en pena, ludòpata evident, que llença cada dia a l’escurabutxaques gairebé el jornal i potser més i tot. És aquest ambient. La Núria i la Rosa no paren de dir floretes al respectable: «Guapetona!, guapetón!» (Als catalans ens diuen «guapos».)

I encara, la bomba: la tele la tenen apagada. No sé si és que no funciona o què, però per a mi és un bé de Déu dinar tranquil en una casa de menjars d’aquestes, que normalment tenen l’aparell encès i al damunt, sintonitzat amb la cadena més castissa i més barroera de les Espanyes. Al Chicho se sent una mica la ràdio si ets a prop de la barra, però és una emissora no gaire destralera, no molesta.

Què més voleu que us digui? És a l’avinguda de la República Argentina, entre el pont de Vallcarca i Craywinkel. Proveu-ho.

(Afegitó del setembre del 2008. He anat al Chicho un parell de vegades i han retirat les màquines escurabutxaques. No n'hi ha! Poder del crítics!! ;-))


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 3 de març de 2007

Concursos de cossos (i 2)

A veure, aclarim conceptes sobre el que deia l’altre dia, que ningú no s’esveri ni prengui mal.

Jo no parlava de prohibir res, només expressava un desideràtum, com faig moltes vegades: m’agradaria que el món no fos com és, però ni de lluny m’ha passat pel cap que s’hagin de prohibir aquestes coses, ni per pensament.

Tampoc no comparava –o no pretenia comparar– els concursos de senyoretes amb els toros ni encara menys amb les guerres. Deia que eren coses, totes tres –i altres que em vaig deixar– que em semblaven d’altres èpoques, però això no vol dir que les compari o que les consideri igual de dolentes. Ni de bon tros. Encara hi ha graus en la maldat, i mentre en un cas parlem com a màxim de la salut mental de la gent, en l’altre parlem de violència i de vides humanes. No hi ha comparació.

Sobre els toros, si em diguessin que ara faran correbous per TV3 en català, quin disgust tindria! A mi, tot això dels bous, deia, m’és igual la tradició que tinguin a casa nostra: crec que són manifestacions de bestialitat, d’una cultura antiga, que no té cap sentit conservar. Encara que els bous enraonin català. Em parlen de la catalanitat dels bous i jo sempre dic: i què?

I també vaig parlar dels almogàvers. Doncs, això, eren gent d’una altra època. Jo no els jutjo, si voleu, perquè no sóc d’aquella altra època i seria un anacronisme ficar-se en la seva pell, però sí que jutjo, i molt negativament, que hi hagi gent que defensi aquestes coses avui, l'any 2007. És com allò de fer les guerres més humanes, que les bombes matin «més netament»... Absurd.

No, no comparo les guerres amb els concursos estúpids de senyoretes. Hi ha un salt qualitatiu molt important entre els dos fenòmens: al cap i a la fi, en els concursos aquests idiotes normalment no hi mor ningú. Però sí que es poden posar en paral·lel els dos fenòmens atenent a la mentalitat de l’època: els concursos de senyoretes ens retrotrauen a l’esclavisme, quan la dignitat dels éssers humans inferiors potser valia «un tant», però no tant com la d'una vida humana normal. I les guerres ens transporten igualment a una mentalitat en què les vides dels que estan a primera fila de la batalla –no pas les dels dirigents, normalment– només valen en tant que part d’una quantitat que cal sacrificar al déu Mart per guanyar l’enemic.

Jo, quan veig aquestes desfilades de carn humana –les veig un segon, el temps just d’agafar el comandament a distància, que a casa hem arribat al pacte que «no és de ningú» i, per tant, ha d’estar sempre «en terra de ningú», o sigui, al bell mig de la taula de la sala d’estar–, quan veig això no em puc estar de recordar aquells contes de P.G. Wodehouse sobre l’Emperadriu de Blandings, una enorme truja propietat del novè comte d’Emsworth, amb la qual porca bonica i lluenta el comte guanyava tots els concursos de bestiar de la rodalia.

Acabo amb una citació de Juanjo Millás, sobre el tema col·lateral amb el qual acabava també jo l’altre dia: «Fins ara, només el gratuït 20 Minutos ha atès el prec de les autoritats. Ni tan sols aquells que en els editorials condemnen el comerç del sexe [La Vanguardia, El País, El Periódico, l’Avui*, El Punt... tots] han renunciat als beneficis de la prostitució. Tampoc els que editen suplements religiosos [suposo que es refereix a l’ABC i/o La Razón i companyia, però no ho sé perquè no conec gens aquests diaris i ni tan sols em ve de gust vincular-los ací amb un hiperenllaç] i els columnistes dels quals parlen de Déu amb la confiança amb la qual vostè i jo parlem del cunyat. Tots els editors continuen a la cantonada, amb la bossa de pell marró, remenant el vano.» (El País, 2 març 2007).

I ara, no em vingueu a renyar dient que com és que he rectificat, si tot era claríssim, i que a més a més hi ha noies d’aquestes dels concursos que acaben anorèctiques i es moren i que això també és com una guerra, etc. El que he escrit, ja és escrit, tant el d’avui com el l’altre dia. No puc matisar-ho més: fer-hi més matisos ja seria hipocresia, ganes de quedar bé amb tothom per quedar bé.

* El diari Avui ha decidit també suprimir la publicitat de «contactes» dins les seves pàgines (febrer del 2008)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)