Retrat breu d’una depressió

Francesc-Marc Álvaro és un periodista que valoro força pel contingut humà d’alguns dels seus escrits. S’equivoca, crec, en el seu partidisme polític, perquè això li lleva prestigi i independència a l’hora de parlar d’altres qüestions socials, però quan parla d’afers més humans –no vull dir que la política no sigui humana, tot i que de vegades sembla, en efecte, que no ho és... ja m’enteneu– molt sovint hi toca força. Fa unes setmanes va escriure una peça que considero molt assenyada i exacta sobre les depressions. No sé si és que ho ha viscut ell mateix o li ho han explicat molt ben explicat, però trobo que està força ben descrit, i ho afirmo des de l’experiència que et dóna haver tocat el gènere molt de prop. Com que vull conservar aquest text i no sé on, el penjo ací. No és el primer cop que reprodueixo textos a Álvaro –per exemple, vegeu ací i aquí–, tot i que només el conec de vista. És un home del qual m’agradaria ser amic. Crec que ens entendríem força... si no parlàvem gaire de política.

«Objectes irrellevants

»[...] No pot dir en quin moment va començar tot plegat. Sí que recorda que hi va haver una petita inundació al quarto de bany i que després es va posar a plorar com si visqués una gran tragèdia. Plora sovint sense saber-ne ben bé la causa. Des de fa un parell de mesos es veu ella mateixa a càmera lenta, no pot evitar-ho. El més petit dels moviments succeeix dins una pel·lícula en blanc i negre on tot passa lentament i les veus sonen buides i distorsionades. Un cop va llegir a la sala d’espera d’un dentista que els antics parlaven de les malalties de l’ànima per descriure aquesta tristesa que tot ho envaeix i tot ho desmunta. L’ànima? No té ganes de ficar-se en disquisicions metafísiques, de sortir al carrer ni de moure’s del sofà on, amb una manta als peus, passa les hores davant el televisor amb el volum al mínim. No contesta al telèfon, menja poc i malament i la seva gran proesa és passejar per les habitacions i, en una rauxa eufòrica, prendre una dutxa. Deixar que l’aigua la converteixi en un objecte irrellevant, estar-se una estona com si fos un petit mineral sense nom, aliè a tot.

»Potser va ser aquell canvi de responsabilitats en la feina o la mort ja fa un any de la seua mare. Les causes de la depressió, assegura el metge, no sempre són clares, poden ser diversos els factors en concurrència. Ara es mira al mirall i se sent culpable de la situació, se sent inútil, lletja i absurda. L’espill és un traïdor, no el suporta. Cada dia és igualment pla i li recorda aquell cop que de menuda es va presentar per error a una festa d’una companya de classe a la qual no havia estat convidada. Allí hi sobrava, no tenia un lloc al món. Torna aquella forma de dolor inconcret però intens que ens esquinça un òrgan desconegut de l’interior però que no podem localitzar ni extirpar. “Què et passa, mama?”, li demana la filla de cinc anys, i amb prou feines té força per dir-li que vagi a mirar els dibuixos animats. L’irrita que li facin moltes preguntes, li molesta que la compadeixin i sent ràbia per tot. Els plats, gots i coberts s’amunteguen desordenadament a la cuina fins que no arriba la noia que fa la neteja. Les persianes estan mig abaixades, no vol que entri gaire llum al pis.

»No recorda la darrera vegada que va fer l’amor, fa bastant temps. No té ganes de tocar ningú ni que la toquin. Tot el que abans li produïa plaer ara li sembla una estupidesa. Ha deixat d’escoltar música, de pujar amb bicicleta i de cuinar, tres de les seves aficions reconegudes. No pot concentrar-se ni llegint aquelles novel•les policíaques que sempre l’havien apassionat, el seu pensament està poblat d’imatges estranyes i fosques. Se sent esgotada, i de nit tot plegat augmenta de gruix i l’insomni té escletxes per on entra l’anhel de posar fi a una existència que en el millor dels casos és una tarda de diumenge amb mal de cap d’alta volada.

»Pren els antidepressius que li ha receptat el metge, si se’n recorda. La seua germana la truca el dia que té visita amb el terapeuta, cal assegurar-se que hi anirà. El terapeuta ha dit que vol ajudar-la, però ella no veu encara com sortir de la presó, que no és un clot, més aviat s’assembla –en els malsons– a un enorme rebedor il·luminat amb llums de quiròfan. “Has d’animar-te”, li repeteixen família i amics amb un to massa mecànic i paternalista. Odia la frase, perquè la fa sentir-se encara més culpable. Com algú que fuig però no pot córrer, com algú que obre la boca però no pot cridar.» (Francesc-Marc Álvaro, periodista, Revista LV, 3 desembre 2006)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)