Històries del metro (II): Suïcidi al metro

L’altre dia un paio d’uns 35-40 anys va caure o es va llançar a la via del metro gairebé davant meu... Jo no ho vaig veure, vaig arribar a l’estació uns minuts després. La gent deia que s’hi havia llançat ell, que no hi havia pas caigut. L’home no es va morir. Només es va trencar una cama, i se la va trencar per la caiguda a la via, no pel tren. Es veu que era al mig de l’estació i que va saltar abans que el metro comencés a entrar a l’estació, just quan l’enfilava, i el maquinista va clavar frens i va poder aturar el trasto –era un comboi dels vells– abans d’arribar al pobre home. Sí, pobre home, perquè... en acabat estava molt content de no haver mort. «Quina sort que he tingut, quina sort que he tingut!», anava dient. Quan jo hi vaig arribar l’home estava estirat al terra del vestíbul de l’estació i l’atenien un parell d’empleats de TMB i un guàrdia d’aquells que fan de guripa privat, amb porra i manilles.

Et queda una cara molt estranya quan veus una feta d’aquestes. Pobre home. El vaig veure content de no haver mort, potser penedit d’haver-se deixat endur per un mal moment, però vaig pensar que devia estar realment molt fotut. Què deu fer aquest paio avui... si encara és viu? De moment, deu tenir la cama enguixada, i això potser ja el distraurà uns dies. Però, i després, i demà? Hi ha ningú que estigui per ell? Tant de bo que algú el pugui ajudar, i que ell es deixi. A mi m’agradaria poder ajudar la gent que es troba en circumstàncies tan tristes, però em cal reconèixer que aquesta mena de casos em deixen paralitzat, sense resposta. No sabria ni quina cara fer-li. I segons com, depenent del que m’expliqués, potser acabaria saltant amb ell a la via, que sóc massa sentimental. No haig de jugar amb aquestes coses.

(Històries del metro I: La disciplina dels barcelonins)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)