dissabte, 21 d’octubre de 2006

Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»

Ahir ho vam dir de passada, però la veritat és que la frase que ens van etzibar en aquella emissora ha estat protagonista de les nostres converses les darreres hores. No cal repetir el nom de la cadena de ràdio: al capdavall, aquell noi ens va dir la veritat. Altres cadenes (també algunes de les que ens han convidat a parlar) ens han censurat igualment, però sense avisar-nos. Aquest noi d’ahir ens va permetre saber de primera mà el pa que (no) es dóna, si més no a nosaltres, per part dels poders fàctics, que són els cinc partits. Els cinc, sí: cal no oblidar que són cinc, i que tots tenen les seves quotes de poder, els seus pactes de sotamà, la seva vergonyosa manera de conduir la política d'aquest país. Els partits, tal com funcionen ara, són un càncer de la democràcia. I cal no oblidar que són cinc perquè de vegades a Catalunya encara se senten veus que diuen que un dels cinc partits està marginat, el PP. No, amiguets i amiguetes, no. El PP és el segon partit que mana més a Catalunya, després del PSOE, convé tenir-ho en compte, i us ho puc demostrar amb números a la mà. Perquè cal no oblidar que a hores d’ara Catalunya forma part d’un Estat en el qual el PP mana molt. MOLT.

Bé, però anem al que volia. Ahir ens van dir: «És que aquí manen els polítics, i alguna de les coses que heu dit no les podem difondre: penseu que estem agafats pels ous.» I la qüestió ens preocupa. Què devia voler dir aquell noi? Ahir, com cada divendres i/o dissabte, vaig anar a la plaça, i vaig veure que els ous anaven a 1,40 la dotzena. Això vol dir que de cada ou te’n fan pagar 11 cèntims i mig, si fa no fa. Posem que el noi parlava d’un parell d’ous. I doncs, la dificultat perquè Escons insubmisos digui el que pensa en una emissora pública que paguem entre tots els ciutadans, ve de 23 cèntims? Vam discutir-ho una estona i la conclusió va ser que no, que aquell noi devia parlar d’una altra cosa.

Llavors va eixir el setciències de la filologia, que potser ja anava una mica gat en aquelles hores de la nit, i va voler assegurar-se si el que havíem sentit era exactament una essa sorda o una essa sonora. O sigui, si aquell noi havia dit «pelssous» o «pelzous». Si era el segon cas, tornàvem als 23 cèntims dels dos «productes comestibles de la posta de les gallines», d’acord amb la definició dels diccionaris. Ara bé, si era la primera, llavors el noi potser parlava d’una altra cosa, una cosa que podia referir-se a les armilles dels periodistes que treballen en aquests mitjans públics que paguem entre tots.

No sé si vaig entendre prou bé el lletraferit saberut. Com dic, tant ell com els altres potser ja estàvem un pèl contents. Li vam dir que ens havia paregut que aquell noi deia clarament una essa sonora, la mateixa que se sent quan dius «elzànims es van escalfant a mesura que avança la campanya». O sigui, que es referia a productes avícoles. O no? Vam anar a clapar sense posar-ho prou en clar.


Diari de campanya (I)
Diari de campanya (II)
Diari de campanya (III)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)