Aventura en un gran magatzem

(Deixo només apuntada una qüestió de llengua: per què el plural «grans magatzems»? Voleu dir que no és per mimetisme amb el castellà? La proposta lingüística d’avui és, doncs, «gran magatzem», o «un magatzem dels grans».)

No penso dir-ne el nom, perquè ells el que cerquen és que la gent en parli, ni que sigui malament. Des de fa temps, intento evitar d’anar-hi, però aquest cop, que volia una cosa que no trobava enlloc i m’havien dit que allà hi era, no vaig poder resistir-m’hi. Una peça de roba d’esport. Hi vaig dilluns al vespre, en sortir del despatx. Milions de quilòmetres quadrats de peces d’esport similars, cosa que em mareja, m’atabala tant que ja em penedeixo d’haver-hi anat. Trobo la peça que cercava, però, relativament ràpid. Hi ha un rètol al capdamunt de l’expositor que hi diu ben clar: «Rebaixes / 19 €.». Són força rebaixades, perquè l’etiqueta diu 39 €. Vaig cap a caixa, satisfet. Diu la noia, molt joveneta, després de teclejar un munt de xifres: «Ui, deu ser un error, perquè la màquina em marca 24, no 19.» Dic jo: «Doncs, allà ho diu ben clar... Però bé, m’és igual. 24. Tingui, 25 euros.» Ella tecleja de nou, s’obre la caixa, em dóna el tiquet i... «Ui, no tinc canvi.» Jo: «No té canvi de 25? No té un euro?» Ella: «No, em sap greu. S’haurà d’esperar.» «Bé, m’espero.» Ella tanca la caixa i se’n va qui sap a on. Passen els minuts. Apareix mentrestant una altra noia: «Que l’atenen?» Jo: «Sí, però malament.» «I doncs?» Li explico la història i li dic que l’altra noia fa més de cinc minuts que ha marxat. Diu la segona noia: «Doncs això que diu del preu, crec que té raó, perquè si la peça era allà, la culpa és nostra i el client no ha de pagar els nostres errors. I jo crec que aquí sí que hi ha canvi, però amb monedes més petites. Les vol?» Jo: «Sí, però ara què fem? Hem d’esperar l’altra noia, no?» Noia segona: «Sí, hem d’esperar-la.» Se’n va la noia segona. Al cap d’onze minuts d’haver-se’n anat, arriba la primera. Li dic: «Onze minuts, eh?» Ella: «Sí, perdoni, és que han trigat molt... Ara li dono l’euro.» Jo: «No, ara m’ha de donar sis euros, perquè l’altra noia m’ha dit que és culpa de vostès...» I li explico el que ha dit l’altra. Noia primera: «Ui, això ho ha de decidir la supervisora.» Jo: «Doncs que vingui la supervisora, que ja no ve d’aquí.» Set minuts després –set minuts més!–, arriba la supervisora, acompanyada de les dues noies. «¿Qué quiere?» Textual. Jo, una mica sorprès pel to: «Doncs, que m’han dit que...» I li explico la història. La supervisora: «Ah, pues no puede ser. Eso debe [sic] ser algún cliente que lo ha dejado ahí, però ésta vale ahora, con las rebajas, 24.» Jo: «Però vostè creu que un client es dedicarà a traslladar unes quantes peces, totes iguals, d’un expositor a l’altre?» Supervisora: «No creo. Las otras son distintas, de 19. Usted se debe [sic] haber confundido.» Jo: «L’expositor és aquell d’allà al fons, però si vostè em diu que són diferents, me l’haig de creure. De tota manera, crec que ho hagi fet qui ho hagi fet, és un error de vostès que no han de pagar els clients. I jo fa vint minuts que sóc aquí, i estava disposat a passar per alt aquest error, però ara ja no. Vull el full de reclamacions.» Amb tot això, les altres noies que havien intervingut abans, ben mudes. Supervisora: «Ah, pues eso [sic] tendrá que ir a la planta de arriba, a Atención al Cliente.» «Molt bé, ja no ve d’aquí. Me n’hi vaig.» M’enduc la peça comprada –i pagada a 24. Quan vaig cap a l’escala mecànica per pujar a l’altra planta, passo davant l’expositor de «19 €» dels dallonses. Hi ha unes quantes peces exactament iguals com la meva, totes allà mateix. Això em confirma que ha estat un error de la casa. Sospito que les altres noies ho sabien, però han callat davant la supervisora. Miro enrere, per veure si encara hi ha la supervisora a la vista, però ja no hi és. Ara no vull tornar a buscar una persona que ja és veu que sembla que no té ordres de tractar bé el client, sinó al contrari. Per tant, perdríem més temps i no avançaríem. A més, jo ara ja no reclamo cinc euros, jo reclamo la meua dignitat. Vaig al pis de dalt, a «Atención al cliente», que també es diu «Atenció al client». Ara caic que la supervisora no ha baixat mai del castellà. Potser no m’ha entès? M’és igual, tenia el deure d’entendre’m (i fins i tot, penso, de parlar-me en català: la llengua del client, en aquestes situacions, hauria de prevaldre). Aparco, però, el tema de la llengua: em molestava més el to superbiós i prepotent de la dona que no pas el fet que parlés en castellà. M’atenen a Atenció al client. «Vinc a fer una reclamació...» Ho explico resumidament a una noia. Em dóna un paper que hi diu «Sugerencias». Li dic: «Potser no m’he explicat prou bé, no vull fer un suggeriment, vull fer una protesta, una reclamació, en un full oficial.» Em diu, encara: «És que aquests fulls són els que fem servir internament tant per a reclamacions com per a suggeriments...» I davant meu guixa la paraula «Sugerencias» i hi comença a escriure «Reclam...». Li dic: «Que no m’entén? Vull un full oficial de reclamacions!». Ella: «Ah! Un full oficial. És aquest.» I llavors, per fi, em dóna el full. Hi escric de pressa, perquè ja ha passat un munt de temps i m’esperen. Els deixo una còpia i me’n vaig. L’endemà no l’altre vaig a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (ronda de Sant Pau 43), que hi havia de passar per la vora, i els lliuro el full de reclamacions i una fotocòpia del comprovant de compra. Ja sé que no servirà de res –si serveix de res, ja us ho explicaré–, però un cop fet això m’he quedat una mica més tranquil. El que em sap greu és que si fan alguna cosa –potser la supervisora del magatzem encara riu en castellà de la meua dignitat ofesa, perquè sap que ella quedarà impune–, possiblement qui es carregui els neulers serà una de les dues noies, o totes dues, que poc o molt van intentar arreglar els problemes amb què es van trobar. L’obstacle gros d’aquell dia, dilluns passat, va ser la supervisora. Ella va provocar que jo m’enfadés de debò, en negar-se a complir el seu deure. Bé, ací us ho deixo, estic esgotat només d’escriure-ho.

(Afegitó de dilluns 22. Trobo al correu el missatge d'un lector atent: «Bona nit! Intueixo pel que dius que aquest gran magatzem no era Decathlon, on jo treballo, més que res per les escales mecàniques, ja que no n’hi ha. A més a més, tot això que t’ha passat, aquí no t’hauria passat. M’he fet un fart de veure la mateixa situació i, com hauria de ser normal, el client sempre s’emporta el producte al preu que ell ha vist i a vegades amb una diferència prou important! I això és tot, que vagi bé!»

Efectivament, la "gimcana de la dignitat" no va ser a Decathlon ;-))


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)