dissabte, 27 de gener de 2007

El miracle de Barcelona

(Nota prèvia: no llegiu aquest article en cas que hàgiu tingut una setmana dolenta per un cúmul de desgràcies, o si heu perdut recentment algun familiar o una amistat en un accident o a causa de la imperícia d’algú.)

Potser és pels gens pagesos que duc a la sang, que encara m’influeixen, però no em puc estar d’admirar-me tot sovint pel funcionament d’una ciutat gran com Barcelona. A escala global, ja sé que no és una ciutat gran-gran, sinó sols mitjana, però deunidó com està d’atapeïda. Fa anys vaig llegir no sé on que Barcelona era una de les ciutats del món amb més densitat d’habitants per quilòmetre quadrat. No sé si continua sent així, o això era només quan rondàvem els dos milions –ara estem per sota del milió i mig, si més no legals. I és que Barcelona està molt limitada d’espai tot al voltant i no té la vocació d’altres metròpolis d’abassegar municipis per decret llei –ho va fer a cavall dels segles XIX i XX amb Sarrià, Sant Andreu, Gràcia, etc., però no ho ha fet més– per créixer. Catalunya és un país que puja de manera sorprenentment homogènia, pertot arreu on hi ha uns mínims de condicions d’habitabilitat. Així com altres regions d’Europa creixen només per les capitals, Catalunya creix pertot.

Però parlava del miracle de Barcelona. Cada dia hi ha milers de serveis públics i privats que funcionen raonablement bé, i a més mitjanament compassats. Metro, autobusos, taxis, neteja dels carrers, distribució de queviures, telèfon i adessela, circulació de l’aigua, l’electricitat i el gas, cinemes, bars, llibreries, súpers i altres comerços, premsa, ràdio, televisió... No em digueu que té moltes fallades –jo també me n’he queixat ací, i l’altre dia no hi havia galetes cràquer al caprabu, i ahir mateix vaig arribar set minuts tard a una cita per culpa del metro–, que ja ho sé, però globalment funciona: les fallades són excepcions! I les fallades ens afecten més perquè estem massa acostumats a les perfeccions i massa apressats per la vida moderna, carai. Al segle XIX, si no passava la diligència quan tocava, la gent deia: «Mala sort, es deu haver posat malalta l’euga d’en Pancraç. A veure si la setmana que ve ja està bona i puc anar a Granollers a veure la filla, que per la data que som ja deu haver parit.» I segurament llavors la majoria de la gent era mig feliç si fa no fa com ara.

Una amiga a qui li feia l’altre dia aquestes reflexions em va dir: «Sí, és com el cos humà, que té molts components i tots van a l’hora.» I un be negre amb potes roses –o amb patates rosses, que ara no sé com era. O potser sí, una ciutat com aquesta funciona com un organisme viu, certament, però l’organisme del cos, supercomplicat i megacomplex, funciona sol –només has de donar-li uns mínims– mentre que la ciutat és un conjunt de milions de decisions lliures i simultànies de milers de persones en paral·lel, i això és un miracle molt més gran que el d’un formiguer en funcionament –un altre exemple que m’ha posat l’amiga–, ja que al cap i a la fi les formigues van totes a fer la mateixa feina, més o menys, i les seves necessitats no tenen ni el 0,0001 per cent de la sofisticació de les nostres, per dir una xifra. Els cotxes funcionant pels carrers a tota pastilla, amb tan pocs atropellaments, i les motos, i les bicicletes per la vorera, i els gossos que hi caguen al mig, i els amos fastigosos dels gossos innocents que no els cau la cara de vergonya, i les pobres romaneses que capten, i els quatre lladregots, i els executius agressius, i els polítics amnèsics, i els jutges prevaricadors i els banquers escanyapobres i els arquitectes municipals que permeten que els promotors immobiliaris s’enfilin per Collserola i pel Putget, i els advocats corruptes i els traficants de putes i els corruptors de menors que aniran a l’infern de dos en dos..., i la gent normal, que és la immensa majoria. És espectacular. Quan veus el metro –cada dia de quatre a vuit vegades, el veig– com entra en una estació atapeïda com la de Diagonal o la de Sagrada Família, i penses que el metro és una màquina industrial de matar si algú s’hi posa al davant, amb les dalles de les portes que corren fregant turmells per tota l’andana, i passen els dies i encara no has vist cap accident –tret del que vaig explicar, protagonitzat per un voluntari– dius: això és més miracle que la multiplicació dels pans i els peixos, que al cap i a la fi eren només cinc mil persones que van berenar un dia. I no és el típic comentari de descregut –ho dic pels que no em coneixeu–, és el comentari de qui veu miracles constants en la humanitat i en el cosmos, cada dia, i no li calen més arguments. El miracle més miraculós de tots els miracles és la raó. La raó humana que fa que la ciutat sigui cada dia un gran miracle.

(Avui és dissabte i el dissabte, en general, sóc més optimista. Això dura fins el diumenge al migdia, que torna la davallada quan començo a pensar en el sendemà.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)