La memòria històrica

Copio de la periodista espanyola Ángeles Caso: «Es desenterren aquests dies desenes i desenes de cadàvers de gent assassinada pels feixistes durant la Guerra Civil. Se’ls ret homenatges, es publiquen les esqueles als diaris. [...] “També hi va haver molts morts a l’altre bàndol”, diuen els molestos. Qui ho pot negar? Però els seus, els dels vencedors –infinitament menys en nombre, ni que només fos per l’avantatge en la crueltat atorgada per la victòria–, la majoria van ser recuperats, soterrats en cementiris ben atesos, reverenciats entre sanglots i pregàries. Els altres han estat en canvi els pàries de la llarga memòria desmemoriada d’aquest estrany país nostre, els més oblidats de tots els oblidats, els més vençuts dels infinits vençuts. Donar-los un nom, posar les restes sota cobert, desitjar-los que els vagi bé no és un acte de venjança ni un intent de “reobrir velles ferides cicatritzades”. És un dret elemental dels qui els van enyorar dia rere dia durant seixanta anys. I, sobretot, és un deure ineludible de qualsevol ésser humà que es consideri com a tal.»

I doncs, la raó és ben clara: no és un greuge comparatiu fixar-se ara només en els perdedors. És mirar de compensar l’oblit que van patir durant tants i tants anys, mentre els altres, els guanyadors, homenatjaven els seus i els ploraven.


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)